Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

Entre la vida i la nació: distingir el fanatisme enmig de la pandèmia

0

Publicat a Justícia i Pau el 25 de maig de 2020 en català i castellà.

L’any 2017, la mare d’un alumne d’una escola mallorquina va denunciar que es cantés l’Himne dels pirates en una representació escolar del conegut musical Mar i cel. Segons la denunciant, els càntics a Al·là per part de nens de primària descalços i vestits de negre eren una incitació a l’odi. Aquesta ignorant no veia en el text d’Àngel Guimerà un clam a l’amor enmig dels fanatismes cristià i morisc, sinó una crida a l’extermini dels cristians enmig de l’alerta terrorista. En lloc de literatura, només hi veia xoc de civilitzacions. Però el desficaci continua: en lloc d’arxivar la denúncia, la policia va arribar a investigar la funció escolar.

M’agrada recordar aquest succés perquè evidencia els dos elements clau de tot fanàtic: obtús i amb suport d’algun poder. A continuació desenvoluparé aquests dos factors per entendre el fanatisme de manera que defugim la subjectivitat que permet a qualsevol acusar de fanàtics els contrincants. Els fanàtics no són aquells que opinen de forma diametralment oposada a la nostra, sinó aquells que no accepten altres plans de realitat que els que ells perceben.

El fanatisme no sempre coincideix amb la violència. Un avi que davant d’un Miró opina que el seu net de tres anys ho faria millor és un fanàtic perquè en lloc d’art, ell només hi veu un paper pintat. En canvi, un manifestant que crema una bandera no és fanàtic perquè reconeix que allò no és un mer tros de roba, sinó uns colors que simbolitzen una altra realitat (nació, ideologia o club).

Hi ha fanatismes simètrics. El pare d’un alumne que ha d’estudiar la teoria de l’evolució és fanàtic si rebutja que el seu fill aprengui la lliçó amb l’argument que el llibre del Gènesi explica que el món va ser creat en set dies. És fanàtic perquè no reconeix que pugui haver ciència més enllà de la religió. Per contra, un mestre que rebutja que l’escola difongui cultura religiosa perquè considera la religió un mer producte de la imaginació també és un fanàtic perquè no accepta que les persones puguem tenir cap coneixement que no se sotmeti al mètode científic.

Per tant, el fanatisme es basa en la ignorància, però no per desconeixement sinó per la manca de sentit crític. El fanatisme és unidimensional, nega la complexitat dels diversos nivells de realitat. Però convé afegir-hi un segon factor, que en els fets de Mallorca es fa patent amb el paper de la policia. El fanatisme no és un deliri personal, sinó col·lectiu, que es reprodueix gràcies a les escoles de fanatisme. Per exemple, les escoles de negocis són una fàbrica de fanàtics que difonen que l’objectiu de les empreses és maximitzar el benefici, entenent per empresa els accionistes en lloc dels treballadors que creen riquesa, i entenent per beneficis els guanys sense comptar les externalitats socials i mediambientals. Només hi veuen el pla comptable.

Segurament, l’escola de fanatisme més gran deu ser l’exèrcit. Els soldats només són bons si obeeixen la cadena de comandament i obvien tota altra consideració. En conseqüència, no en tenen prou amb exercitar la punteria: han d’aprendre sobretot a deshumanitzar els enemics perquè quan un general els mani disparar a matar no es plantegin en cap moment si matar persones és bo o dolent: el soldat no apunta persones, ell només veu enemics. No es contempla el pla humà, sinó només el militar. No reconèixer que les persones són ciutadanes amb drets sinó només súbdites de l’Estat amb deures és fanatisme.
Pandèmia

A diferència de les crisis econòmiques o sanitàries que hem viscut anteriorment, l’actual pandèmia ha modificat tots els àmbits d’actuació a tothom. S’han hagut de prendre tot de decisions excepcionals que evidencien els valors subjacents. Així, que un escriptor afirmi que aquesta crisi l’ha afectat menys que el referèndum de l’u d’octubre s’ha d’entendre que ell personalment es va sentir més amenaçat aleshores que ara. En el pla dels sentiments, ningú li pot retreure que senti una cosa o altra. En canvi, que un polític pretengui extrapolar-ho fins a dir que un referèndum d’autodeterminació és pitjor que una crisi que de moment porta 25.000 morts demostra que hi ha nacionalistes que senten que la seva nació és més ferida per una consulta democràtica que per la mort de milers de ciutadans. Segons aquesta concepció, la nació es basa en la sobirania i no pas en la ciutadania. Quin desvari quan descobreixi que els catalans tenen la nació dividida en quatre estats i, així i tot, diversos milions en volien crear un cinquè!

El nacionalisme d’Estat, la ideologia que identifica nació i Estat, és, doncs, fanàtic i mortífer. Davant de l’amenaça d’una gran mortaldat, l’Estat ha defensat la nació tal i com l’entén: en comptes de posar de portaveus epidemiòlegs que donin instruccions per salvar vides, comencen posant militars apel·lant a consignes castrenses: “en la guerra todos los días son lunes”. En comptes d’ordenar el confinament a les casernes per evitar el contagi, treuen els soldats a vociferar vivaspaña a ple pulmó. Si falten infermeres i sobren militars, no s’han plantejat reduir forces armades per incrementar els recursos sanitaris, sinó recompensar els militars pel seu abnegat servei a la pàtria.

Algú objectarà que també s’han mobilitzat els bombers per desinfectar. La diferència és que els bombers estan formats per a no dubtar ni un segon si en una catàstrofe han de salvar una pintura de Miró o la vida d’un pirata. I el dilema entre salvar el govern o la ciutadania ni tan sols els ha passat pel cap. Perquè l’important en la formació no és la punteria amb la mànega, sinó prioritzar la vida en qualsevol circumstància. Els fanàtics mai no solucionen res: només escampen salivera i xuclen recursos vitals. No hi podem confiar ni per desinfectar. L’Estat nacionalista només es defensa ell mateix. Només el poble salva el poble. Els bombers i les infermeres seran sempre nostres. Sempre a favor de la vida. Els fanàtics, millor reclosos.

 

Desobediència civil: ara sí, ara no

0
Publicat el 7 de juliol de 2008 al web de Justícia i Pau

Arriba l’estiu, i de ben segur que us agrada entretenir-vos amb jocs intel·ligents. Si esteu cansats de sudokus, ara proveu el següent passatemps. Es tracta d’omplir els espais en blanc d’una nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola amb alguna de les següents propostes:

a) Insumisión / insumisos
b) objeción / objetores a Educación para la Ciudadanía

La cuestión moral que la «_ _ _» plantea consiste en si es lícito intentar conseguir esos objetivos mediante el quebrantamiento deliberado, y frecuentemente programado, de la legislación de un Estado de Derecho como es el nuestro. Pensamos que no. Dichos objetivos han de procurarse a través de los cauces legales disponibles o alcanzables en un ordenamiento democrático para la creación de opinión y para la toma de decisiones políticas.

Porque es muy difícil probar que las leyes que ahora imposibilitan o dificultan su realización estén violando tan directa y evidentemente los derechos fundamentales de las personas y atentando de tal manera contra el bien común que la transgresión consciente y sistemática de ellas sea el modo adecuado de promover su cambio.

Por eso, nos parece que, en este caso, la desobediencia civil no está justificada; su ejercicio puede resultar más bien un modo peligroso de atentar contra una de las bases de la pacífica convivencia ciudadana y del “justo orden público”, como es el respeto al orden jurídico legítimamente establecido, siempre que no se haya probado su grave inmoralidad.

