Desobediència civil: ara sí, ara no

Publicat el 7 de juliol de 2008 al web de Justícia i Pau

Arriba l’estiu, i de ben segur que us agrada entretenir-vos amb jocs intel·ligents. Si esteu cansats de sudokus, ara proveu el següent passatemps. Es tracta d’omplir els espais en blanc d’una nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola amb alguna de les següents propostes:

a) Insumisión / insumisos
b) objeción / objetores a Educación para la Ciudadanía

La cuestión moral que la «_ _ _» plantea consiste en si es lícito intentar conseguir esos objetivos mediante el quebrantamiento deliberado, y frecuentemente programado, de la legislación de un Estado de Derecho como es el nuestro. Pensamos que no. Dichos objetivos han de procurarse a través de los cauces legales disponibles o alcanzables en un ordenamiento democrático para la creación de opinión y para la toma de decisiones políticas.

Porque es muy difícil probar que las leyes que ahora imposibilitan o dificultan su realización estén violando tan directa y evidentemente los derechos fundamentales de las personas y atentando de tal manera contra el bien común que la transgresión consciente y sistemática de ellas sea el modo adecuado de promover su cambio.

Por eso, nos parece que, en este caso, la desobediencia civil no está justificada; su ejercicio puede resultar más bien un modo peligroso de atentar contra una de las bases de la pacífica convivencia ciudadana y del “justo orden público”, como es el respeto al orden jurídico legítimamente establecido, siempre que no se haya probado su grave inmoralidad.

Y, en consecuencia, tenemos que denunciar todo intento de sugerir a los jóvenes o a las instituciones de la Iglesia que sin ser «_ _ _» o sin colaborar con la «_ _ _» no pueden ser verdaderamente cristianos.

Què serà? Què atempta contra la pacífica convivència ciutadana: no fer la mili o impedir als fills l’Educació per la Ciutadania? Quina immoralitat està per demostrar: la del reclutament obligatori o la d’una assignatura de formació cívica i moral a la ESO?

Segurament, a alguns lectors us agradaria que la resposta fos una, i d’altres lectors en preferirien l’altra. Uns coincidiran amb la “Nota sobre la insumisión” (21/9/1995), i d’altres en dissentiran. Però crec que la pregunta més important és la següent: si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

En el fondo todo el mundo cree en algo

Publicat a El Ciervo (Número 716Noviembre 2010)

Autoria: Eulàlia Tort i Joan Gómez

Las limitaciones de nuestra especie nos impiden saberlo todo pero, en cambio, gozamos de unas asombrosas capacidades para la creatividad, la imaginación, la esperanza y la ilusión que nos permiten salir airosos de algunas penalidades que nos son inherentes. Por ejemplo, nuestra incapacidad para responder a las preguntas por el sentido de la vida o de la muerte.

Ante la incertidumbre, todos reaccionamos de algún modo, asumiéndola o trabajando para aniquilarla. En general, habría tres respuestas. Las dos primeras entienden la incertidumbre vital como algo que es posible desvelar. Al interpretar la realidad como si de un enigma se tratara, la magia o los horóscopos serían una suerte de respuesta general de la misma manera que la creencia en la “diosa ciencia”. Ésta “fe” cree que la ciencia de nuestra época es ilimitada y que, algún día, podrá responder a todas las preguntas que nos formulamos. Alabar a esta diosa de bata blanca significa guiar la propia vida con la ilusión de que la acumulación de datos nos conducirá a una especie de “salvación”.

Otra posible respuesta a la incertidumbre vital es la de aquel que entiende la vida como un secreto. El objetivo es confiar en quien conoce la Verdad, lograr ser uno de los privilegiados que tiene respuestas para todo y procurar no ser muy soberbio con el común de los mortales porque, los pobres, viven anclados en la ignorancia.

Finalmente, hay los que entienden la vida como una realidad tan compleja que prefieren contemplarla y disfrutarla. A menudo, supone estar abierto a la trascendencia, sin especial empeño en desmenuzar las grandes preguntas en parcelas domesticables por la razón. Quizás sea la opción más saludable, aunque no todos llegamos a alcanzar este gozo ante el misterio sin que nos aplaste la confusión.

El dilema, pues, no está en creer o no creer. Ante la complejidad del mundo, todos depositamos nuestra esperanza en algo: la ciencia, Dios, la humanidad, el amor, la riqueza, en uno mismo, el azar… Pero quizás uno de los fenómenos más sorprendentes es que entre personas que reconocen un mismo credo, hay actitudes y conductas diametralmente opuestas. Lo determinante en nuestras vidas no son tanto los credos o los contenidos de las creencias como la apuesta por una opción vital. Esto explicaría porque resulta más sencillo compartir experiencias con aquellos que responden a los mismos “esquemas” mientras que puede ser frustrante intentarlo con los hermanos de fe que no comparten los mismos anhelos. Desde aquí entendemos la famosa cita de Karl Rahner cuando habla de los “cristianos anónimos”: personas que a pesar de rechazar la fe cristiana se hallan cerca de la verdad evangélica. Si esto es cierto, tenemos un gran porvenir: ya no tiene importancia ser judío o griego, esclavo o libre, hombre o mujer. Lo importante es la conciencia de fragilidad que une a toda la humanidad. Al menos, de momento.

