L’ABC de la sociologia contra els prejudicis

Publicat a Justícia i Pau el 12/7/2019 en versió catalana i castellana

En sociologia hi ha la màxima que afirma que una etiqueta diu més de l’etiquetador que de l’etiquetat. Ara bé, quan parlem de grups estigmatitzats, el principi esmentat no ens l’acabem de creure o, si més no, no l’acabem d’aplicar. Posaré un exemple sobre l’estratègia que se sol utilitzar per rebutjar els rumors infundats.

Prejudici bàsic: els musulmans són fanàtics

Prejudici dissimulat: els musulmans han d’adaptar algunes formes de la seva fe a la vida occidental per ser acceptats com a ciutadans de ple dret

1r pas: Dades. Com que hi ha estadístiques per a tot, podrem creuar la variable fe islàmica amb valors, confiança en les institucions, índex de delinqüència, etc. Desmentirà el prejudici? Al cap i a la fi, els prejudicis tenen la virtut de ser autoevidents. Sempre ens podran respondre les dades amb la fal·làcia que els musulmans no s’adapten, perquè si s’adapten ja no els considerem musulmans. La seva fe? Tant hi fa! Els prejudicis sempre són prou genèrics com per no resultar falsables amb unes dades.

2n pas: Emocions. Malgrat que els científics demostren que cap dada corrobora l’existència de diversitat de races humanes, en els campionats de natació només competeixen nedadors de pell blanca i en les finals de cent metres lliures només corren atletes de pell negra. Les dades oficials o erudites no serveixen contra prejudicis basats en emocions i confirmats per l’experiència directa i quotidiana. Per tant, no hi ha més remei que respondre aquests estereotips creant-ne de nous que no siguin discriminadors ni segregadors a partir de nous models i referents: el veí sense papers que s’enfila a un balcó per salvar la vida d’un nen, els pares de l’escola que són tan amables, l’amo del propietari del colmado que et tracta com a les botigues de quan érem petits, la cuidadora que es desviu pels grans de la família…

3r pas: Sentit crític. Els prejudicis més estesos no són atzarosos, sinó que responen sempre a una correlació de poder. Per tant, canviar-los és tan lent com transformar la societat, cosa que s’esdevé a cada generació. Cada generació manté alguns prejudicis, deixa en desús alguns altres i en crea de nous. ¿No hi ha cap drecera per accelerar aquest canvi? Sí, si ens fixem en l’etiquetador i no en l’etiquetat. Tornant a l’exemple inicial, és habitual que els musulmans parlin d’Islam quan tractem sobre l’escola, de fe quan parlem d’alimentació, de l’Alcorà quan parlem de política, de Déu quan parlem de família. Fiquen la religió arreu. Són uns fanàtics?

Potser hem de girar el focus per trobar la resposta. El procés de secularització no va lligat al desenvolupament cultural ni al progrés econòmic. Aquest procés no fa que siguem menys religiosos, sinó que entenguem la fe com una qüestió personal i privada. Aquest procés només es dona entre les elits intel·lectuals anglosaxones i a Europa. I fins i tot a Europa hi ha grans diferències entre països, essent-ne capdavanters els països nòrdics i Catalunya. Per tant, quan ens trobem que els musulmans ho interpreten tot des del prisma de la religió, no és que siguin uns fanàtics i nosaltres neutrals, sinó que nosaltres tenim una mirada singular, diferent a la absolutament majoritària a la resta de continents del món.

De fet, els catalans tenim una perspectiva laïcista que fa dir vacances de primavera a la Setmana Santa, cantem nadales sense creure en Déu, i ja no fem abstinència de res els divendres de quaresma, la qual cosa ens fa sentir molt alliberats del jou de la religió. Però un musulmà veu que les vacances primaverals coincideixen amb la Pasqua i no amb l’equinocci, les cançons populars parlen de Jesús i no de Muhàmmad i els menús escolars són adequats per als ateus i als catòlics, però no per a les resta de confessions. Per a un musulmà, és evident que som uns hipòcrites que fem passar gat per llebre, i que rere la nostra aconfessionalitat amaguem un subtil racisme. Veiem la seva religió arreu, mentre, sincerament, som incapaços de percebre l’omnipresència religiosa a la nostra cultura i moral aparentment neutrals.

Combatem els prejudicis, doncs, amb dades, empatia i, sobretot, sentit crític. Prou d’analitzar les dones per entendre el masclisme, els homosexuals sobre l’homofòbia, els africans sobre el tancament de fronteres o els catalans sobre la democràcia espanyola. Estudiar com són les víctimes dels prejudicis per veure si són fonamentats és una forma de perpetuar-los i estigmatitzar més. Només desactivarem els prejudicis quan estudiem i deixem en evidència el pensament d’aquells que generen discriminació i odi. Per respectar la diversitat, a més d’escoltar els altres, analitzem-nos bé nosaltres mateixos.

