Josep Nadal

Després d’haver escrit l’article anteriror en el que parlava sobre totes les ombres que he vist al voltant del pacte de l’esquerra i el nacionalisme al País Valencià, em diposava a escriure’n un altre en el que donara arguments sobre la necessitat inel·ludible d’aquest pacte . Però com que m’he enterat que hi ha en marxa una campanya civil de gent jove demanant el pacte, em limite a adherir-me totalment al manifest de la campanya i a demanar-vos que també ho feu vosaltres.
Entreu en aquesta pàgina www.sinoaraquan.net, llegiu el manifest i  si vos apanya signeu-lo i intenteu col.laborar en la campanya.

Ànims

Portem ja uns mesos assistint a aquesta novel·leta d?embolics en que s?ha convertit l?assumpte del pacte. Es tractava a priori d?unir sota una mateixa sigla electoral tots els partits de l?esquerra i el nacionalisme del País Valencià. Semblava que tant les enquestes com el sentir de la gent que s?estima el país ho demanaven a crits. Van eixir els líders polítics al carrer el 6 de maig i van dir a la gent que estaguera tranquil·la que finalment hi hauria pacte.

 Es podria haver optat per diferents formules per tirar endavant aquesta entesa electoral. S?haurien pogut convocar assemblees de suport popular als pobles i barris per impulsar un procés democràtic, on es posara en practica la comunicació i la presa de decisions de  forma horitzontal. Això hauria democratitzat el projecte i  li hauria assegurat un bon resultat. Però evidentment opcions com aquesta només la contemplem somiatruites com jo, els partits pensen que ells ja són democràtics i si la gent vol participar que s?apunte al partit.  Potser siga massa demanar això per a partits del segle XX.

 També podrien almenys haver convocat als moviments socials i preguntar-los sobre de quina manera s?hauria de fer el pacte (programa, candidats, estratègia electoral, mecanismes de control als diputats triats etc..), els partits haurien salvaguardat la seua integritat  i del debat social iniciat s?haurien pogut extraure conclusions profitoses a més de donar-li al pacte un ressò mediàtic en positiu. 

Amb una variant d?aquesta última fórmula haurien pogut eixir alguns candidats independents consensuats entre els partits i els moviments socials més importants, que podrien haver ocupat el primer lloc de la llista per València, Alacant i Castelló. Això li hauria donat a la candidatura valors de modernitat, unitat i popularitat. I hauria aprofitat per transmetre a la gent que era un pacte pel País i no per salvar els respectius partits. Però clar, com anaven líders com Glòria Marcos, Enric Morera o Agustí Cerdà  a deixar que un moniato qualsevol els llevara el seu lloc de preponderància, després del que havien suat per pujar al cims de la seua confraria amb marges estretíssims de suport intern.

No es va optar però per cap d?aquestes línies de treball, sinó per parlar-s?ho només entre ells, sobretot entre els dos partits majoritaris EUPV i Bloc. El resultat no ha pogut ser més desastrós. Després de rependre les converses el més de setembre, estem davant d?una paràlisi total. I els problemes han vingut, com no, pel repartiment de candidats a la llista. No m?ho acabe de creure massa, però diuen que tenen el programa electoral tancat  i que l?únic que separa el pacte del no pacte és si el Bloc ha de tindre 2 o 3 diputats.

Què miserables som! tantes forces que hi ha en joc al món i ací sembla que el país se la jugue, pel nom d?un insignificant diputat. Valencianets i valencianetes, sempre fent el ridícul i arribant tard a tots els llocs. No serem capaços mai de fer res ben fet?

 Dit això, m?agradaria deixar clar que m?ha semblaT una jugada molt bruta el que ha fet Esquerra Unida, sentant-se a la taula de negociacions amb el garrot del 5% baix del braç. O siga que amb només uns milers més de vots més que el Bloc, volen que els nacionalistes es queden amb 2 diputats i  ells amb 6. Nyas coca! xupate esa Morimón. La ineptitud en l?esquerra valenciana se li presuposa, però la mala llet amb la que ha actuat EUPV després de tant de discurset amb el tema del 5% a l?estatut em fa pensar coses molt lletges.

 O siga que estem amb dos partits que es duen fatal, cada volta més mal mirats pels seus votants, que de milacre haurien de fer perdre la majoria absoluta al PP i pactar amb el PSOE de Pla, que són pam dalt pam baix igual que el PP.  Per si no en teníem prou, tenim l?experiència del tripartit a Catalunya i del pacte de progrés a les illes, on el PSOE és el garant de que les coses no canvien per a res, mentre la resta de partidets es perden en politiqueria i obliden el carrer.

 I malgrat tot, estic pel pacte…

Ací va l’últim capitol de la trilogia sobre les primeres etapes del grup. Si no heu llegit els altres dos capitols abans, vos recomane que ho feu.

Sobre la continuació de la història, dir-vos que encara no la tinc escrita ni tinc la més remota idea de quan em dignaré a fer-ho, però per a a que no siga etern em pose la fita de l’any nou, o potser abans, o potser no ho acabe mai. Bon profit.

El concert d?Oliva havia marcat molt i dins del grup no hi havia massa intenció de tornar a fer el ridícul, no obstant i a pesar del sentiment de desil·lusió generalitzat opten per continuar, això sí, de moment no farien més concerts .

Aquell curs del 99/2000 va ser una llarga travessia pel desert. Hores i hores d?assaig sempre canviant d?un lloc a un altre perquè no tenien local i convencent la família de què realment anaven a assajar, quan no se?ls veia tocar per cap lloc.

