Tot és increïble

Publicat el 13 de juliol de 2016 en català i castellà

1. El negoci del futbol mou unes fortunes absolutament desproporcionades pel guany que proporciona a la societat. No aconsegueix que la societat sigui més sana, culta, pacífica o justa. No sé si hi ha cap feina al món que es mereixi un sou com els dels millors futbolistes, però el que és segur que hauria d’estar a l’abast només d’algunes personalitats extraordinàries, que han aconseguit descobrir valuoses vacunes, han reeixit en la mediació de conflictes bèl·lics o han inventat aparells extraordinàriament útils. En cap cas, per a professionals de l’espectacle, com el futbol.
2. Al voltant del futbol s’han creat penyes de seguidors, que de ben segur que realitzen una lloable tasca de formació esportiva, enriquiment del teixit associatiu i intercanvi cultural. Però al costat d’aquest fenomen, proliferen xarxes mafioses que afecten el futbol tant a nivell espanyol com internacional: gestors corruptes, representants de futbolistes mafiosos, apostes il·legals, partits comprats, opacitat en la negociació dels drets de retransmissió televisiva…
3. A més dels actors directament implicats, el ressò que els mitjans donen a aquest fenomen dóna peu a tota mena d’abusos que reben un tractament indolent: racisme impune, violència sexual de jugadors que passa en segon terme davant de la glòria que poden ofrenar a la nació, i la cada cop més perillosa violència dels hooligans. Que un club, els aficionats del qual mostren una bandera legal i representativa d’una reivindicació democràtica (l’estelada), sigui sancionat per la UEFA amb la mateixa multa que el comportament extremadament violent d’una part de l’afició russa en la recent Eurocopa resulta humiliant i escandalosament partidista a favor dels governs més poderosos.
4. L’actual junta del FCBarcelona ha encadenat una sèrie de comportaments indignes per a un club que pretén ser més que un club: la substitució del patrocini de la Unicef per les diverses marques d’una dictadura, l’anomenada Grada Jove en un club que ha aconseguit ser el millor del món quan ha aconseguit abolir-la, l’atribució al club de les males pràctiques dels seus gestors en el fitxatge de Neymar, etc.
5. Leo Messi, igual que d’altres jugadors, ha comès un frau fiscal. Com a barcelonista, m’alegro que no hagi comès un frau tan greu com per merèixer l’entrada a presó. Crec que, a diferència de la infanta que té estudis superiors i treballa en una entitat financera, és probable que l’argentí no entengués la gestió dels seus diners. Això l’exculparia moralment, però no legalment.
6. Crec que és bo que els serveis jurídics del club hagin col·laborat amb la defensa del seu jugador, i que el seu entorn li hagi donat suport durant el litigi per no afectar el rendiment esportiu. Ara bé, una vegada dictada la sentència, convé deixar molt clar que el club no empara el frau fiscal i que continua confiant en el futbolista, però que prendrà mesures perquè això no torni a succeir per dos motius: el motiu general, perquè no és ètic i, el motiu particular, perquè malmet la imatge del club.
7. La campanya #TotsSomLeoMessi és absolutament desafortunada i impròpia d’un club que fa gala de valors catalanistes i democràtics. Les campanyes #TotsSom (com les #JeSuis) han proliferat per donar suport a víctimes, siguin de terrorisme, siguin de la repressió. Equiparar un condemnat per haver defraudat 4 milions d’€ amb una víctima és una frivolitat.
8. Encara entenc menys que una persona que dedica la seva vida a la causa dels pobres i que fa un esforç encomiable per aconseguir fons per a tota mena de campanyes benèfiques, com Sor Lucía, es presti a sumar-se a aquesta campanya. Una bona tributació, proporcional i sense frau, faria innecessària tanta solidaritat no governamental. La col·laboració entre la Fundació del Barça i iniciatives solidàries no pot obligar a justificar cap delicte. Al contrari, val la pena que facin sentir la seva veu de denúncia i condemna. No crec en els càstigs exemplars, però sí en els gestos simbòlics.
9. Tot això no treu que la justícia també tingui una credibilitat sota mínims, amb la participació de personatges que semblen més interessats en defensar el rival madridista que en garantir la justícia social. Reconeixent l’evidència que hi ha un atac sistemàtic des de totes les instàncies estatals contra les institucions que representen la catalanitat, i amb tota la ferum de parcialitat, fins i tot així, cal deixar ben clar que rebutgem el frau.
10. Si aquesta campanya no acaba amb la dimissió d’algun dirigent barcelonista, haurem de concloure que el problema va més enllà del futbol. Estem immersos en una cultura en la qual la picaresca és símbol de llestesa, i la contribució fiscal és signe d’impotència. Convé una transformació política que garanteixi que els governants facin un ús responsable de l’erari públic, i que la ciutadania valori la seva contribució econòmica com a forma de convivència i progrés. La Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària hi treballa intensament. És una llàstima que el Barça hagi deixat perdre una magnífica ocasió per mostrar que pot tornar a ser el millor club del món: menys campanyes solidàries i més compromís social. #NoTotsSomMessi

