Educació ComunicActiva + Pedagogia política

L'educació que cal a la societat de comunicació de masses telecomunicada + Algunes decisions polítiques fonamentades

Millorar els resultats escolars? O milorar el coneixement?

0

Millorar els resultats escolars? O milorar el coneixement?

El conseller estat d’educació Ernest Maragall va entrar en l’obsessió dels resultats escolars.
Clar! ¿Què en sabia ell d’educació, d’ensenyament-aprenentatge, si havia estat tancat a l’Ajuntament de Barcelona fent números tants anys? Ell és economista… però el pitjor error és que es va deixar assessorar sols per economistes, ara economistes dels resultats escolars: indicadors com si fossin indicadors de borsa de valors econòmics. I als pedagogs i pedagogues no ens va fer cap mena de cas. I això que nosaltres som de l’empresa educativa i no ens havia de pagar un complement de 1.000 € mensuals com es van pagar a tants assessors. I no tenia vergonya en dir que no volia que li parlessin de processos. I què és sinó l’educació?
Avui, el diari ARA tradueix l’article de David Brooks a The New York Times
Si el que més et motiva és guanyar diners, només et cal la informació necessària per aconseguir aquest objectiu. No tens temps per aprofundir en temes abstractes. Evidentment, no vols que sàpiguen que estàs molt desconcertat per una determinada cosa, ni que tens uns coneixements molt superficials en alguns camps. Vols projectar una imatge de domini i omnisciència.
A Wall Street, com en altres àmbits de l’economia moderna, aquesta actitud genera una cultura de l’astúcia. La gent aprèn a sortir-se’n dient mentides un dia rere l’altre. En el fons, els executius no entenen les coses sovint molt complexes que tenen lloc a les seves pròpies empreses. Els agents de borsa en realitat no entenen com funcionen les seves eines tecnològiques. Els programadors potser sí que entenen el codi que programen, però no saben ben bé per a què es fa servir.


Una de les lliçons d’aquesta història és que el capitalisme no funciona bé si només es basa en l’afany de lucre. Si tothom busca només els seus propis interessos materials, la mà invisible de què parlava Adam Smith no ens portarà uns mercats eficaços. Ens portarà només uns mecanismes que permetran que els experts en borsa s’aprofitin de tothom. El capitalisme necessita totes les motivacions, fins i tot l’afany innat de saber i justícia.
La segona lliçó és que amb sermons no es pot dominar l’ànsia de diners. La cobdícia només es pot contrarestar amb un amor més elevat, com l’amor al coneixement.
La tercera és que, si s’aconsegueix posar fi a les manipulacions del mercat, no serà gràcies als organismes reguladors. Serà gràcies a una innovació del mercat que permeti substituir unes borses dolentes per una de bona, dissenyada pels que entenen a fons el vell sistema. 
Així doncs, Ernest Maragall socialista: -Per a una bona economia calen bons coneixedors generosos i no astuts informats interessats.
Però ara la consellera d’ensenyament és Irene Rigau, mestra i psicóloga i malgrat tot segueix l’estela dels resultats escolars, millorar els resultats escolars… I sí, milloren els “números”… però els infants i joves no són convidats a admirar-se de conèixer la realitat, a entusiasmar-se pel coneixement… Mestres i professors han de millorar els resultats escolars. És el primer i gran objectiu. Ara, al maig, com el passat febrer venen les proves i l’Adminsitració educativa cuina resultats i resultats… i els adoba per aquí o per allà… per al final tenir la llista dels qui tenen pitjors resultats i encarregar operacions especials a la inspecció.
Que unes escoles i instituts tinguin pitjors resultats no vol pas dir que ensenyin pitjor. Hi ha alumnes d’algunes escoles que sabrien el mateix sense anar a escola. Els resultats escolars no depenen solament de l’escola. Són el producte de: dotació personal X entorn familiar X acció escolar X altres factors favorables o desfavorables (escoltisme, parròquia cristiana, carrer o barri, club esportiu…)

El model empresarial d’indicadors d’avaluació sembla el model d’una empresa venedora d’automòbils: indicadors de context, resultats i indicadors d’impacte. (posibilitats del mercat en utilitaris, gamma mitja o familars  – vendes fetes – impacte del model i marca).