Els drets humans són partidistes?

Publicat el 26 Març 2019 a Justícia i Pau en català i castellà

Najima Ouahab i Joan Gómez

Cas

Na Najima deu ser molt competent en el seu lloc de treball. El seu cap li ha ofert deixar de ser operadora de màquina per contractar-la com a comercial. És tot un reconeixement a la seva professionalitat i a la confiança que es mereix. Només li posa un requisit: ha de renunciar a abillar-se amb el mocador.

Dilema

Abans de jutjar l’actitud del cap (és ètic o interfereix la seva intimitat? És legal o comet discriminació? La hipotètica pèrdua de vendes és probable o imaginària?), pensem què li recomanaríem a ella. Potser faríem servir arguments materialistes: no és millor un ascens que un vel? Potser faríem servir arguments pragmàtics: no val la pena aprofitar l’oportunitat que una dona musulmana ascendeixi encara que la fe perdi visibilitat? Potser arguments maximalistes: una promoció justifica renunciar als principis?

Generalització

Al cap i a la fi, la nostra pregunta denotarà a què equiparem el vel de les musulmanes: és com un tatuatge o és com un embaràs? ¿Entenem que causa mala impressió, que fa perdre clients o perjudica la imatge de l’empresa? O entenem que la manifestació de la pròpia religió és l’exercici d’un dret, com l’embaràs, que hem de defensar perquè la lògica mercantil no dirigeixi les nostres vides? Justifiquem que s’acomiadin les embarassades o lluitem perquè les empreses modifiquin les pràctiques que incentiven un retard de la maternitat?

En la mesura que acceptem que les empreses discriminin per embarassos o hijabs, aquestes no només coaccionen les treballadores, sinó que apuntalen un mercat de treball misogin, que deixa perdre talent a canvi de perpetuar estereotips impropis d’una societat diversa i globalitzada.

Extrapolació

Aquestes pràctiques discriminatòries cap a dones aparellades en edat fèrtil o persones que expressen ostensiblement les seves creences, com les musulmanes i els sikhs, porten a plantejar que la defensa dels drets no és un combat sectorial que afecta una minoria. Combatre la conculcació de drets no és un deure de les víctimes, sinó una necessitat de tota la societat: són del tot inacceptables per al conjunt de la societat les conseqüències que les dones tinguin un sostre de vidre, que els fidels hagin de dissimular les seves creences, i també tants altres greuges com que les lesbianes amaguin la seva afectivitat, que algú tingui vetat l’accés a la sanitat pública, que es prohibeixi als vaixells de rescat sortir del port o que les nostres institucions hagin de renunciar a mostrar la solidaritat amb els presos polítics.

Que les musulmanes portin hijab no incentiva l’enfrontament entre religions, sinó que visibilitza la llibertat religiosa. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que les feministes portin llaços liles no va contra els homes, sinó que reivindica que homes i dones tinguem els mateixos drets i oportunitats. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els ajuntaments pengin domassos amb l’arc de Sant Martí no pretén promoure l’homosexualitat sinó eradicar la discriminació per motius d’orientació sexual. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que els independentistes llueixin llaços grocs no és contra Espanya, sinó a favor d’un aparell judicial independent i que treballi amb els mateixos barems que la resta de justícia europea. Quina institució s’oposa a aquesta fita?

Que algun sector social no comparteixi un símbol, no significa que aquest símbol sigui partidista. Que hi hagi una part de la ciutadania, fins i tot una part molt poderosa de la ciutadania, que no comparteixi els respecte als drets humans i la democràcia no implica que s’hi hagi de renunciar per por a trencar la neutralitat, sinó que obliga a redoblar-ne els esforços. La democràcia no és un estadi que s’obté d’una vegada per totes, sinó un procés que cal construir, revisar i aprofundir permanentment perquè no col·lapsi.

El poder hegemònic (heteropatriarcal, estatal, islamòfob, etc.) pretén polaritzar forçant que les lluites d’alliberament semblin sectorials, quan en realitat alliberen víctimes i botxins. Imposa la censura amb aparença de neutralitat per aplacar tota crítica legítima.

La injustícia no és un problema circumscrit a les víctimes: cal lluitar permanentment perquè no guanyi terreny. No jutgem la decisió de la Najima, dels creients, dels gais, dels nàufrags o dels governants: la pèrdua de talent, solidaritat, salut o sinceritat no és un handicap personal, sinó un atemptat contra la confiança que cimenta la societat.

La Najima continua treballant al taller: només ella sap quant li costa a final de mes ser fidel als seus principis. Sapiguem nosaltres també pagar el preu de la dignitat com a penyora d’una societat respectuosa amb tothom. Amb llaços, pancartes o hijabs.