Algú va tindre la gran idea que resoldria el problema del local. Compren mig fiat un generador d?electricitat i és posen a assajar entre tarongers. Era la primavera de 2000 i pels bancals de Mustalla sonava per primera volta ?La font del 4 xorros?, el solet els pegava a la cara i es sentien bé. A la setmana següent ?algú? va acostar la mistera al dipòsit del generador per comprovar si quedava gasolina i en pocs segons la gran idea es va encendre davant d?ells com una falla.

Estaven que bossaven, però com a l?estiu tot lo món viu, els va canviar la sort i en una setmana troben local i queden amb Jaume per gravar una nova maqueta.

Van gravar al nou local de la Cooperativa,, i en aquella gravació es va creuar en la vida del grup, tot un personatge, el gran Fernandet de Filets més conegut com a Piranya. El Pi era, per diverses raons, tota una institució dins de Pego i encara que per aquell temps no es coneixien massa, va aguantar totes les hores de gravació al costat del grup donant-los ànims. Va ser també el primer apologeta de La Gossa Sorda, les seues referències a Kortatu i a The Clash en presentar la maqueta per Ràdio Pego, els va fer el cul ben ample a tots.

L?edició i distribució de la maqueta eren totalment artesanals, i es movien en el cercle d?amistats. Quan van vore que anaven per les 200 còpies repartides, van aturar la distribució. Tampoc calia mostrar certes coses més enllà de la frontera de Pego. L?intent del grup de fer desapàreixer la maqueta que havien parit va ser en va, doncs anys després algú va penjar ?La gossa està que bossa? a l E-mule?.

Per a la seua sorpresa un dia els criden i els diuen que s?han classificat per a la fase final del Concurs de Rock en Valencià del Consell de la Joventut. La reacció va ser dir ?hòstia puta? i se?n van anar ràpid a assajar per aprofitar el temps.

Major sorpresa van tindre quan es van classificar per a la final. Va ser a la sala Matisse de València i quan van sentir de boca dels jurats que els guanyadors havien segut ells, van dir ?hòstia puta?.

Havien quedat bocabadats amb el concert que acabava de fer Ki Sap i no els semblava massa just guanyar, però com que tampoc estaven acostumats a guanyar res, van celebrar el premi com si fora un gol del Barça, i amb aquell xec gegant se?n van anar de festa per València.

Aquell premi inesperat els obligava a treballar més a cada assaig si no volien fer el ridícul en els concerts que se?ls venien al damunt. Entre d?altres llocs van tocar a l?Fnac de València i al Concert de Solidaritat amb els 45 detinguts de l?horta de Benimaclet, entre els quals hi havia components del grup.

Era la primavera de 2001 i quan eixien de fer-se una cassalla d?un bar de Benetússer van poder escoltar un grup de gent a qui no coneixien de res cantant una de les seues cançons. Va ser una sensació ben estranya.

(CONTINUARÀ)

Des de ma casa puc veure el fum de l?incendi que està arrasant part de la Vall de Gallinera. Un estiu més les flames fan acte de presència en aquest raconet del món per recordar-nos que no ens lliurem de tot açò que en diuen globalització i neo-liberalisme.

Fa només un mes va ser a l?Atzúbia i ara apunten més amunt, tota una zona on els amos del país projecten construir milers i milers de cases amb piscina. Ja ningú gossa negar que aquestes coses passen per interessos urbanístics, els especuladors han actuat així en altres zones de La Marina com el Montgó i Penyaroja, i que jo sapia no he vist mai cap constructor assegut davant d?un jutge , ni he vist cap polític que realment plantejara mesures per aturar la barbàrie. Només veig que els polítics justifiquen les mega-urbanitzacions i que els jutges fallen sempre a favor dels especuladors, mentre, la gent que dóna la cara en defensa del territori rep amenaces de la màfia del ciment.

Els valencians som un poble amb sang d?orxata o dit d?una altra forma som una merda de poble. Si tinguérem un mínim de dignitat construiríem grans cadafals a les nostres places, tot ells equipats amb guillotines d?última generació, davant de les quals formarien fileres d?especuladors, polítics i jutges corruptes, obligats a reposar el seu coll mortal sota Madamme Guillotine.

Però som un poble covard, i jo el primer, on els collons i els ovaris només existeixen de boqueta i ens venem per un plat de llentilles al primer Construcciones Zapata que ens passa un bitllet per davant dels morros. L?única esperança que em queda és que aquest país nostre s?ompliga de milions d?immigrants africans d?eixos que arriben fins a Europa amb pastera. Segur que mestissarien aquest poble podrit amb alguns cromosomes de dignitat, que falta ens fa.

Ací teniu la segona part de la histori(et)a del grup. Si no heu llegit la primera que està més avall, vos recomane que ho feu abans de llegir aquesta.

Per cert, això que vos conte ha de quedar només entre nosaltres, no aneu escampant-ho per ahí. Ja sabeu, hi han coses que millor que la gent no les sàpia.

Ja consolidada la formació amb bateria, baix, dues guitarres, cantant i dolçaina comencen a estructurar les primeres cançons i per aquells dies del 98 entren en contacte amb Jaume Faraig.

Jaume era per a ells tot un primera divisió de la música i el número 1 a nivell de Pego sense cap discussió. Amb Jaume van aprendre coses bàsiques sobre tot eixe món tan complicat i amb ell van fer una primera gravació de quatre cançons. 1 de gener, Que volen aquesta gent, Cassalla contra Espanya i Ska. Es van escoltar la cinta repetidament mentre al·lucinaven canelobres pensant que eren ells els que havien fet allò, van anar a sopar tots junts i van oblidar les cintes en algun calaix.

