Las al jaç

No fa gaire que vaig descobrir Baudelaire més enllà de Les flors del mal, especialment els seus escrits sobre art, molt suggestius. En atenció als Reis d’Orient, reprodueixo aquest text seu sobre les joguines:

Moral de la joguina (1853). Charles Baudelaire

“Fa molts anys (quants?, no ho sé: això es remunta als temps nebulosos de la meva primera infantesa) la mare em va dur de visita a casa d’una senyora que es deia Panckoucke. Què era del Panckoucke d’avui (la mare, l’esposa, la cunyada?), ho ignoro. Recordo que la casa era una mansió molt tranquil·la, una d’aquestes en què l’herba verdeja els racons del pati, en un carrer silenciós, el carrer de Poitevins. Aquella casa passava per ser molt hospitalària, i en dies determinats es convertia en lluminosa i bulliciosa. He sentit parlar molt d’un ball de màscares en què Alexandre Dumas, que llavors anomenaven “el jove autor d’Enric III”, produí un gran efecte, amb Mlle. Elisa Mercoeur al seu braç disfressada de patge.

Recordo molt bé que la senyora duia un vestit de vellut i pell. Al cap d’una estona va dir: “Vull donar alguna cosa a aquest nen perquè tingui un record meu.” Em va agafar per la mà i, després de travessar plegats diverses estances, va obrir la porta d’una habitació que oferia un espectacle extraordinari, veritablement màgic. Les parets no es veien, de tan plenes de joguines com estaven. El sostre havia desaparegut rere una proliferació de joguines que penjaven com meravelloses estalactites. El terra oferia amb prou feines un estret caminoi on posar els peus. Hi havia una munió de joguines de totes classes: de les més cares a les més modestes, de les més simples a les més complicades.

“Aquest –va dir- és el tresor dels infants. Hi destino un petit pressupost i, quan em ve a veure un bon minyó, el porto aquí perquè s’endugui un record meu. Tria.”

Amb l’admirable i lluminosa celeritat que caracteritza els infants, en els quals el desig, la reflexió i l’acció constitueixen, per dir-ho així, una única facultat -cosa que els diferencia dels degenerats adults, en qui, contràriament, la reflexió es menja quasi tot el temps-, em vaig apoderar immediatament de la més bonica, la més cara, la més vistosa, la més nova i la més estrambòtica de les joguines. Ma mare va fer grans escarafalls davant aquella meva indiscreció i es va oposar tossudament que me l’endugués. Pretenia que em conformés amb un objecte infinitament mediocre però jo no m’hi podia avenir i, com a concessió, em vaig resignar a un terme mig. (…)

D’aquest record me n’ha quedat una prolongada afició i una justificada admiració per aquesta estatutària singular que, amb la seva lluent pulcritud, l’esclat encegador dels colors, la violència del gest i la determinació del modelat, representa tan bé la idea que la infantesa té de la bellesa. En una botiga de joguines hi ha una alegria extraordinària que la fa preferible a qualsevol elegant apartament burgès. O és que no s’hi troba tota la vida en miniatura, i molt més acolorida, neta i lluenta que la vida real? Disposa de jardins, teatres, vestits elegants, ulls purs com diamants, galtes enceses pel maquillatge, blondes i randes encisadores, cotxes, cavallerisses, estables, embriacs, xarlatans, banquers, comediants, putxinel·lis que semblen focs artificials, cuines, exèrcits sencers, ben disciplinats, amb la cavalleria i l’artilleria.

Tots els infants parlen a les seves joguines, i aquestes fan d’actors en el gran drama de la vida, reduït per a la cambra fosca del seu cervellet. Els jocs posen de manifest l’enorme capacitat d’abstracció i la poderosa imaginació dels infants. Juguen sense joguines. No parlo de les nenes que juguen a fer de senyores, es fan visites, es presenten fills imaginaris i parlen de vestits. Aquestes pobrissones que imiten la mare ja preludien la seva immortal puerilitat futura. Ben cert que cap d’elles no serà la meva esposa! No, parlo de la diligència, l’etern drama de la diligència que es representa amb cadires: la diligència-cadira, els cavalls-cadires, els viatgers-cadires. Allà l’únic ésser viu és el cotxer! El carruatge, tot i mantenir-se immòbil, devora espais ficticis amb una rapidesa abrasadora. Quina simplicitat de posada en escena! No s’hauria de ruboritzar, per la inanitat de la seva imaginació, aquest públic desmenjat que exigeix un teatre i una perfecció física i mecànica, que no concep que les obres de Shakespeare també puguin ser belles amb un aparell simple i arcaic? I els infants que juguen a la guerra! No a les Tulleries, amb fusells i sabres de veritat. Parlo de l’infant solitari, que ell tot sol governa i condueix dos exèrcits al combat. Els soldats poden ser taps de suro, fitxes de dòmino, peons, ossos; les fortificacions són taulers, llibres, etc.; els projectils, baletes o qualsevol altre fòtil. Hi ha morts, tractats de pau, ostatges, presoners, impostos. He vist infants que creuen que allò que decideix una derrota o una victòria a la guerra és el nombre més o menys gran de morts. Més endavant, immersos en la vida universitària i obligats a vèncer per a no ser vençuts, sabran que les victòries son sovint incertes (…).

Aquesta facilitat per a satisfer la imaginació demostra l’espiritualitat de les concepcions artístiques de la infantesa. La joguina suposa la primera iniciació de l’infant en l’art, o, més ben dit, n’és la primera realització. Altres realitzacions més perfectes que assolirà quan arribi a la maduresa no li aportaran tant fervor, entusiasme i credulitat.