 

La fal·làcia de la aconfessionalitat

Publicat el 28 de novembre de 2016: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1690-falacia-aconfessionalitat-estat-opinio-segala

Espanya no és aconfessional. Catalunya tampoc. Convé que no siguin aconfessionals, però si fossin confessionals encara seria pitjor. Què s’hi pot fer? Els dies 25 i 26 de novembre de 2016, la Fundació Joan Maragall ha ofert un magnífic simposi internacional sobre Estat i religions, i la seva relació en les democràcies pluralistes actuals. Val la pena aprofitar el debat obert per qüestionar alguns llocs comuns sobre el tema.

En primer lloc, la confessionalitat (o no) és un atribut dels estats, no pas de la seva població. La població és diversa, i es regeix per la llibertat religiosa, mentre que els poders públics han de regir-se per una neutralitat que respecti la consciència dels ciutadans, que en el nostre cas estableix dues limitacions: no hi ha religió oficial i hi ha d’haver cooperació entre l’estat i les confessions.

Un cop fet el primer aclariment, podem avançar fins al segon. L’Estat espanyol no és aconfessional. I la Generalitat de Catalunya menys, en la mesura que es regeix per la llei espanyola i encara no té competències per regular-ho.

Per què no podem afirmar que l’Estat espanyol és aconfessional? Per dos motius: perquè la constitució no ho afirma i perquè no podem identificar el conjunt de la pràctica política espanyola amb el model aconfessional.

Què hi diu la Constitució espanyola de 1978? L’article 16.3 de la constitució comença així: Cap confessió tindrà caràcter estatal. I a continuació descriu que les relacions de l’Estat amb les confessions han de ser de cooperació, però sense circumscriure-ho dintre de cap model. Per tant, es prohibeixen de facto dos extrems: la imposició i la persecució, i deixa una ampli marge d’acció. Aquesta indefinició s’explica per la falta de consens entre els redactors de la carta magna, però quaranta anys després podem dir, fent de la necessitat virtut, que aquesta obertura ha resultat un dels pocs encerts del text constitucional.

Quin model ha seguit la normativa espanyola? Les administracions han aplicat solucions molt diverses i fins i tot contradictòries segons els casos. Vegem-ho amb exemples.

Mesures confessionals: una religió disposa d’algunes prerrogatives en exclusiva

1. L’arquebisbat castrense. Mentre hi ha l’ordre dels mercedaris que atén la població reclusa però està completament separada de l’estructura penitenciària, l’Església catòlica disposa d’una estructura pròpia vinculada a l’aparell militar. No es tracta d’un organisme menor, sinó d’una arxidiòcesi amb tots els serveis (catedral, seminari, clero, Càritas, etc.) i un lloc dintre de la Conferència Episcopal.

2. Presa de possessió. La jura o promesa en la presa de possessió d’un càrrec es fa davant de la Constitució o de la Bíblia. No està previst que es pugui jurar o prometre sobre símbols religiosos d’altres confessions.

Mesures aconfessionals: l’estat no dota de recursos públics ni ofereix jurisdiccions particulars a les religions

1. No exempció de continguts curriculars que contravenen les creences religioses. El currículum escolar és obligatori i la contradicció entre els ensenyaments escolars i les creences no justifiquen l’absència a classe. Si una família o un alumne està en desacord amb el matrimoni homosexual, l’ús dels preservatius o la teoria de l’evolució, té l’obligació d’estudiar-ho i superar-ne la prova avaluadora. Això sí: ningú l’obligarà a creure-hi o posar-ho en pràctica.

2. Uniformes. A diferència d’alguns països, aquí no es permet l’ús de mocadors, kippàs, turbants o altres símbols religiosos al cap en substitució de barrets, gorres o cascos dels uniformes oficials.

Mesures pluriconfessionals: l’estat dota de recursos públics i jurisdiccions particulars les religions en igualtat de condicions

1. Espais confessionals en la televisió pública: RTVE ofereix durant el diumenge espais a la graella a càrrec dels representants de les confessions que han signat acords amb l’Estat: catòlica, evangèlica, jueva i islàmica.

2. Efectes civils del matrimoni religiós. El Codi civil reconeix els efectes civils de les núpcies de totes les confessions amb notable arrelament. Això inclou les quatre que tenen acords amb l’Estat més d’altres com l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis cristians de Jehovà, el budisme i les esglésies ortodoxes.

Mesures laïcistes: les religions no són considerades un bé públic

1. Ús dels centres cívics. Existeixen municipis que han prohibit la cessió d’instal·lacions públiques per a activitats familiars o religioses. Es tracta d’una clara discriminació que es basa en la funció de l’activitat i no en el tipus d’activitat (de vegades es veten concerts o conferències).

