Quatre imatges de la resposta catalana al 17A

En catalàhttps://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1909-quatre-imatges-resposta-catalana-17a

En españolhttps://justiciaipau.org/es/86-estat-dopinio/1910-cuatro-imagenes-respuesta-catalana-17a

Els atemptats del mes d’agost han deixat, com totes les tragèdies, unes imatges desoladores però també algunes altres esperançadores. D’aquestes, en vull destacar quatre que jo atribueixo a la singularitat catalana que ens fa proclius a la cohesió i ens empeny a denunciar tota violència. En tot cas, no recordo haver vist exemples tan clars als atemptats terroristes anteriors.

El primer exemple és que la comunicació dels Mossos sobre la mort del terrorista fugitiu es va fer en termes tranquil·litzadors i no de victòria. Provocava un sentiment d’alleugeriment i no pas de venjança assedegada. Convindrà aclarir si efectivament l’abatiment era l’opció més adequada des del punt de vista policial, però en tot cas no hi va haver enaltiment de l’acció.

El segon exemple és l’abraçada de Rubí. Els pares del Xavi, el nen de tres anys atropellat a la Rambla amb un parent, consolen l’imam de Rubí. L’imam havia vist com un col·lega seu havia perpetrat un atemptat, primer pecat, en nom de Déu, segon pecat. L’imam que predica una religió de pau i convivència es veu conhortat per qui ha sofert el pitjor dels patiments per part justament de qui s’apropia l’Islam. Uns pares que necessiten una abraçada per confirmar que l’amor és més gran que la mort. Qui ha inculcat aquest amor tan gran? D’on han tret aquesta força que honora tot un poble?

El tercer exemple és que en l’acte d’homenatge a les víctimes a Ripoll, la germana d’un dels terroristes morts també pogués parlar des del faristol. Més significatiu que les crides a la unitat, va resultar la tria d’oradors que desdibuixava qualsevol front imaginable. No hi ha famílies enfrontades segons els bàndol de llurs morts, sinó un sol poble que reclama que no torni a passar.

L’últim exemple és la manifestació institucional de Barcelona. Si algú podria tenir la mala jeia d’interpretar les tres escenes anteriors com a fruit d’una visió naïf i mel·líflua, la contestació a la presència d’un traficant d’armes a l’encapçalament de l’acte demostrava que no defensem una unitat fictícia a costa del sentit crític. El terrorisme té moltes causes i molt complexes, però certament els suports i les aliances internacionals faciliten la seva expansió. El problema no era la presència d’un monarca, sinó que fins i tot després dels atemptats ha prioritzat el manteniment dels acords de venda d’armament a Aràbia Saudita sense que el preu pagat en vides a Barcelona l’hagi fet reconsiderar res.

Si a la manifestació per l’atemptat contra Ernest Lluch, Barcelona cridava diàleg, aquesta vegada s’ha cridat que no tenim por. No tenim por que el terrorisme ens divideixi ni de denunciar-ne els còmplices. L’amor és més gran que la mort.

Per què tot és increïble?

Inicio un bloc amb més ganes de recopilar escrits meus escampats ací i allà que no pas d’habituar-me a redactar idees, ocurrències i facècies. Però s’esdevé que aquest bloc comença justament entre dues dates properes que recordarem molt de temps, ves a saber si per sempre més: els aterridors atemptats del 17 d’agost i l’esperançat referèndum de l’1 d’octubre.

Podem dir que tot és increïble tant en un cas com en l’altre. És increïble que uns joves que tot ens fa titllar-los de normals hagin estat capaços de preparar un atemptat i perpetrar l’atropellament fatídic. És increïble la capacitat de fer mal, d’abstreure’s del dolor provocat, de creure que això et pot reportar cap satisfacció. Un mal incomprensible que també xoca a les fronteres, en decisions polítiques, en la intimitat d’algunes famílies, en l’explotació laboral, en l’abús dels febles, en l’abandonament de nens i vells, en la degradació mediambiental…

També és increïble el tomb que ha fet el nostre país. La consciència que volem ser ciutadans actius i que no acceptem una democràcia de pa sucat amb oli que ens marca límits i ofega els reptes. La resposta civilitzada a un sistema que tendeix a corrompre’s i dificulta sistemàticament l’alliberament personal i col·lectiu. És increïble la capacitat de segar cadenes quan es comprèn que la força de l’opressor rau en la nostra por.

Tot és increïble vol dir que costa creure tant de mal i també costa de creure tanta força per sortir-se’n. I encara hi podem afegir un tercer sentit: en un context tan fragmentat, de burdes manipulacions i veritats esmicolades, ens podem creure algunes poques coses, però no totes. Cal optar: no podem continuar com si tot fos compatible. La veritat i la falsedat, la dignitat i l’estultícia, el compromís i la indiferència. Hem de creure una cosa o l’altra: no ens ho podem creure tot.

Tot és increïble.