Y, en consecuencia, tenemos que denunciar todo intento de sugerir a los jóvenes o a las instituciones de la Iglesia que sin ser «_ _ _» o sin colaborar con la «_ _ _» no pueden ser verdaderamente cristianos.

Què serà? Què atempta contra la pacífica convivència ciutadana: no fer la mili o impedir als fills l’Educació per la Ciutadania? Quina immoralitat està per demostrar: la del reclutament obligatori o la d’una assignatura de formació cívica i moral a la ESO?

Segurament, a alguns lectors us agradaria que la resposta fos una, i d’altres lectors en preferirien l’altra. Uns coincidiran amb la “Nota sobre la insumisión” (21/9/1995), i d’altres en dissentiran. Però crec que la pregunta més important és la següent: si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

En el fondo todo el mundo cree en algo

0

Publicat a El Ciervo (Número 716Noviembre 2010)

Autoria: Eulàlia Tort i Joan Gómez

Las limitaciones de nuestra especie nos impiden saberlo todo pero, en cambio, gozamos de unas asombrosas capacidades para la creatividad, la imaginación, la esperanza y la ilusión que nos permiten salir airosos de algunas penalidades que nos son inherentes. Por ejemplo, nuestra incapacidad para responder a las preguntas por el sentido de la vida o de la muerte.

Ante la incertidumbre, todos reaccionamos de algún modo, asumiéndola o trabajando para aniquilarla. En general, habría tres respuestas. Las dos primeras entienden la incertidumbre vital como algo que es posible desvelar. Al interpretar la realidad como si de un enigma se tratara, la magia o los horóscopos serían una suerte de respuesta general de la misma manera que la creencia en la “diosa ciencia”. Ésta “fe” cree que la ciencia de nuestra época es ilimitada y que, algún día, podrá responder a todas las preguntas que nos formulamos. Alabar a esta diosa de bata blanca significa guiar la propia vida con la ilusión de que la acumulación de datos nos conducirá a una especie de “salvación”.

Otra posible respuesta a la incertidumbre vital es la de aquel que entiende la vida como un secreto. El objetivo es confiar en quien conoce la Verdad, lograr ser uno de los privilegiados que tiene respuestas para todo y procurar no ser muy soberbio con el común de los mortales porque, los pobres, viven anclados en la ignorancia.

Finalmente, hay los que entienden la vida como una realidad tan compleja que prefieren contemplarla y disfrutarla. A menudo, supone estar abierto a la trascendencia, sin especial empeño en desmenuzar las grandes preguntas en parcelas domesticables por la razón. Quizás sea la opción más saludable, aunque no todos llegamos a alcanzar este gozo ante el misterio sin que nos aplaste la confusión.

El dilema, pues, no está en creer o no creer. Ante la complejidad del mundo, todos depositamos nuestra esperanza en algo: la ciencia, Dios, la humanidad, el amor, la riqueza, en uno mismo, el azar… Pero quizás uno de los fenómenos más sorprendentes es que entre personas que reconocen un mismo credo, hay actitudes y conductas diametralmente opuestas. Lo determinante en nuestras vidas no son tanto los credos o los contenidos de las creencias como la apuesta por una opción vital. Esto explicaría porque resulta más sencillo compartir experiencias con aquellos que responden a los mismos “esquemas” mientras que puede ser frustrante intentarlo con los hermanos de fe que no comparten los mismos anhelos. Desde aquí entendemos la famosa cita de Karl Rahner cuando habla de los “cristianos anónimos”: personas que a pesar de rechazar la fe cristiana se hallan cerca de la verdad evangélica. Si esto es cierto, tenemos un gran porvenir: ya no tiene importancia ser judío o griego, esclavo o libre, hombre o mujer. Lo importante es la conciencia de fragilidad que une a toda la humanidad. Al menos, de momento.

Ja sabem amb qui dialogar

0

Escrit el 7 de juliol de 2011

Que en són d’exagerats els racistes. O millor dit, que en som d’exagerats, quan fem comentaris racistes!

Ves si no fa riure pensar que els immigrants ens treuen els llocs de treball, quan una sola decisió de la direcció d’un tour operador europeu en fa dependre milers de famílies a tot Menorca!

O no trobeu graciós considerar que una musulmana s’hauria de llevar el mocador perquè atempta contra la dignitat humana, mentre tants homes duen samarretes amb eslògans estimulants com “Sex instructor” o amb esplèndides fulles de cànnabis estampades?

I què hem de dir dels qui creuen que acabarem celebrant tots el ramadà, quan hem deixat de celebrar Tots Sants, ens hem apuntat a la castanyada mentre els més petits ens volen espantar amb màscares horripilants i carbasses de Haloween?

El món està canviant. I ho fa molt de pressa. I ho fa en moltes direccions alhora, però principalment cap allà on hi ha interessos mercantils. Si deixem de ser cristians, no és perquè un veí musulmà ens hagi convertit, sinó perquè ens agrada més comprar que combregar. No calen gaires demostracions per fer entendre que transformen més la societat els turistes que els companys de feina estrangers. I sobretot en temps de crisi, no és menester recordar que afecta més la nostra vida quotidiana la cotització d’un fons d’inversió de Nova York, que no pas els nous veïns que trobem a les places, botigues, escoles o festes dels nostres pobles.

En aquests moments de canvis, doncs, és oportú reflexionar sobre les diferències socials. Us proposo un exercici, que reconec que sembla un poc estrany: demaneu a qualsevol persona qui considera més diferent a ell. De ben segur que us contestarà algú estranger. Tal vegada, algú que tingui una ocupació molt diferent. Segons com, algú que tingui unes idees polítiques o una concepció moral oposada a la seva. Estic segur que ningú no respondrà una persona de la seva família.

Això té una explicació molt bàsica: en la nostra cultura entenem que l’immigrant, i de fet tot estranger, és diferent a nosaltres, els quals pel simple fet de ser compatriotes, ja tenim molt en comú. En canvi, fóra bo comprovar si això és cert.

Podríem posar l’exemple del treball. Els nostres avis treballaven majorment al camp. Els pares, a les fàbriques de sabates o de formatges. Els joves es dediquen als serveis, principalment al turisme. En conseqüència, els vells no tenien vacances, mentre que els de mitjana edat se les van guanyar a pols, i anem camí de treballar el mínim per poder-nos divertir el màxim.

Podríem posar l’exemple de la família. Els nostres avis es casaven per tota la vida. Els pares van aprendre que si anaven maldades es podrien divorciar. Els joves trien: si es casen, si s’ajunten, si és de prova, si tindran fills, i tot això amb la versió homosexual i la heterosexual.

La música també pot ser un bon indicador. Els avis feien sonar la música que volien ballar. Els pares xalen amb la música de discos i cassets, dels grups que han conegut a través de la ràdio i la televisió. Els joves es descarreguen arxius (els majors no en dirien música) de tota mena d’estils.

El menjar també ens serveix. Les àvies es podien passar el dia feinejant per la cuina. Els pares van guanyar molt amb la nevera, congelador, i tot mena de nous electrodomèstics. Els joves mengen cada vegada menys a casa i encara menys de temporada: càterings, precuinats, i gastronomia internacional: no només crêpes i pizzes, sinó xauarma, sushi i tofu.

Cadascú pot allargar la llista amb exemples propis. El que resulta novedós, però, és la dificultat de trobar contraexemples. En tots els àmbits descobrim que els joves i els vells tenim vivències oposades, fins i tot quan fem la mateixa activitat junts.