2. Centrifugació dels centres de culte. Hi ha municipis que disposen d’ordenances que impossibiliten que una entitat religiosa pugui establir un centre de culte en l’àrea urbana del municipi. Catalunya és una excepció perquè la Llei dels Centres de Culte dificulta enormement l’expulsió d’aquests equipaments.

Totes aquestes mesures són legals i constitucionals, però no se les pot agrupar sota un mateix model i molt menys anomenar aconfessional aquest hipotètic model. Que la constitució veti una religió oficial impedeix que es pugui imposar una religió o creences a cap ciutadà, però no prohibeix que una confessió disposi d’algunes prerrogatives en exclusiva.

La no discriminació per motiu de creences no s’ha de donar només entre religions, sinó també entre creients i no creients. Personalment opino que l’extensió de les prerrogatives que en l’actualitat gaudeix l’Església catòlica a d’altres confessions no és un atenuant que disminueixi les desigualtats, sinó un agreujant.

Ara bé, la meva opinió particular no m’ha de fer prendre la part (aconfessional) pel tot (model), ni considerar inconstitucionals les mesures que beneficien les creences organitzades (religions tradicionals) davant de les creences no institucionalitzades (entre les quals, els ateismes i agnosticismes, que no s’organitzen en comunitats).

Si els analistes solen diferenciar els models assimilacionista (com França), multicultural (com Anglaterra) i intercultural (com Alemanya), els juristes espanyols han encunyat el concepte d’acomodament raonable per a descriure la contínua adaptació a la realitat concreta, que al nostre país es caracteritza per no seguir cap model d’aquests en exclusiva.

Altrament dit, el model espanyol es caracteritza pel pragmatisme de prendre decisions ad hoc i que resultin menys lesives per al conjunt de drets fonamentals que cal protegir en cada cas. Pot agradar-nos més o menys el desenvolupament que ha seguit, però en tot cas cal valorar-ho més positivament que la submissió de totes les decisions a un únic model preestablert constitucionalment.

Tot el que he explicat es pot resumir amb un fet i amb un desig: l’Estat espanyol no és aconfessional, i confio que la propera República catalana no ho espatlli encotillant-nos en únic model.

Gamificació de la guerra, militarització del joc

Publicat el 16 de juny de 2015: http://justiciaipau.org/85-portada/1118-gamificacio-de-la-guerra-militaritzacio-del-joc

El debat sobre el model de seguretat que hauria d’adoptar la futura república catalana passa de mica en mica de grans models teòrics a plans més concrets. La proximitat del punt de no retorn en relació a Espanya obliga a acotar el terreny del debat i descarta de facto les opcions més extremistes.

En els extrems del debat, trobem l’opció ben intencionada i la bel·licista. En la primera, trobaríem aquells models que no tenen en compte ni la naturalesa humana (no es pot confiar la convivència social a la bondat de les persones) ni el context geopolític actual (les relacions internacionals es basen encara en la força militar dels Estats).

En l’altre extrem, trobem el nacionalisme bel·licista, que pretén identificar l’exèrcit com a símbol nacional i el militarisme com a valor. No em refereixo a moments històrics on diversos models socials s’enfrontaven militarment, sinó quaranta anys després de la suposada transició pel qual el poder de l’Estat passava d’un militar a la ciutadania. I en aquests moments, trobem que la Comunidad de Madrid incorpora la “cultura de defensa” en el currículum escolar, que l’exèrcit ocupa un estand al Saló de l’Ensenyament i que escolars de 8 a 16 anys juguen amb material de guerra, com mostra la Revista Española de Defensa.

Bé, la revista omet que siguin de guerra i explica que els més joves frueixen amb l’exposició de material. És més, primer ho esbomba a través de twitter per, en segona instància, esborrar-ho. Probablement algú es deu haver adonat que és inconvenient mostrar l’ensinistrament precoç de criatures que poden aguantar una metralleta, però no són prou madurs per votar. Saben que a través d’una revista impresa, faran les delícies dels subscriptors i que difícilment arribaran més enllà. Però quan ho difonen a través de les xarxes socials, s’adonen que no tota la societat accepta la seva manipulació que és motiu d’escàndol per indigna i de befa per matussera.

En lloc d’entendre que la societat i les relacions internacionals han de tendir cap a la resolució de conflictes no violenta, es fa apologia de la violència. En lloc de concebre l’exèrcit com un mal menor i un instrument─ possiblement─ encara necessari, se’l presenta com un bé en si mateix i un honor del qual enorgullir-se. En lloc d’insinuar la seva potencia quan la situació ho requereix, s’aprofita qualsevol ocasió per fer-ne ostentació. L’estratègia publicitària de l’exèrcit recorda més la fatxenderia del milhomes de la classe, que burxa aquells amb qui s’atreveix, que no pas l’autoritat del bon mestre que sap imposar la seva disciplina administrant prudentment totes les seves habilitats, sense exhibir tots els recursos.

