Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

Arxiu de la categoria: Pau

Entre la vida i la nació: distingir el fanatisme enmig de la pandèmia

0

Publicat a Justícia i Pau el 25 de maig de 2020 en català i castellà.

L’any 2017, la mare d’un alumne d’una escola mallorquina va denunciar que es cantés l’Himne dels pirates en una representació escolar del conegut musical Mar i cel. Segons la denunciant, els càntics a Al·là per part de nens de primària descalços i vestits de negre eren una incitació a l’odi. Aquesta ignorant no veia en el text d’Àngel Guimerà un clam a l’amor enmig dels fanatismes cristià i morisc, sinó una crida a l’extermini dels cristians enmig de l’alerta terrorista. En lloc de literatura, només hi veia xoc de civilitzacions. Però el desficaci continua: en lloc d’arxivar la denúncia, la policia va arribar a investigar la funció escolar.

M’agrada recordar aquest succés perquè evidencia els dos elements clau de tot fanàtic: obtús i amb suport d’algun poder. A continuació desenvoluparé aquests dos factors per entendre el fanatisme de manera que defugim la subjectivitat que permet a qualsevol acusar de fanàtics els contrincants. Els fanàtics no són aquells que opinen de forma diametralment oposada a la nostra, sinó aquells que no accepten altres plans de realitat que els que ells perceben.

El fanatisme no sempre coincideix amb la violència. Un avi que davant d’un Miró opina que el seu net de tres anys ho faria millor és un fanàtic perquè en lloc d’art, ell només hi veu un paper pintat. En canvi, un manifestant que crema una bandera no és fanàtic perquè reconeix que allò no és un mer tros de roba, sinó uns colors que simbolitzen una altra realitat (nació, ideologia o club).

Hi ha fanatismes simètrics. El pare d’un alumne que ha d’estudiar la teoria de l’evolució és fanàtic si rebutja que el seu fill aprengui la lliçó amb l’argument que el llibre del Gènesi explica que el món va ser creat en set dies. És fanàtic perquè no reconeix que pugui haver ciència més enllà de la religió. Per contra, un mestre que rebutja que l’escola difongui cultura religiosa perquè considera la religió un mer producte de la imaginació també és un fanàtic perquè no accepta que les persones puguem tenir cap coneixement que no se sotmeti al mètode científic.

Per tant, el fanatisme es basa en la ignorància, però no per desconeixement sinó per la manca de sentit crític. El fanatisme és unidimensional, nega la complexitat dels diversos nivells de realitat. Però convé afegir-hi un segon factor, que en els fets de Mallorca es fa patent amb el paper de la policia. El fanatisme no és un deliri personal, sinó col·lectiu, que es reprodueix gràcies a les escoles de fanatisme. Per exemple, les escoles de negocis són una fàbrica de fanàtics que difonen que l’objectiu de les empreses és maximitzar el benefici, entenent per empresa els accionistes en lloc dels treballadors que creen riquesa, i entenent per beneficis els guanys sense comptar les externalitats socials i mediambientals. Només hi veuen el pla comptable.

Segurament, l’escola de fanatisme més gran deu ser l’exèrcit. Els soldats només són bons si obeeixen la cadena de comandament i obvien tota altra consideració. En conseqüència, no en tenen prou amb exercitar la punteria: han d’aprendre sobretot a deshumanitzar els enemics perquè quan un general els mani disparar a matar no es plantegin en cap moment si matar persones és bo o dolent: el soldat no apunta persones, ell només veu enemics. No es contempla el pla humà, sinó només el militar. No reconèixer que les persones són ciutadanes amb drets sinó només súbdites de l’Estat amb deures és fanatisme.
Pandèmia

A diferència de les crisis econòmiques o sanitàries que hem viscut anteriorment, l’actual pandèmia ha modificat tots els àmbits d’actuació a tothom. S’han hagut de prendre tot de decisions excepcionals que evidencien els valors subjacents. Així, que un escriptor afirmi que aquesta crisi l’ha afectat menys que el referèndum de l’u d’octubre s’ha d’entendre que ell personalment es va sentir més amenaçat aleshores que ara. En el pla dels sentiments, ningú li pot retreure que senti una cosa o altra. En canvi, que un polític pretengui extrapolar-ho fins a dir que un referèndum d’autodeterminació és pitjor que una crisi que de moment porta 25.000 morts demostra que hi ha nacionalistes que senten que la seva nació és més ferida per una consulta democràtica que per la mort de milers de ciutadans. Segons aquesta concepció, la nació es basa en la sobirania i no pas en la ciutadania. Quin desvari quan descobreixi que els catalans tenen la nació dividida en quatre estats i, així i tot, diversos milions en volien crear un cinquè!

El nacionalisme d’Estat, la ideologia que identifica nació i Estat, és, doncs, fanàtic i mortífer. Davant de l’amenaça d’una gran mortaldat, l’Estat ha defensat la nació tal i com l’entén: en comptes de posar de portaveus epidemiòlegs que donin instruccions per salvar vides, comencen posant militars apel·lant a consignes castrenses: “en la guerra todos los días son lunes”. En comptes d’ordenar el confinament a les casernes per evitar el contagi, treuen els soldats a vociferar vivaspaña a ple pulmó. Si falten infermeres i sobren militars, no s’han plantejat reduir forces armades per incrementar els recursos sanitaris, sinó recompensar els militars pel seu abnegat servei a la pàtria.

Algú objectarà que també s’han mobilitzat els bombers per desinfectar. La diferència és que els bombers estan formats per a no dubtar ni un segon si en una catàstrofe han de salvar una pintura de Miró o la vida d’un pirata. I el dilema entre salvar el govern o la ciutadania ni tan sols els ha passat pel cap. Perquè l’important en la formació no és la punteria amb la mànega, sinó prioritzar la vida en qualsevol circumstància. Els fanàtics mai no solucionen res: només escampen salivera i xuclen recursos vitals. No hi podem confiar ni per desinfectar. L’Estat nacionalista només es defensa ell mateix. Només el poble salva el poble. Els bombers i les infermeres seran sempre nostres. Sempre a favor de la vida. Els fanàtics, millor reclosos.

 

Desobediència civil: ara sí, ara no

0
Publicat el 7 de juliol de 2008 al web de Justícia i Pau

Arriba l’estiu, i de ben segur que us agrada entretenir-vos amb jocs intel·ligents. Si esteu cansats de sudokus, ara proveu el següent passatemps. Es tracta d’omplir els espais en blanc d’una nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola amb alguna de les següents propostes:

a) Insumisión / insumisos
b) objeción / objetores a Educación para la Ciudadanía

La cuestión moral que la «_ _ _» plantea consiste en si es lícito intentar conseguir esos objetivos mediante el quebrantamiento deliberado, y frecuentemente programado, de la legislación de un Estado de Derecho como es el nuestro. Pensamos que no. Dichos objetivos han de procurarse a través de los cauces legales disponibles o alcanzables en un ordenamiento democrático para la creación de opinión y para la toma de decisiones políticas.