Ja sabem amb qui dialogar

Escrit el 7 de juliol de 2011

Que en són d’exagerats els racistes. O millor dit, que en som d’exagerats, quan fem comentaris racistes!

Ves si no fa riure pensar que els immigrants ens treuen els llocs de treball, quan una sola decisió de la direcció d’un tour operador europeu en fa dependre milers de famílies a tot Menorca!

O no trobeu graciós considerar que una musulmana s’hauria de llevar el mocador perquè atempta contra la dignitat humana, mentre tants homes duen samarretes amb eslògans estimulants com “Sex instructor” o amb esplèndides fulles de cànnabis estampades?

I què hem de dir dels qui creuen que acabarem celebrant tots el ramadà, quan hem deixat de celebrar Tots Sants, ens hem apuntat a la castanyada mentre els més petits ens volen espantar amb màscares horripilants i carbasses de Haloween?

El món està canviant. I ho fa molt de pressa. I ho fa en moltes direccions alhora, però principalment cap allà on hi ha interessos mercantils. Si deixem de ser cristians, no és perquè un veí musulmà ens hagi convertit, sinó perquè ens agrada més comprar que combregar. No calen gaires demostracions per fer entendre que transformen més la societat els turistes que els companys de feina estrangers. I sobretot en temps de crisi, no és menester recordar que afecta més la nostra vida quotidiana la cotització d’un fons d’inversió de Nova York, que no pas els nous veïns que trobem a les places, botigues, escoles o festes dels nostres pobles.

En aquests moments de canvis, doncs, és oportú reflexionar sobre les diferències socials. Us proposo un exercici, que reconec que sembla un poc estrany: demaneu a qualsevol persona qui considera més diferent a ell. De ben segur que us contestarà algú estranger. Tal vegada, algú que tingui una ocupació molt diferent. Segons com, algú que tingui unes idees polítiques o una concepció moral oposada a la seva. Estic segur que ningú no respondrà una persona de la seva família.

Això té una explicació molt bàsica: en la nostra cultura entenem que l’immigrant, i de fet tot estranger, és diferent a nosaltres, els quals pel simple fet de ser compatriotes, ja tenim molt en comú. En canvi, fóra bo comprovar si això és cert.

Podríem posar l’exemple del treball. Els nostres avis treballaven majorment al camp. Els pares, a les fàbriques de sabates o de formatges. Els joves es dediquen als serveis, principalment al turisme. En conseqüència, els vells no tenien vacances, mentre que els de mitjana edat se les van guanyar a pols, i anem camí de treballar el mínim per poder-nos divertir el màxim.

Podríem posar l’exemple de la família. Els nostres avis es casaven per tota la vida. Els pares van aprendre que si anaven maldades es podrien divorciar. Els joves trien: si es casen, si s’ajunten, si és de prova, si tindran fills, i tot això amb la versió homosexual i la heterosexual.

La música també pot ser un bon indicador. Els avis feien sonar la música que volien ballar. Els pares xalen amb la música de discos i cassets, dels grups que han conegut a través de la ràdio i la televisió. Els joves es descarreguen arxius (els majors no en dirien música) de tota mena d’estils.

El menjar també ens serveix. Les àvies es podien passar el dia feinejant per la cuina. Els pares van guanyar molt amb la nevera, congelador, i tot mena de nous electrodomèstics. Els joves mengen cada vegada menys a casa i encara menys de temporada: càterings, precuinats, i gastronomia internacional: no només crêpes i pizzes, sinó xauarma, sushi i tofu.

Cadascú pot allargar la llista amb exemples propis. El que resulta novedós, però, és la dificultat de trobar contraexemples. En tots els àmbits descobrim que els joves i els vells tenim vivències oposades, fins i tot quan fem la mateixa activitat junts.

I un cop assumida aquesta descoberta, podem fer un pas més: els joves de Buenos Aires, Dakar o Tetuan, han vingut a la nostra terra per fer una vida com les dels seus pares? O com la dels joves autòctons de la seva edat? De què volen treballar? Com fan els amics? Quina música escolten? Quina relació tenen amb les seves autoritats religioses? Com es diverteixen? Com es curen? Què volen per als seus fills?

Més que voler dialogar amb l’altre, amb qui ens sembla diferent, hem de començar per acceptar que ens hem inventat un nosaltres i un ells. Que nosaltres no som com ens imaginem, i que ells no tenen res en comú entre ells més que… no ser nosaltres. I així descobrim que no importa la nacionalitat, sinó les persones. Persones diferents en el barri, i també a casa. Ara ja sabem amb qui dialogar.

Ridere dil Papa di Polonia è peccato?

Publicat el 10 de novembre de 2008 al web de Justícia i Pau

Des que va esclatar la polèmica del diari conservador danès que va publicar les caricatures de Mahoma, el binomi religió i humor està de més actualitat que mai.

A Catalunya, aquest debat tan delicat s’ha revifat d’una manera més nostrada –i sobretot, més civilitzada– arran de les declaracions del president Pujol sobre el programa Polònia i del capteniment del cardenal Martínez en ser preguntat sobre això mateix.

Al cap i a la fi, aquest debat és el dels límits de la llibertat d’expressió en un gènere que tendeix a apurar al màxim les seves possibilitats. I tractant-se d’una llibertat, val la pena parar-se a pensar cinc minuts des de la perspectiva dels drets humans i també des de la perspectiva eclesial.