Quan parlem de diversitat religiosa, sembla que tots entenguem què volem dir, però si en distingim tres nivells, en traurem tres conclusions per sempre més. Val la pena mirar més enllà de la imatge més evident.

Pluralitat religiosa. Des de fa uns anys, tothom sap que al nostre país convivim persones de moltes religions diferents. Encara que a la majoria li sembli una novetat recent, aquesta diversitat té al nostre país un segle i mig d’història ininterrompuda. Però fins i tot sense saber gairebé res de cap religió, ni tan sols de la pròpia, ningú no discuteix que vivim en una societat religiosament plural.

Primera conclusió: En una societat religiosament plural, no té sentit parlar de religió per referir-se a una única religió. Afirmar que la religió és masclista, dogmàtica, alienadora o alliberadora és un reduccionisme que no es pot atribuir a tot el fenomen. Ni com a lloança ni com a retret, perquè hi ha religions tan diverses entre elles que fins i tot costa trobar-ne algun element comú.

Pluralitat interna. A pesar de les autoritats religioses que vetllen per l’ortodòxia, totes les religions tenen molta diversitat interna. Fins i tot, malgrat confessar-se en comunió, poden mantenir posicions contradictòries que els teòlegs procuraran explicar com a simples matisos d’un mateix credo. Amb tot, hi ha corrents revolucionaris i reaccionaris, hi ha vocacions nòmades i sedentàries, hi ha apologètica i treball de la interioritat, hi ha reflexió i emoció. En definitiva, hi ha qui busca la síntesi i hi ha qui busca l’exclusivitat.

Segona conclusió: amb tanta diversitat interna, resulta tremendament difícil declarar res de cert sobre tot un grup religiós si no esteu repetint la pròpia definició. Sigui com sigui que acabeu les frases “Els cristians diuen…”, “els jueus pensen que…” o “els musulmans fan…”, quan no caigueu en una tautologia, cometreu una sinècdoque. Estalvieu-vos-ho.

Concepció de les pròpies creences. Manllevant el joc de paraules del sociòleg Joan Estruch¹, cal distingir aquells que creuen que saben, d’aquells altres que saben que creuen. N’hi ha que entenen la seva fe com una certesa, que els qui no comparteixen estan allunyats de la veritat. En canvi, en tots els corrents religiosos també trobarem aquells que entenen les seves creences com la base de la seva cerca, oberts a dubtar i deixar-se interpel·lar per persones d’altres fes. Això fa que moltes vegades sigui més fàcil entendre’s amb persones d’altres religions que tenen el mateix estil, que no pas amb els correligionaris amb qui es comparteix el què però no el com.