Porque es muy difícil probar que las leyes que ahora imposibilitan o dificultan su realización estén violando tan directa y evidentemente los derechos fundamentales de las personas y atentando de tal manera contra el bien común que la transgresión consciente y sistemática de ellas sea el modo adecuado de promover su cambio.

Por eso, nos parece que, en este caso, la desobediencia civil no está justificada; su ejercicio puede resultar más bien un modo peligroso de atentar contra una de las bases de la pacífica convivencia ciudadana y del “justo orden público”, como es el respeto al orden jurídico legítimamente establecido, siempre que no se haya probado su grave inmoralidad.

Y, en consecuencia, tenemos que denunciar todo intento de sugerir a los jóvenes o a las instituciones de la Iglesia que sin ser «_ _ _» o sin colaborar con la «_ _ _» no pueden ser verdaderamente cristianos.

Què serà? Què atempta contra la pacífica convivència ciutadana: no fer la mili o impedir als fills l’Educació per la Ciutadania? Quina immoralitat està per demostrar: la del reclutament obligatori o la d’una assignatura de formació cívica i moral a la ESO?

Segurament, a alguns lectors us agradaria que la resposta fos una, i d’altres lectors en preferirien l’altra. Uns coincidiran amb la “Nota sobre la insumisión” (21/9/1995), i d’altres en dissentiran. Però crec que la pregunta més important és la següent: si l’objecció es fa per motius sincers de consciència i no per partidisme cínic, es pot condemnar la desobediència quan persegueix objectius que no compartim i aprovar-la quan va a favor dels interessos propis? La legitimitat d’aquesta estratègia depèn de la seva finalitat? Per a defensar les nostres idees tot s’hi val?

Ja sabem amb qui dialogar

0

Escrit el 7 de juliol de 2011

Que en són d’exagerats els racistes. O millor dit, que en som d’exagerats, quan fem comentaris racistes!

Ves si no fa riure pensar que els immigrants ens treuen els llocs de treball, quan una sola decisió de la direcció d’un tour operador europeu en fa dependre milers de famílies a tot Menorca!

O no trobeu graciós considerar que una musulmana s’hauria de llevar el mocador perquè atempta contra la dignitat humana, mentre tants homes duen samarretes amb eslògans estimulants com “Sex instructor” o amb esplèndides fulles de cànnabis estampades?

I què hem de dir dels qui creuen que acabarem celebrant tots el ramadà, quan hem deixat de celebrar Tots Sants, ens hem apuntat a la castanyada mentre els més petits ens volen espantar amb màscares horripilants i carbasses de Haloween?

El món està canviant. I ho fa molt de pressa. I ho fa en moltes direccions alhora, però principalment cap allà on hi ha interessos mercantils. Si deixem de ser cristians, no és perquè un veí musulmà ens hagi convertit, sinó perquè ens agrada més comprar que combregar. No calen gaires demostracions per fer entendre que transformen més la societat els turistes que els companys de feina estrangers. I sobretot en temps de crisi, no és menester recordar que afecta més la nostra vida quotidiana la cotització d’un fons d’inversió de Nova York, que no pas els nous veïns que trobem a les places, botigues, escoles o festes dels nostres pobles.

En aquests moments de canvis, doncs, és oportú reflexionar sobre les diferències socials. Us proposo un exercici, que reconec que sembla un poc estrany: demaneu a qualsevol persona qui considera més diferent a ell. De ben segur que us contestarà algú estranger. Tal vegada, algú que tingui una ocupació molt diferent. Segons com, algú que tingui unes idees polítiques o una concepció moral oposada a la seva. Estic segur que ningú no respondrà una persona de la seva família.

Això té una explicació molt bàsica: en la nostra cultura entenem que l’immigrant, i de fet tot estranger, és diferent a nosaltres, els quals pel simple fet de ser compatriotes, ja tenim molt en comú. En canvi, fóra bo comprovar si això és cert.

Podríem posar l’exemple del treball. Els nostres avis treballaven majorment al camp. Els pares, a les fàbriques de sabates o de formatges. Els joves es dediquen als serveis, principalment al turisme. En conseqüència, els vells no tenien vacances, mentre que els de mitjana edat se les van guanyar a pols, i anem camí de treballar el mínim per poder-nos divertir el màxim.

Podríem posar l’exemple de la família. Els nostres avis es casaven per tota la vida. Els pares van aprendre que si anaven maldades es podrien divorciar. Els joves trien: si es casen, si s’ajunten, si és de prova, si tindran fills, i tot això amb la versió homosexual i la heterosexual.

La música també pot ser un bon indicador. Els avis feien sonar la música que volien ballar. Els pares xalen amb la música de discos i cassets, dels grups que han conegut a través de la ràdio i la televisió. Els joves es descarreguen arxius (els majors no en dirien música) de tota mena d’estils.

El menjar també ens serveix. Les àvies es podien passar el dia feinejant per la cuina. Els pares van guanyar molt amb la nevera, congelador, i tot mena de nous electrodomèstics. Els joves mengen cada vegada menys a casa i encara menys de temporada: càterings, precuinats, i gastronomia internacional: no només crêpes i pizzes, sinó xauarma, sushi i tofu.

Cadascú pot allargar la llista amb exemples propis. El que resulta novedós, però, és la dificultat de trobar contraexemples. En tots els àmbits descobrim que els joves i els vells tenim vivències oposades, fins i tot quan fem la mateixa activitat junts.

I un cop assumida aquesta descoberta, podem fer un pas més: els joves de Buenos Aires, Dakar o Tetuan, han vingut a la nostra terra per fer una vida com les dels seus pares? O com la dels joves autòctons de la seva edat? De què volen treballar? Com fan els amics? Quina música escolten? Quina relació tenen amb les seves autoritats religioses? Com es diverteixen? Com es curen? Què volen per als seus fills?

Més que voler dialogar amb l’altre, amb qui ens sembla diferent, hem de començar per acceptar que ens hem inventat un nosaltres i un ells. Que nosaltres no som com ens imaginem, i que ells no tenen res en comú entre ells més que… no ser nosaltres. I així descobrim que no importa la nacionalitat, sinó les persones. Persones diferents en el barri, i també a casa. Ara ja sabem amb qui dialogar.