Per aquella època són expulsats del local d?assaig dels Poblets, per què segons el Benissero assajaven massa tard i els veïns es queixaven. Potser ara no reaccionarien igual, però el cas és que mentre Jordi i Nadal enraonaven de manera gens calmada amb l?empresari en qüestió, la resta van muntar la bateria enmig del carrer per oferir a les 2 de la matinada un darrer concert al veïnat molest.

Ara seria més complicat assajar per què ja no disposaven de lloc fixe i havien d?anar pegant bacs. A pesar d?això els assajos tenien una certa seguida i a principis del 99 es decideixen a fer el primer concert.

Va ser a la caseta de la platja de Dimas coincidint amb el seu aniversari. Convidats els amics més pròxims i en un espai tan tancat, se sentien amb una certa seguretat que aniria bé la cosa. I així va ser a pesar de que no estaven en les millors condicions sensorials per a tocar i a pesar de que la Benemèrita va fer acte de presència.

La primavera d?aquell any fan el primer concert oficial a Xixona convidats per l?associació Pericana. Va ser espectacular, la gent de Xixona els va deixar bocabadats, quines ganes de festa que tenien per ahí baix.

En pocs mesos vindrien alguns concerts més com la primera edició del festival Favara Explota,Gandia, La Vila Joisa, Universitat d?Alacant, l?Atxili a Pego… A pesar de que sabien que el nivell era molt baix, estaven encantats de veure?s concerts per davant i que la gent els diguera que no estava tan mal la cosa. Tot anava sobre rodes fins que arribà el fatídic concert d?Oliva.

Va ser un dissabte d?octube, van portar al concert un bon grapat d?amics, novies i coneguts, a més hi havia certa expectació entre els oliveros per conéixer aquell grup de Pego de nom tan extravagant. A partir de la tercera cançó el carrer va començar a buidar-se. Com si d?un soterrament es tractara, el públic va anar abandonant segons la relació de parentesc, primer els oliveros, després els coneguts de Pego, i seguint aquest ordre amics, novies i familiars. Allò sonava a dimonis, era evident que el descontrol amb certes substàncies abans del concert no era el camí per fer res de bo. Portaven més de dos mesos sense assajar.

En els propers dies publicaré ací els tres primers capítols de la historia del grup: (I) Prehistòria (II) Orígens i (III) La Gossa està que bossa. En principi havien de ser unes senzilles notes curriculars, però com que no tinc trellat ni mesura m’ha eixit una mica més extens i per a què no vos indigesteu vos ho passe en xicotetes dosis. També podreu trobar la història del grup en poc de temps a la pàgina oficial.

He intentat ser fidel a la veritat però per descomptat he explicat i he omés allò que m’ha vingut en gana. Ací va el primer capítol, bon profit.

La idea del grup naix cap a l?any 95 quan la quadrilla d?amics de sempre (arxiu) una mica avorrits de mirar-se les cares i fumar canuts en eixir de l?institut, decideixen fer-li una miqueta de cas a Jordi i li donen l?aprovació a la seua reivindicació històrica de formar un grup. El primer que van fer va ser triar un nom, van fer una llista de 45 possibles i posats en rotgle van deliberar sobre les bondats d?un o altre , al final no els en va agradar cap.

Quan havien perdut tota esperança Rafel va exclamar ?La Gossa Sorda!?, ?La Gossa Sorda?? va ser escoltar el nom i tots a bacs pel terra rient i repetint les tres parauletes.

Es va tancar la sessió concloent que ja eixiria algun nom millor i es van prometre a ells mateixos que aprendrien a tocar algun instrument i que ja quedarien algun dia per assajar.

Van passar els mesos i allò no tirava avant, l?únic que havia posat un poc d?interés era Jordi i la resta només parlaven del grup per recordar entre rialles això de La Gossa Sorda*. Per ells era un nom estrany que no haurien imagina?t mai per a cap grup i que era el nom perfecte per al que sospitaven no era més que una dèria adolescent que no arribaria mai a cap port. Es reien d?ells mateixos cada volta que anomenaven La Gossa Sorda, construïen somnis amb la seguretat que el grup no existiria mai. Van posar el Wembley Stadium com la Ítaca a la que havien d?arribar , van inventar tota una rastrera de noms que anaven acumulant-se darrere del de La Gossa Sorda i van prometre lleialtat als principis del punk, la revolució i la marihuana. Fora de tot això ningú llevat de Jordi va fer el més mínim esforç per aprendre a tocar cap instrument.

Però a partir de l?any 96 Jordi comença a posar-se pesadet i a la resta d?amics ja els comença a seduir la idea de fer un grup. Eren moltes les hores que havien passat escoltant Kortatu i La Polla o anant a concerts d?Obrint Pas, Lilit o Gramoxone i això començava a notar-se. A més intuïen que podrien defensar les seues postures polítiques amb molta més força des d?un grup que fumant canuts pel terme. Alguna cosa começava a moure?s, Jordi aconsegueix que Dimas i Nadal es compren una guitarra i Joan trau un baix de ves a saber on.

Ja tenien tres guitarres i un baix, comencen les primeres quedades per rascar cordes, i es fa evident la necessitat d?incorporar gent externa a la quadrilla, primer per què alguns no havien complit el seu compromís d?aprendre a tocar dolçaines i bateria i després per què sent realistes ells sabien que cap dels 4 tenia la més mínima idea de música.

Així que es decideix comptar amb les noves generacions i un dia Pere apareix per casa Jordi amb la dolçaina a la mà i prova de tocar alguna cosa sobre el La, Do, Sol, Mi que insistentment matxucaven tres guitarres i un baix. Mel de Catel, el poquet que podia fer Pere amb la dolçaina era música celestial per a les seues orelletes, ipso facto va quedar apuntat al grup i amb l?encàrrec de buscar bateria. El mateix dia van decidir que tindre tres guitarres era massa i per tant Nadal s?hauria de conformar en cantar.

