¿Por qué los catalanes llaman demócratas a los nacionalistas y nacionalistas a los demócratas?

Tanto en Cataluña como en España, la principal distinción ya no es entre izquierdas y derechas, sino entre nacionalistas y demócratas. Pero como vamos a ver a continuación, se atribuyen significados opuestos, lo cual explica porqué la concepción de ciudadanía es incompatible y, por lo tanto, la convivencia bajo una misma ley resulta opresión.

En Cataluña, se considera demócrata aquél que considera que la nación está en las manos de la ciudadanía, mientras que se califica de nacionalista aquél que considera que la nación está por encima de la voluntad popular. Nacionalistas son aquellos que opinan que el territorio nacional no está sujeto a la voluntad de la ciudadanía, que hay que defender la Constitución incluso cuando los poderes estatales han traicionado el pacto que la hizo posible, o que las instituciones españolas no están sometidas a las normas y pactos internacionales de derechos.

En España, la distinción utiliza los mismos términos para referirse a los bandos inversos. Se llama demócrata a quien identifica Constitución con democracia, como si el texto de 1978 redactado en un contexto de violencia política no pudiera mejorarse más adelante. Y a su vez, se llama nacionalistas aquellos que cuestionan la unidad de España, como si esta no fuera fruto del nacionalismo español y la nostalgia en un Imperio desaparecido.

Así pues, el núcleo del problema está en la tensión entre democracia y constitución. Y podemos aclararla en tres puntos:

  1. La constitución fue posible en 1978 como un pacto entre franquistas y demócratas. Los primeros cedieron cuanto quisieron y los segundos aceptaron cuanto consideraron que abría una vía democratizadora que pudiera profundizarse con el tiempo. En 2010, quedó claro que la constitución era el tope de democracia admitida en España y el tapón que impedía la democracia en Cataluña.
  2. El pacto constitucional es un juego de equilibrios. Las comunidades autónomas solo pueden aprobar su estatuto de acuerdo con las Cortes y en el marco de la constitución. Las instituciones españolas no pueden imponer su mandato sin el sufragio de la ciudadanía. Pues bien, desde 2010, Cataluña se rige por un estatuto no refrendado, sino cepillado primero por los partidos y fulminado después por un Tribunal Constitucional sin ninguna legitimidad, que ha anulado leyes del Parlament de Catalunya idénticas a las vigentes en otras comunidades autónomas.
  3. La Constitución instituyó el Tribunal Constitucional como intérprete de la carta magna y, en consecuencia, como árbitro entre las instituciones. En 1978 se aprobó una constitución que permitía una interpretación amplia. La cerrazón de los miembros del Tribunal Constitucional ha aniquilado toda posibilidad de una lectura abierta y respetuosa con la diversidad. El problema no es lo aprobado en 1978, sino la instrumentalización de ese órgano durante 40 años a favor de las instituciones estatales y en detrimento de la ciudadanía. No basta cambiar el gobierno: hay que alcanzar mayores cotas de democracia.

Minado el pacto constitucional desde dentro, en España ya solo queda una dicotomía: se impone por la fuerza el orden constitucional unionista o se respeta la voluntad democrática y el derecho de autodeterminación de los pueblos según se formula en los dos Pactos Internacionales de Derechos que en su día España firmó. Dictadura o repúblicas. No hay más.

Volvamos a la pregunta inicial. ¿Por qué los catalanes llaman demócratas a los nacionalistas y nacionalistas a los demócratas? Porque son dos países cuyas mayorías difieren completamente sobre qué es una nación y qué es una democracia. Mejor que cada uno se gobierne a si mismo para garantizar la convivencia social y la estabilidad política.

Els bisbes i el que passa a Catalunya

En aquests moments convulsos a Catalunya, entitats de tota mena i abast estan publicant comunicats en relació a la situació política creada arran de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre i la reacció de les institucions espanyoles. Com no podria ser d’altra manera, també a nivell eclesial, bisbes, comunitats i entitats ofereixen els respectius punts de vista i, en la majoria de casos, uns criteris d’actuació.

Escric aquest text basant-me en nou comunicats que representen moltes i diverses comunitats i entitats, amb un ampli ventall d’aproximacions i compromisos.

  1. Conferència Episcopal Tarraconense
  2. Pares Abats dels Monestirs de Poblet i de Montserrat
  3. Monestirs benedictins i cistercencs femenins catalans
  4. 300 capellans
  5. Entitats cristianes
  6. Pastoral Obrera de Catalunya
  7. Fundació Joan Maragall
  8. Justícia i Pau de Catalunya
  9. Missioners Claretians

També n’han publicat l’Escola Pia de Catalunya, Vedrunes de Catalunya, Església Plural i Cristianisme Segle XXI, etc.

Evidentment, tots tenen alguns importants elements en comú: una crida al diàleg, una aposta per la convivència i una invitació a la pregària. El fons cristià comú a totes elles hi obliga, i seria extemporani que algun sector catòlic no compartís tots aquests punts.

Ara bé, a més dels punts en comú, també hi ha diferències significatives, que em permetreu que assenyali.

