Las al jaç

El blog de Marcel Campà

21 de juny de 2019
0 comentaris

Un conte de Champfleury sobre l’arribada de l’estiu

Champfleury: L’estiu (1846)

Quan arriba l’estiu, el sol és el rei del món. Convoca els seus raigs i els dóna ordres diverses:

-Brillants servidors meus, aneu per tota la terra.

“Tu estovaràs l’asfalt.

“Tu et penjaràs a l’esquena del negre, perquè els colons tenen set i els agrada beure la suor dels negres.

“A tu t’encarrego que dauris el blat.

“Tu aniràs a viure en aquella mansarda que ha tingut fred tot l’hivern.

“Tu faràs que el raïm d’aquest any sigui bell i bo.

“Tu escalfaràs l’aigua dels rius.

“Tu t’aferraràs a les teulades mentre el paleta canta un duo amb el pinsà.

“Tu penetraràs els boscos i escamparàs una mica d’or entre la verdor.”

Un cop el sol ha parlat així i ha donat moltes altres instruccions, els raigs el saluden amb el barret i se’n van de vacances trimestrals. El sol, que és un bon home, només vol fer el bé. Però alguns dels seus servidors s’excedeixen i fan mal, perquè els ha donat massa corda.

Vull explicar una malifeta que un d’aquests raigs va cometre l’any passat en perjudici meu, i que sens dubte bastarà de consignar perquè aquest abús desaparegui en el futur.

Jo tenia un pastel encisador de François Boucher gravat en color per Demarteau. Era el cap d’una noia, que, amb els ulls cots, oferia el semblant més púdic del món.

Fins llavors la noia s’havia mostrat tranquil·la i mai no m’havia estat infidel. S’estava a la meva habitació, quieta, penjada a la paret amb un clau. La finestra era sempre oberta. La bella joveneta hauria pogut mirar els cavallers que passaven pel carrer però no es dignava alçar els seus preciosos ulls grisos.

No és que jo tingui les idees d’una institutriu anglesa, però el cert és que la seva innocència m’era molt plaent. Tanmateix, un dia em vaig adonar que la meva amiga estava més pàl·lida que de costum. Ho vaig atribuir a un malestar passatger però l’endemà i l’endemà passat la noia va perdre més i més el seu color rosat. Semblava trista. Els llavis de cirera se li havien tornat transparents com un gra de raïm blanc. Inquiet, em vaig amagar darrera la cortina per veure què podia provocar-li una pena tan intensa.

Cap a migdia, un raig de sol es va enfilar per la finestra i va entrar a l’habitació. El rostre de la noia es va il·luminar de felicitat: era el seu amant. El raig va començar a besar-li la galta i els llavis. Ella estava contenta; vessava felicitat. Els besos van durar tres hores. L’hauria mort, aquell raig infame que m’arrabassava la felicitat.

Quan el raig va marxar baixant per la finestra per on havia entrat, la cara de la noia es va enfosquir i la pal·lidesa la va cobrir com un vel. Sense renyar-la, sense fer-li el mínim retret, me la vaig endur i la vaig tancar en un gabinet inaccessible al raig seductor. Però des d’aquell dia la noia està trista i pansida. I no ha recuperat el color.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!