Publicat dins de 2011, Pau | Deixa un comentari

Gamificació de la guerra, militarització del joc

0

Publicat el 16 de juny de 2015: http://justiciaipau.org/85-portada/1118-gamificacio-de-la-guerra-militaritzacio-del-joc

El debat sobre el model de seguretat que hauria d’adoptar la futura república catalana passa de mica en mica de grans models teòrics a plans més concrets. La proximitat del punt de no retorn en relació a Espanya obliga a acotar el terreny del debat i descarta de facto les opcions més extremistes.

En els extrems del debat, trobem l’opció ben intencionada i la bel·licista. En la primera, trobaríem aquells models que no tenen en compte ni la naturalesa humana (no es pot confiar la convivència social a la bondat de les persones) ni el context geopolític actual (les relacions internacionals es basen encara en la força militar dels Estats).

En l’altre extrem, trobem el nacionalisme bel·licista, que pretén identificar l’exèrcit com a símbol nacional i el militarisme com a valor. No em refereixo a moments històrics on diversos models socials s’enfrontaven militarment, sinó quaranta anys després de la suposada transició pel qual el poder de l’Estat passava d’un militar a la ciutadania. I en aquests moments, trobem que la Comunidad de Madrid incorpora la “cultura de defensa” en el currículum escolar, que l’exèrcit ocupa un estand al Saló de l’Ensenyament i que escolars de 8 a 16 anys juguen amb material de guerra, com mostra la Revista Española de Defensa.

Bé, la revista omet que siguin de guerra i explica que els més joves frueixen amb l’exposició de material. És més, primer ho esbomba a través de twitter per, en segona instància, esborrar-ho. Probablement algú es deu haver adonat que és inconvenient mostrar l’ensinistrament precoç de criatures que poden aguantar una metralleta, però no són prou madurs per votar. Saben que a través d’una revista impresa, faran les delícies dels subscriptors i que difícilment arribaran més enllà. Però quan ho difonen a través de les xarxes socials, s’adonen que no tota la societat accepta la seva manipulació que és motiu d’escàndol per indigna i de befa per matussera.

En lloc d’entendre que la societat i les relacions internacionals han de tendir cap a la resolució de conflictes no violenta, es fa apologia de la violència. En lloc de concebre l’exèrcit com un mal menor i un instrument─ possiblement─ encara necessari, se’l presenta com un bé en si mateix i un honor del qual enorgullir-se. En lloc d’insinuar la seva potencia quan la situació ho requereix, s’aprofita qualsevol ocasió per fer-ne ostentació. L’estratègia publicitària de l’exèrcit recorda més la fatxenderia del milhomes de la classe, que burxa aquells amb qui s’atreveix, que no pas l’autoritat del bon mestre que sap imposar la seva disciplina administrant prudentment totes les seves habilitats, sense exhibir tots els recursos.

A Catalunya tenim la sort que podem concebre un nou model de seguretat, sense el llast d’una institució castrense no depurada després del franquisme, incorporada a l’OTAN i dirigida per capitostos de la indústria militar. Aquest repte sense apriorismes ens ofereix la possibilitat d’allunyar-nos del model imperant a Espanya i, lamentablement, dominant arreu del món. I el lament no ve perquè contradiu la meva ideologia, sinó per la baixa eficàcia que ha demostrat històricament.

Aquest nou model ha de defugir dos extrems: la gamificació de la guerra i la militarització del joc. La tecnologia permet atacar objectius a molta distància. Els drones, concretament, es poden accionar i dirigir des d’un continent a un altre, reduint dràsticament les víctimes pròpies a costa d’augmentar molt els “danys colaterals”. Mentre una lluita cos a cos pot fer qüestionar el soldat sobre el sentit de lluitar en el camp de batalla, els nous enginys només es diferencien dels simuladors pels resultats: mort i destrucció a milers de quilòmetres.

Aquesta indiferència pel dolor aliè s’aconsegueix, entre d’altres formes, militaritzant el joc. Familiaritzar el jovent amb l’exèrcit, permetre que apuntin amb una metralladora o admirin els carros de combat. Aquesta banalització de l’armament, obviant els efectes del seu ús, contribueix enormement al deteriorament de la democràcia com a forma de resoldre els conflictes polítics i l’abandó de la cooperació com a relació principal entre països. Un país que s’identifica amb el seu exèrcit i no amb el benestar i de la seva gent, és un país decadent. Un país així, fa pena.

El dret a no emigrar

0

Publicat el 22 d’abril de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1192-el-dret-a-no-emigrar

Exerceix el dret a la llibertat religiosa tant el creient com l’ateu. La llibertat d’associació s’exerceix tant associant-se com no participant en cap associació en contra de la pròpia voluntat. El dret al matrimoni lliure s’exerceix tant en casar-se com en mantenir-se solter. Hi ha drets que només són vigents quan poden exercir-se tant activament com passivament.

Això no passa amb tots els drets humans. El dret a la llibertat només pot ser positiu: l’esclavitud no és cap dret. El dret a no ser sotmès a penes cruels només es pot afirmar positivament: la tortura no és cap dret. El dret a l’educació només es pot exercir educant i essent educat: la ignorància no és cap dret (i permeteu-me que ho recordi a aquelles famílies que pretenen fer valdre un fal·laç dret que els fills ignorin el català quan el seu aprenentatge no va en detriment de cap altre idioma). Hi ha drets, l’exercici dels quals és unidireccional, i el seu oposat és inhumà.

Durant les Jornades sobre el treball decent que es van celebrar a Lleida l’11 i 12 d’abril passats, Betina Beate, del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, va explicar la gran tasca que duu a terme aquest moviment en realitats ben diverses del món. En el col·loqui va ser preguntada sobre les migracions des de la seva perspectiva i la seva doble resposta era per posar-se aplaudir drets. En primer lloc, va afirmar que Europa estem obsessionats amb el tema. I en segon lloc, que el dret a emigrar és fonamental, però que abans n’hem de reivindicar un altre: el dret a no emigrar.

Efectivament, el dret a migrar s’ha de gestionar amb una política fronterera flexible i humana, i amb una acollida efectiva i integradora. Però hi ha un dret anterior, que és el de no veure’s obligat a marxar del teu país a causa d’unes condicions polítiques i econòmiques que impedeixen el desenvolupament humà. Aquest altre dret també té unes polítiques que el garanteixen: s’anomena cooperació. I el principal perill per a la cooperació no és la reducció dels pressupostos estatals i de les ONG, sinó la implementació d’acords internacionals que agreugen les desigualtats entre països de moltes maneres: imposant condicions comercials i financeres, alimentant conflictes bèl·lics o explotant recursos naturals.