Tercera conclusió: la tercera conclusió també condemna les generalitzacions i permet que ho girem: no ens relacionem amb les religions, sinó amb les persones. Tan absurd és creure que la lectura d’un determinat llibre mil·lenari ens ajudarà a entendre la conducta d’un alumne o un veí, com pensar que una persona ha de renunciar a la seva fe, la que sigui, per ser un ciutadà responsable i demòcrata. Que ni la bellesa ni la perfídia de les religions, no us enlluernin ni us tapin cap persona. Les persones som lliures, les religions no són motllos.

^{1 Recomanem vivament la lectura del llibre més recent de Joan Estruch, pel seu enfocament precís i llenguatge planer: Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Editorial Mediterrània, Barcelona, 2015.}

Publicat el 28 de novembre de 2016: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1690-falacia-aconfessionalitat-estat-opinio-segala

Espanya no és aconfessional. Catalunya tampoc. Convé que no siguin aconfessionals, però si fossin confessionals encara seria pitjor. Què s’hi pot fer? Els dies 25 i 26 de novembre de 2016, la Fundació Joan Maragall ha ofert un magnífic simposi internacional sobre Estat i religions, i la seva relació en les democràcies pluralistes actuals. Val la pena aprofitar el debat obert per qüestionar alguns llocs comuns sobre el tema.

En primer lloc, la confessionalitat (o no) és un atribut dels estats, no pas de la seva població. La població és diversa, i es regeix per la llibertat religiosa, mentre que els poders públics han de regir-se per una neutralitat que respecti la consciència dels ciutadans, que en el nostre cas estableix dues limitacions: no hi ha religió oficial i hi ha d’haver cooperació entre l’estat i les confessions.

Un cop fet el primer aclariment, podem avançar fins al segon. L’Estat espanyol no és aconfessional. I la Generalitat de Catalunya menys, en la mesura que es regeix per la llei espanyola i encara no té competències per regular-ho.

Per què no podem afirmar que l’Estat espanyol és aconfessional? Per dos motius: perquè la constitució no ho afirma i perquè no podem identificar el conjunt de la pràctica política espanyola amb el model aconfessional.

Què hi diu la Constitució espanyola de 1978? L’article 16.3 de la constitució comença així: Cap confessió tindrà caràcter estatal. I a continuació descriu que les relacions de l’Estat amb les confessions han de ser de cooperació, però sense circumscriure-ho dintre de cap model. Per tant, es prohibeixen de facto dos extrems: la imposició i la persecució, i deixa una ampli marge d’acció. Aquesta indefinició s’explica per la falta de consens entre els redactors de la carta magna, però quaranta anys després podem dir, fent de la necessitat virtut, que aquesta obertura ha resultat un dels pocs encerts del text constitucional.

Quin model ha seguit la normativa espanyola? Les administracions han aplicat solucions molt diverses i fins i tot contradictòries segons els casos. Vegem-ho amb exemples.

Mesures confessionals: una religió disposa d’algunes prerrogatives en exclusiva

1. L’arquebisbat castrense. Mentre hi ha l’ordre dels mercedaris que atén la població reclusa però està completament separada de l’estructura penitenciària, l’Església catòlica disposa d’una estructura pròpia vinculada a l’aparell militar. No es tracta d’un organisme menor, sinó d’una arxidiòcesi amb tots els serveis (catedral, seminari, clero, Càritas, etc.) i un lloc dintre de la Conferència Episcopal.

2. Presa de possessió. La jura o promesa en la presa de possessió d’un càrrec es fa davant de la Constitució o de la Bíblia. No està previst que es pugui jurar o prometre sobre símbols religiosos d’altres confessions.

Mesures aconfessionals: l’estat no dota de recursos públics ni ofereix jurisdiccions particulars a les religions

1. No exempció de continguts curriculars que contravenen les creences religioses. El currículum escolar és obligatori i la contradicció entre els ensenyaments escolars i les creences no justifiquen l’absència a classe. Si una família o un alumne està en desacord amb el matrimoni homosexual, l’ús dels preservatius o la teoria de l’evolució, té l’obligació d’estudiar-ho i superar-ne la prova avaluadora. Això sí: ningú l’obligarà a creure-hi o posar-ho en pràctica.