A Catalunya tenim la sort que podem concebre un nou model de seguretat, sense el llast d’una institució castrense no depurada després del franquisme, incorporada a l’OTAN i dirigida per capitostos de la indústria militar. Aquest repte sense apriorismes ens ofereix la possibilitat d’allunyar-nos del model imperant a Espanya i, lamentablement, dominant arreu del món. I el lament no ve perquè contradiu la meva ideologia, sinó per la baixa eficàcia que ha demostrat històricament.

Aquest nou model ha de defugir dos extrems: la gamificació de la guerra i la militarització del joc. La tecnologia permet atacar objectius a molta distància. Els drones, concretament, es poden accionar i dirigir des d’un continent a un altre, reduint dràsticament les víctimes pròpies a costa d’augmentar molt els “danys colaterals”. Mentre una lluita cos a cos pot fer qüestionar el soldat sobre el sentit de lluitar en el camp de batalla, els nous enginys només es diferencien dels simuladors pels resultats: mort i destrucció a milers de quilòmetres.

Aquesta indiferència pel dolor aliè s’aconsegueix, entre d’altres formes, militaritzant el joc. Familiaritzar el jovent amb l’exèrcit, permetre que apuntin amb una metralladora o admirin els carros de combat. Aquesta banalització de l’armament, obviant els efectes del seu ús, contribueix enormement al deteriorament de la democràcia com a forma de resoldre els conflictes polítics i l’abandó de la cooperació com a relació principal entre països. Un país que s’identifica amb el seu exèrcit i no amb el benestar i de la seva gent, és un país decadent. Un país així, fa pena.

El dret a no emigrar

Publicat el 22 d’abril de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1192-el-dret-a-no-emigrar

Exerceix el dret a la llibertat religiosa tant el creient com l’ateu. La llibertat d’associació s’exerceix tant associant-se com no participant en cap associació en contra de la pròpia voluntat. El dret al matrimoni lliure s’exerceix tant en casar-se com en mantenir-se solter. Hi ha drets que només són vigents quan poden exercir-se tant activament com passivament.

Això no passa amb tots els drets humans. El dret a la llibertat només pot ser positiu: l’esclavitud no és cap dret. El dret a no ser sotmès a penes cruels només es pot afirmar positivament: la tortura no és cap dret. El dret a l’educació només es pot exercir educant i essent educat: la ignorància no és cap dret (i permeteu-me que ho recordi a aquelles famílies que pretenen fer valdre un fal·laç dret que els fills ignorin el català quan el seu aprenentatge no va en detriment de cap altre idioma). Hi ha drets, l’exercici dels quals és unidireccional, i el seu oposat és inhumà.

Durant les Jornades sobre el treball decent que es van celebrar a Lleida l’11 i 12 d’abril passats, Betina Beate, del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, va explicar la gran tasca que duu a terme aquest moviment en realitats ben diverses del món. En el col·loqui va ser preguntada sobre les migracions des de la seva perspectiva i la seva doble resposta era per posar-se aplaudir drets. En primer lloc, va afirmar que Europa estem obsessionats amb el tema. I en segon lloc, que el dret a emigrar és fonamental, però que abans n’hem de reivindicar un altre: el dret a no emigrar.

Efectivament, el dret a migrar s’ha de gestionar amb una política fronterera flexible i humana, i amb una acollida efectiva i integradora. Però hi ha un dret anterior, que és el de no veure’s obligat a marxar del teu país a causa d’unes condicions polítiques i econòmiques que impedeixen el desenvolupament humà. Aquest altre dret també té unes polítiques que el garanteixen: s’anomena cooperació. I el principal perill per a la cooperació no és la reducció dels pressupostos estatals i de les ONG, sinó la implementació d’acords internacionals que agreugen les desigualtats entre països de moltes maneres: imposant condicions comercials i financeres, alimentant conflictes bèl·lics o explotant recursos naturals.

Ens esgarrifem davant la gravetat dels naufragis a la Mediterrània, dels camps de refugiats al proper Orient, de les condicions deplorables de molts estrangers sense papers al Nord i encara més miserables en els països que reben més immigrants, és a dir, altres països al Sud mateix. Però tot això “només” són “accidents” davant d’una política deliberada de concentració de poder, prescindint dels drets de milions de persones.

La nostra societat del benestar és un privilegi per als que es poden quedar, a costa dels que no poden entrar i dels que han de marxar. I més que afavorir que els estrangers puguin venir a fruir d’aquest benestar i els joves compatriotes puguin marxar per trobar-ne, hem d’afavorir que cadascú pugui fruir d’un desenvolupament sostenible al seu país. L’afirmació del dret a no emigrar no parteix del principi racista de cadascú a casa seva, sinó del dret humà a la pau i a no ser expulsat del propi país. Perquè recórrer el món és preciós… quan un viu bé a casa seva i hi veu futur.