Ens esgarrifem davant la gravetat dels naufragis a la Mediterrània, dels camps de refugiats al proper Orient, de les condicions deplorables de molts estrangers sense papers al Nord i encara més miserables en els països que reben més immigrants, és a dir, altres països al Sud mateix. Però tot això “només” són “accidents” davant d’una política deliberada de concentració de poder, prescindint dels drets de milions de persones.

La nostra societat del benestar és un privilegi per als que es poden quedar, a costa dels que no poden entrar i dels que han de marxar. I més que afavorir que els estrangers puguin venir a fruir d’aquest benestar i els joves compatriotes puguin marxar per trobar-ne, hem d’afavorir que cadascú pugui fruir d’un desenvolupament sostenible al seu país. L’afirmació del dret a no emigrar no parteix del principi racista de cadascú a casa seva, sinó del dret humà a la pau i a no ser expulsat del propi país. Perquè recórrer el món és preciós… quan un viu bé a casa seva i hi veu futur.

Autocensura o ètica?

0

Publicat el 16 de febrer de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/989-autocensura-o-etica

Arran de l’atemptat de dissabte 14 de febrer a Copenhaguen, retorna la pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió. Al meu entendre, ens preguntem molt sobre on és el límit de la llibertat d’expressió i poc sobre què convé expressar. Molt sobre els principis i poc sobre les conseqüències. Molt sobre la condemna dels actes dels terroristes i poc sobre la comprensió dels sentiments dels musulmans. Molt sobre la llei i poc sobre l’ètica. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tots els moviments socials denuncien pràctiques legals que amenacen la convivència i el benestar: l’especulació financera, l’excés de consum de combustibles fòssils, el sexisme, la despesa militar, etc. Hi ha molta corrupció, però fins i tot mantenint-nos dintre dels límits legals podem cometre molts actes que són injustos perquè no són extensibles a tota la humanitat o, fins i tot, que només podem dur-los a terme aprofitant les desigualtats mundials (sous baixos, explotació de la terra, repressió dels moviments democràtics, etc.)

Donat aquest ampli consens entre els partidaris de la justícia global, per dir-ho amb l’encertada expressió de la Fede, em faig creus de la penosa resposta als atemptats gihadistes. A Europa, la solidaritat amb les víctimes del terrorisme s’ha traduït en la defensa d’una pretesa llibertat d’expressió sense límits, amb la contrapartida que els grans mandataris s’han ofert a controlar-ho tot més, per garantir-nos que puguem dir tot el que ens passi pel barret que no perjudiqui els seus interessos. No us fa pudor de socarrim que aquesta gent s’hi presti tan ràpidament?

Qualsevol jurista us ho confirmarà: no hi ha cap llibertat il·limitada, perquè tots els drets formen un conjunt que s’ha de respectar amb equilibri i proporció. Ni tan sols el dret a la vida, que dóna accés a l’exercici de la resta de drets, tampoc no es pot entendre com a dret absolut, per sobre de la llibertat de consciència o de la dignitat humana.

Consegüentment, voler exercir la llibertat sense altres límits que la legalitat no és just, sinó una forma d’imposar la visió del poderós sobre aquell que és provocat, ridiculitzat, humiliat. L’humor és divertit quan dessacralitza el poder, i en aquests casos esdevé fins i tot necessari. Però quan l’humor s’acarnissa amb el feble, esdevé sarcasme, que no porta res de bo.

Si volem que algú aprengui a relativitzar i a no tenir la pell tan fina, utilitzem la llibertat per respectar-lo i no pas per ofendre’l. Al cap i a la fi, no és tan difícil d’entendre: no facis als altres, el que no t’agrada que et facin a tu. No es tracta de deixar de fer broma de la religió, sinó que les ofenses no ploguin sobre mullat. Fixeu-vos en la coincidència que fem bromes sobre l’islam: no sobre el protestantisme, més nombrós que l’Islam tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Tampoc sobre el budisme, que ens resulta més exòtic. S’insisteix que tenim dret a fer broma sobre l’Islam mentre els països cristians (perdó, volia dir l’OTAN) tenim tropes desplegades en països on l’Islam és la religió majoritària (perdó, volia dir en països que amenacen la pau de la regió). Em sembla una evidència perquè els musulmans no riuen amb els nostres acudits tan sagaços: la conjuntura política ho explica millor que no pas la seva fe.

Per tant, tornem a l’ètica, i no ens conformem amb la llei. Quan en un article anterior vaig defensar aquesta idea, vaig ser titllat de defensar l’autocensura. Em va semblar xocant: quin argument més truculent considerar que aquell que es guia per l’ètica no és lliure! Quan la llei és injusta, cal desobeir-la. De vegades, però, encara és més fàcil. Quan la llei permet accions que no afavoreixen la convivència, no cal ni delinquir: n’hi ha prou en no fer tot el que és legal.
Si la prostitució és un abús de la llibertat sexual, i l’especulació un abús de la llibertat d’empresa, tot i essent legals ambdues, no deu existir també algun abús legal de la llibertat d’expressió? Aleshores, no esperem cap llei que la restringeixi: prenem l’ètica, i no la llei, com a referent. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tu canviaràs res després de Charlie Hebdo?

0

Publicat el 14 de gener de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1005-tu-canviaras-res-despres-de-charlie-hebdo

L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?

 

La primera obligació del pacifista?

0

Publicat el 15 de setembre de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/877-la-primera-obligacio-del-pacifista

El passat mes d’agost, el diari Ara publicava una peça de dos paràgrafs signada per David Miró sobre els horrors de la guerra arran de les esgarrifoses imatges que ens arribaven de Síria. L’article em va atraure pel títol: La primera obligació del pacifista.

La idea central del text és que “el pacifista convençut, aquell que és contrari a la guerra, hauria de ser el primer a denunciar la inacció de la comunitat internacional en llocs com Síria, que cada dia que passa es converteix en l’aproximació més exacta a l’infern de Dante. La primera obligació del pacifista és exigir que les guerres duren com menys millor, i veure quines opcions hi ha per aconseguir-ho.”

En línies generals, i conscient que ens aquests moments s’estan torturant, violant i executant persones, un tendeix a solidaritzar-se amb tota denúncia de la guerra. Però llegit amb més atenció, crec que Miró carrega una responsabilitat als pacifistes que justament no tenim. I ho voldria resumir amb dos arguments: el moment i les conseqüències.