Analitzeu aquest mundus infantil, considereu la joguina rudimentària, la joguina primitiva, en què el problema del fabricant consisteix a construir una imatge el més aproximada possible amb els elements més simples i més barats possibles. Per exemple, el titella pla, mogut per un sol fil; els ferrers que piquen l’enclusa; o un cavall i el seu cavaller fets de tres parts: quatre clavilles per a les cames, la cua del cavall que forma un xiulet, i a vegades una ploma –gran luxe!- al cap del cavaller (hi ha la joguina de cinc cèntims, la de dos cèntims, la d’un cèntim). O és que penseu que aquestes imatges simples creen menys realitat en la ment de l’infant que les joguines meravelloses del dia de cap d’any, que sovint, més que no pas un regal a la poesia infantil, són un homenatge de la riquesa dels pares a la submissió parasitària? La joguina del pobre és així de simple. Si sortiu un matí decidits a badar tots sols pels camins, ompliu-vos les butxaques d’aquests petits invents i, davant de les tavernes, al peu d’algun arbre, feu-ne homenatge als infants pobres que trobeu. Primer no gosaran agafar-les, dubtaran de la seva bona sort, però després engraparan àvidament aquell regal i fugiran com un gat que, havent après a malfiar-se de l’home, s’allunya de nosaltres per a menjar-se el mos que li hem llançat.

Parlant de les joguines dels pobres, un cop en vaig veure una de més simple que les joguines d’un cèntim: la joguina vivent. En un camí, rere la reixa d’un jardí molt bonic que s’estenia davant d’un castell, hi havia un infant tot ell bellesa i frescor, vestit amb una roba de camp plena de coqueteria. El luxe, la despreocupació i l’espectacle habitual de la riquesa fan tan bonics aquests infants que diries que no són fets de la mateixa pasta que els que viuen enmig de la mediocritat o la pobresa. Al costat d’aquell nen ric, jeia sobre l’herba una joguina esplèndida, tan intacta com el seu amo, envernissada, daurada, amb un vestit bonic i coberta de plomalls i de vidrets. Però l’infant no en feia cabal. Veieu què mirava: a l’altre costat de la reixa, al camí, entre cards i ortigues, hi havia un altre nen, brut, escarransit, un d’aquests vailets en els quals la maldat s’obre pas lentament entre la ronya i la pols. A través d’aquells barrots de ferro simbòlics, el nen pobre mostrava al nen ric la seva joguina, que aquest examinava àvidament com un objecte rar i desconegut. Però la joguina que aquell pollós burxava i sacsejava dins d’una capsa enreixada era una rata viva! Els seus pares, per estalviar, havien tret la joguina de la vida mateixa. (…)

Hi ha pares que mai no regalen joguines. Són persones greus, greus en excés, que no han estudiat la naturalesa i que solen fer desgraciat tothom qui les envolta. No sé per què però em fa l’efecte que desprenen un tuf de protestantisme. No coneixen ni toleren cap manera poètica de passar l’estona. Són la mateixa gent que de bon grat donaria un franc a un pobre a condició que s’ennuegués amb el pa, i li refusaria deu cèntims per a anar a matar la set en una taverna. Sempre que penso en aquesta mena de persones ultraraonables i antipoètiques, que m’han causat tant de sofriment, sento com l’odi em punxa i em sacseja els nervis.

Altres pares consideren les joguines com a objectes decoratius. Els vestits de mudar, almenys us permeten de posar-vos-els els diumenges, però les joguines ni això! A penes algun amic de la casa ha posat un regal a la falda de l’infant, que la mare despietada i gasiva ja s’hi abraona, el fica dins d’un armari i exclama: ”és massa bonic per a la teva edat; ja hi jugaràs quan siguis gran!”. Un amic em confessà que mai no havia pogut jugar amb les seves joguines. “I quan vaig ser gran –va afegir- tenia altres ocupacions”. També hi ha infants que fan això mateix per iniciativa pròpia: no fan servir les joguines, les guarden, les ordenen, en fan biblioteques i museus, i les mostren de tant en tant als seus amiguets pregant-los que no les toquin. Faríeu bé de malfiar-vos d’aquests infants-home.

Però, la majoria de vailets, el que desitgen sobretot és veure l’ànima de la joguina. Alguns al cap d’algun temps de jugar-hi; d’altres de seguida. De la major o menor rapidesa amb què aquest desig envaeix l’infant en depèn la major o menor longevitat de la joguina. No seré jo qui blasmi aquesta mania infantil: és una primera tendència metafísica. Aquest desig, quan es fixa en el moll del cervell, proporciona als dits i les ungles de l’infant una agilitat i una força extraordinaris. L’infant gira i regira la joguina, la grata, la sacseja, la colpeja contra la paret, la llença a terra. De tant en tant li fa fer de nou els seus moviments mecànics, a vegades en sentit invers. La meravellosa vida s’atura. L’infant, com el poble que assetja les Tulleries, fa un esforç suprem. Al final aconsegueix mig obrir la joguina: ell és més fort. Però on és l’ànima? És aquí on comencen la beneiteria i la tristesa.

N’hi ha que trenquen de seguida la joguina, sense amb prou feines haver-la tingut a les mans ni haver-la examinat. Confesso que ignoro quin sentiment misteriós els du a captenir-se així. ¿Són presos d’una còlera supersticiosa contra aquests petits objectes que imiten la humanitat, o bé volen fer-los passar una espècie de prova maçònica abans d’introduir-los en la vida infantil? Puzzling question!”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!