Val la pena recuperar l’origen i el sentit de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió va néixer com a dret ciutadà a contradir el poder absolut, tenint en compte que el poder sempre ha pogut dir i fer el que li ha semblat, amb poques limitacions i menys explicacions. Per tant, els ciutadans podem burlar-nos del poder que ens sotmet (i només com a derivació d’això, també de les persones que el representen). Per això, al Polònia fan tanta gràcia la família reial, els principals líders polítics i les altres figures rellevants a nivell social (de l’àmbit periodístic, musical, culinari, judicial, financer, futbolístic o religiós). I com que aquestes personalitats ocupen una posició social preeminent, els qui exerceixen cert poder o influència no es poden burlar dels súbdits, sigui quina sigui la relació que hi tinguin: ciutadans, televidents, clients, seguidors o feligresos. No és que uns tinguin uns drets i els altres no, sinó que la llibertat d’expressió és una eina per a contrarestar la concentració de poder, i no s’ha de convertir en un instrument per a acumular-ne més.

Aquesta relació entre llibertat i poder fa que les caricatures de Mahoma signifiquin a Europa un atemptat contra una minoria pobra, mentre que els mateixos gargots a l’Aràbia Saudita esdevindrien una audaç gesta contra una dictadura legitimada religiosament. I aquesta diferència fa que a casa nostra puguem riure d’un cardenal i no d’una monja que visqui al carrer. Que puguem riure d’un sant idolatrat i no puguem fer broma d’un màrtir.

Com a catòlics, a més, hem de fer una segona reflexió. Presenciem un seguit d’iniciatives, habitualment amb el suport entusiasta de l’episcopat, per potenciar la presència pública de l’Església. Es pretén que l’Església esdevingui un actor social de primer ordre, que faci sentir la seva veu sense intermediaris que tergiversin el seu missatge. Això és perfectament legítim, i si hi ha opinions diverses sobre el paper que ha d’ocupar l’Església en la societat és perquè això té un preu. Aquest preu es paga en forma de més o menys credibilitat, prestigi, complicitat, aïllament, suport, etc. La primera conclusió és que no podem tocar campanes i anar a la processó: més presència pública significa estar més exposats a ser el blanc de la befa televisiva. Si defenséssim que la nostra fe és un afer exclusivament privat, aleshores tindríem tot el dret a demanar respecte a la nostra intimitat. Però el Sant Pare, a més de tenir caràcter sagrat per als catòlics, té el títol de cap d’Estat a més d’una força mediàtica descomunal… I per quin motiu un home que ostenta aquesta influència hauria d’estar exonerat del sarcasme?

Ben mirat, em sembla que els responsables de la imatge pública de l’Església no s’haurien de preocupar tant perquè Polònia transmet una imatge histriònica del Papa i llepaire dels seus servidors, sinó perquè tants elements que mantenim en l’Església, i que no són essencials per a la fe, semblen ridículs per a la majoria de conciutadans.

Com a conclusió, crec que els catòlics hem de ser –altra vegada– un exemple ètic de com gestionar la notorietat sense que ens pugin els fums. Al cap i a la fi, què més voldríem els membres de Justícia i Pau que veure en el proper Polònia una arenga de l’Arcadi Oliveres!

Història d’un prejudici meu

 

Publicat el 20 de març de 2017 en català i castellà

 

Al llarg dels anys, he visitat moltes comunitats religioses i de totes elles n’he après alguna cosa. Però avui us explicaré un diàleg en un oratori islàmic que vaig necessitar força temps per entendre bé.

Vaig saludar l’imam i, avançada la conversa, li vaig demanar quina era la seva funció en la comunitat. Ell se’m va sincerar amb exemples concrets. “Jo intento que els homes siguin responsables a la feina; que les dones cuidin bé els fills; que els joves siguin aplicats a l’escola…” Aleshores vaig pensar que la seva explicació no s’allunyava gaire de la que em podria donar un rector de poble. Però de sobte, la seva argumentació va fer un gir inesperat. “Perquè és clar —va afegir—, els meus fidels venen majoritàriament del Magrib, i molts queden desconcertats quan arriben a una societat cristiana en la qual els joves s’emborratxen cada cap de setmana, els homes només pensen en fer-se rics i les dones són infidels als marits. Jo procuro protegir-los del cristianisme”.

En aquell moment vaig riure per sota el nas. Marededéusenyor, quanta ignorància!

Aquella tarda, vaig tornar a casa pensant que aquell musulmà tenia tan interioritzats els conceptes dar-al-Islam i dar-al-Harb (casa de l’Islam i terra de l’infidel) que ell deuria considerar que havia sortit d’un país islàmic per anar a un país cristià i copsava la realitat d’aquí des d’aquesta perspectiva.

Aquella setmana, em vaig adonar que, aliè als discursos dels intel·lectuals sobre la descristianització, motius no li’n faltaven per considerar el nostre país com a cristià. Des dels aspectes més populars (festes majors en dates dels seus sants patrons i iniciades amb l’ofici solemne, els noms de la majoria dels ciutadans, nomenclàtor de carrers i ciutats) fins a exemples més oficials (festius catòlics, assignatura de religió a l’ensenyament públic i titularitat de moltes escoles concertades, creueta a la declaració de renda…) tot empeny els ulls llecs a veure-hi cristianisme. I per tant, és normal que l’ajuntament instal·li un pessebre cada Nadal i que la televisió pública retransmeti la missa cada setmana. Com podria ser d’altra manera?