En primer lloc, denunciar la inacció de la comunitat internacional és el que desitgen les potències militars: la pressió popular perquè els governs es vegin legitimats a intervenir militarment. Els conflictes armats no solen estar aïllats, sinó que solen tenir moltes complicitats (o fins i tot causes) en factors externs. Tota intervenció que no tingui clar un objectiu polític sostenible, pot resultar contraproduent, com s’ha vist a Iraq.

En segon lloc, el moment que els pacifistes som més eficaços és abans que un conflicte entri en l’etapa violenta. Som més eficaços evitant la violència que no pas aturant-la, perquè les nostres eines són més lentes que les militars: construir costa més que destruir, dialogar és més lent que imposar, perdonar és més llarg que agredir. Les guerres són preparades minuciosament, amb molt de temps, amb la recerca, producció i adquisició d’armament i amb la propaganda que la justifica. La pau també necessita el seu temps, i no es pot bloquejar en pocs dies el que els bel·licistes han estat preparant en anys.

És clar que tot serà diferent quan els estats disposin de cossos especialitzats en la pau i la no-violència, reconciliació i participació ciutadana, formats per milers de persones entrenant-se diàriament, amb totes els recursos tecnològics a la seva disposició i coordinats estratègicament amb aliances internacionals. Però de moment, que els pacifistes no tinguem bones solucions per als problemes que hem volgut evitar no és demèrit nostre. Seria com culpar els metges de la mort dels fumadors que no han volgut deixar de fumar: no hi ha cap medicina que et netegi els pulmons carregats de nicotina.

Contravenint l’opinió expressada per Miró, la primera obligació dels pacifistes seria en aquests moments aquí, on no tenim conflicte armat. Per un costat, perquè en la construcció del nou estat català hem d’assegurar que es crea un sistema de seguretat a favor de la ciutadania, i no pas a mida dels interessos industrials i militars. I per l’altre cantó, podem felicitar-nos de la Coordinadora de ONGD de España (CONGDE), que recepta per al cas català els mateixos criteris de desenvolupament humà i resolució de conflictes que recomana en els conflictes en els quals els cooperants intervenen arreu del món. En el Manifiesto de apoyo al derecho a decidir del pueblo de Cataluña han primat els principis humans per sobre dels interessos estatals.

Finalment, per no acabar amb un desacord, em faig meva l’afirmació del periodista esmentat: “la guerra és dolenta en si. És un mal absolut que, si s’enquista, tendeix a l’infinit.” I un cop començades les guerres, cal aturar-les: però els pacifistes no podem i els militars no en saben. Podem continuar el debat sobre qui en té l’obligació. L’entrevista de Carles Capdevila a Rafael Vilasanjuan ens pot donar algunes pistes.

 

Sobre els aldarulls: les paraules altisonants no ens entabanen

0

Publicat el 16 de juny de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/909-sobre-els-aldarulls-les-paraules-altisonants-no-ens-entabanen

“Cada vegada que algun grup provoca aldarulls amb coartada política o ideològica, reapareix el debat sobre la justificació de la violència. Amb tots els matisos que vulgueu, podríem dibuixar dos pols: en un extrem, els qui condemnem tota violència i, en l’altre, els qui la justifiquen quan els agressors han estat alhora víctimes d’una violència estructural o institucional més gran, excusa que gairebé sempre és certa”.

Creia que l’experiència del procés de transició nacional català que entoma amb tanta parsimònia les contínues provocacions i agressions serviria d’exemple per a tots els altres sectors socials que pretenen tirar endavant les seves reivindicacions. Sóc perfectament conscient que la violència és un fet ancestral, que no eradicarem en una sola generació. Però si tinc la convicció que l’exemple del procés a favor de la consulta pot influir en la resta de reivindicacions socials és per la seva eficàcia. L’acceptació dels postulats independentistes creix en la mesura que no es respon amb violència cap provocació. Creix perquè és pacífic, i en la mesura que guanya força, la violència esdevé contraproduent. Partidaris i detractors de la independència constatem que la reivindicació pacífica és més eficaç.

El ressorgiment periòdic de la reflexió ètica sobre la violència és positiu i si m’escandalitza res és que alguns partidaris de comparar nivells de violència siguin considerats pacifistes.

Més enllà de l’ús de la violència, encara podem fer una reflexió més genèrica: no s’assoleix cap progrés social des de l’anonimat. Manifestants amb les cares tapades i comptes de twitter anònims poden crear tensió, contradiccions i mobilització ciutadana. Fins i tot, poden assolir els seus objectius, siguin materials o discursius. Poden arribar a fer caure un govern. Però en cap cas no portaran un progrés social. El lideratge per a construir una societat més justa passa sempre pel diàleg, pel consens, per l’ampliació de la base social que dóna suport a les nostres reivindicacions. No dic que calgui obeir sempre la llei: però si no ho fem a cara descoberta, assumint personalment les conseqüències, únicament estem imposant la nostra força. Vèncer així no aporta cap benefici social, sinó només personal o de grup, és a dir, sectari. Amb violència es pot subjugar l’autoritat vigent per un autoritarisme basat en la impunitat i la por. Les paraules altisonants no ens entabanen.

Ja en tenim prou exemples en la història, aquí i arreu, com per desconfiar-ne. Oimés
quan tenim un exemple noviolent tan proper i exitós.

Alguna idea revolucionària per al finançament?

0

Publicat el 4 de març de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/678-alguna-idea-revolucionaria-per-al-financament

En aquests moments, hi ha moltes entitats socials amb greus problemes de finançament. De fet, el problema no ve del repetit “haver estirat més el braç que la màniga” o el tendenciós “viure de les subvencions”, perquè les dificultats no vénen de tenir més despeses que ingressos, sinó per la falta de pagaments per part de l’administració de projectes aprovats, realitzats i justificats. En aquest sentit, és evident que l’Administració ajuda més complint els compromisos adquirits, que concedint noves subvencions o signant nous contractes sense saber quan ho podrà pagar.

Val la pena reflexionar sobre el fet que hi ha entitats que basen la seva activitat en projectes que són fàcilment identificables, mentre que hi ha entitats necessàries més enllà de la concreció de la seva feina. En l’àmbit de la cooperació es veu claríssim el contrast: hi ha qui ven apadrinaments, pous, dispensaris o escoles, i fins i tot ho ofereix per “tan sols un euro al mes”. És a dir, hi ha qui t’ofereix sentir-se solidari a baix cost. En canvi, costa de justificar la inversió en recerca sobre les conseqüències de l’extracció del coltan a la RD del Congo, la denúncia dels canvis en la política governamental de cooperació o la sensibilització sobre l’estat de les presons, malgrat que puguin reduir les causes d’alguns conflictes.