El problema

Cada comunicat explica el motiu de preocupació que els ha empès a publicar una nota. L’ús de la força i la vulneració dels drets del govern i del poble català (3), els esdeveniments excepcionals del 20 de setembre i la intervenció de l’autonomia (6), la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació per a l’1 d’octubre i la impossibilitat de pactar-ne les condicions (4), la intervenció que estan patint les institucions catalanes i per la detenció de càrrecs polítics (9) o les diferents actuacions administratives, policials i penals que està duent a terme l’Estat espanyol (8).

N’hi ha dos que significativament no fan cap referència a cap esdeveniment concret ni data. No queda clar si els bisbes i els abats dels monestirs masculins han elaborat llurs documents arran dels fets dels darrers dies o si n’han recuperat un que tenien preparat de fa temps per si l’havien de menester.

El compromís

Un cop definit el problema, cada text proposa una prioritat per restablir la democràcia. La realització d’aquest referèndum (4), el màxim esforç per mantenir la pau i la convivència (9), el suport a les institucions catalanes (5 i 7) i a totes les persones que defensen els drets legítims de la llibertat d’expressió, de la democràcia i de l’autodeterminació (3).

De nou, bisbes i pares abats divaguen. Els bisbes apel·len al “respecte als drets i les institucions” sense fer notar que estan enfrontades. Els abats parlen de la veu de la majoria i la minoria tot abstraient que són inverses a Catalunya i Espanya. Si els bisbes troben que Catalunya viu un moment delicat, els abats troben que l’hora és delicada i preocupant. Uns animem tothom a ser responsables i compromesos en la vida pública, i els altres reclamen un exercici de responsabilitat per part de tots. Com el pecat original, aquí les responsabilitats també han quedat ben repartides.

L’acció

Gairebé tots els escrits inclouen alguna mena d’invitació a actuar. A votar en consciència (4), a sumar-se a les mobilitzacions pacífiques, cíviques i democràtiques convocades arreu del país (5), a defensar els drets perquè totes les veus del poble català puguin ser escoltades (3), a reivindicar la llibertat i la pau que sempre han caracteritzat la nostra societat (7), a expressar el suport a les institucions catalanes i demostrar la capacitat de crear comunitat (6).

Trobem de nou, dos documents que no conviden a res que no sigui el capteniment que tot cristià ha de tenir en qualsevol circumstància. Els bisbes ens animen a ser responsables i compromesos, ajudar que la nostra societat sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau, justícia, fraternitat i comunió. Els abats, ens insten a “cercar i portar a la pràctica vies de solució als problemes plantejats” (però no explicitats). Però res d’exigències evangèliques, deures amb el proïsme o guiar-nos pel testimoniatge dels sants. Els abats demanen un exercici de màxima prudència i responsabilitat, i els bisbes que siguem guiats pel seny i el desig de ser justos i fraterns.

Neutralitat

Màxim Muñoz, president de la Unió de Religiosos de Catalunya, en un article a la revista Vida Nueva recollit en el butlletí Horeb de la URC (21.9.2017) planteja amb molta gràcia, com el simple plantejament de la qüestió que ens ocupa ja compromet. Tant els termes que s’utilitzen com els que s’eviten posicionen. El claretià torna la pilota al director de la publicació que li havia fet l’encàrrec i supera la dificultat sense comprometre la pluralitat que representa.

Em temo que bisbes i abats han pretès nedar i guardar la roba, sense adonar-se que en un context tan canviant, les paraules que eren àmpliament acceptades fa uns mesos resulten comprometedores aquests dies.

Només m’entretindré amb un exemple. Els bisbes demanen a Déu per totes les persones que tenen la responsabilitat en el govern de les diferents administracions públiques, de la gestió del bé comú i de la convivència social. Els abats, amb tota humilitat, demanen als governants de Catalunya i d’Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu. Òbviament, es tracta de peticions ben cristianes i no hi ha res a objectar des del punt de vista del Magisteri. Però val la pena posar-ho en el context polític: hi ha una majoria de catalans, segons les enquestes, que volen un referèndum i, en conseqüència, rebutjarien, desenganyats, qualsevol pacte entre governs que no passi per la seva aprovació explícita a les urnes. Apel·lar al diàleg entre governs és obsolet… o partidista.

 

Destinataris

Què fa que hi hagi tanta diferència entre uns comunicats i uns altres? Bisbes i abats són conscients de la distància entre les seves preses de posició i els compromisos que adquireixen els seus fidels? Els preocupa? Què els preocupa exactament? La llunyania entre uns i altres? El seu desconeixement de la realitat? El seu aïllament? La falta de confiança en els seus col·laboradors? La infidelitat dels laics i els religiosos? La politització de parròquies i moviments? La divisió de les comunitats?

Tot això em porta a un dilema espinós. ¿Els mitrats estan més atents a oferir un guiatge efectiu, evangèlic i alliberador dels fidels que tenen encomanats o més aviat a evitar crítiques dels mitjans i dels col·legues? A qui serveixen les seves declaracions? Em dol preguntar-ho tan cruament perquè, en el fons, sé que estic preguntant a qui serveixen ells.