Aquell mes, vaig anar recordant que el fenomen de la secularització només es dóna a Europa, i que està significativament avançat als països nòrdics i a Catalunya. Això no significa que aquí la religió vagi de baixa, sinó que intentem que no es barregi amb les esferes política, cultural i educativa. Mirat en context, és una idea singular i, si em permeteu dir-ho així, bastant pelegrina. Com pretenem separar la identitat religiosa de la resta? I les tradicions religioses de la resta? La laïcitat és tot just adequada per a l’administració, i ja costa Déu i ajuda aplicar-la de forma justa.

Aquell any vaig anar assumint que la distinció entre països islàmics i països cristians no és estesa només entre els immigrants provinents de països poc secularitzats. Entre nosaltres, és també ben estès un argument simètric, que fa que sovint sentim parlar d’”ells” i “nosaltres”, com a dos col·lectius reconeixibles i diferenciables. Qui no ha sentit qüestionar per què hem de respectar la “seva” religió si als “seus” països no es respecta la “nostra”? Qui no ha sentit parlar de l’Islam com a religió violenta? Qui no ha sentit condemnar una mala conducta d’un veí magribí atribuint-li una fe islàmica que no li hem preguntat si professa? Qui no ha relacionat els contendents sirians amb un model d’Islam mentre obviava el cristianisme dels nord-americans, russos i europeus?

Quan torni a sentir que algú atribueix les males conductes a les religions d’altri, no tornaré a riure. Recordaré que jo també havia suposat que l’error d’aquell imam era causat pel seu origen o per la seva religió. Jo, com l’imam, també he de desfer-me del prejudici contra les altres religions… En canvi, de la supèrbia de creure’m més saberut que ell, només me n’he de confessar jo.

 

La frivolitat de #TotsSomLeoMessi

Publicat el 13 de juliol de 2016 en català i castellà

  1. El negoci del futbol mou unes fortunes absolutament desproporcionades pel guany que proporciona a la societat. No aconsegueix que la societat sigui més sana, culta, pacífica o justa. No sé si hi ha cap feina al món que es mereixi un sou com els dels millors futbolistes, però el que és segur que hauria d’estar a l’abast només d’algunes personalitats extraordinàries, que han aconseguit descobrir valuoses vacunes, han reeixit en la mediació de conflictes bèl·lics o han inventat aparells extraordinàriament útils. En cap cas, per a professionals de l’espectacle, com el futbol.
  2. Al voltant del futbol s’han creat penyes de seguidors, que de ben segur que realitzen una lloable tasca de formació esportiva, enriquiment del teixit associatiu i intercanvi cultural. Però al costat d’aquest fenomen, proliferen xarxes mafioses que afecten el futbol tant a nivell espanyol com internacional: gestors corruptes, representants de futbolistes mafiosos, apostes il·legals, partits comprats, opacitat en la negociació dels drets de retransmissió televisiva…
  3. A més dels actors directament implicats, el ressò que els mitjans donen a aquest fenomen dóna peu a tota mena d’abusos que reben un tractament indolent: racisme impune, violència sexual de jugadors que passa en segon terme davant de la glòria que poden ofrenar a la nació, i la cada cop més perillosa violència dels hooligans. Que un club, els aficionats del qual mostren una bandera legal i representativa d’una reivindicació democràtica (l’estelada), sigui sancionat per la UEFA amb la mateixa multa que el comportament extremadament violent d’una part de l’afició russa en la recent Eurocopa resulta humiliant i escandalosament partidista a favor dels governs més poderosos.
  4. L’actual junta del FCBarcelona ha encadenat una sèrie de comportaments indignes per a un club que pretén ser més que un club: la substitució del patrocini de la Unicef per les diverses marques d’una dictadura, l’anomenada Grada Jove en un club que ha aconseguit ser el millor del món quan ha aconseguit abolir-la, l’atribució al club de les males pràctiques dels seus gestors en el fitxatge de Neymar, etc.
  5. Leo Messi, igual que d’altres jugadors, ha comès un frau fiscal. Com a barcelonista, m’alegro que no hagi comès un frau tan greu com per merèixer l’entrada a presó. Crec que, a diferència de la infanta que té estudis superiors i treballa en una entitat financera, és probable que l’argentí no entengués la gestió dels seus diners. Això l’exculparia moralment, però no legalment.
  6. Crec que és bo que els serveis jurídics del club hagin col·laborat amb la defensa del seu jugador, i que el seu entorn li hagi donat suport durant el litigi per no afectar el rendiment esportiu. Ara bé, una vegada dictada la sentència, convé deixar molt clar que el club no empara el frau fiscal i que continua confiant en el futbolista, però que prendrà mesures perquè això no torni a succeir per dos motius: el motiu general, perquè no és ètic i, el motiu particular, perquè malmet la imatge del club.
  7. La campanya #TotsSomLeoMessi és absolutament desafortunada i impròpia d’un club que fa gala de valors catalanistes i democràtics. Les campanyes #TotsSom (com les #JeSuis) han proliferat per donar suport a víctimes, siguin de terrorisme, siguin de la repressió. Equiparar un condemnat per haver defraudat 4 milions d’€ amb una víctima és una frivolitat.
  8. Encara entenc menys que una persona que dedica la seva vida a la causa dels pobres i que fa un esforç encomiable per aconseguir fons per a tota mena de campanyes benèfiques, com Sor Lucía, es presti a sumar-se a aquesta campanya. Una bona tributació, proporcional i sense frau, faria innecessària tanta solidaritat no governamental. La col·laboració entre la Fundació del Barça i iniciatives solidàries no pot obligar a justificar cap delicte. Al contrari, val la pena que facin sentir la seva veu de denúncia i condemna. No crec en els càstigs exemplars, però sí en els gestos simbòlics.
  9. Tot això no treu que la justícia també tingui una credibilitat sota mínims, amb la participació de personatges que semblen més interessats en defensar el rival madridista que en garantir la justícia social. Reconeixent l’evidència que hi ha un atac sistemàtic des de totes les instàncies estatals contra les institucions que representen la catalanitat, i amb tota la ferum de parcialitat, fins i tot així, cal deixar ben clar que rebutgem el frau.
  10. Si aquesta campanya no acaba amb la dimissió d’algun dirigent barcelonista, haurem de concloure que el problema va més enllà del futbol. Estem immersos en una cultura en la qual la picaresca és símbol de llestesa, i la contribució fiscal és signe d’impotència. Convé una transformació política que garanteixi que els governants facin un ús responsable de l’erari públic, i que la ciutadania valori la seva contribució econòmica com a forma de convivència i progrés. La Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària hi treballa intensament. És una llàstima que el Barça hagi deixat perdre una magnífica ocasió per mostrar que pot tornar a ser el millor club del món: menys campanyes solidàries i més compromís social. #NoTotsSomMessi