Tot pensant en les diverses fórmules de finançament de les entitats, tinc la sensació que habitualment es busca com aconseguir que els teus finançadors habituals (socis, usuaris, espònsors, simpatitzants) estiguin disposats a gratar-se una mica més la butxaca. I al final, es desaprofita la pròpia campanya de finançament com a forma de sensibilització a un públic més ampli: en la mesura que demanes finançament, estàs conscienciant d’una necessitat.

Per capgirar aquest paradigma, em fascinen les iniciatives de dues empreses conegudes mundialment. La primera és la del d’un club esportiu que decidí posar per primera vegada publicitat en la samarreta del seu equip de futbol, però no pas per cobrar de l’espònsor, sinó per mostrar la seva solidaritat, la qual cosa, en associar la seva marca amb la d’un organisme solidari, va incrementar la seva reputació i, de retruc, els ingressos.

El segon exemple, encara més famós, és el del principal cercador d’Internet. En lloc d’oferir un servei de pagament als usuaris, el posa a l’abast de tothom i, d’aquesta manera, moltes empreses s’hi interessen pels milions de visitants que utilitzen aquesta pàgina web. Que sigui gratuït, no significa que l’usuari no en pagui una part del cost en fornir informació valuosa comercialment, i molt menys que l’empresa no hi faci negoci.

No pretenc pas lloar aquestes dues empreses, que ja tenen qui els canta totes les gràcies, sinó les possibilitats d’innovació en el finançament, també en el tercer sector, i especialment el d’aquelles entitats que realitzen una tasca socialment necessària, però difícilment publicitable. Evidentment, el crowfunding ha suposat una magnífica sortida per al finançament d’alguns projectes, però manté la dificultat en el manteniment de les entitats en el moment en el qual la figura de soci, militant, activista o voluntari a llarg termini va de baixa.

Donem la benvinguda, doncs, a la iniciativa de xarxanet.org, d’estrenar un Butlletí sobre el finançament de les entitats. Un butlletí que ha de servir perquè les associacions diversifiquem la captació de fons, i també perquè els sectors que no pateixen les penúries de la crisi entenguin la necessitat de la seva col·laboració. La crisi anirà bé si depura les entitats, fent que resisteixin les potents, amb projectes interessants i ben gestionades. Però malament rai si la crisi acaba arrossegant totes les que no tenen un finançador ric al darrere, independentment de la qualitat del projecte i de les necessitats que atén. Ves que de tant dir que la crisi és una oportunitat, no hi acabem perdent bous i esquelles.

Democràcia sanguinolenta

0

Publicat el 18 de febrer de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/680-democracia-sanguinolenta

Democràcia liberal, democràtica representativa, democràcia social, democràcia participativa. Els politòlegs han inventat tota mena de qualificatius per tal de mostrar que els sistemes democràtics mai no arriben a l’ideal en termes de representació o de governabilitat. En tots els casos, hi ha subjacent la idea que el sistema evoluciona, i se suposa que té recursos propis per millorar aquelles mancances que la història deixa en evidència.

En aquests moments, però, ho podem qüestionar. És evident que el sistema polític que ens regeix no reacciona davant de situacions humanes gravíssimes per intensitat i per extensió: atur, desnonaments, reducció dràstica de serveis bàsics, violència policial, impunitat de la corrupció, etc. La setmana passada van succeir-se tres fets dramàtics, que tenen en comú les conseqüències fatals d’una política insensible al patiment.

Dimecres passat, un aturat de la ciutat francesa de Nantes es va immolar davant de l’Oficina d’ocupació. Si bé hi han de concórrer més circumstàncies personals que expliquin una decisió tan extrema, no es pot descuidar que l’home havia anunciat públicament l’acció. I també, que no és el primer francès que ho fa.

Un fet més conegut és que el Congrés dels Diputats va votar el dimarts 12 l’admissió a tràmit de la Iniciativa Legislativa Popular sobre l’habitatge: dació en pagament retroactiva, lloguer social i aturada dels desnonaments. El partit que disposa de la majoria absoluta va mantenir fins al darrer moment que s’oposaria a debatre la iniciativa. No s’ha explicat prou el motiu de la rectificació, però podria ser que el suïcidi d’un matrimoni de jubilats a Calvià (Mallorca), a qui havien de subhastar el pis hipotecat, en fos determinant, sobretot tenint en compte que no ha estat un cas aïllat.

L’últim fet que volia relacionar és el de les mal anomenades bales de goma. Justícia i Pau i l’associació Stop Bales de Goma ja s’havien reunit fa dos anys amb el conseller d’Interior i el director general de la Policia per exigir-ne l’abolició. La posició dels partits del govern semblava inamovible fins que, també la setmana passada, el conseller Espadaler va declarar que el Departament d’Interior estudiarà una reforma del model de la policia antiavalots, que podria incloure la retirada d’aquest armament. Ves per on, coincideix en el temps amb la presentació davant del jutge de noves proves incriminatòries del cas de l’Esther Quintana, a qui li van rebentar un ull en la manifestació de la vaga del 14 de novembre.

Aquests tres fets llastimosos pràcticament simultanis em porten a pensar que hem entrat en una nova fase: la democràcia sanguinolenta. Els governants no reaccionen al patiment fins que no es vessa sang. No n’hi ha prou amb la mostra del descontentament multitudinari (vaga, recollida de signatures, manifestacions), sinó que només s’accepta el debat després de la desgràcia, quan s’ha traspassat un punt de no retorn, un resultat que ja no es pot corregir. Cap interès a escoltar, a debatre, a buscar el consens: paralitzats fins que l’escàndol els arrossega, inerts fins que la política ja no té cap solució a oferir.

El gran mèrit de la democràcia és que generalitza la participació política i té recursos per a la seva pròpia reforma. Si s’esdevé el contrari, si l’opció per la transformació social es limita a qui té vocació martirial, tot el sistema queda pervertit.

Fins ara, la gran amenaça havia estat la falta de cultura democràtica de grans capes de la població. Malament rai si a més de tenir formació cívica es requereix un caràcter heroic per a la participació política. En aquest cas, els activistes no treballarien per la democràcia, sinó que lluitarien a favor de la revolució. Estiguem alerta i no deixem la política en mans dels qui estan disposats a jugar amb sang. I les finances menys, és clar!

Drets humans a l’institut

0

Publicat el 14 de desembre de 2007: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/329-drets-humans-a-linstitut

Darrerament, diversos informes situen l’ensenyament a Catalunya en un nivell molt preocupant. Sense saber quina és la causa i quin és l’efecte, es percep una certa desmoralització entre el professorat, l’alumnat i les seves famílies.