Els models d’investigació de l’ensenyament consideren:

 

context     
familiar
social
mitjans de comunicació
entrades
alumnes
professors
equipament pressupost
procés
didàctic
pedagògic
organitzatiu
orientador
producte
coneixements
tècniques d’estudi
hàbits de treball
iniciativa i recursos
Impacte
gust per aprendre més en el lleure i
cultura personal
Economia com Pedagogia igual que Meteorologia són ciències que han de fer prevsisions i per això no tenen la precisió de les Matemàtiques que són una ciència formal o la Geologia si es limita a ser descriptiva.
Però ja serà hora que si d’ensenyament es tracta ens guiem per la Pedagogia si no volem seguir anant ara cap aquí, ara cap allà. No, de fet seguim fent força el mateix però canviem la retòria de les paraules. Amb paraules diferents hi ha mestres i professors que ensenyen com ells van ser ensenyats de petits.
La Pedagogia aporta coneixement científic?… Encara estem així?…
La pedagogia ha de donar normes d’acció; fonamentades en les ciències de l’educació i  prou contextualitzables per fer a cada escola o institut un sistema. Sí sistema, pedagògic.
Va! Que no ens atrapin sense saber res de pedagogia! Imagineu què passa si es descobreix que un metge d’hospital no ha estudiat medicina?
Va! No ho digueu a ningú! Per començar compreu el llibre de
Philippe Meirieu: Frankenstein educador Editorial Laertes. Solament són 120 pàgines i 10 €
Aviat està llegit, és científic i narratiu al mateix temps. No us avorrireu i ja no us “pillaran”sense saber res de pedagogia treballant a l’ensenyament.
_____________________________________________________________________
 
 

La traducció del títol traeix el significat. L’educació és intencional feta per tradició però no pensada i calculada o dissenyada amb fonament científic… que realment pot ser manipulat.

I malgrat tot…
com Frankenstein
els alumnes se’ns reboten 
O no accepten  el determinisme dels docents autoritaris…
O posen a prova la llibertat que els han ensenyat justament amb qui els l’ha ensenyada…

O han vist massa vegades Bart Simpson estant sols. Així imiten els patrons de disruptor  (que se’n surten de la ruta marcada pels adults i la societat).

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

RAIMON filòsof de la cançó. Honor per la força del cant de les seves lletres catalanes

0

dilluns, 14 abril de 2014

RAIMON filòsof de la cançó. Honor per la força del cant de les seves lletres catalanes

 

 

Ben merescut reconeixement

Òmnium Cultural ha decidit atorgar el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al cantautor valencià Raimon. Des que va començar a cantar en públic el 1961, Raimon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940) ha publicat una cinquantena de discs, ha actuat en una vintena de països i sempre s’ha caracteritzat per la seva defensa de la llengua i la cultura dels Països Catalans. De gran reconeixement internacional, el cantautor va aportar a la Nova Cançó un estil personal i original. El reconeixement està dotat amb 15.000 euros i el guardó del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, obra d’Ernest Altés.


 

Cançons d’amor, cançons de lluita

 
Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

100 anys de la Mancomunitat de Catalunya

0

100 anys de la Mancomunitat de Catalunya

Un redreçament intel·ligent, compromès i unitari amb la Mancomunitat de Catalunya que en nou anys  va fer tant i tant.  Allò que no era capaç de fer el gobierno de España i el dictador Primo de Rivera va intervenir i suprimir. Però hi vàrem tornar amb la Generalitat de Catalunya el 1931. Novament ens ho van esclafar amb el Alzamiento, la Guerra incivil i la llarga dictadura de Franco sostinguda pels interessos de terratinents, grandes de España i capitalistes que volien el control a Madrid.