Un dissabte de la primavera del 97 es produeix el primer assaig formal, allí estaven Josep Nadal (veu), Jordi Oltra (guitarra), Dimas Portes (guitarra), Joan Garcia (baix), Pere Pons (dolçaina) i Marc Sendra, un amic músic que durant uns mesos va fer de bateria i els va cedir un lloc per assajar.

El setembre d?aquell any arriba al grup Salvador Bolufer que a més de semblar bon xic, ser amic de Pere i tindre certes nocions de música, tenia disponible la bateria de son tio, la bateria dels mítics Sisí Bemol. Van ser temps bastant durs en els que buscaven desesperadament un lloc per assajar a Pego, mentre Jordi i Nadal que estaven junts al pis de València aprofitaven les hores mortes per traure les primeres cançons.

A finals d?any troben lloc estable per assajar a Ca?l Benissero (Els Poblets) (foto) i per eixa època Joan marxa del grup i es substituït per Pau Cirre (Xitxo) un company de classe de Pere i Bolu, aborigen de la Vall de Gallinera i que va fer la promesa d?aprendre a tocar el baix.

Amb l?entrada de Xitxo al grup es trenca l?hegemonia generacional dels més veterans i ja eren tres contra tres. Això va fer que hi hagueren alguns conflictes però sobretot va aprofitar per a que les noves generacions posaren algunes coses damunt de la taula. Un dels debats que es va produir va ser el del nom del grup, inevitablement els més joves pensaven que això de La Gossa Sorda, no era un nom per anar a cap lloc, els més majors si fa no fa pensaven el mateix, però com que no es va plantejar cap alternativa i com que era un nom que havien interioritzat profundament, ningú es va atrevir a canviar-lo. Se?n van adonar que després de tant de temps buscant algun nom que sonara bé, el nom els havia trobat a ells, se?ls havia agarrat ben fort entre les costelles i era com una traïció a ells mateixos bandejar-lo.

Per aquestos dies de principis del 98 van decidir que el nom definitivament seria La Gossa Sorda, però encara tardarien un temps en aprendre a no baixar el cap cada cop que el pronunciaven per primera volta davant d?algú.

* Per als curiosos apuntarem que el terme la gossa sorda té el seu significat anterior a la proposta de Rafel, significat que els seus amics coneixien bé, però com que han florit per ahí diferents llegendes d?allò més interessants sobre el perquè del nom, seria una llàstima desacreditar-les contant la veritat.

L?associació Arrels de la Marina formada persones i col?lectius de diferents pobles de la comarca en defensa del nostre territori i de la nostra cultura, convoca a la gent de la Marina i de tota la societat valenciana a participar en la cercavila musical i reivindicativa ?oePer la Terra, contra l?especulació? que tindrà lloc a Xàbia el proper 19 d?agost a les 20 hores eixint des de la Plaça del Convent.
Aquesta cercavila està emmarcada dins dels actes de l?Arrels 1er Aplec per la Terra, que se celebra a Xàbia durant aquest cap de setmana.

Som gent de Xàbia, Pego, Dénia, Sanet, Parcent, Xaló, Benissa, Ondara, La Vall de Laguar… que hem vist com als nostres pobles s?han fet projectes especulatius de grans dimensions sense comptar amb l?interés del veïns del poble, sinó mirant només pel benefici dels especuladors. En alguns pobles i gràcies a la pressió popular hem aconseguit paralitzar temporalment alguns mega-projectes, però la llei (LUV) està del costat dels especuladors i prompte tornaran per saquejar els nostres termes.

El dia 19 estarem a Xàbia per dir ben fort que no creguem en el seu model territorial depredador, que no volem més camps de golf ni torres d?alta tensió, que no volem que transvassen ni una gota d?aigua per enriquir els de sempre i omplir les piscines de les noves urbanitzacions.

Demanem que s?acabe aquest malson en el que ens furten el nostre paisatge i la nostra forma de viure, per això hem unit esforços gent de diversos pobles que ni ens coneixíem. Perquè volem un canvi polític al País Valencià al 2007 però al mateix temps no consentirem que siga només un canvi de cares i de sigles. Per un futur sostenible i democràtic per a la nostra comarca i per al nostre país el dia 19 ens veiem a Xàbia.

Fa molt temps que tenia en ment escriure aquest article però la gossera que tant em caracteritza i el temor a ferir la sensibilitat d?alguns bons amics em va dur a ajornar fins avui la redacció del mateix.

El cas és que ja fa més de tres anys que es va signar el pacte del tripartit a Pego i una de les conseqüències positives d?aquest va ser la recuperació de la ràdio municipal per al poble. Fins aleshores Ràdio Pego era poca cosa més que el vomitori de Carlos Pascual on qualsevol veu que no fora la seua era eliminada. Li va tocar al Bloc la responsabilitat de dirigir la ràdio i això, almenys per a mi, era tota una esperança de que moltes coses podien canviar i que podia ser un mitjà immillorable per fer poble. Es va obrir la graella de programació a tots aquells col?laboradors que desitjaren deixar part del seu temps de forma altruista, es va fer un esforç pressupostari important per renovar les instal?lacions que el barretisme havia deixat totalment obsoletes per manca d?inversions i es va dignificar la situació dels treballadors de l?emissora. Amb l?entrada de Cesar Monzonís com a director del mitjà, Ràdio Pego va pendre un camí molt més seriós i amb voluntat democràtica.