Les religions no són motllos

 

Publicat el 18 de gener 2016 en català i castellà

 

Quan parlem de diversitat religiosa, sembla que tots entenguem què volem dir, però si en distingim tres nivells, en traurem tres conclusions per sempre més. Val la pena mirar més enllà de la imatge més evident.

Pluralitat religiosa. Des de fa uns anys, tothom sap que al nostre país convivim persones de moltes religions diferents. Encara que a la majoria li sembli una novetat recent, aquesta diversitat té al nostre país un segle i mig d’història ininterrompuda. Però fins i tot sense saber gairebé res de cap religió, ni tan sols de la pròpia, ningú no discuteix que vivim en una societat religiosament plural.

Primera conclusió: En una societat religiosament plural, no té sentit parlar de religió per referir-se a una única religió. Afirmar que la religió és masclista, dogmàtica, alienadora o alliberadora és un reduccionisme que no es pot atribuir a tot el fenomen. Ni com a lloança ni com a retret, perquè hi ha religions tan diverses entre elles que fins i tot costa trobar-ne algun element comú.

Pluralitat interna. A pesar de les autoritats religioses que vetllen per l’ortodòxia, totes les religions tenen molta diversitat interna. Fins i tot, malgrat confessar-se en comunió, poden mantenir posicions contradictòries que els teòlegs procuraran explicar com a simples matisos d’un mateix credo. Amb tot, hi ha corrents revolucionaris i reaccionaris, hi ha vocacions nòmades i sedentàries, hi ha apologètica i treball de la interioritat, hi ha reflexió i emoció. En definitiva, hi ha qui busca la síntesi i hi ha qui busca l’exclusivitat.

Segona conclusió: amb tanta diversitat interna, resulta tremendament difícil declarar res de cert sobre tot un grup religiós si no esteu repetint la pròpia definició. Sigui com sigui que acabeu les frases “Els cristians diuen…”, “els jueus pensen que…” o “els musulmans fan…”, quan no caigueu en una tautologia, cometreu una sinècdoque. Estalvieu-vos-ho.

Concepció de les pròpies creences. Manllevant el joc de paraules del sociòleg Joan Estruch1, cal distingir aquells que creuen que saben, d’aquells altres que saben que creuen. N’hi ha que entenen la seva fe com una certesa, que els qui no comparteixen estan allunyats de la veritat. En canvi, en tots els corrents religiosos també trobarem aquells que entenen les seves creences com la base de la seva cerca, oberts a dubtar i deixar-se interpel·lar per persones d’altres fes. Això fa que moltes vegades sigui més fàcil entendre’s amb persones d’altres religions que tenen el mateix estil, que no pas amb els correligionaris amb qui es comparteix el què però no el com.

Tercera conclusió: la tercera conclusió també condemna les generalitzacions i permet que ho girem: no ens relacionem amb les religions, sinó amb les persones. Tan absurd és creure que la lectura d’un determinat llibre mil·lenari ens ajudarà a entendre la conducta d’un alumne o un veí, com pensar que una persona ha de renunciar a la seva fe, la que sigui, per ser un ciutadà responsable i demòcrata. Que ni la bellesa ni la perfídia de les religions, no us enlluernin ni us tapin cap persona. Les persones som lliures, les religions no són motllos.


1 Recomanem vivament la lectura del llibre més recent de Joan Estruch, pel seu enfocament precís i llenguatge planer: Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Editorial Mediterrània, Barcelona, 2015.

L’ABC de la sociologia contra els prejudicis

Publicat a Justícia i Pau el 12/7/2019 en versió catalana i castellana

En sociologia hi ha la màxima que afirma que una etiqueta diu més de l’etiquetador que de l’etiquetat. Ara bé, quan parlem de grups estigmatitzats, el principi esmentat no ens l’acabem de creure o, si més no, no l’acabem d’aplicar. Posaré un exemple sobre l’estratègia que se sol utilitzar per rebutjar els rumors infundats.