I un cop assumida aquesta descoberta, podem fer un pas més: els joves de Buenos Aires, Dakar o Tetuan, han vingut a la nostra terra per fer una vida com les dels seus pares? O com la dels joves autòctons de la seva edat? De què volen treballar? Com fan els amics? Quina música escolten? Quina relació tenen amb les seves autoritats religioses? Com es diverteixen? Com es curen? Què volen per als seus fills?

Més que voler dialogar amb l’altre, amb qui ens sembla diferent, hem de començar per acceptar que ens hem inventat un nosaltres i un ells. Que nosaltres no som com ens imaginem, i que ells no tenen res en comú entre ells més que… no ser nosaltres. I així descobrim que no importa la nacionalitat, sinó les persones. Persones diferents en el barri, i també a casa. Ara ja sabem amb qui dialogar.

Publicat dins de 2011, Pau | Deixa un comentari

Ridere dil Papa di Polonia è peccato?

0

Publicat el 10 de novembre de 2008 al web de Justícia i Pau

Des que va esclatar la polèmica del diari conservador danès que va publicar les caricatures de Mahoma, el binomi religió i humor està de més actualitat que mai.

A Catalunya, aquest debat tan delicat s’ha revifat d’una manera més nostrada –i sobretot, més civilitzada– arran de les declaracions del president Pujol sobre el programa Polònia i del capteniment del cardenal Martínez en ser preguntat sobre això mateix.

Al cap i a la fi, aquest debat és el dels límits de la llibertat d’expressió en un gènere que tendeix a apurar al màxim les seves possibilitats. I tractant-se d’una llibertat, val la pena parar-se a pensar cinc minuts des de la perspectiva dels drets humans i també des de la perspectiva eclesial.

Val la pena recuperar l’origen i el sentit de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió va néixer com a dret ciutadà a contradir el poder absolut, tenint en compte que el poder sempre ha pogut dir i fer el que li ha semblat, amb poques limitacions i menys explicacions. Per tant, els ciutadans podem burlar-nos del poder que ens sotmet (i només com a derivació d’això, també de les persones que el representen). Per això, al Polònia fan tanta gràcia la família reial, els principals líders polítics i les altres figures rellevants a nivell social (de l’àmbit periodístic, musical, culinari, judicial, financer, futbolístic o religiós). I com que aquestes personalitats ocupen una posició social preeminent, els qui exerceixen cert poder o influència no es poden burlar dels súbdits, sigui quina sigui la relació que hi tinguin: ciutadans, televidents, clients, seguidors o feligresos. No és que uns tinguin uns drets i els altres no, sinó que la llibertat d’expressió és una eina per a contrarestar la concentració de poder, i no s’ha de convertir en un instrument per a acumular-ne més.

Aquesta relació entre llibertat i poder fa que les caricatures de Mahoma signifiquin a Europa un atemptat contra una minoria pobra, mentre que els mateixos gargots a l’Aràbia Saudita esdevindrien una audaç gesta contra una dictadura legitimada religiosament. I aquesta diferència fa que a casa nostra puguem riure d’un cardenal i no d’una monja que visqui al carrer. Que puguem riure d’un sant idolatrat i no puguem fer broma d’un màrtir.

Com a catòlics, a més, hem de fer una segona reflexió. Presenciem un seguit d’iniciatives, habitualment amb el suport entusiasta de l’episcopat, per potenciar la presència pública de l’Església. Es pretén que l’Església esdevingui un actor social de primer ordre, que faci sentir la seva veu sense intermediaris que tergiversin el seu missatge. Això és perfectament legítim, i si hi ha opinions diverses sobre el paper que ha d’ocupar l’Església en la societat és perquè això té un preu. Aquest preu es paga en forma de més o menys credibilitat, prestigi, complicitat, aïllament, suport, etc. La primera conclusió és que no podem tocar campanes i anar a la processó: més presència pública significa estar més exposats a ser el blanc de la befa televisiva. Si defenséssim que la nostra fe és un afer exclusivament privat, aleshores tindríem tot el dret a demanar respecte a la nostra intimitat. Però el Sant Pare, a més de tenir caràcter sagrat per als catòlics, té el títol de cap d’Estat a més d’una força mediàtica descomunal… I per quin motiu un home que ostenta aquesta influència hauria d’estar exonerat del sarcasme?

Ben mirat, em sembla que els responsables de la imatge pública de l’Església no s’haurien de preocupar tant perquè Polònia transmet una imatge histriònica del Papa i llepaire dels seus servidors, sinó perquè tants elements que mantenim en l’Església, i que no són essencials per a la fe, semblen ridículs per a la majoria de conciutadans.

Com a conclusió, crec que els catòlics hem de ser –altra vegada– un exemple ètic de com gestionar la notorietat sense que ens pugin els fums. Al cap i a la fi, què més voldríem els membres de Justícia i Pau que veure en el proper Polònia una arenga de l’Arcadi Oliveres!

Història d’un prejudici meu

0

 

Publicat el 20 de març de 2017 en català i castellà

 

Al llarg dels anys, he visitat moltes comunitats religioses i de totes elles n’he après alguna cosa. Però avui us explicaré un diàleg en un oratori islàmic que vaig necessitar força temps per entendre bé.

Vaig saludar l’imam i, avançada la conversa, li vaig demanar quina era la seva funció en la comunitat. Ell se’m va sincerar amb exemples concrets. “Jo intento que els homes siguin responsables a la feina; que les dones cuidin bé els fills; que els joves siguin aplicats a l’escola…” Aleshores vaig pensar que la seva explicació no s’allunyava gaire de la que em podria donar un rector de poble. Però de sobte, la seva argumentació va fer un gir inesperat. “Perquè és clar —va afegir—, els meus fidels venen majoritàriament del Magrib, i molts queden desconcertats quan arriben a una societat cristiana en la qual els joves s’emborratxen cada cap de setmana, els homes només pensen en fer-se rics i les dones són infidels als marits. Jo procuro protegir-los del cristianisme”.

En aquell moment vaig riure per sota el nas. Marededéusenyor, quanta ignorància!

Aquella tarda, vaig tornar a casa pensant que aquell musulmà tenia tan interioritzats els conceptes dar-al-Islam i dar-al-Harb (casa de l’Islam i terra de l’infidel) que ell deuria considerar que havia sortit d’un país islàmic per anar a un país cristià i copsava la realitat d’aquí des d’aquesta perspectiva.

Aquella setmana, em vaig adonar que, aliè als discursos dels intel·lectuals sobre la descristianització, motius no li’n faltaven per considerar el nostre país com a cristià. Des dels aspectes més populars (festes majors en dates dels seus sants patrons i iniciades amb l’ofici solemne, els noms de la majoria dels ciutadans, nomenclàtor de carrers i ciutats) fins a exemples més oficials (festius catòlics, assignatura de religió a l’ensenyament públic i titularitat de moltes escoles concertades, creueta a la declaració de renda…) tot empeny els ulls llecs a veure-hi cristianisme. I per tant, és normal que l’ajuntament instal·li un pessebre cada Nadal i que la televisió pública retransmeti la missa cada setmana. Com podria ser d’altra manera?

Aquell mes, vaig anar recordant que el fenomen de la secularització només es dóna a Europa, i que està significativament avançat als països nòrdics i a Catalunya. Això no significa que aquí la religió vagi de baixa, sinó que intentem que no es barregi amb les esferes política, cultural i educativa. Mirat en context, és una idea singular i, si em permeteu dir-ho així, bastant pelegrina. Com pretenem separar la identitat religiosa de la resta? I les tradicions religioses de la resta? La laïcitat és tot just adequada per a l’administració, i ja costa Déu i ajuda aplicar-la de forma justa.