Autocensura o ètica?

Publicat el 16 de febrer de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/989-autocensura-o-etica

Arran de l’atemptat de dissabte 14 de febrer a Copenhaguen, retorna la pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió. Al meu entendre, ens preguntem molt sobre on és el límit de la llibertat d’expressió i poc sobre què convé expressar. Molt sobre els principis i poc sobre les conseqüències. Molt sobre la condemna dels actes dels terroristes i poc sobre la comprensió dels sentiments dels musulmans. Molt sobre la llei i poc sobre l’ètica. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tots els moviments socials denuncien pràctiques legals que amenacen la convivència i el benestar: l’especulació financera, l’excés de consum de combustibles fòssils, el sexisme, la despesa militar, etc. Hi ha molta corrupció, però fins i tot mantenint-nos dintre dels límits legals podem cometre molts actes que són injustos perquè no són extensibles a tota la humanitat o, fins i tot, que només podem dur-los a terme aprofitant les desigualtats mundials (sous baixos, explotació de la terra, repressió dels moviments democràtics, etc.)

Donat aquest ampli consens entre els partidaris de la justícia global, per dir-ho amb l’encertada expressió de la Fede, em faig creus de la penosa resposta als atemptats gihadistes. A Europa, la solidaritat amb les víctimes del terrorisme s’ha traduït en la defensa d’una pretesa llibertat d’expressió sense límits, amb la contrapartida que els grans mandataris s’han ofert a controlar-ho tot més, per garantir-nos que puguem dir tot el que ens passi pel barret que no perjudiqui els seus interessos. No us fa pudor de socarrim que aquesta gent s’hi presti tan ràpidament?

Qualsevol jurista us ho confirmarà: no hi ha cap llibertat il·limitada, perquè tots els drets formen un conjunt que s’ha de respectar amb equilibri i proporció. Ni tan sols el dret a la vida, que dóna accés a l’exercici de la resta de drets, tampoc no es pot entendre com a dret absolut, per sobre de la llibertat de consciència o de la dignitat humana.

Consegüentment, voler exercir la llibertat sense altres límits que la legalitat no és just, sinó una forma d’imposar la visió del poderós sobre aquell que és provocat, ridiculitzat, humiliat. L’humor és divertit quan dessacralitza el poder, i en aquests casos esdevé fins i tot necessari. Però quan l’humor s’acarnissa amb el feble, esdevé sarcasme, que no porta res de bo.

Si volem que algú aprengui a relativitzar i a no tenir la pell tan fina, utilitzem la llibertat per respectar-lo i no pas per ofendre’l. Al cap i a la fi, no és tan difícil d’entendre: no facis als altres, el que no t’agrada que et facin a tu. No es tracta de deixar de fer broma de la religió, sinó que les ofenses no ploguin sobre mullat. Fixeu-vos en la coincidència que fem bromes sobre l’islam: no sobre el protestantisme, més nombrós que l’Islam tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Tampoc sobre el budisme, que ens resulta més exòtic. S’insisteix que tenim dret a fer broma sobre l’Islam mentre els països cristians (perdó, volia dir l’OTAN) tenim tropes desplegades en països on l’Islam és la religió majoritària (perdó, volia dir en països que amenacen la pau de la regió). Em sembla una evidència perquè els musulmans no riuen amb els nostres acudits tan sagaços: la conjuntura política ho explica millor que no pas la seva fe.

Per tant, tornem a l’ètica, i no ens conformem amb la llei. Quan en un article anterior vaig defensar aquesta idea, vaig ser titllat de defensar l’autocensura. Em va semblar xocant: quin argument més truculent considerar que aquell que es guia per l’ètica no és lliure! Quan la llei és injusta, cal desobeir-la. De vegades, però, encara és més fàcil. Quan la llei permet accions que no afavoreixen la convivència, no cal ni delinquir: n’hi ha prou en no fer tot el que és legal.
Si la prostitució és un abús de la llibertat sexual, i l’especulació un abús de la llibertat d’empresa, tot i essent legals ambdues, no deu existir també algun abús legal de la llibertat d’expressió? Aleshores, no esperem cap llei que la restringeixi: prenem l’ètica, i no la llei, com a referent. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tu canviaràs res després de Charlie Hebdo?

Publicat el 14 de gener de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1005-tu-canviaras-res-despres-de-charlie-hebdo

L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?

 

La primera obligació del pacifista?

Publicat el 15 de setembre de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/877-la-primera-obligacio-del-pacifista

El passat mes d’agost, el diari Ara publicava una peça de dos paràgrafs signada per David Miró sobre els horrors de la guerra arran de les esgarrifoses imatges que ens arribaven de Síria. L’article em va atraure pel títol: La primera obligació del pacifista.