Amb tot, la professió docent continua tenint un alt percentatge de professionals vocacionals, idealistes i convençuts de la necessitat d’una bona educació com a mitjà indispensable per al progrés i la superació d’injustícies.

En aquest context, resulten especialment significatives aquelles iniciatives que no es conformen a retenir ordenadament els alumnes a l’aula, sinó que entenen que els joves aprenen allò que viuen i que això, més que un inconvenient, és un estímul.

Un bon exemple de projecte innovador és l’exposició que hi ha instal·lada a l’IES Milà i Fontanals de Barcelona (i també al seu web: http://iesmilabcn.com), que es pot visitar fins al 21 de desembre. Es tracta d’una mostra que repassa la història de la Presó de Dones de Reina Amàlia i de les execucions públiques. La presó es trobava fins al 1936 exactament on hi ha l’institut, a tocar de la Ronda de Sant Pau, i la plaça del davant fou l’emplaçament de les darreres execucions públiques a la ciutat vers el 1896.

En un institut on la majoria dels alumnes pertanyen a famílies immigrades, l’equip docent s’ha empescat un projecte que explica la història del barri als joves, mostra els drets humans a les famílies, moltes de les quals provenen de països on la pena de mort és vigent, i apropa la realitat de l’institut a tothom qui hi estigui interessat.

Dit d’una altra manera, un mateix projecte ajuda a integrar l’institut amb el barri, els nouvinguts amb la resta de la ciutat i els joves amb drets humans. Al meu entendre, la virtut de tot plegat és que els organitzadors han aconseguit amb pocs mitjans fer pujar l’autoestima de tothom en projectar la feina del centre cap a enfora.

L’exposició està ben documentada, és senzilla i s’obre a múltiples lectures. Si em permeteu que comparteixi la meva visita, m’he quedat amb una idea: anem endavant. Amb la perspectiva històrica, la mostra exposa molts avenços: la supressió de la pena capital, l’estupor que causa la simple idea de les execucions públiques, la desapareguda complicitat de l’Església amb el macabre espectacle, la major protecció jurídica dels menors, l’augment de la seguretat laboral, etc.
Tot això m’ha portat a pensar que l’àmbit escolar i l’associacionisme per la pau i els drets humans necessàriament han d’actuar i s’han d’avaluar a llarg termini. El món va molt de pressa, però els progressos cap a la pau es veuen millor de generació en generació.

Ja sé que aquesta opinió és molt particular i força discutible. Un estudiant ha apuntat en el llibre de visites: “M’ha encantat: Campru, ets el millor”. Potser, avui en dia, amb un col·lectiu tan mancat d’autoestima com és l’escolar, aquest elogi d’un alumne cap al seu professor ja és una recompensa prou valuosa.
Des d’aquí el meu agraïment als creadors del “Milà Horror Story” que podeu veure fins al 21 de desembre i el meu encoratjament a tots els educadors conscients que els drets humans només són possibles des de l’esperança i el compromís.

La insubmissió ha fet 20 anys: fem-ne un balanç!

0

Publicat el 18 de maig de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/267-2013-01-23-07-36-42

La data ha passat força desapercebuda. El passat mes de febrer va fer vint anys que 57 joves van anunciar que no pensaven fer la mili ni el seu succedani civil. Aquest fou el tret de sortida de la insubmissió. Es tractava de la presentació de la campanya de desobediència civil que responia a l’intent del Govern espanyol de convertir el (no reconegut) dret a l’objecció de consciència en una simple potestat de l’Estat per jutjar les consciències dels joves.

A aquell acte heroic s’hi van sumar posteriorment milers de joves, centenars dels quals van ser condemnats a presó. Vint anys després pot ser bo fer un repàs de què ha quedat de tot plegat. La repressió i el patiment infligits bé valen el reconeixement dels afectats, i l’oprobi per als qui van llençar greus acusacions d’insolidaritat, falta de compromís o covardia. Molts retrets han quedat oblidats, i són pocs els qui s’han dignat a esmenar-los.

DISCURS VENCEDOR
L’any 2009 resulta impensable que Espanya tingués un exèrcit de lleva. Ningú no el reclama, i si algun sector polític el reivindiqués, causaria un escàndol. Els qui defensaven aquesta modalitat castrense van deixar d’esgrimir els seus arguments tan aviat com la llei va abolir la mili. És curiós aquest sobtat canvi d’opinió tenint en compte la vehemència amb què ho defensaven anteriorment.

DESCRÈDIT DEL MILITARISME
La campanya d’insubmissió va ser la gota que va fer vessar el vas al descrèdit de les forces armades. Encara no s’havien rentat la cara franquista i colpista, que el repte plantejat per nombrosos joves pacífics els desbordà. Però no sembla que el prestigi preocupi gaire l’estament militar. La invasió de l’illa de Leila i la participació en la guerra de l’Iraq no feien més que aprofundir l’esvoranc entre les prioritats de la població i les de la milícia. I lògicament, després han volgut arreglar la imatge invertint debades en publicitat, cultura de defensa a les escoles, missions de pau i fins i tot nomenant una ministra superguais.

RESPONSABILITAT PERSONAL
La insubmissió va ser un moviment que es va guanyar la simpatia d’amplis sectors de la societat, aglutinant nuclis d’ideologia molt diversa i en ocasions contraposada. Amb tot, el moviment era protagonitzat per sectors políticament renovadors (pacifistes, anarquistes, nacionalistes, etc.) L’èxit del discurs desobedient va ser tan aclaparador que els conservadors, després del seu ferotge intent de desacreditar l’objecció de consciència, n’han manllevat el concepte per a les seves causes. Ho han fet pervertint-ne completament el sentit original, segons el qual les conseqüències de l’acte desobedient recauen sobre un mateix, la qual cosa evidencia la injustícia. Aquesta assumpció de la responsabilitat honora qui la practica, mentre que esdevé un acte de xantatge mesquí si la pena recau sobre un fill menor d’edat, o sobre un pacient… Però si més no, en lloc de rebutjar el terme, han pretès apropiar-se’l.