Aquell any vaig anar assumint que la distinció entre països islàmics i països cristians no és estesa només entre els immigrants provinents de països poc secularitzats. Entre nosaltres, és també ben estès un argument simètric, que fa que sovint sentim parlar d’”ells” i “nosaltres”, com a dos col·lectius reconeixibles i diferenciables. Qui no ha sentit qüestionar per què hem de respectar la “seva” religió si als “seus” països no es respecta la “nostra”? Qui no ha sentit parlar de l’Islam com a religió violenta? Qui no ha sentit condemnar una mala conducta d’un veí magribí atribuint-li una fe islàmica que no li hem preguntat si professa? Qui no ha relacionat els contendents sirians amb un model d’Islam mentre obviava el cristianisme dels nord-americans, russos i europeus?

Quan torni a sentir que algú atribueix les males conductes a les religions d’altri, no tornaré a riure. Recordaré que jo també havia suposat que l’error d’aquell imam era causat pel seu origen o per la seva religió. Jo, com l’imam, també he de desfer-me del prejudici contra les altres religions… En canvi, de la supèrbia de creure’m més saberut que ell, només me n’he de confessar jo.

 

La frivolitat de #TotsSomLeoMessi

0

Publicat el 13 de juliol de 2016 en català i castellà

  1. El negoci del futbol mou unes fortunes absolutament desproporcionades pel guany que proporciona a la societat. No aconsegueix que la societat sigui més sana, culta, pacífica o justa. No sé si hi ha cap feina al món que es mereixi un sou com els dels millors futbolistes, però el que és segur que hauria d’estar a l’abast només d’algunes personalitats extraordinàries, que han aconseguit descobrir valuoses vacunes, han reeixit en la mediació de conflictes bèl·lics o han inventat aparells extraordinàriament útils. En cap cas, per a professionals de l’espectacle, com el futbol.
  2. Al voltant del futbol s’han creat penyes de seguidors, que de ben segur que realitzen una lloable tasca de formació esportiva, enriquiment del teixit associatiu i intercanvi cultural. Però al costat d’aquest fenomen, proliferen xarxes mafioses que afecten el futbol tant a nivell espanyol com internacional: gestors corruptes, representants de futbolistes mafiosos, apostes il·legals, partits comprats, opacitat en la negociació dels drets de retransmissió televisiva…
  3. A més dels actors directament implicats, el ressò que els mitjans donen a aquest fenomen dóna peu a tota mena d’abusos que reben un tractament indolent: racisme impune, violència sexual de jugadors que passa en segon terme davant de la glòria que poden ofrenar a la nació, i la cada cop més perillosa violència dels hooligans. Que un club, els aficionats del qual mostren una bandera legal i representativa d’una reivindicació democràtica (l’estelada), sigui sancionat per la UEFA amb la mateixa multa que el comportament extremadament violent d’una part de l’afició russa en la recent Eurocopa resulta humiliant i escandalosament partidista a favor dels governs més poderosos.
  4. L’actual junta del FCBarcelona ha encadenat una sèrie de comportaments indignes per a un club que pretén ser més que un club: la substitució del patrocini de la Unicef per les diverses marques d’una dictadura, l’anomenada Grada Jove en un club que ha aconseguit ser el millor del món quan ha aconseguit abolir-la, l’atribució al club de les males pràctiques dels seus gestors en el fitxatge de Neymar, etc.
  5. Leo Messi, igual que d’altres jugadors, ha comès un frau fiscal. Com a barcelonista, m’alegro que no hagi comès un frau tan greu com per merèixer l’entrada a presó. Crec que, a diferència de la infanta que té estudis superiors i treballa en una entitat financera, és probable que l’argentí no entengués la gestió dels seus diners. Això l’exculparia moralment, però no legalment.
  6. Crec que és bo que els serveis jurídics del club hagin col·laborat amb la defensa del seu jugador, i que el seu entorn li hagi donat suport durant el litigi per no afectar el rendiment esportiu. Ara bé, una vegada dictada la sentència, convé deixar molt clar que el club no empara el frau fiscal i que continua confiant en el futbolista, però que prendrà mesures perquè això no torni a succeir per dos motius: el motiu general, perquè no és ètic i, el motiu particular, perquè malmet la imatge del club.
  7. La campanya #TotsSomLeoMessi és absolutament desafortunada i impròpia d’un club que fa gala de valors catalanistes i democràtics. Les campanyes #TotsSom (com les #JeSuis) han proliferat per donar suport a víctimes, siguin de terrorisme, siguin de la repressió. Equiparar un condemnat per haver defraudat 4 milions d’€ amb una víctima és una frivolitat.
  8. Encara entenc menys que una persona que dedica la seva vida a la causa dels pobres i que fa un esforç encomiable per aconseguir fons per a tota mena de campanyes benèfiques, com Sor Lucía, es presti a sumar-se a aquesta campanya. Una bona tributació, proporcional i sense frau, faria innecessària tanta solidaritat no governamental. La col·laboració entre la Fundació del Barça i iniciatives solidàries no pot obligar a justificar cap delicte. Al contrari, val la pena que facin sentir la seva veu de denúncia i condemna. No crec en els càstigs exemplars, però sí en els gestos simbòlics.
  9. Tot això no treu que la justícia també tingui una credibilitat sota mínims, amb la participació de personatges que semblen més interessats en defensar el rival madridista que en garantir la justícia social. Reconeixent l’evidència que hi ha un atac sistemàtic des de totes les instàncies estatals contra les institucions que representen la catalanitat, i amb tota la ferum de parcialitat, fins i tot així, cal deixar ben clar que rebutgem el frau.
  10. Si aquesta campanya no acaba amb la dimissió d’algun dirigent barcelonista, haurem de concloure que el problema va més enllà del futbol. Estem immersos en una cultura en la qual la picaresca és símbol de llestesa, i la contribució fiscal és signe d’impotència. Convé una transformació política que garanteixi que els governants facin un ús responsable de l’erari públic, i que la ciutadania valori la seva contribució econòmica com a forma de convivència i progrés. La Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària hi treballa intensament. És una llàstima que el Barça hagi deixat perdre una magnífica ocasió per mostrar que pot tornar a ser el millor club del món: menys campanyes solidàries i més compromís social. #NoTotsSomMessi

Les religions no són motllos

0

 

Publicat el 18 de gener 2016 en català i castellà

 

Quan parlem de diversitat religiosa, sembla que tots entenguem què volem dir, però si en distingim tres nivells, en traurem tres conclusions per sempre més. Val la pena mirar més enllà de la imatge més evident.

Pluralitat religiosa. Des de fa uns anys, tothom sap que al nostre país convivim persones de moltes religions diferents. Encara que a la majoria li sembli una novetat recent, aquesta diversitat té al nostre país un segle i mig d’història ininterrompuda. Però fins i tot sense saber gairebé res de cap religió, ni tan sols de la pròpia, ningú no discuteix que vivim en una societat religiosament plural.

Primera conclusió: En una societat religiosament plural, no té sentit parlar de religió per referir-se a una única religió. Afirmar que la religió és masclista, dogmàtica, alienadora o alliberadora és un reduccionisme que no es pot atribuir a tot el fenomen. Ni com a lloança ni com a retret, perquè hi ha religions tan diverses entre elles que fins i tot costa trobar-ne algun element comú.