2. Uniformes. A diferència d’alguns països, aquí no es permet l’ús de mocadors, kippàs, turbants o altres símbols religiosos al cap en substitució de barrets, gorres o cascos dels uniformes oficials.

Mesures pluriconfessionals: l’estat dota de recursos públics i jurisdiccions particulars les religions en igualtat de condicions

1. Espais confessionals en la televisió pública: RTVE ofereix durant el diumenge espais a la graella a càrrec dels representants de les confessions que han signat acords amb l’Estat: catòlica, evangèlica, jueva i islàmica.

2. Efectes civils del matrimoni religiós. El Codi civil reconeix els efectes civils de les núpcies de totes les confessions amb notable arrelament. Això inclou les quatre que tenen acords amb l’Estat més d’altres com l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis cristians de Jehovà, el budisme i les esglésies ortodoxes.

Mesures laïcistes: les religions no són considerades un bé públic

1. Ús dels centres cívics. Existeixen municipis que han prohibit la cessió d’instal·lacions públiques per a activitats familiars o religioses. Es tracta d’una clara discriminació que es basa en la funció de l’activitat i no en el tipus d’activitat (de vegades es veten concerts o conferències).

2. Centrifugació dels centres de culte. Hi ha municipis que disposen d’ordenances que impossibiliten que una entitat religiosa pugui establir un centre de culte en l’àrea urbana del municipi. Catalunya és una excepció perquè la Llei dels Centres de Culte dificulta enormement l’expulsió d’aquests equipaments.

Totes aquestes mesures són legals i constitucionals, però no se les pot agrupar sota un mateix model i molt menys anomenar aconfessional aquest hipotètic model. Que la constitució veti una religió oficial impedeix que es pugui imposar una religió o creences a cap ciutadà, però no prohibeix que una confessió disposi d’algunes prerrogatives en exclusiva.

La no discriminació per motiu de creences no s’ha de donar només entre religions, sinó també entre creients i no creients. Personalment opino que l’extensió de les prerrogatives que en l’actualitat gaudeix l’Església catòlica a d’altres confessions no és un atenuant que disminueixi les desigualtats, sinó un agreujant.

Ara bé, la meva opinió particular no m’ha de fer prendre la part (aconfessional) pel tot (model), ni considerar inconstitucionals les mesures que beneficien les creences organitzades (religions tradicionals) davant de les creences no institucionalitzades (entre les quals, els ateismes i agnosticismes, que no s’organitzen en comunitats).

Si els analistes solen diferenciar els models assimilacionista (com França), multicultural (com Anglaterra) i intercultural (com Alemanya), els juristes espanyols han encunyat el concepte d’acomodament raonable per a descriure la contínua adaptació a la realitat concreta, que al nostre país es caracteritza per no seguir cap model d’aquests en exclusiva.

Altrament dit, el model espanyol es caracteritza pel pragmatisme de prendre decisions ad hoc i que resultin menys lesives per al conjunt de drets fonamentals que cal protegir en cada cas. Pot agradar-nos més o menys el desenvolupament que ha seguit, però en tot cas cal valorar-ho més positivament que la submissió de totes les decisions a un únic model preestablert constitucionalment.

Tot el que he explicat es pot resumir amb un fet i amb un desig: l’Estat espanyol no és aconfessional, i confio que la propera República catalana no ho espatlli encotillant-nos en únic model.

Publicat a Barcelona Metròpilis, 101, dintre del dossier La pau en moviment. (Octubre 2016)

A Barcelona s’han succeït èpoques de bona entesa entre comunitats i episodis tan llastimosos com pogroms, tribunals de la Inquisició i crema de convents. Actualment la ciutat és un referent de pau entre religions, que aporten cohesió i convivència. Com s’ha aconseguit?