No obstant, aviat van començar les trifulgues amb el PP, i el Bloc expulsava i readmetia programes crítics amb la política urbanística del tripatit segons li convinguera en cada moment, ara t?expulse per què el PP està que trau focs pels queixals, ara et torne a deixar entrar i em penge la medalla de demòcrata.

Pero a banda d?aquestes circumstàncies del tot previsibles en un poble tan convuls com Pego, hi ha una altre factor que em deixa totalment trasbalsat i amb el que, innocent de mi, no comptava: la música que posen per la ràdio.

Em sembla del tot increïble que unes persones que van forjar la seua personalitat, entre d?altres coses, amb la Nova Cançó i els Rollings Stones li donen tan poca importància a la música com a factor de canvi cultural i social. Feu la prova, poseu Ràdio Pego entre les 8 i les 13 hores, la franja de màxima audiència i escoltareu només Reggeton i altres sucedanis que fan pensar que estàs escoltant Cadena Dial. Ni rastre de música en valencià, ni rastre de la música de qualitat que es fa per la comarca. Clar que els dirigents de la ràdio diuen que la música en valencià o la música alternativa ja compten amb el seu espai en els programes que fan els col?laboradors, però els col?laboradors només podem fer programes per les vesprades o els caps de setmana, en unes hores on l?audiència baixa moltíssim i només escolten la ràdio els seguidors de cada programa en concret.

En les assemblees de la ràdio sempre ha eixit a relluir el mateix debat, els col?laboradors demanem que es pose un percentatge de música en valencià a les hores de màxima audiència i el director dóna les més variades excuses: que si no hi ha prou fons musical, que si el perfil de la gent que escolta la ràdio no és per a la música en valencià, que si ja estem treballant en això i tot arribarà etc…

D?excusa en excusa i ja portem 3 anys, clar que Ràdio Pego ha donat suport puntual a la música en valencià com va ser el cas de l?homenatge a Ovidi del setembre passat, però sembla que hi ha una estranya predilecció per ser minoritaris i en quedar bé amb els sectors més conscienciats ja n?hi ha prou. I jo em pregunte, que passaria si de quan en quan posareu alguna cançó de Feliu Ventura o de Miquel Gil en les hores que els obrers, els electricistes, els mecànics … estan escoltant la ràdio.

Que passaria si en comptes de deixar la música en valencià per a quan els professors i els estudiants ja estan a casa, fórem una mica més agosarats i apostarem per fer de la música en valencià un fet popular i no deixar-nos en l?elitisme i el gueto de sempre, per què collons l?audiència de Ràdio Pego 100% valencianoparlant no dóna el perfil d?escoltar música en valencià? de què teniu por?

Tot això per no parlar pel tufo masclista i conservador que desprenen les cançonetes que es posen quan els currantes escolten la ràdio, El sin ti no soy nada i demés xorrades que deixen els nostres joves a mig camí entre l?anorèxia i el ?oejo de política no vull saber res?. A qui cregueu que beneficia tot això?

El pitjor de tot és que el fàstic que sent cada volta que pose la meua estimada emissora un dia qualsevol pel matí és exactament el mateix que senten tots i cadascun dels militants i simpatitzants del Bloc de Pego, que passa? Els que tenen el poder sobre una emissora estan descontents amb el seu funcionament, però no fan absolutament res per canviar-ho?. Alguns li donaran la culpa al poble i diran que el poble valencià som meninfots, però jo el que veig és que més que el poble els meninfots som els nacionalistes.

Fa uns mesos Enric Morera m?assegurava, que després de les eleccions del 2007 ells serien la garantia de que a Canal 9 i demés mitjans la música en valencià viuria una situació de normalitat, no em vaig atrevir a dir-li exactament el que pensava, però els artistes estem ja curats d?espants i ens guardem molt de confiar en els polítics. Sé de primera mà que Enric és un fervorós seguidor de la nostra música, però com es demostra a Pego això no és suficient, cal alguna cosa més que gustos personals.

També fa unes setmanes gent del Bloc de Pego em comentaven la possibilitat de que La Gossa Sorda actuarem en el miting de final de campanya de les eleccions municipals del 2007, i jo em pregunte: ens hem tornat tots bojos? Si el que volen es guanyar les eleccions per què no porten una disco-mòbil i posen reggeton? no havíem quedat que això és el que vol la gent?

Supose que a totes les persones que tenim el costum o el vici de dedicar una part de les hores de la nostra vida a lluitar per la nostra terra, ens passa en algun moment. De vegades veus que el temps se’ns escapa, i que les persones que ens hauríem de posar d’acord per tirar endavant alguna alternativa sembla que parlem en idiomes diferents i no avancem sinó més bé al contrari.

A mi m’ha passat aquestos dies, després d’assistir emocionat a la mani del 3 de juny, veig com per desgràcia en certes pàgines d’internet se li continua donant més bombo allò que ens separa que a allò que ens uneix.

Després de la mani del 6 de maig ja vam poder vore com la majoria de comentaris anaven al voltant del camionet que Maulets i Endavant van ficar a pocs metres de que s’acabarà la mani. Veig del tot normal que la gent comente coses que no són habituals i que critique aquells comportaments que no li agraden, al cap i a la fi si hem de fer alguna cosa de profit ho hem de fer entre tots i l’opinió de tots compta. Però no crec que siga això el que està passant, per desgràcia veig massa mala llet per ahí. No sé si darrere de la mala llet amb que s’ha tractat a l’EI hi ha alguna cosa més que desinformació. Tampoc sé si darrere del poc interés de l’EI en apropar-ser a la resta de gent que intenta donar imatge d’unitat hi ha alguna cosa més que la continuació de la dinàmica de sempre.