Amb 35 anys, subordinats i amb pocs mitjans, hem refet una bona part:

  • la llengua catalana per a tots; tots la poden entendre, tots la poden parlar
  • escoles i instituts integradors i inclusius; no separen per llengua ni per ètnia
  • servei de salut amb recerca científica; R+D+I de primer nivell mundial
  • diaris, ràdio, televisió i llibres en català; sens perjudici d’altres lengües

I la resposta de l’Estat amb majoria política socialista o populista és frenar o suprimir, anul·lar fent un ús aberrant de la llei.

“L’art, la ciència, els coneixements útils i profitosos, els trobem diposiatts en una escassa minoria; doncs bé, apoderem-nos primer d’aquesta minoria; prenguem el millor metge, el millor mestre d’escola, el millor enginyer i fem-los mestres d’altres, els que no saben.   

                                                                           Enric Prat de la Riba (1914-1917)

http://youtu.be/R-8jHRQIjZE

27 de juliol de 1914 S’inaugura la primera escola d’estiu de mestres sota la direcció d’Eladi Homs i Oller, secretari tècnic del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat de Catalunya. Homs havia estudiat pedagogia amb John Dewey a la Universitat de Chicago i havia estat el difusor de la pedagogia Montessori amb Joan Palau Vera. Ell portà moltes iniciatives d’allà (escoles d’estiu, butlletí dels mestres, basquet escolar)  que Eugeni d’Ors, responsable d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya incorporà.

Aula de d’escola amb pedagogia Montessori de 1915

La pedagogia Montessori s’inicia a la Maternitat, hospital infantil. Poc després es crea una escola que es fonamenta en els principis biopsicològics de la Dra. Montessori i en els procediments operatius de l’Escola Activa.

Vegeu documentació al portal
http://www.xiptv.cat/mancomunitat-100#
http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/exposicions/
Visiteu l’exposició sobre l’obra d’ensenyament a l’Escola del Treball

Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Catalunya de tots: els altres catalans, els negres catalans, els magribins catalans, els argentins catalans…

0

diumenge, 16 març de 2014

Catalunya de tots: els altres catalans, els negres catalans, els magribins catalans, els argentins catalans…

 
Un tractament de Catalunya amb immigrants-emigrants =  migrants documentat, il·lustrat i posicionat.

Excel·lent editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots que ha aconseguit arraconar el lerruxisme i la immigració volguda del franquisme per diluir les identitats. L’escola en català per a tots (sense separatisme) i la televisió en català a l’abast de tots. L’aznarisme o el rajoyisme no hi tenen res a fer.

Jo era un noiet de 14 anys, coix de polio, que vivia al carrer Vilamarí, al peu de Montjuïc, i pujava a caminar per l’estadi i Can Valero (barri de barraques) i em vaig comprar Els altres catalans de Paco Candel. Integrant convivència i pensament som un poble més viu que cap amb Els negres catalans (Edmundo Sepa), magribins catalans M’hamed Abdelouahed Allaoui), argentins catalans (Patricia Gabancho)… Som i serem. Sí i Sí. Martí Teixidó
El llibre clàssic Catalunya, poble decadent (1935), de Josep Antoni Vandellós, pioner de la demografia catalana, va donar cos científic a una preocupació que ja venia de lluny com a resposta a l’ombra allargada del lerrouxisme i que, a partir d’aleshores, va quedar centrada en dos eixos: garantir l’empenta demogràfica del país i garantir, també, la pervivència de la llengua com a principal tret identitari. Sense població vinguda de fora Catalunya corria el perill de decadència econòmica; sense la integració d’aquesta població, corria perill la seva llengua. El debat centrat per Vandellós va tenir un punt d’inflexió als anys 60, amb la irrupció d’una nova gran onada migratòria procedent de diferents regions espanyoles en plena dictadura i, per tant, amb el català arraconat de la vida pública. És en aquest context que apareix Paco Candel i el seu assaig Els altres catalans, que aviat esdevé un referent. El catalanisme antifranquista de dretes i d’esquerres fa seva l’obra i la figura de Candel i l’adopta com la síntesi dels neguits vandellosians: el país necessita nova saba però cal que aquesta nova saba es faci seu el país. La Catalunya vella no pot viure d’esquena a la nova realitat de la immigració; la Catalunya immigrant no pot ignorar la llengua catalana. La lluita per la democràcia facilita aquesta simbiosi, que durant la Transició qualla amb el lema pujolià “És català tot aquell que viu i treballa a Catalunya” i amb dos èxits decisius fruit d’un ampli consens: l’escola en català -que evita la fractura des de la base- i la televisió pública en català. El conjur va funcionar i ho ha seguit fent durant els prop de quaranta anys d’autonomia, integrant noves onades d’immigrants de fora d’Espanya i foragitant el perill de guerra identitària, amb el castellà incorporat amb normalitat al patrimoni col·lectiu. La Catalunya d’avui no és el poble decadent que temia Vandellós. Al contrari: malgrat l’actual crisi econòmica, és un país puixant, amb capacitat de sortir-se’n i, ara, amb la il·lusió de tirar endavant amb la màxima ambició nacional. Però sobretot és un sol poble que acull i fa seva una gran pluralitat cultural, i que assumeix com una riquesa de tots la llengua pròpia del país.
 Diari: ARA 16.03.2014. L’Editorial. Un èxit col·lectiu, un país de tots.
Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari

Política i societat. Decisions democràtiques?

0

diumenge, 2 març de 2014

Política i societat. Decisions democràtiques?

Es cuestión, cada vez, de dar al consumo, al tiempo libre, a las exhibiciones de prestigio y poder y  a la cultura el lugar que les corresponde y su relativa urgencia. ¿Qué es lo que queremos en suma? ¿Una economía consumista? ¿O de poder? ¿O de prestigio? ¿O es necesario sacrificar el consumo y al complacencia de una o dos generaciones en alguna otra virtud? ¿Qué queremos con esta elección? ¿Qué clase de hombre estamos forjando? Aquí está el problema. Cada vez más y más la tarea del educador político moderno será iniciar al ciudadano continuamente  en el ejercicio de la elección colectiva.
Pero, justamente, a la vez que nos enfrenta con la tarea de hacernos conscientes, tenemos que luchar por la edificación de una democracia económica. En efecto, la única manera de compensar los desplazamientos de la libertad del sector de la iniciativa individual con el de las decisiones colectivas es permitir la participación en la discusión y la decisión del mayor número posible de individuos. Ése es el problema de la economía democrática: como asegurar que la elección colectiva no es confiscada por una minoría, trátese de la organización partidaria, de los tecnócratas o de los grupos de presión.
Este problema  de la economía democrática será el gran problema de las décadas por venir; hoy no se da realmente en ninguna parte. Por ahora sólo estamos tratando de entender las formas salvajes de planificación económica. Aquí, rigidez de planes autoritarios; allá la coalición de los intereses privados, ocultos bajo la apariencia de interés público; en una y otra parte, burocracia.
Paul Ricoeur: “Tâches de léducateur politique.” Esprit, 1965. (Republicat a  Política, sociedad e historicidad. Buenos Aires: UCA-Prometeo, 1986).
Realment no sabem què volem. Hi ha grups de pressió que sí que ho saben. La política democràtica ha de decidir i arbitrar per a tots els ciutadans.
·    Horaris comercials?
·    Promoció d’un complex de casinos i lleure amb desgravació d’impostos?
·    Explotar el riu segons els interessos de qui?
·    Única exigència a l’escola: millorar els resultats dels alumnes?
Democràcia econòmica. Acceptem que no serà igualtat econòmica. Però podem acceptar aquestes diferències abusives: uns no tenen ni per menjar ni casa… uns pocs no en tenen mai prou i estan fent-se una metàstasi econòmica. És un holocaust econòmic i els polítics diuen que no hi poden fer més, que és la crisi econòmica.
La política sense ètica no té control, no té inhibidor, és un càncer.
El que més m’impresiona és que Ricoeur ho va escriure l’any 1965.
Publicat dins de Pedagogia | Deixa un comentari