Prejudici bàsic: els musulmans són fanàtics

Prejudici dissimulat: els musulmans han d’adaptar algunes formes de la seva fe a la vida occidental per ser acceptats com a ciutadans de ple dret

1r pas: Dades. Com que hi ha estadístiques per a tot, podrem creuar la variable fe islàmica amb valors, confiança en les institucions, índex de delinqüència, etc. Desmentirà el prejudici? Al cap i a la fi, els prejudicis tenen la virtut de ser autoevidents. Sempre ens podran respondre les dades amb la fal·làcia que els musulmans no s’adapten, perquè si s’adapten ja no els considerem musulmans. La seva fe? Tant hi fa! Els prejudicis sempre són prou genèrics com per no resultar falsables amb unes dades.

2n pas: Emocions. Malgrat que els científics demostren que cap dada corrobora l’existència de diversitat de races humanes, en els campionats de natació només competeixen nedadors de pell blanca i en les finals de cent metres lliures només corren atletes de pell negra. Les dades oficials o erudites no serveixen contra prejudicis basats en emocions i confirmats per l’experiència directa i quotidiana. Per tant, no hi ha més remei que respondre aquests estereotips creant-ne de nous que no siguin discriminadors ni segregadors a partir de nous models i referents: el veí sense papers que s’enfila a un balcó per salvar la vida d’un nen, els pares de l’escola que són tan amables, l’amo del propietari del colmado que et tracta com a les botigues de quan érem petits, la cuidadora que es desviu pels grans de la família…

3r pas: Sentit crític. Els prejudicis més estesos no són atzarosos, sinó que responen sempre a una correlació de poder. Per tant, canviar-los és tan lent com transformar la societat, cosa que s’esdevé a cada generació. Cada generació manté alguns prejudicis, deixa en desús alguns altres i en crea de nous. ¿No hi ha cap drecera per accelerar aquest canvi? Sí, si ens fixem en l’etiquetador i no en l’etiquetat. Tornant a l’exemple inicial, és habitual que els musulmans parlin d’Islam quan tractem sobre l’escola, de fe quan parlem d’alimentació, de l’Alcorà quan parlem de política, de Déu quan parlem de família. Fiquen la religió arreu. Són uns fanàtics?

Potser hem de girar el focus per trobar la resposta. El procés de secularització no va lligat al desenvolupament cultural ni al progrés econòmic. Aquest procés no fa que siguem menys religiosos, sinó que entenguem la fe com una qüestió personal i privada. Aquest procés només es dona entre les elits intel·lectuals anglosaxones i a Europa. I fins i tot a Europa hi ha grans diferències entre països, essent-ne capdavanters els països nòrdics i Catalunya. Per tant, quan ens trobem que els musulmans ho interpreten tot des del prisma de la religió, no és que siguin uns fanàtics i nosaltres neutrals, sinó que nosaltres tenim una mirada singular, diferent a la absolutament majoritària a la resta de continents del món.

De fet, els catalans tenim una perspectiva laïcista que fa dir vacances de primavera a la Setmana Santa, cantem nadales sense creure en Déu, i ja no fem abstinència de res els divendres de quaresma, la qual cosa ens fa sentir molt alliberats del jou de la religió. Però un musulmà veu que les vacances primaverals coincideixen amb la Pasqua i no amb l’equinocci, les cançons populars parlen de Jesús i no de Muhàmmad i els menús escolars són adequats per als ateus i als catòlics, però no per a les resta de confessions. Per a un musulmà, és evident que som uns hipòcrites que fem passar gat per llebre, i que rere la nostra aconfessionalitat amaguem un subtil racisme. Veiem la seva religió arreu, mentre, sincerament, som incapaços de percebre l’omnipresència religiosa a la nostra cultura i moral aparentment neutrals.

Combatem els prejudicis, doncs, amb dades, empatia i, sobretot, sentit crític. Prou d’analitzar les dones per entendre el masclisme, els homosexuals sobre l’homofòbia, els africans sobre el tancament de fronteres o els catalans sobre la democràcia espanyola. Estudiar com són les víctimes dels prejudicis per veure si són fonamentats és una forma de perpetuar-los i estigmatitzar més. Només desactivarem els prejudicis quan estudiem i deixem en evidència el pensament d’aquells que generen discriminació i odi. Per respectar la diversitat, a més d’escoltar els altres, analitzem-nos bé nosaltres mateixos.

Els drets humans són partidistes?

Publicat el 26 Març 2019 a Justícia i Pau en català i castellà

Najima Ouahab i Joan Gómez

Cas

Na Najima deu ser molt competent en el seu lloc de treball. El seu cap li ha ofert deixar de ser operadora de màquina per contractar-la com a comercial. És tot un reconeixement a la seva professionalitat i a la confiança que es mereix. Només li posa un requisit: ha de renunciar a abillar-se amb el mocador.

Dilema

Abans de jutjar l’actitud del cap (és ètic o interfereix la seva intimitat? És legal o comet discriminació? La hipotètica pèrdua de vendes és probable o imaginària?), pensem què li recomanaríem a ella. Potser faríem servir arguments materialistes: no és millor un ascens que un vel? Potser faríem servir arguments pragmàtics: no val la pena aprofitar l’oportunitat que una dona musulmana ascendeixi encara que la fe perdi visibilitat? Potser arguments maximalistes: una promoció justifica renunciar als principis?