El que si que sé és que van ser Maulets, Endavant i alguns sectors llibertaris els primers que van donar suport a la gent de la Punta i d’altres contrades, dels primers que van mobilitzar a la gent jove pel que estava passant, quan encara no existia l’alarma social que hi ha ara per la destrucció del territori. Per tant són/som dels primers que han patit la repressió en forma de detencions, atacs policials i multes.

També tinc ben clar, que amb l’acció només de de l’EI no anem a salvar res i que el País se’ns anirà de les mans com un grapat d’aigua.

Quan hem arribat a un punt en que es planteja la unitat de totes les plataformes ciutadanes, junt a altres associacions, resulta que es senten massa veus intentant apartar d’aquest bloc a un sector de gent jove que es troba present a moltes comarques del País i amb capacitat de feina i de compromís sobradament provat. També em fa l’efecte que l’EI no ha sabut valorar quin és el moment històric en el que vivim i la importància de saber teixir aliances amb sectors socials pròxims.

Si algú a aquestes alçades del text encara no ha entés bé on vull arribar, ho explicaré més clarament. Som els que som i para de comptar, si anem a llocs com La Marina, La Safor, El Comptat, La Ribera… intentant separar entre demócratas i violentos o entre boltxeviques i mentxeviques, jo em quede a casa i em pense de muntar-me una immobiliària.

Au a mamar-la.

Els mitjans de comunicació del sistema s’han posat d’acord aquestos dies en fer por a la gent. Es veu que com als integristes islàmics no els pega per fer més atemptats per Europa i la por cap a ETA ja no ven, ara toca tindre-li por als Rambos assalta-mansions.

A ningú li importa quines són les causes que ens han fet arribar fins ací, simplement cal aprofitar l’onada mediàtica . El govern diu que posarà no sé quants milers més de picolos per tot l’estat, (així de pas augmentar els efectius de l’exèrcit ocupant a Catalunya sense que ningú alce la veu), les empreses de seguretat trauen no se quantes alarmes d’última generació a preus desorbitats i el feixista d’Acebes diu que la culpa és dels immigrants.

Fent una ullada als casos de segrestos exprés i de robatoris amb intimidació que hem vist aquestos dies hi han dos factors que són evidents. Els robatoris es produeixen a les cases dels rics i en urbanitzacions allunyades dels cascos urbans.

En totes les al·legacions presentades per grups conservacionistes contra les mega-urbanitzacions, sempre s’ha avisat que la desordenació territorial produïda per les noves urbanitzacions allunyades del casc urbà afavoria l’acció dels delinqüents. No és més que una qüestió de sentit comú, si durant segles la gent ha construït les seues cases en els pobles era per alguna cosa. Però ens trobem en una societat on qui més qui menys vol ser ric i tindre piscina, ja no mola viure en les cases que van viure els nostres pares i molt menys en pisos a la gran ciutat. Els pisos hom se’ls compra per especular i amb els beneficis es faran amb un xalet al Vedat de Torrent, a Montepego o las Cumbres del Sol de Benitatxell.

Alguns es pensaven que la felicitat anava a ser eterna, però ja veieu que la caiguda del comunisme no només ens proporciona esclaves sexuals a preus de ganga, sinó que els vells quadres dels exèrcits de l’est saben guanyar-se les garrofes.

Mentre, els picolos fan la ronda nocturna per Pego escorcollant tots els joves que troben pel carrer. Això si que fa por, això, els bancs i els polítics que ens manen.

Ah i visca Curro Jiménez, el Vaquilla i Pep de la Tona.

Per tot el món es va sentir aquest dilluns el clam dels treballadors i treballadores, en diferents idiomes i escenificacions, amb tonalitats totes properes al roig i reivindicacions diverses que apunten si fa no fa, a recorrer les mateixes sendes.
De tots els esdeveniments ocorreguts durant el present 1 de maig, destaquen dos fets realment inusuals:

Els sindicats espanyols majoritaris (CCOO i UGT) convocaven amb el lema "Per la pau, treball estable en igualtat", dit així i tret de context sembla que es tracte d’una proclama quasi-revolucionària, en la que s’avisa els patrons que de continuar la precarietat laboral s’acabarà la pau social i els sindicats prendran els carrers muntant barricades. Res més lluny de la realitat, la precarietat de la classe treballadora no afecta per a res els pactes de pau social signats entre la patronal i les cúpules sindicals que venen de molts anys enrere.
El lema en qüestió no parla de pau social, sinó de donar suport al procés de pau que s’ha encetat amb l’alto el foc d’ETA. Es tracta d’una actitut realment lloable de banda d’uns sindicats que tindran molt a dir en tot aquest procés, sobretot pel que fa a l’apropament als sindicats bascos (LAB i ELA) per intentar albirar eixides satisfactòries, i com no, també per fer veure a la classe treballadora espanyola que els abertzales, lluny de la imatge que han donat els mitjans post-franquistes, són treballadors/es amb interessos comuns a la resta de treballadors del món, que només demanen respecte a la decissió majoritària del poble basc.
Dit això, el que em sembla realment preocupant de l’assumpte és que una volta més els sindicats majoritaris no són més que la corretja de transmissió dels desitjos i estratègies del PSOE, que són els que dicten ara toca, ara no toca. Després de la vergonyosa actuació del duo estàtico en la campanya de referèndum de la Constitució Europea, en la que van ser incapaços ni tan sols d’explicar als treballadors/es en que consistia el text, ara venen publicitant un procés de pau en el que el PSOE ha dipositat bona part dels seus interessos electorals. Tant per a bé com per a mal se’ls veu el plumero a quilòmetres