 

Quatre imatges de la resposta catalana al 17A

En catalàhttp://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1909-quatre-imatges-resposta-catalana-17a

En españolhttp://justiciaipau.org/es/86-estat-dopinio/1910-cuatro-imagenes-respuesta-catalana-17a

Els atemptats del mes d’agost han deixat, com totes les tragèdies, unes imatges desoladores però també algunes altres esperançadores. D’aquestes, en vull destacar quatre que jo atribueixo a la singularitat catalana que ens fa proclius a la cohesió i ens empeny a denunciar tota violència. En tot cas, no recordo haver vist exemples tan clars als atemptats terroristes anteriors.

El primer exemple és que la comunicació dels Mossos sobre la mort del terrorista fugitiu es va fer en termes tranquil·litzadors i no de victòria. Provocava un sentiment d’alleugeriment i no pas de venjança assedegada. Convindrà aclarir si efectivament l’abatiment era l’opció més adequada des del punt de vista policial, però en tot cas no hi va haver enaltiment de l’acció.

El segon exemple és l’abraçada de Rubí. Els pares del Xavi, el nen de tres anys atropellat a la Rambla amb un parent, consolen l’imam de Rubí. L’imam havia vist com un col·lega seu havia perpetrat un atemptat, primer pecat, en nom de Déu, segon pecat. L’imam que predica una religió de pau i convivència es veu conhortat per qui ha sofert el pitjor dels patiments per part justament de qui s’apropia l’Islam. Uns pares que necessiten una abraçada per confirmar que l’amor és més gran que la mort. Qui ha inculcat aquest amor tan gran? D’on han tret aquesta força que honora tot un poble?

El tercer exemple és que en l’acte d’homenatge a les víctimes a Ripoll, la germana d’un dels terroristes morts també pogués parlar des del faristol. Més significatiu que les crides a la unitat, va resultar la tria d’oradors que desdibuixava qualsevol front imaginable. No hi ha famílies enfrontades segons els bàndol de llurs morts, sinó un sol poble que reclama que no torni a passar.

L’últim exemple és la manifestació institucional de Barcelona. Si algú podria tenir la mala jeia d’interpretar les tres escenes anteriors com a fruit d’una visió naïf i mel·líflua, la contestació a la presència d’un traficant d’armes a l’encapçalament de l’acte demostrava que no defensem una unitat fictícia a costa del sentit crític. El terrorisme té moltes causes i molt complexes, però certament els suports i les aliances internacionals faciliten la seva expansió. El problema no era la presència d’un monarca, sinó que fins i tot després dels atemptats ha prioritzat el manteniment dels acords de venda d’armament a Aràbia Saudita sense que el preu pagat en vides a Barcelona l’hagi fet reconsiderar res.

Si a la manifestació per l’atemptat contra Ernest Lluch, Barcelona cridava diàleg, aquesta vegada s’ha cridat que no tenim por. No tenim por que el terrorisme ens divideixi ni de denunciar-ne els còmplices. L’amor és més gran que la mort.

Per què tot és increïble?

Inicio un bloc amb més ganes de recopilar escrits meus escampats ací i allà que no pas d’habituar-me a redactar idees, ocurrències i facècies. Però s’esdevé que aquest bloc comença justament entre dues dates properes que recordarem molt de temps, ves a saber si per sempre més: els aterridors atemptats del 17 d’agost i l’esperançat referèndum de l’1 d’octubre.

Podem dir que tot és increïble tant en un cas com en l’altre. És increïble que uns joves que tot ens fa titllar-los de normals hagin estat capaços de preparar un atemptat i perpetrar l’atropellament fatídic. És increïble la capacitat de fer mal, d’abstreure’s del dolor provocat, de creure que això et pot reportar cap satisfacció. Un mal incomprensible que també xoca a les fronteres, en decisions polítiques, en la intimitat d’algunes famílies, en l’explotació laboral, en l’abús dels febles, en l’abandonament de nens i vells, en la degradació mediambiental…

També és increïble el tomb que ha fet el nostre país. La consciència que volem ser ciutadans actius i que no acceptem una democràcia de pa sucat amb oli que ens marca límits i ofega els reptes. La resposta civilitzada a un sistema que tendeix a corrompre’s i dificulta sistemàticament l’alliberament personal i col·lectiu. És increïble la capacitat de segar cadenes quan es comprèn que la força de l’opressor rau en la nostra por.

Tot és increïble vol dir que costa creure tant de mal i també costa de creure tanta força per sortir-se’n. I encara hi podem afegir un tercer sentit: en un context tan fragmentat, de burdes manipulacions i veritats esmicolades, ens podem creure algunes poques coses, però no totes. Cal optar: no podem continuar com si tot fos compatible. La veritat i la falsedat, la dignitat i l’estultícia, el compromís i la indiferència. Hem de creure una cosa o l’altra: no ens ho podem creure tot.

Tot és increïble.