Generalització

Al cap i a la fi, la nostra pregunta denotarà a què equiparem el vel de les musulmanes: és com un tatuatge o és com un embaràs? ¿Entenem que causa mala impressió, que fa perdre clients o perjudica la imatge de l’empresa? O entenem que la manifestació de la pròpia religió és l’exercici d’un dret, com l’embaràs, que hem de defensar perquè la lògica mercantil no dirigeixi les nostres vides? Justifiquem que s’acomiadin les embarassades o lluitem perquè les empreses modifiquin les pràctiques que incentiven un retard de la maternitat?

En la mesura que acceptem que les empreses discriminin per embarassos o hijabs, aquestes no només coaccionen les treballadores, sinó que apuntalen un mercat de treball misogin, que deixa perdre talent a canvi de perpetuar estereotips impropis d’una societat diversa i globalitzada.

Extrapolació

Aquestes pràctiques discriminatòries cap a dones aparellades en edat fèrtil o persones que expressen ostensiblement les seves creences, com les musulmanes i els sikhs, porten a plantejar que la defensa dels drets no és un combat sectorial que afecta una minoria. Combatre la conculcació de drets no és un deure de les víctimes, sinó una necessitat de tota la societat: són del tot inacceptables per al conjunt de la societat les conseqüències que les dones tinguin un sostre de vidre, que els fidels hagin de dissimular les seves creences, i també tants altres greuges com que les lesbianes amaguin la seva afectivitat, que algú tingui vetat l’accés a la sanitat pública, que es prohibeixi als vaixells de rescat sortir del port o que les nostres institucions hagin de renunciar a mostrar la solidaritat amb els presos polítics.

Que les musulmanes portin hijab no incentiva l’enfrontament entre religions, sinó que visibilitza la llibertat religiosa. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que les feministes portin llaços liles no va contra els homes, sinó que reivindica que homes i dones tinguem els mateixos drets i oportunitats. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els ajuntaments pengin domassos amb l’arc de Sant Martí no pretén promoure l’homosexualitat sinó eradicar la discriminació per motius d’orientació sexual. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els independentistes llueixin llaços grocs no és contra Espanya, sinó a favor d’un aparell judicial independent i que treballi amb els mateixos barems que la resta de justícia europea. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que algun sector social no comparteixi un símbol, no significa que aquest símbol sigui partidista. Que hi hagi una part de la ciutadania, fins i tot una part molt poderosa de la ciutadania, que no comparteixi els respecte als drets humans i la democràcia no implica que s’hi hagi de renunciar per por a trencar la neutralitat, sinó que obliga a redoblar-ne els esforços. La democràcia no és un estadi que s’obté d’una vegada per totes, sinó un procés que cal construir, revisar i aprofundir permanentment perquè no col·lapsi.

El poder hegemònic (heteropatriarcal, estatal, islamòfob, etc.) pretén polaritzar forçant que les lluites d’alliberament semblin sectorials, quan en realitat alliberen víctimes i botxins. Imposa la censura amb aparença de neutralitat per aplacar tota crítica legítima.

La injustícia no és un problema circumscrit a les víctimes: cal lluitar permanentment perquè no guanyi terreny. No jutgem la decisió de la Najima, dels creients, dels gais, dels nàufrags o dels governants: la pèrdua de talent, solidaritat, salut o sinceritat no és un handicap personal, sinó un atemptat contra la confiança que cimenta la societat.

La Najima continua treballant al taller: només ella sap quant li costa a final de mes ser fidel als seus principis. Sapiguem nosaltres també pagar el preu de la dignitat com a penyora d’una societat respectuosa amb tothom. Amb llaços, pancartes o hijabs.

 

La fal·làcia de la aconfessionalitat

Publicat el 28 de novembre de 2016: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1690-falacia-aconfessionalitat-estat-opinio-segala

Espanya no és aconfessional. Catalunya tampoc. Convé que no siguin aconfessionals, però si fossin confessionals encara seria pitjor. Què s’hi pot fer? Els dies 25 i 26 de novembre de 2016, la Fundació Joan Maragall ha ofert un magnífic simposi internacional sobre Estat i religions, i la seva relació en les democràcies pluralistes actuals. Val la pena aprofitar el debat obert per qüestionar alguns llocs comuns sobre el tema.

En primer lloc, la confessionalitat (o no) és un atribut dels estats, no pas de la seva població. La població és diversa, i es regeix per la llibertat religiosa, mentre que els poders públics han de regir-se per una neutralitat que respecti la consciència dels ciutadans, que en el nostre cas estableix dues limitacions: no hi ha religió oficial i hi ha d’haver cooperació entre l’estat i les confessions.

Un cop fet el primer aclariment, podem avançar fins al segon. L’Estat espanyol no és aconfessional. I la Generalitat de Catalunya menys, en la mesura que es regeix per la llei espanyola i encara no té competències per regular-ho.

Per què no podem afirmar que l’Estat espanyol és aconfessional? Per dos motius: perquè la constitució no ho afirma i perquè no podem identificar el conjunt de la pràctica política espanyola amb el model aconfessional.

