Las al jaç

Actualment, fer un sopar a base de fondue de formatge és cosa principalment dels esquiadors de la Cerdanya, que han heretat la tradició dels seus homòlegs dels Alps. Però va haver-hi un temps en què a Barcelona la fondue era un plat poc conegut, amb un punt exclusiu i chic, que de seguida -cap a finals dels setanta- va assolir un èxit sobtat i molt generalitzat. Algun d’aquells anys, per Reis, a poques parades hi va faltar un joc complet d’estris per a fer fondue: cassola, fogonet, forquilles de mànec llarg, uns quants paquets del producte liofilitzat i potser, per acabar de fer ambient, un exemplar d’Astèrix al país dels helvecis, que es va publicar en aquella època (el 1977, la primera edició en català).

Situem-nos al començament d’aquella moda, quan la fondue encara és una novetat. Una nit, Jordi Pujol té un sopar d’un cert compromís, un d’aquells sopars en què t’has d’esforçar per a quedar bé amb els amfitrions. Quan entra al menjador i veu el parament de la taula, Pujol es comença a alarmar, i el pitjor presagi es confirma quan tothom seu a taula i una minyona vestida de negre, amb davantal i còfia blancs, col·loca solemnement una gran cassola de terrissa sobre el fogonet que hi ha al centre de la taula.

L’amfitrió encén el fogó, davant l’admiració de molts convidats que encara no han vist mai fer una fondue, i de mica en mica l’aire es va omplint dels efluvis del gruyère i l’emmental. Jordi Pujol comença a sentir regalims de suor a l’esquena. Mai no ha pogut sofrir el formatge i es veu incapaç de ficar-se a la boca res que pugui fer una ferum com la que aquella cassola exhala. Però les normes de l‘etiqueta l’obliguen a dissimular. L’home no sap què fer. Se sent acorralat i impotent. Primer mira de reüll a banda i banda, però de mica en mica, amb una ràbia creixent, va concentrant la mirada sobre la cassola. És la mirada del qui busca una sortida a una situació que no en té; una mirada persistent, penetrant i hostil però també amb un punt absort, budista.

I llavors –no hi poso més pa que formatge: l’anècdota és exacta- la cassola fa un clec sec i s’esberla. La massa informe de formatge fos borbolla sobre les estovalles com la lava d’un volcà.

Davant de l’esverament general, Pujol mira cap a una altra banda amb posat innocent, com qui no ha trencat mai cap plat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!