L’OBJECCIÓ FISCAL
Finalment, el moviment antimilitarista s’ha quedat sense el millor aparador per a les seves reivindicacions. La professionalització de tota l’estructura militar ha allunyat aquesta de les preocupacions de la ciutadania. D’aquesta manera, no s’ha resolt l’excessiu poder que ostenten els militars, sinó que s’ha invisibilitzat. I en conseqüència, costa molt més que les altres campanyes de desobediència civil per fer front al militarisme puguin reeixir. L’objecció fiscal és la filla natural de la insubmissió. Però hem estat més valents quan érem nosaltres els qui havíem de malgastar un any de la joventut, que no pas ara que les víctimes són els pobres d’arreu del món que viuen on els espanyols volen defensar els seus interessos estratègics. Ara que som en el període de la declaració de renda, és bo recordar-ho.

Qui aturarà la degradació de la justícia espanyola?

0

La setmana passada el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que cinc dirigents abertzales no havien tingut un judici just. El tribunal europeu ha dictaminat que la jutgessa de l’Audiència Nacional no havia estat imparcial. És a dir, confirmava que el tribunal continuador del Tribunal del Orden Público havia vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans.

No ha estat una excepció: encara no fa un any, el mateix tribunal europeu havia condemnat l’Estat Espanyol perquè s’havia privat el dret de defensa a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa. I anteriorment, havia condemnat Espanya perquè Garzón havia negligit les denúncies de tortura.

Actualment, dos líders civils i diversos governants catalans, entre els quals un candidat a presidir la Generalitat de Catalunya detingut enmig dels debats d’investidura, estan empresonats a l’espera d’un judici ple d’irregularitats processals sobre uns fets que diversos tribunals europeus ja han declarat que no són constitutius dels gravíssims delictes que els imputen.

Evidentment, qualsevol condemna del TEDH és una vergonya. Ara bé, cal tenir en compte que en aquestes condemnes l’abast de les irregularitats van molt més enllà dels denunciants i corrompen tot el sistema. A més dels acusats, les irregularitats afecten tots els electors que s’han vist privats de ser representats per aquells que van sortir elegits. I encara més, qualsevol majoria parlamentària queda deslegitimada per no ser representativa de la voluntat popular.

Com que les autoritats espanyoles no han mostrat cap gest de contrició, tot fa pensar que l’Estat no pensa revisar res arran d’aquestes condemnes i que continuarà subvertint els resultats electorals. A més de no interessar-li, no ha notat prou pressió ciutadana. Tot sembla indicar que algú ha calculat que per a l’Estat el benefici de reprimir il·legalment opositors és molt superior al cost que impliquen aquestes sentències al cap d’uns anys.

¿Com definiríeu aquesta concepció que considera que l’Estat està més unit quan s’exerceix la força que quan actua amb sentit de justícia? Què pretén unir d’aquesta manera? La ciutadania? Per què la ciutadania hauria de fer costat a un Estat que avantposa la pròpia defensa a la dels principis constitucionals?

Una mentalitat democràtica sempre sostindrà que la millor forma de defensar un Estat és que les institucions es mantinguin lleials a les seves funcions i facin de contrapès les unes amb les altres. Allò que dona seguretat és l’equilibri entre poders i no pas l’ús de la força. Només una concepció autoritària de la pàtria s’atreviria justificar l’extralimitació dels aparells estatals. De fet, aquesta és la demostració d’una gran feblesa: quina poca confiança en la democràcia creure que un aparell judicial imparcial afebleix l’Estat!

¿No tenim clar si és millor posar la justícia al servei de l’Estat o l’Estat al servei de la justícia? Només el nacionalisme exacerbat avantposa la imaginada essència pàtria a la justícia, la convivència o la pau. Qui pot aturar aquesta degradació? Els altres poders de l’Estat que se’n beneficien? De cap manera! Només la ciutadania informada i organitzada, amb el suport de les instàncies internacionals de defensa dels drets humans, pot rescatar l’Estat dels poders que se l’han apropiat i l’instrumentalitzen a favor seu.

Quatre imatges de la resposta catalana al 17A

0

En catalàhttp://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1909-quatre-imatges-resposta-catalana-17a

En españolhttp://justiciaipau.org/es/86-estat-dopinio/1910-cuatro-imagenes-respuesta-catalana-17a

Els atemptats del mes d’agost han deixat, com totes les tragèdies, unes imatges desoladores però també algunes altres esperançadores. D’aquestes, en vull destacar quatre que jo atribueixo a la singularitat catalana que ens fa proclius a la cohesió i ens empeny a denunciar tota violència. En tot cas, no recordo haver vist exemples tan clars als atemptats terroristes anteriors.

El primer exemple és que la comunicació dels Mossos sobre la mort del terrorista fugitiu es va fer en termes tranquil·litzadors i no de victòria. Provocava un sentiment d’alleugeriment i no pas de venjança assedegada. Convindrà aclarir si efectivament l’abatiment era l’opció més adequada des del punt de vista policial, però en tot cas no hi va haver enaltiment de l’acció.

El segon exemple és l’abraçada de Rubí. Els pares del Xavi, el nen de tres anys atropellat a la Rambla amb un parent, consolen l’imam de Rubí. L’imam havia vist com un col·lega seu havia perpetrat un atemptat, primer pecat, en nom de Déu, segon pecat. L’imam que predica una religió de pau i convivència es veu conhortat per qui ha sofert el pitjor dels patiments per part justament de qui s’apropia l’Islam. Uns pares que necessiten una abraçada per confirmar que l’amor és més gran que la mort. Qui ha inculcat aquest amor tan gran? D’on han tret aquesta força que honora tot un poble?

El tercer exemple és que en l’acte d’homenatge a les víctimes a Ripoll, la germana d’un dels terroristes morts també pogués parlar des del faristol. Més significatiu que les crides a la unitat, va resultar la tria d’oradors que desdibuixava qualsevol front imaginable. No hi ha famílies enfrontades segons els bàndol de llurs morts, sinó un sol poble que reclama que no torni a passar.

L’últim exemple és la manifestació institucional de Barcelona. Si algú podria tenir la mala jeia d’interpretar les tres escenes anteriors com a fruit d’una visió naïf i mel·líflua, la contestació a la presència d’un traficant d’armes a l’encapçalament de l’acte demostrava que no defensem una unitat fictícia a costa del sentit crític. El terrorisme té moltes causes i molt complexes, però certament els suports i les aliances internacionals faciliten la seva expansió. El problema no era la presència d’un monarca, sinó que fins i tot després dels atemptats ha prioritzat el manteniment dels acords de venda d’armament a Aràbia Saudita sense que el preu pagat en vides a Barcelona l’hagi fet reconsiderar res.

Si a la manifestació per l’atemptat contra Ernest Lluch, Barcelona cridava diàleg, aquesta vegada s’ha cridat que no tenim por. No tenim por que el terrorisme ens divideixi ni de denunciar-ne els còmplices. L’amor és més gran que la mort.