La idea central del text és que “el pacifista convençut, aquell que és contrari a la guerra, hauria de ser el primer a denunciar la inacció de la comunitat internacional en llocs com Síria, que cada dia que passa es converteix en l’aproximació més exacta a l’infern de Dante. La primera obligació del pacifista és exigir que les guerres duren com menys millor, i veure quines opcions hi ha per aconseguir-ho.”

En línies generals, i conscient que ens aquests moments s’estan torturant, violant i executant persones, un tendeix a solidaritzar-se amb tota denúncia de la guerra. Però llegit amb més atenció, crec que Miró carrega una responsabilitat als pacifistes que justament no tenim. I ho voldria resumir amb dos arguments: el moment i les conseqüències.

En primer lloc, denunciar la inacció de la comunitat internacional és el que desitgen les potències militars: la pressió popular perquè els governs es vegin legitimats a intervenir militarment. Els conflictes armats no solen estar aïllats, sinó que solen tenir moltes complicitats (o fins i tot causes) en factors externs. Tota intervenció que no tingui clar un objectiu polític sostenible, pot resultar contraproduent, com s’ha vist a Iraq.

En segon lloc, el moment que els pacifistes som més eficaços és abans que un conflicte entri en l’etapa violenta. Som més eficaços evitant la violència que no pas aturant-la, perquè les nostres eines són més lentes que les militars: construir costa més que destruir, dialogar és més lent que imposar, perdonar és més llarg que agredir. Les guerres són preparades minuciosament, amb molt de temps, amb la recerca, producció i adquisició d’armament i amb la propaganda que la justifica. La pau també necessita el seu temps, i no es pot bloquejar en pocs dies el que els bel·licistes han estat preparant en anys.

És clar que tot serà diferent quan els estats disposin de cossos especialitzats en la pau i la no-violència, reconciliació i participació ciutadana, formats per milers de persones entrenant-se diàriament, amb totes els recursos tecnològics a la seva disposició i coordinats estratègicament amb aliances internacionals. Però de moment, que els pacifistes no tinguem bones solucions per als problemes que hem volgut evitar no és demèrit nostre. Seria com culpar els metges de la mort dels fumadors que no han volgut deixar de fumar: no hi ha cap medicina que et netegi els pulmons carregats de nicotina.

Contravenint l’opinió expressada per Miró, la primera obligació dels pacifistes seria en aquests moments aquí, on no tenim conflicte armat. Per un costat, perquè en la construcció del nou estat català hem d’assegurar que es crea un sistema de seguretat a favor de la ciutadania, i no pas a mida dels interessos industrials i militars. I per l’altre cantó, podem felicitar-nos de la Coordinadora de ONGD de España (CONGDE), que recepta per al cas català els mateixos criteris de desenvolupament humà i resolució de conflictes que recomana en els conflictes en els quals els cooperants intervenen arreu del món. En el Manifiesto de apoyo al derecho a decidir del pueblo de Cataluña han primat els principis humans per sobre dels interessos estatals.

Finalment, per no acabar amb un desacord, em faig meva l’afirmació del periodista esmentat: “la guerra és dolenta en si. És un mal absolut que, si s’enquista, tendeix a l’infinit.” I un cop començades les guerres, cal aturar-les: però els pacifistes no podem i els militars no en saben. Podem continuar el debat sobre qui en té l’obligació. L’entrevista de Carles Capdevila a Rafael Vilasanjuan ens pot donar algunes pistes.

 

Sobre els aldarulls: les paraules altisonants no ens entabanen

Publicat el 16 de juny de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/909-sobre-els-aldarulls-les-paraules-altisonants-no-ens-entabanen

“Cada vegada que algun grup provoca aldarulls amb coartada política o ideològica, reapareix el debat sobre la justificació de la violència. Amb tots els matisos que vulgueu, podríem dibuixar dos pols: en un extrem, els qui condemnem tota violència i, en l’altre, els qui la justifiquen quan els agressors han estat alhora víctimes d’una violència estructural o institucional més gran, excusa que gairebé sempre és certa”.

Creia que l’experiència del procés de transició nacional català que entoma amb tanta parsimònia les contínues provocacions i agressions serviria d’exemple per a tots els altres sectors socials que pretenen tirar endavant les seves reivindicacions. Sóc perfectament conscient que la violència és un fet ancestral, que no eradicarem en una sola generació. Però si tinc la convicció que l’exemple del procés a favor de la consulta pot influir en la resta de reivindicacions socials és per la seva eficàcia. L’acceptació dels postulats independentistes creix en la mesura que no es respon amb violència cap provocació. Creix perquè és pacífic, i en la mesura que guanya força, la violència esdevé contraproduent. Partidaris i detractors de la independència constatem que la reivindicació pacífica és més eficaç.

El ressorgiment periòdic de la reflexió ètica sobre la violència és positiu i si m’escandalitza res és que alguns partidaris de comparar nivells de violència siguin considerats pacifistes.