Pluralitat interna. A pesar de les autoritats religioses que vetllen per l’ortodòxia, totes les religions tenen molta diversitat interna. Fins i tot, malgrat confessar-se en comunió, poden mantenir posicions contradictòries que els teòlegs procuraran explicar com a simples matisos d’un mateix credo. Amb tot, hi ha corrents revolucionaris i reaccionaris, hi ha vocacions nòmades i sedentàries, hi ha apologètica i treball de la interioritat, hi ha reflexió i emoció. En definitiva, hi ha qui busca la síntesi i hi ha qui busca l’exclusivitat.

Segona conclusió: amb tanta diversitat interna, resulta tremendament difícil declarar res de cert sobre tot un grup religiós si no esteu repetint la pròpia definició. Sigui com sigui que acabeu les frases “Els cristians diuen…”, “els jueus pensen que…” o “els musulmans fan…”, quan no caigueu en una tautologia, cometreu una sinècdoque. Estalvieu-vos-ho.

Concepció de les pròpies creences. Manllevant el joc de paraules del sociòleg Joan Estruch1, cal distingir aquells que creuen que saben, d’aquells altres que saben que creuen. N’hi ha que entenen la seva fe com una certesa, que els qui no comparteixen estan allunyats de la veritat. En canvi, en tots els corrents religiosos també trobarem aquells que entenen les seves creences com la base de la seva cerca, oberts a dubtar i deixar-se interpel·lar per persones d’altres fes. Això fa que moltes vegades sigui més fàcil entendre’s amb persones d’altres religions que tenen el mateix estil, que no pas amb els correligionaris amb qui es comparteix el què però no el com.

Tercera conclusió: la tercera conclusió també condemna les generalitzacions i permet que ho girem: no ens relacionem amb les religions, sinó amb les persones. Tan absurd és creure que la lectura d’un determinat llibre mil·lenari ens ajudarà a entendre la conducta d’un alumne o un veí, com pensar que una persona ha de renunciar a la seva fe, la que sigui, per ser un ciutadà responsable i demòcrata. Que ni la bellesa ni la perfídia de les religions, no us enlluernin ni us tapin cap persona. Les persones som lliures, les religions no són motllos.


1 Recomanem vivament la lectura del llibre més recent de Joan Estruch, pel seu enfocament precís i llenguatge planer: Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Editorial Mediterrània, Barcelona, 2015.

L’ABC de la sociologia contra els prejudicis

0

Publicat a Justícia i Pau el 12/7/2019 en versió catalana i castellana

En sociologia hi ha la màxima que afirma que una etiqueta diu més de l’etiquetador que de l’etiquetat. Ara bé, quan parlem de grups estigmatitzats, el principi esmentat no ens l’acabem de creure o, si més no, no l’acabem d’aplicar. Posaré un exemple sobre l’estratègia que se sol utilitzar per rebutjar els rumors infundats.

Prejudici bàsic: els musulmans són fanàtics

Prejudici dissimulat: els musulmans han d’adaptar algunes formes de la seva fe a la vida occidental per ser acceptats com a ciutadans de ple dret

1r pas: Dades. Com que hi ha estadístiques per a tot, podrem creuar la variable fe islàmica amb valors, confiança en les institucions, índex de delinqüència, etc. Desmentirà el prejudici? Al cap i a la fi, els prejudicis tenen la virtut de ser autoevidents. Sempre ens podran respondre les dades amb la fal·làcia que els musulmans no s’adapten, perquè si s’adapten ja no els considerem musulmans. La seva fe? Tant hi fa! Els prejudicis sempre són prou genèrics com per no resultar falsables amb unes dades.

2n pas: Emocions. Malgrat que els científics demostren que cap dada corrobora l’existència de diversitat de races humanes, en els campionats de natació només competeixen nedadors de pell blanca i en les finals de cent metres lliures només corren atletes de pell negra. Les dades oficials o erudites no serveixen contra prejudicis basats en emocions i confirmats per l’experiència directa i quotidiana. Per tant, no hi ha més remei que respondre aquests estereotips creant-ne de nous que no siguin discriminadors ni segregadors a partir de nous models i referents: el veí sense papers que s’enfila a un balcó per salvar la vida d’un nen, els pares de l’escola que són tan amables, l’amo del propietari del colmado que et tracta com a les botigues de quan érem petits, la cuidadora que es desviu pels grans de la família…

3r pas: Sentit crític. Els prejudicis més estesos no són atzarosos, sinó que responen sempre a una correlació de poder. Per tant, canviar-los és tan lent com transformar la societat, cosa que s’esdevé a cada generació. Cada generació manté alguns prejudicis, deixa en desús alguns altres i en crea de nous. ¿No hi ha cap drecera per accelerar aquest canvi? Sí, si ens fixem en l’etiquetador i no en l’etiquetat. Tornant a l’exemple inicial, és habitual que els musulmans parlin d’Islam quan tractem sobre l’escola, de fe quan parlem d’alimentació, de l’Alcorà quan parlem de política, de Déu quan parlem de família. Fiquen la religió arreu. Són uns fanàtics?

Potser hem de girar el focus per trobar la resposta. El procés de secularització no va lligat al desenvolupament cultural ni al progrés econòmic. Aquest procés no fa que siguem menys religiosos, sinó que entenguem la fe com una qüestió personal i privada. Aquest procés només es dona entre les elits intel·lectuals anglosaxones i a Europa. I fins i tot a Europa hi ha grans diferències entre països, essent-ne capdavanters els països nòrdics i Catalunya. Per tant, quan ens trobem que els musulmans ho interpreten tot des del prisma de la religió, no és que siguin uns fanàtics i nosaltres neutrals, sinó que nosaltres tenim una mirada singular, diferent a la absolutament majoritària a la resta de continents del món.

De fet, els catalans tenim una perspectiva laïcista que fa dir vacances de primavera a la Setmana Santa, cantem nadales sense creure en Déu, i ja no fem abstinència de res els divendres de quaresma, la qual cosa ens fa sentir molt alliberats del jou de la religió. Però un musulmà veu que les vacances primaverals coincideixen amb la Pasqua i no amb l’equinocci, les cançons populars parlen de Jesús i no de Muhàmmad i els menús escolars són adequats per als ateus i als catòlics, però no per a les resta de confessions. Per a un musulmà, és evident que som uns hipòcrites que fem passar gat per llebre, i que rere la nostra aconfessionalitat amaguem un subtil racisme. Veiem la seva religió arreu, mentre, sincerament, som incapaços de percebre l’omnipresència religiosa a la nostra cultura i moral aparentment neutrals.

Combatem els prejudicis, doncs, amb dades, empatia i, sobretot, sentit crític. Prou d’analitzar les dones per entendre el masclisme, els homosexuals sobre l’homofòbia, els africans sobre el tancament de fronteres o els catalans sobre la democràcia espanyola. Estudiar com són les víctimes dels prejudicis per veure si són fonamentats és una forma de perpetuar-los i estigmatitzar més. Només desactivarem els prejudicis quan estudiem i deixem en evidència el pensament d’aquells que generen discriminació i odi. Per respectar la diversitat, a més d’escoltar els altres, analitzem-nos bé nosaltres mateixos.

Els drets humans són partidistes?

0
Publicat el 26 Març 2019 a Justícia i Pau en català i castellà
Najima Ouahab i Joan Gómez

Cas

Na Najima deu ser molt competent en el seu lloc de treball. El seu cap li ha ofert deixar de ser operadora de màquina per contractar-la com a comercial. És tot un reconeixement a la seva professionalitat i a la confiança que es mereix. Només li posa un requisit: ha de renunciar a abillar-se amb el mocador.