Per un altre costat tenim la gran bomba política de la setmana, la nacionalització dels hidrocarburs a Bolivia, dictada el mateix 1 de maig pel president electe Evo Morales. És curiós observar com periodistes, professors, polítics etc.. ens havien estat enganyant tots estos anys diguent que els polítics no tenen marge d’acció econòmica, que l’economia la marcaven els mercats i que els governs havien d’acatar a la primera l’ordre dels mercats internacionals. Un indi amb cara de símpatic i bon xic ha ordenat l’exèrcit prendre els pous petrolífers i els jaciments de gas. A Madrid, Washington i Brasilia els encorbatats li ploren als seus governs de torn per a que facen alguna cosa, i ZP com no podria ser d’una altra manera es mostra preocupat pels ingressos dels burgesos que han estat matant indis totes estes dècades.
D’altra banda amb l’acció d’Evo cau una altre mite sostingut des de fa temps per la psuedoesquerra espanyola i la dreta pseudocatalanista segons el qual el nacionalisme és intrinsecament de dretes. Doncs no, ja ho veieu, més clar aigua, nacionalitzar és el contari de privatitzar, galandrans que sou uns galandrans.
Esperem que el poble puga aprofitar-se d’aquesta nacionalització i que d’ací uns anys pel primer de maig no estiguem parlant de nacionalitzacions sinó de col·lectivitzacions.

Hasta la victoria siempre, patria o muerte, venceremos.

El cas és que eren les 9 del matí del diumenge passat i em trobava amb uns amics a un pis de Benimaclet continuant la festa, quan de sobte vam sentir rebombori al carrer, cridadissa de xiquets i música de banda. Com que ja portàvem unes quantes hores de festa i se’ns havien acabat els recursos per continuar-la vaig decidir assomar-me al balcó a vore que es coïa pel carrer i si de cas baixar a esquadrinyar .
Hi havia com unes 150 persones, i pel que vaig deduir per l’estàndard i pels brusons es tractava de fallers; que collons feien dues setmanes després de falles tornant a la mateixa? la veritat, ni ho sé ni m’importa. Anaven aplegant-se tots al Carrer Emili Baró, tot just davant de nosaltres i cadascú prenia el seu lloc, els xiquets i presidents davant, els músics darrere, i alguns més majorets controlaven els cantons com si del servei d’ordre d’una mani es tractara . Van esperar a que arribaren tots i al senyal del president de la falla van començar els músics a tocar i la resta de la gent a botar i a bramar això tan conegut de "maricón el que no bote".
Em vaig quedar de pedra no només per la frase en sí, sinó sobretot per l’èmfasi que li posaven, semblava com si un exèrcit d’homosexuals estiguera a punt de prendre la ciutat de València i anaren a sodomitzar tots els falleros.
No va ser una frase més, de fet va ser l’única que vaig sentir mentre la comitiva s’allunyava.
Em vaig quedar uns instants pensant que aquells xiquets i xiquetes que cridaven això tal i com els seus pares els ho havien ensenyat serien majoritàriament els malparits del dia de demà. És aquesta l’educació que una part important de la societat dóna als seus fills, el nul respecte a la llibertat dels altres i la marginació i repressió de les diferències.
Desconec si això seria producte de les drogues adulterades que deixen els nostres falleros sense neurones o simplement estaven assajant per portar els xiquets a vore el Papa, el cas és que em vaig recordar del Komando Anti-Fallas i em va tornar el somriure a la cara.

Ja estem ací, sembla que hem arribat a un altre punt on la història s’accelera i l’immobilisme deixa pas a l’esperança , a la mobilització i també als temors.

Estem davant d’un nou escenari que s’ha anat construint després d’anys d’acostament, distensió i contactes amb blindatges a prova de bomba, banyera i electrodes.

L’esquerra abertzale ha entés que era el moment i aposta per una solució dialogada on el poble tinga sempre l’última paraula.

Otegui i altres portaveus abertzales són a la presó per fer política i l’organització armada es declara en alto el foc permanent, resulta evident que ja no s’imposen les lògiques militars i que hi ha confiança en el poble per solucionar el conflicte.

És a les mans del PSOE no boicotejar el que decidisca la societat basca, no em fie d’ells ni d’ací al cantó, però ara que el procés ja ha començat no els en queda una altra, o el procés va bé o el PP se’ls menja.

De tota manera mane qui mane a Madrid, dóna la sensació que la societat basca comença a estar suficientment madura per veure que tard o d’hora s’haurà d’apostar fort per la independència.

Ens han tingut dues setmanes de campanya continua a tots els mitjans, sembla que ara ja no hi ha prou en presentar un enemic flac i barbut que saluda a les càmeres des de ves a saber on , ara cal que odiem tots els musulmans . El context en el qual tenen lloc les protestes violentes sembla que no té cap importància en el debat. Només es parla d’uns moros intolerants que no respecten un pobre dibuixant danès que ha fet un dibuix de Mahoma.

Els Occidentals som les víctimes en aquest sainet del xoc de civilitzacions, tenim una cultura i un sentit del civisme tant alt que no podem conviure amb pobles arcaics com els que professen la religió de l’Islam. Ells posen els morts i nosaltres ens rebolquem en la superioritat cultural.

