Educació ComunicActiva + Pedagogia política

Catalans dialogants, sí!. Indecisos. covards o mesells, no !

Aquest procés es va iniciar el 2010. Hem sabut actuar amb unió, fer-nos sentir, amb gran creativitat i sempre amb no-violència. Això és excel·lent. Som d’allò que no hi ha!

Però a l’hora de decidir, ja fa temps que Ara és l’hora. Ja són cinc anys i en decisions ens encallem

Artur Mas, president de la Generalitat  des 2010 ha estat al cas del sentir majoritari dels ciutadans de Catalunya. l’11 de setembre de 2012 no va ser a la manifestació immensa (com sí ho havia fet l’anterior president Montilla el 2010 per guardar les aparences).

Mas va ser valent i va convocar casi en solitari el 9-N. Solament va poder facilitar els instituts d’ensenyament perquè la societat civil organitzés la consulta d’opinió. Els ajuntaments feien aigües i no sabien si podien cedir les escoles cedir les llistes del padró d’abitants… Els ordinadors comprats els necessitaven els instituts però es van cedir per 24 hores ala ciutadans. Imaginació i valentia. I encara els volen processar judicialment!

Mas va ser valent altra vegada a la conferència del 25-N proposant una llista única per preparar l’Estat propi en 18 mesos de ciutadans que es retirarien en finalitzar la comesa. Se’l va deixar sol. La direcció d’Unió a al contra. Els militants de Convergència decebuts per cedir protagonisme. Esquerra Republicana controlant el seu president perquè no cedís doncs ja es veien com a primera força política.

Mas torna a ser valent quan tot està fent aigües per al 27-S. No hi ha llista única però ell proposa una llista unitària des de les iniciatives de la societat civil, amb CDC, amb ciutadans sobiranistes d’UDC, del PSC i de l’històric PSUC. I deixa clar que ell s’hi afegeix però que no va al davant necessàriament.

Ja no es por demostrar més compromís pel que ha encaminat la majoria de ciutadans de Catalunya i més responsabilitat personal. Es mostra com home d’Estat, gens sectari i capaç d’abraçar-se amb Fernández de la CUP, necessària per arrelar la base popular i el progrés social i de convidar militants de l’històric PSUC (cosa que no hagués fet Pujol, home d’Estat però sectari).

Podem sortir de la incertesa i caminar cap al 27-S amb seguretat. No pot dubtar l’ANC, ni pot dubtar Òmnium Cultural. No dubtarà l’AMI i encara s’hi hauria d’afegir l’Ateneu Barcelonès, totes institucions cíviques obertes i plurals però ja sense dubtar que Catalunya ha de ser un Estat.  El Pacte Nacional pel Dret a Decidir facilita que s’hi afegeixin totes.

La llista ja està iniciada: Mas no es posa ell davant però li posarem. Si ha reconduït el procés cada vegada que derrapàvem, si ha estat el més dialogant, si s’ha arriscat personalment, no ha fet abús de poder i el volen encausar sense saber com… si és el President de la Generalitat per elecció democràtica…

Artur Mas ha d’anar al davant perquè li demanaran i seguiran: Joan Rigol, Muriel Casals, Jordi Sànchez/Carme Forcadell, Josep M Vila d’Abadal, Jordi Casassas… alternats amb militants polítics que hagin mostrat tarannà dialogant i que en campanya electoral no s’hagin permès atacs indignants.

Jo, ja ho donava per perdut. Donava per perduda la causa unitària a la que em vaig apuntar quan vaig deixar un partit polític perquè la disciplina de vot no és compatible amb la consciència poliètica.  Solament puc formar part d’institucions plurals i dialogants: IEC (acadèmica), OC (cívica) AB (cultural), ANC (constituent)  No va prosperar la iniciativa d’una llista però ara poden ser dos i millor que no siguin tres. Faran bé Arcadi Oliveras i Teresa Forcades de conjuntar-se amb la CUP, IC-Verds o incorporar-se a la llista de ciutadans sobiranistes. Martí Teixidó

Volem un país, una terra que sigui per tothom. És ara amics, és ara  vàrem cantar amb Jaume Arnella el 1970.  Jo ho segueixo cantant i Sé que venen pels camins  i que canten primavera a Catalunya.

La sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya de 2010 que havia estat aprovat per Las Cortes españolas (amb retallades) i refrendat per la  majoria del poble de Catalunya (74% del 49% votant) el 2006,  donava la raó al Partido Polupar i al presidente del Gobierno de España Rajoy que no van acceptar el resultat d’un procés democàric i legal i  va iniciar el Procés a Catalunya, un procés judicial interessat i gens independent.

Davant l’evidència de trampa i de no respectar la legalitat, una clara majoria de Catalunya s’afegeix a les accions pel dret a decidir i per a la independència i sense ser independentistes. A això cal afegir-hi el clar retrocés de l’ús de català en el període del govern tripartit molt a pesar d’Esquerra Republicana. Des d’aleshores la Televisió de Catalunya convidats amb títol universitari parlen tranquil·lament en castellà; a la Diputació de Barcelona se sent parlar en castellà com no se sentia abans; en unitats de l’Adminsitració de la Generalitat de Catalunya s’atén el telèfon en castellà d’entrada; els Mossos d’Esquadra parlen majoritàriament en castellà.  Ha quedat clar que si no es parla català, no passa res; s’ha perdut la por… millor.

Però també s’ha perdut el respecte pels ciutadans de parla catalana que viuen en terra catalana i es deixa que les ciutadans més fràgils es quedin amb el seu codi restringit sense fer cap esforç cultural. Està clar que el mal ve d’Almansa o de Madrid,  però que també el tenim dins amb ciutadans que diuen:  -Sí però no, -No però sí, -I què passarà? -No ho veig tan clar. -És possible la independència?… Qui pregunta ja respon -canta Raimon. I tots els qui fan aquestes preguntes… després de cinc anys… són covards o s’excusen, o tenen interessos. Ciudadanos (no Ciutadans)  pot defensar el que pensi  però presentar-se al Parlament de Catalunya parlant castellà és ofensiu. Al Parlament espanyol, si no parles espanyol et retiren la paraula, justament on s’haurien d’admetre totes les llengües de l’estat com s’admet el dialecte andalús o canari.  Tots els parlamentaris espanyols poden entendre llengües romàniques pròximes i solament caldrien ajuts de traducció (subtítols com en l’opera) per a l’euskera. Tots hem de sentir els diversos parlars en una societat oberta, plural i democràtica.

Un altre maltracte a Catalunya que duu a veure necessària la indepèndència és l’ofeg econòmic. Els impostos, més que suficients, es recapten a Catalunya però ens els han d’administrar, decideixen la part que ens retornen i quan la retornen;  i encara més, incomplint els terminis. Una relació unilateral inacceptable. Aquest ofeg ha fet que molts experts economistes estudiessin la situació i hem descobert que sols seríem un país més ric i pròsper. No marxem per ser més rics, marxem per dignitat i seguirem sent solidaris doncs això ens caracteritza igual que el voluntariat i la munió d’entitats cíviques i culturals independents de qualsevol govern.

Ja no hi ha marxa enrera. Qualsevol crida crida al diàleg, ara, és malèfica. O és que no ha quedat clar que a Catalunya havíem acceptat un Estatiut retallat, que sempre hem col·laborat a refer España: La I República i el federalisme, la II República i l’autonomia, la  Transició democràtica i un Estatut esquifit amb traspassos de competències limitats i endarrerits… I un abús de Normas Básicas que són la traïció permanent, hagi governat qui hagi governat España.