Dilema

Abans de jutjar l’actitud del cap (és ètic o interfereix la seva intimitat? És legal o comet discriminació? La hipotètica pèrdua de vendes és probable o imaginària?), pensem què li recomanaríem a ella. Potser faríem servir arguments materialistes: no és millor un ascens que un vel? Potser faríem servir arguments pragmàtics: no val la pena aprofitar l’oportunitat que una dona musulmana ascendeixi encara que la fe perdi visibilitat? Potser arguments maximalistes: una promoció justifica renunciar als principis?

Generalització

Al cap i a la fi, la nostra pregunta denotarà a què equiparem el vel de les musulmanes: és com un tatuatge o és com un embaràs? ¿Entenem que causa mala impressió, que fa perdre clients o perjudica la imatge de l’empresa? O entenem que la manifestació de la pròpia religió és l’exercici d’un dret, com l’embaràs, que hem de defensar perquè la lògica mercantil no dirigeixi les nostres vides? Justifiquem que s’acomiadin les embarassades o lluitem perquè les empreses modifiquin les pràctiques que incentiven un retard de la maternitat?

En la mesura que acceptem que les empreses discriminin per embarassos o hijabs, aquestes no només coaccionen les treballadores, sinó que apuntalen un mercat de treball misogin, que deixa perdre talent a canvi de perpetuar estereotips impropis d’una societat diversa i globalitzada.

Extrapolació

Aquestes pràctiques discriminatòries cap a dones aparellades en edat fèrtil o persones que expressen ostensiblement les seves creences, com les musulmanes i els sikhs, porten a plantejar que la defensa dels drets no és un combat sectorial que afecta una minoria. Combatre la conculcació de drets no és un deure de les víctimes, sinó una necessitat de tota la societat: són del tot inacceptables per al conjunt de la societat les conseqüències que les dones tinguin un sostre de vidre, que els fidels hagin de dissimular les seves creences, i també tants altres greuges com que les lesbianes amaguin la seva afectivitat, que algú tingui vetat l’accés a la sanitat pública, que es prohibeixi als vaixells de rescat sortir del port o que les nostres institucions hagin de renunciar a mostrar la solidaritat amb els presos polítics.

Que les musulmanes portin hijab no incentiva l’enfrontament entre religions, sinó que visibilitza la llibertat religiosa. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que les feministes portin llaços liles no va contra els homes, sinó que reivindica que homes i dones tinguem els mateixos drets i oportunitats. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els ajuntaments pengin domassos amb l’arc de Sant Martí no pretén promoure l’homosexualitat sinó eradicar la discriminació per motius d’orientació sexual. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els independentistes llueixin llaços grocs no és contra Espanya, sinó a favor d’un aparell judicial independent i que treballi amb els mateixos barems que la resta de justícia europea. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que algun sector social no comparteixi un símbol, no significa que aquest símbol sigui partidista. Que hi hagi una part de la ciutadania, fins i tot una part molt poderosa de la ciutadania, que no comparteixi els respecte als drets humans i la democràcia no implica que s’hi hagi de renunciar per por a trencar la neutralitat, sinó que obliga a redoblar-ne els esforços. La democràcia no és un estadi que s’obté d’una vegada per totes, sinó un procés que cal construir, revisar i aprofundir permanentment perquè no col·lapsi.

El poder hegemònic (heteropatriarcal, estatal, islamòfob, etc.) pretén polaritzar forçant que les lluites d’alliberament semblin sectorials, quan en realitat alliberen víctimes i botxins. Imposa la censura amb aparença de neutralitat per aplacar tota crítica legítima.

La injustícia no és un problema circumscrit a les víctimes: cal lluitar permanentment perquè no guanyi terreny. No jutgem la decisió de la Najima, dels creients, dels gais, dels nàufrags o dels governants: la pèrdua de talent, solidaritat, salut o sinceritat no és un handicap personal, sinó un atemptat contra la confiança que cimenta la societat.

La Najima continua treballant al taller: només ella sap quant li costa a final de mes ser fidel als seus principis. Sapiguem nosaltres també pagar el preu de la dignitat com a penyora d’una societat respectuosa amb tothom. Amb llaços, pancartes o hijabs.

 

La fal·làcia de la aconfessionalitat

0

Publicat el 28 de novembre de 2016: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1690-falacia-aconfessionalitat-estat-opinio-segala

Espanya no és aconfessional. Catalunya tampoc. Convé que no siguin aconfessionals, però si fossin confessionals encara seria pitjor. Què s’hi pot fer? Els dies 25 i 26 de novembre de 2016, la Fundació Joan Maragall ha ofert un magnífic simposi internacional sobre Estat i religions, i la seva relació en les democràcies pluralistes actuals. Val la pena aprofitar el debat obert per qüestionar alguns llocs comuns sobre el tema.

En primer lloc, la confessionalitat (o no) és un atribut dels estats, no pas de la seva població. La població és diversa, i es regeix per la llibertat religiosa, mentre que els poders públics han de regir-se per una neutralitat que respecti la consciència dels ciutadans, que en el nostre cas estableix dues limitacions: no hi ha religió oficial i hi ha d’haver cooperació entre l’estat i les confessions.

Un cop fet el primer aclariment, podem avançar fins al segon. L’Estat espanyol no és aconfessional. I la Generalitat de Catalunya menys, en la mesura que es regeix per la llei espanyola i encara no té competències per regular-ho.

Per què no podem afirmar que l’Estat espanyol és aconfessional? Per dos motius: perquè la constitució no ho afirma i perquè no podem identificar el conjunt de la pràctica política espanyola amb el model aconfessional.

Què hi diu la Constitució espanyola de 1978? L’article 16.3 de la constitució comença així: Cap confessió tindrà caràcter estatal. I a continuació descriu que les relacions de l’Estat amb les confessions han de ser de cooperació, però sense circumscriure-ho dintre de cap model. Per tant, es prohibeixen de facto dos extrems: la imposició i la persecució, i deixa una ampli marge d’acció. Aquesta indefinició s’explica per la falta de consens entre els redactors de la carta magna, però quaranta anys després podem dir, fent de la necessitat virtut, que aquesta obertura ha resultat un dels pocs encerts del text constitucional.

Quin model ha seguit la normativa espanyola? Les administracions han aplicat solucions molt diverses i fins i tot contradictòries segons els casos. Vegem-ho amb exemples.

Mesures confessionals: una religió disposa d’algunes prerrogatives en exclusiva

1. L’arquebisbat castrense. Mentre hi ha l’ordre dels mercedaris que atén la població reclusa però està completament separada de l’estructura penitenciària, l’Església catòlica disposa d’una estructura pròpia vinculada a l’aparell militar. No es tracta d’un organisme menor, sinó d’una arxidiòcesi amb tots els serveis (catedral, seminari, clero, Càritas, etc.) i un lloc dintre de la Conferència Episcopal.

2. Presa de possessió. La jura o promesa en la presa de possessió d’un càrrec es fa davant de la Constitució o de la Bíblia. No està previst que es pugui jurar o prometre sobre símbols religiosos d’altres confessions.

Mesures aconfessionals: l’estat no dota de recursos públics ni ofereix jurisdiccions particulars a les religions

1. No exempció de continguts curriculars que contravenen les creences religioses. El currículum escolar és obligatori i la contradicció entre els ensenyaments escolars i les creences no justifiquen l’absència a classe. Si una família o un alumne està en desacord amb el matrimoni homosexual, l’ús dels preservatius o la teoria de l’evolució, té l’obligació d’estudiar-ho i superar-ne la prova avaluadora. Això sí: ningú l’obligarà a creure-hi o posar-ho en pràctica.