I ací la censura com a sistema de vida. Ningú se sorprén ja de que silencien la manifestació de Barcelona d’un milió de persones o de que li censuren un cartell a Pot de Plom. Els Zaplanes, Polancos i Fungairinhos ho tenen tot controlat per a que li continuem pegant voltes a la sénia sense ni tan sols imaginar-nos que pot haver alternatives. I al mateix temps que et peguen varades al llom et xiuxiuegen a l’orella " els moros volen matar-te, els bascos volen matar-te, els catalans volen robar-te…"

…Pense que ha arribat el moment d’enfrontar-nos a la seua prepotència, per això propose que es faça una arreplega de signatures per demanar que els valencians i valencianes puguem votar el nou estatut d’ací. Si fa falta anem a per les signatures als mateixos pobles que vagen els PPros, "Volen que votem l’Estatut de Catalunya i el valencià no?" és un argument irrebatible, Camps no ha tingut manera de contestar-li als periodistes que li han preguntat sobre aquesta qüestió. Si utilitzem la mateixa arma que ells (recolida de signatures) les nostres accions tindran un ressò mediàtic més gran i els posarem directament en evidència. A més no estic parlant d’un tema menor, la negació del dret dels valencians a decidir el nostre futur és on està l’arrel del problema, i en fer-li vore a la gent que els que no ens deixen decidir no són els catalans sinó els espanyols….

Els del PPSOE ens l’han tornada a fer, no és cap sorpresa ens la porten fent de fa anys, però l’evolució dels esdeveniments i la memòria històrica que ens queda ha fet arrelar a dins nostre un sentiment de ràbia renovat. Missatges a mòbils, mails massius per convidar la gent a adreçar-se a Pla, , converses espontànies amb coneguts amb els que feia temps no parlaves de política valenciana… són exemples de l’ambient que he pogut copsar aquestos dies.

Si bé l’estatut valencià desperta un interés nul per la societat valenciana, som els que des d’un principi estàvem en contra del text presentat els que amb més interés hem seguit aquesta telenovela de baix pressupost que ens oferia el PPSOE. Tant la plataforma Compromís per l’Estatut, com la campanya del 5%, han ajuntat esforços i han donat una certa visibilitat social a les reclamacions dels valencians i valencianes que no estan representades en aquest es-taüt.

Però, malgrat aquestos esforços, la societat valenciana no reacciona, ni tan sols la part de la societat que s’indigna. Fa molt temps que l’esquerra valenciana teoritza sobre el realisme polític i de parlar-li a la gent de les coses que li interessen en lloc de matxacar sempre amb els mateixos temes:llengua, símbols i ensenyament. L’esquerra teoritza sobre això però evidentment no ho porta a la pràctica. La campanya contra el 5% engegada per gent propera al Bloc comptava amb molt bones idees, es confiava en les noves tecnologies i feien arribar les seues reivindicacions a llocs com la publicitat dels busos i els taxis de la ciutat de València, però en la meua modesta opinió i encara que tingueren més raó que tots els sants del calendari junts, la societat valenciana no veu el 5% com un problema de tots sinó com un problema del Bloc i a tot estirar d’EUPV . Mentre en altres llocs de l’estat hi ha hòsties per qüestions de sobirania i de milers de milions d’euros, els polítics de l’esquerra valenciana s’han quedat sols reivindicant dos punts que a ulls de la societat només els interessen a ells, el 5% per tindre cadireta a les Corts i això del valencià per contentar-nos a nosaltres que som els únics que ens interessa. Pense que hauria estat més positiu posar publicitat als busos i taxis denunciant les cues als hospitals públics o els barracons escolars, ¿cal doncs, quedar-se a casa i deixar de banda qualsevol reivindicació de tipus nacional o democràtic només per què a la gent no li interesse?

Evidentment d’això res, el que caldria fer es defensar les nostres postures amb coratge i trellat i aprofitant qualsevol escletxa que deixa l’enemic fer-li arribar la nostra llum a la societat valenciana. Al PP són mestres en connectar amb els baixos instints de la gent, una mostra d’això és l’arreplegada de signatures contra l’Estatut de Catalunya que duen a cap per diversos pobles i ciutats de la geografia valenciana, amb l’argument fal·laç de que tots els espanyols haurien de participar en el referèndum. L’argument és de riure però ells estan donant imatge d’unitat, de preocupació pels ciutadans i s’estan fent campanya poble a poble.

Pense que ha arribat el moment d’enfrontar-nos a la seua prepotència, per això propose que es faça una arreplega de signatures per demanar que els valencians i valencianes puguem votar l’estaut d’ací. Si fa falta anem a per les signatures als mateixos pobles que vagen els PPros, "Volen que votem l’Estatut de Catalunya i el valencià no?" és un argument irrebatible, Camps no ha tingut manera de contestar-li als periodistes que li han preguntat sobre aquesta qüestió. Si utilitzem la mateixa arma que ells (recollida de signatures) les nostres accions tindran un ressò mediàtic més gran i els posarem directament en evidència. A més no estic parlant d’un tema menor, la negació del dret dels valencians a decidir el nostre futur és on està l’arrel del problema, i en fer-li vore a la gent que els que no ens deixen decidir nos són els catalans sinó els espanyols.

Les organitzacions que formen el Compromís per l’Estaut tenen suficient potencial humà com per ficar paradetes en la majoria de pobles i barris del país i traure més signatures que el PP, es donaria imatge de força i encara que el PP traguera més signatures al PSOE se’l deixaria arraconat. Ah, i d’això de demanar un referèndum no vinculant oblideu-se, als valencians/es no els agrada que els vinguen amb xorrades.

El PP ha mostrat les seues cartes jugant-s’ho tot a la carta de l’espanyolisme més cerril, i ha deixat uns quants flancs descoberts. El PSOE no va a fer res per què està fora de joc, però i la resta? Serien capaços de mobilitzar les seues bases per pendre les places dels nostres pobles i plantar-li cara al PP? Li queda a l’esquerra institucionalista valenciana alguna capacitat de pendre el carrer, o només estan per a fer comunicats de premsa? Li deixem el carrer a la dreta i au?

Ànims.

Més informació sobre campanyes al voltant de l’estatut:

http://www.valencianisme.com/