Què hi diu la Constitució espanyola de 1978? L’article 16.3 de la constitució comença així: Cap confessió tindrà caràcter estatal. I a continuació descriu que les relacions de l’Estat amb les confessions han de ser de cooperació, però sense circumscriure-ho dintre de cap model. Per tant, es prohibeixen de facto dos extrems: la imposició i la persecució, i deixa una ampli marge d’acció. Aquesta indefinició s’explica per la falta de consens entre els redactors de la carta magna, però quaranta anys després podem dir, fent de la necessitat virtut, que aquesta obertura ha resultat un dels pocs encerts del text constitucional.

Quin model ha seguit la normativa espanyola? Les administracions han aplicat solucions molt diverses i fins i tot contradictòries segons els casos. Vegem-ho amb exemples.

Mesures confessionals: una religió disposa d’algunes prerrogatives en exclusiva

1. L’arquebisbat castrense. Mentre hi ha l’ordre dels mercedaris que atén la població reclusa però està completament separada de l’estructura penitenciària, l’Església catòlica disposa d’una estructura pròpia vinculada a l’aparell militar. No es tracta d’un organisme menor, sinó d’una arxidiòcesi amb tots els serveis (catedral, seminari, clero, Càritas, etc.) i un lloc dintre de la Conferència Episcopal.

2. Presa de possessió. La jura o promesa en la presa de possessió d’un càrrec es fa davant de la Constitució o de la Bíblia. No està previst que es pugui jurar o prometre sobre símbols religiosos d’altres confessions.

Mesures aconfessionals: l’estat no dota de recursos públics ni ofereix jurisdiccions particulars a les religions

1. No exempció de continguts curriculars que contravenen les creences religioses. El currículum escolar és obligatori i la contradicció entre els ensenyaments escolars i les creences no justifiquen l’absència a classe. Si una família o un alumne està en desacord amb el matrimoni homosexual, l’ús dels preservatius o la teoria de l’evolució, té l’obligació d’estudiar-ho i superar-ne la prova avaluadora. Això sí: ningú l’obligarà a creure-hi o posar-ho en pràctica.

2. Uniformes. A diferència d’alguns països, aquí no es permet l’ús de mocadors, kippàs, turbants o altres símbols religiosos al cap en substitució de barrets, gorres o cascos dels uniformes oficials.

Mesures pluriconfessionals: l’estat dota de recursos públics i jurisdiccions particulars les religions en igualtat de condicions

1. Espais confessionals en la televisió pública: RTVE ofereix durant el diumenge espais a la graella a càrrec dels representants de les confessions que han signat acords amb l’Estat: catòlica, evangèlica, jueva i islàmica.

2. Efectes civils del matrimoni religiós. El Codi civil reconeix els efectes civils de les núpcies de totes les confessions amb notable arrelament. Això inclou les quatre que tenen acords amb l’Estat més d’altres com l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis cristians de Jehovà, el budisme i les esglésies ortodoxes.

Mesures laïcistes: les religions no són considerades un bé públic

1. Ús dels centres cívics. Existeixen municipis que han prohibit la cessió d’instal·lacions públiques per a activitats familiars o religioses. Es tracta d’una clara discriminació que es basa en la funció de l’activitat i no en el tipus d’activitat (de vegades es veten concerts o conferències).

2. Centrifugació dels centres de culte. Hi ha municipis que disposen d’ordenances que impossibiliten que una entitat religiosa pugui establir un centre de culte en l’àrea urbana del municipi. Catalunya és una excepció perquè la Llei dels Centres de Culte dificulta enormement l’expulsió d’aquests equipaments.

Totes aquestes mesures són legals i constitucionals, però no se les pot agrupar sota un mateix model i molt menys anomenar aconfessional aquest hipotètic model. Que la constitució veti una religió oficial impedeix que es pugui imposar una religió o creences a cap ciutadà, però no prohibeix que una confessió disposi d’algunes prerrogatives en exclusiva.

La no discriminació per motiu de creences no s’ha de donar només entre religions, sinó també entre creients i no creients. Personalment opino que l’extensió de les prerrogatives que en l’actualitat gaudeix l’Església catòlica a d’altres confessions no és un atenuant que disminueixi les desigualtats, sinó un agreujant.

Ara bé, la meva opinió particular no m’ha de fer prendre la part (aconfessional) pel tot (model), ni considerar inconstitucionals les mesures que beneficien les creences organitzades (religions tradicionals) davant de les creences no institucionalitzades (entre les quals, els ateismes i agnosticismes, que no s’organitzen en comunitats).

Si els analistes solen diferenciar els models assimilacionista (com França), multicultural (com Anglaterra) i intercultural (com Alemanya), els juristes espanyols han encunyat el concepte d’acomodament raonable per a descriure la contínua adaptació a la realitat concreta, que al nostre país es caracteritza per no seguir cap model d’aquests en exclusiva.

Altrament dit, el model espanyol es caracteritza pel pragmatisme de prendre decisions ad hoc i que resultin menys lesives per al conjunt de drets fonamentals que cal protegir en cada cas. Pot agradar-nos més o menys el desenvolupament que ha seguit, però en tot cas cal valorar-ho més positivament que la submissió de totes les decisions a un únic model preestablert constitucionalment.

Tot el que he explicat es pot resumir amb un fet i amb un desig: l’Estat espanyol no és aconfessional, i confio que la propera República catalana no ho espatlli encotillant-nos en únic model.