2. Uniformes. A diferència d’alguns països, aquí no es permet l’ús de mocadors, kippàs, turbants o altres símbols religiosos al cap en substitució de barrets, gorres o cascos dels uniformes oficials.

Mesures pluriconfessionals: l’estat dota de recursos públics i jurisdiccions particulars les religions en igualtat de condicions

1. Espais confessionals en la televisió pública: RTVE ofereix durant el diumenge espais a la graella a càrrec dels representants de les confessions que han signat acords amb l’Estat: catòlica, evangèlica, jueva i islàmica.

2. Efectes civils del matrimoni religiós. El Codi civil reconeix els efectes civils de les núpcies de totes les confessions amb notable arrelament. Això inclou les quatre que tenen acords amb l’Estat més d’altres com l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis cristians de Jehovà, el budisme i les esglésies ortodoxes.

Mesures laïcistes: les religions no són considerades un bé públic

1. Ús dels centres cívics. Existeixen municipis que han prohibit la cessió d’instal·lacions públiques per a activitats familiars o religioses. Es tracta d’una clara discriminació que es basa en la funció de l’activitat i no en el tipus d’activitat (de vegades es veten concerts o conferències).

2. Centrifugació dels centres de culte. Hi ha municipis que disposen d’ordenances que impossibiliten que una entitat religiosa pugui establir un centre de culte en l’àrea urbana del municipi. Catalunya és una excepció perquè la Llei dels Centres de Culte dificulta enormement l’expulsió d’aquests equipaments.

Totes aquestes mesures són legals i constitucionals, però no se les pot agrupar sota un mateix model i molt menys anomenar aconfessional aquest hipotètic model. Que la constitució veti una religió oficial impedeix que es pugui imposar una religió o creences a cap ciutadà, però no prohibeix que una confessió disposi d’algunes prerrogatives en exclusiva.

La no discriminació per motiu de creences no s’ha de donar només entre religions, sinó també entre creients i no creients. Personalment opino que l’extensió de les prerrogatives que en l’actualitat gaudeix l’Església catòlica a d’altres confessions no és un atenuant que disminueixi les desigualtats, sinó un agreujant.

Ara bé, la meva opinió particular no m’ha de fer prendre la part (aconfessional) pel tot (model), ni considerar inconstitucionals les mesures que beneficien les creences organitzades (religions tradicionals) davant de les creences no institucionalitzades (entre les quals, els ateismes i agnosticismes, que no s’organitzen en comunitats).

Si els analistes solen diferenciar els models assimilacionista (com França), multicultural (com Anglaterra) i intercultural (com Alemanya), els juristes espanyols han encunyat el concepte d’acomodament raonable per a descriure la contínua adaptació a la realitat concreta, que al nostre país es caracteritza per no seguir cap model d’aquests en exclusiva.

Altrament dit, el model espanyol es caracteritza pel pragmatisme de prendre decisions ad hoc i que resultin menys lesives per al conjunt de drets fonamentals que cal protegir en cada cas. Pot agradar-nos més o menys el desenvolupament que ha seguit, però en tot cas cal valorar-ho més positivament que la submissió de totes les decisions a un únic model preestablert constitucionalment.

Tot el que he explicat es pot resumir amb un fet i amb un desig: l’Estat espanyol no és aconfessional, i confio que la propera República catalana no ho espatlli encotillant-nos en únic model.

Gamificació de la guerra, militarització del joc

0

Publicat el 16 de juny de 2015: http://justiciaipau.org/85-portada/1118-gamificacio-de-la-guerra-militaritzacio-del-joc

El debat sobre el model de seguretat que hauria d’adoptar la futura república catalana passa de mica en mica de grans models teòrics a plans més concrets. La proximitat del punt de no retorn en relació a Espanya obliga a acotar el terreny del debat i descarta de facto les opcions més extremistes.

En els extrems del debat, trobem l’opció ben intencionada i la bel·licista. En la primera, trobaríem aquells models que no tenen en compte ni la naturalesa humana (no es pot confiar la convivència social a la bondat de les persones) ni el context geopolític actual (les relacions internacionals es basen encara en la força militar dels Estats).

En l’altre extrem, trobem el nacionalisme bel·licista, que pretén identificar l’exèrcit com a símbol nacional i el militarisme com a valor. No em refereixo a moments històrics on diversos models socials s’enfrontaven militarment, sinó quaranta anys després de la suposada transició pel qual el poder de l’Estat passava d’un militar a la ciutadania. I en aquests moments, trobem que la Comunidad de Madrid incorpora la “cultura de defensa” en el currículum escolar, que l’exèrcit ocupa un estand al Saló de l’Ensenyament i que escolars de 8 a 16 anys juguen amb material de guerra, com mostra la Revista Española de Defensa.

Bé, la revista omet que siguin de guerra i explica que els més joves frueixen amb l’exposició de material. És més, primer ho esbomba a través de twitter per, en segona instància, esborrar-ho. Probablement algú es deu haver adonat que és inconvenient mostrar l’ensinistrament precoç de criatures que poden aguantar una metralleta, però no són prou madurs per votar. Saben que a través d’una revista impresa, faran les delícies dels subscriptors i que difícilment arribaran més enllà. Però quan ho difonen a través de les xarxes socials, s’adonen que no tota la societat accepta la seva manipulació que és motiu d’escàndol per indigna i de befa per matussera.

En lloc d’entendre que la societat i les relacions internacionals han de tendir cap a la resolució de conflictes no violenta, es fa apologia de la violència. En lloc de concebre l’exèrcit com un mal menor i un instrument─ possiblement─ encara necessari, se’l presenta com un bé en si mateix i un honor del qual enorgullir-se. En lloc d’insinuar la seva potencia quan la situació ho requereix, s’aprofita qualsevol ocasió per fer-ne ostentació. L’estratègia publicitària de l’exèrcit recorda més la fatxenderia del milhomes de la classe, que burxa aquells amb qui s’atreveix, que no pas l’autoritat del bon mestre que sap imposar la seva disciplina administrant prudentment totes les seves habilitats, sense exhibir tots els recursos.

A Catalunya tenim la sort que podem concebre un nou model de seguretat, sense el llast d’una institució castrense no depurada després del franquisme, incorporada a l’OTAN i dirigida per capitostos de la indústria militar. Aquest repte sense apriorismes ens ofereix la possibilitat d’allunyar-nos del model imperant a Espanya i, lamentablement, dominant arreu del món. I el lament no ve perquè contradiu la meva ideologia, sinó per la baixa eficàcia que ha demostrat històricament.

Aquest nou model ha de defugir dos extrems: la gamificació de la guerra i la militarització del joc. La tecnologia permet atacar objectius a molta distància. Els drones, concretament, es poden accionar i dirigir des d’un continent a un altre, reduint dràsticament les víctimes pròpies a costa d’augmentar molt els “danys colaterals”. Mentre una lluita cos a cos pot fer qüestionar el soldat sobre el sentit de lluitar en el camp de batalla, els nous enginys només es diferencien dels simuladors pels resultats: mort i destrucció a milers de quilòmetres.

Aquesta indiferència pel dolor aliè s’aconsegueix, entre d’altres formes, militaritzant el joc. Familiaritzar el jovent amb l’exèrcit, permetre que apuntin amb una metralladora o admirin els carros de combat. Aquesta banalització de l’armament, obviant els efectes del seu ús, contribueix enormement al deteriorament de la democràcia com a forma de resoldre els conflictes polítics i l’abandó de la cooperació com a relació principal entre països. Un país que s’identifica amb el seu exèrcit i no amb el benestar i de la seva gent, és un país decadent. Un país així, fa pena.