Més enllà de l’ús de la violència, encara podem fer una reflexió més genèrica: no s’assoleix cap progrés social des de l’anonimat. Manifestants amb les cares tapades i comptes de twitter anònims poden crear tensió, contradiccions i mobilització ciutadana. Fins i tot, poden assolir els seus objectius, siguin materials o discursius. Poden arribar a fer caure un govern. Però en cap cas no portaran un progrés social. El lideratge per a construir una societat més justa passa sempre pel diàleg, pel consens, per l’ampliació de la base social que dóna suport a les nostres reivindicacions. No dic que calgui obeir sempre la llei: però si no ho fem a cara descoberta, assumint personalment les conseqüències, únicament estem imposant la nostra força. Vèncer així no aporta cap benefici social, sinó només personal o de grup, és a dir, sectari. Amb violència es pot subjugar l’autoritat vigent per un autoritarisme basat en la impunitat i la por. Les paraules altisonants no ens entabanen.

Ja en tenim prou exemples en la història, aquí i arreu, com per desconfiar-ne. Oimés
quan tenim un exemple noviolent tan proper i exitós.

Els drets humans són universals menys per a tu

Publicat el 10 de febrer de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/797-qels-drets-humans-son-universals-menys-per-a-tuq-joan-gomez-membre-de-jp-barcelona

Tota democràcia ha de complir, com a mínim, els drets humans. Per això, és una vergonya tota condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans o qualsevol informe reprovatori d’Amnistia Internacional.

Als governs i determinats sectors socials dels països democràtics no els falta la temptació de cometre arbitrarietats i de faltar a la dignitat humana. Això no obstant, no solen presumir de la vulneració dels drets humans. Hi atempten, però solen dissimular-ho tot manipulant el llenguatge, recorrent a grans principis i, també, recorrent a subtils subterfugis.

Voldria mostrar tres exemples que incorren en la mateixa estratègia sibil·lina: proclamar un dret, i alhora negar el seu exercici a qui li pertoca:

1) Dret de llibertat religiosa (DUDH 18)

La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, explicita que la llibertat religiosa pot exercir-se tan individualment com col·lectivament. I l’establiment d’un lloc de culte és, evidentment, una forma comunitària d’exercir aquesta llibertat. Lògicament, són les comunitats les que, d’acord amb les seves possibilitats, han de decidir el seu emplaçament, dintre dels límits marcats per la normativa urbanística. Però en canvi, resulta massa habitual l’exigència dels veïns perquè l’ajuntament situï aquests equipaments allà on els sembla que fa menys nosa. I no falten consistoris que col·laboren alegrement a decidir allò que no els pertoca. Alguns, fins i tot amb bona voluntat.

2) Dret a la llibertat i a la seguretat (DUDH 2, 3)

Els Centres d’Internament d’Estrangers són un buit en l’ordenament legal: no s’hi respecta la llibertat dels interns. Es discrimina per raó de nacionalitat, en empresonar estrangers per una falta administrativa. Els interns no tenen dret a la defensa. Són sotmesos a penes degradants. És que les autoritats han abolit tots aquests drets? No, simplement es considera que és una situació provisional fins a l’expulsió, que és doblement perniciosa: s’expulsa persones perfectament integrades que esperen que se’ls regularitzi la seva estada al nostre país i alhora s’allarga aquest empresonament en condicions en un establiment que no reuneix les condicions per a estades llargues. Estic segur que quan ho revisem en termes històrics, dintre d’uns anys, els fills ens preguntaran com toleràvem aquests recintes sense llei al costat de casa.

3) Dret a l’autodeterminació (PIDCP 1)

Finalment, el dret a l’autodeterminació dels pobles és un altre exemple que els tractats internacionals deixen claríssim, i la doctrina de l’Església també s’hi afegeix sense reserves. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho dicta així en el seu primer article: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.” Doncs bé, quina definició de poble cal utilitzar perquè Catalunya no pugui exercir-lo? No és prou ampli i continuat el sentiment de ser una nació? No ha estat sobirana en altres èpoques? No té un dret, una llengua i una cultura propis? No existeix la voluntat de triar democràticament les institucions que l’han de regir? Què li falta per poder exercir aquest dret humà que han signat tots els estats de les Nacions Unides?

Vegeu, doncs, com la forma més moderna de negar els drets humans no és negar que siguin universals, sinó negar-lo particularment al subjecte del dret. Aquesta pràctica fa semblar la mar de cosmopolita, mentre es nega la identitat de l’altre, s’humilia la diferència. Respectar els drets humans de la majoria no és cap mèrit: el reconeixement vindrà quan es respectin els drets dels qui els volen exercir en contra de la nostra opinió o dels nostres interessos. Sense aquest respecte, la convivència no és possible.