El dret a no emigrar

0

Publicat el 22 d’abril de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1192-el-dret-a-no-emigrar

Exerceix el dret a la llibertat religiosa tant el creient com l’ateu. La llibertat d’associació s’exerceix tant associant-se com no participant en cap associació en contra de la pròpia voluntat. El dret al matrimoni lliure s’exerceix tant en casar-se com en mantenir-se solter. Hi ha drets que només són vigents quan poden exercir-se tant activament com passivament.

Això no passa amb tots els drets humans. El dret a la llibertat només pot ser positiu: l’esclavitud no és cap dret. El dret a no ser sotmès a penes cruels només es pot afirmar positivament: la tortura no és cap dret. El dret a l’educació només es pot exercir educant i essent educat: la ignorància no és cap dret (i permeteu-me que ho recordi a aquelles famílies que pretenen fer valdre un fal·laç dret que els fills ignorin el català quan el seu aprenentatge no va en detriment de cap altre idioma). Hi ha drets, l’exercici dels quals és unidireccional, i el seu oposat és inhumà.

Durant les Jornades sobre el treball decent que es van celebrar a Lleida l’11 i 12 d’abril passats, Betina Beate, del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, va explicar la gran tasca que duu a terme aquest moviment en realitats ben diverses del món. En el col·loqui va ser preguntada sobre les migracions des de la seva perspectiva i la seva doble resposta era per posar-se aplaudir drets. En primer lloc, va afirmar que Europa estem obsessionats amb el tema. I en segon lloc, que el dret a emigrar és fonamental, però que abans n’hem de reivindicar un altre: el dret a no emigrar.

Efectivament, el dret a migrar s’ha de gestionar amb una política fronterera flexible i humana, i amb una acollida efectiva i integradora. Però hi ha un dret anterior, que és el de no veure’s obligat a marxar del teu país a causa d’unes condicions polítiques i econòmiques que impedeixen el desenvolupament humà. Aquest altre dret també té unes polítiques que el garanteixen: s’anomena cooperació. I el principal perill per a la cooperació no és la reducció dels pressupostos estatals i de les ONG, sinó la implementació d’acords internacionals que agreugen les desigualtats entre països de moltes maneres: imposant condicions comercials i financeres, alimentant conflictes bèl·lics o explotant recursos naturals.

Ens esgarrifem davant la gravetat dels naufragis a la Mediterrània, dels camps de refugiats al proper Orient, de les condicions deplorables de molts estrangers sense papers al Nord i encara més miserables en els països que reben més immigrants, és a dir, altres països al Sud mateix. Però tot això “només” són “accidents” davant d’una política deliberada de concentració de poder, prescindint dels drets de milions de persones.

La nostra societat del benestar és un privilegi per als que es poden quedar, a costa dels que no poden entrar i dels que han de marxar. I més que afavorir que els estrangers puguin venir a fruir d’aquest benestar i els joves compatriotes puguin marxar per trobar-ne, hem d’afavorir que cadascú pugui fruir d’un desenvolupament sostenible al seu país. L’afirmació del dret a no emigrar no parteix del principi racista de cadascú a casa seva, sinó del dret humà a la pau i a no ser expulsat del propi país. Perquè recórrer el món és preciós… quan un viu bé a casa seva i hi veu futur.

Autocensura o ètica?

0

Publicat el 16 de febrer de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/989-autocensura-o-etica

Arran de l’atemptat de dissabte 14 de febrer a Copenhaguen, retorna la pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió. Al meu entendre, ens preguntem molt sobre on és el límit de la llibertat d’expressió i poc sobre què convé expressar. Molt sobre els principis i poc sobre les conseqüències. Molt sobre la condemna dels actes dels terroristes i poc sobre la comprensió dels sentiments dels musulmans. Molt sobre la llei i poc sobre l’ètica. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tots els moviments socials denuncien pràctiques legals que amenacen la convivència i el benestar: l’especulació financera, l’excés de consum de combustibles fòssils, el sexisme, la despesa militar, etc. Hi ha molta corrupció, però fins i tot mantenint-nos dintre dels límits legals podem cometre molts actes que són injustos perquè no són extensibles a tota la humanitat o, fins i tot, que només podem dur-los a terme aprofitant les desigualtats mundials (sous baixos, explotació de la terra, repressió dels moviments democràtics, etc.)

Donat aquest ampli consens entre els partidaris de la justícia global, per dir-ho amb l’encertada expressió de la Fede, em faig creus de la penosa resposta als atemptats gihadistes. A Europa, la solidaritat amb les víctimes del terrorisme s’ha traduït en la defensa d’una pretesa llibertat d’expressió sense límits, amb la contrapartida que els grans mandataris s’han ofert a controlar-ho tot més, per garantir-nos que puguem dir tot el que ens passi pel barret que no perjudiqui els seus interessos. No us fa pudor de socarrim que aquesta gent s’hi presti tan ràpidament?

Qualsevol jurista us ho confirmarà: no hi ha cap llibertat il·limitada, perquè tots els drets formen un conjunt que s’ha de respectar amb equilibri i proporció. Ni tan sols el dret a la vida, que dóna accés a l’exercici de la resta de drets, tampoc no es pot entendre com a dret absolut, per sobre de la llibertat de consciència o de la dignitat humana.

Consegüentment, voler exercir la llibertat sense altres límits que la legalitat no és just, sinó una forma d’imposar la visió del poderós sobre aquell que és provocat, ridiculitzat, humiliat. L’humor és divertit quan dessacralitza el poder, i en aquests casos esdevé fins i tot necessari. Però quan l’humor s’acarnissa amb el feble, esdevé sarcasme, que no porta res de bo.

Si volem que algú aprengui a relativitzar i a no tenir la pell tan fina, utilitzem la llibertat per respectar-lo i no pas per ofendre’l. Al cap i a la fi, no és tan difícil d’entendre: no facis als altres, el que no t’agrada que et facin a tu. No es tracta de deixar de fer broma de la religió, sinó que les ofenses no ploguin sobre mullat. Fixeu-vos en la coincidència que fem bromes sobre l’islam: no sobre el protestantisme, més nombrós que l’Islam tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Tampoc sobre el budisme, que ens resulta més exòtic. S’insisteix que tenim dret a fer broma sobre l’Islam mentre els països cristians (perdó, volia dir l’OTAN) tenim tropes desplegades en països on l’Islam és la religió majoritària (perdó, volia dir en països que amenacen la pau de la regió). Em sembla una evidència perquè els musulmans no riuen amb els nostres acudits tan sagaços: la conjuntura política ho explica millor que no pas la seva fe.

Per tant, tornem a l’ètica, i no ens conformem amb la llei. Quan en un article anterior vaig defensar aquesta idea, vaig ser titllat de defensar l’autocensura. Em va semblar xocant: quin argument més truculent considerar que aquell que es guia per l’ètica no és lliure! Quan la llei és injusta, cal desobeir-la. De vegades, però, encara és més fàcil. Quan la llei permet accions que no afavoreixen la convivència, no cal ni delinquir: n’hi ha prou en no fer tot el que és legal.
Si la prostitució és un abús de la llibertat sexual, i l’especulació un abús de la llibertat d’empresa, tot i essent legals ambdues, no deu existir també algun abús legal de la llibertat d’expressió? Aleshores, no esperem cap llei que la restringeixi: prenem l’ètica, i no la llei, com a referent. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tu canviaràs res després de Charlie Hebdo?

0

Publicat el 14 de gener de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1005-tu-canviaras-res-despres-de-charlie-hebdo

L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?