Si hem de definir religiosament Catalunya, el país es caracteritza per la diversitat; la capital n’és el millor exemple des de fa cent cinquanta anys. Els protestants van crear la primera comunitat a Barcelona durant la Primera República, i durant el segle xx s’hi han implantat contínuament noves confessions: el 1903, els adventistes; el 1917, els jueus; als anys quaranta, els testimonis de Jehovà, els mormons i els bahaistes; als anys setanta, els hinduistes, els musulmans i els cristians ortodoxos; als vuitanta, els budistes; als noranta, els sikhs; a començaments del nou mil·lenni, els taoistes, i més recentment, els druides i ravidassis. Tot això, deixant de banda altres moviments com l’espiritisme i la maçoneria, molt influents en èpoques passades.

Tot i que la història de la diversitat religiosa a Barcelona es remunta a un segle i mig, es percep com una novetat perquè la visibilització pública del fenomen i la incorporació a l’agenda política es produeixen tot just fa dos decennis. Podem afirmar que la diversitat religiosa ha crescut exponencialment en les darreres dècades, comptant-hi fidels o centres de culte, amb el benentès que moltes pràctiques religioses s’han difós extraordinàriament a través de participants sense adscripció religiosa: meditació, ioga, taitxí, gospel… Ara bé, a més del creixement numèric, aquest pluralisme s’ha tornat també més divers, fins al punt que costa distingir les iniciatives religioses i espirituals respecte de moltes altres de caràcter filosòfic, parapsicològic, humanista, filantròpic i, fins i tot –reconeguem-ho– amb finalitats lucratives.

De la repressió a la llibertat

El pitjor moment per a la llibertat religiosa en la història contemporània va ser la Guerra Civil. Els opositors a la llibertat religiosa (tant els partidaris del nacionalcatolicisme com les faccions anticlericals) es van acarnissar amb els catòlics demòcrates i els creients d’altres confessions. El primer gest significatiu de reconciliació no va arribar fins al 1947, amb les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, promogudes activament pels sectors catòlics catalans més oberts, clarament oposats al règim dictatorial.

Aquests mateixos sectors van anar creant estructures i dinàmiques en la línia del posterior Concili Vaticà II (1962-1965), a favor de les llibertats, el pacifisme i l’ecumenisme. En aquells anys s’esdevenen la Caputxinada, la manifestació de capellans o la fundació de Comissions Obreres en una parròquia, i es creen entitats com Pax Christi, el Moviment Internacional d’Intel·lectuals Catòlics i Justícia i Pau, que sovint treballen amb altres entitats socials. En aquells anys també es funda el Centre Ecumènic de Catalunya, que, amb fra Joan Botam al capdavant, esdevé el referent de l’ecumenisme.

El procés de secularització fa perdre fervor a aquest sector proconciliar, però, al cap i a la fi, la seva manera de fer dialogant i acollidora acaba esdevenint el patró habitual per a la cooperació entre les comunitats religioses, algunes delmades durant la dictadura i d’altres implantades amb gran precarietat.

Punt d’inflexió

La consolidació de la llibertat religiosa en la democràcia, la immigració de població provinent de països poc (o gens) secularitzats i l’intercanvi cultural facilitat per la globalització van desfasar els antics litigis sobre el paper de la religió en la societat i, sobretot, la desconfiança entre confessions.

En cinc anys hi va haver a Barcelona una eclosió del diàleg interreligiós i el reconeixement social del fet religiós, que van convertir la ciutat en un referent internacional. L’Ajuntament va crear el Centre Interreligiós de Barcelona (actualment, Oficina d’Afers Religiosos) l’any 1999 i un any després la Generalitat de Catalunya va posar en marxa l’organisme que ara s’anomena Direcció General d’Afers Religiosos. Ambdues institucions van encarregar el mapa religiós a Investigacions en Sociologia de la Religió, equip de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigit per Joan Estruch, que va fer aflorar tota la diversitat religiosa desconeguda fins aleshores. La seva difusió va fomentar una imatge més plural de la ciutat i alhora es van iniciar polítiques de reconeixement institucional, subvencions, sensibilització i mediació.

Simultàniament, sota el mestratge de Raimon Panikkar, el lideratge de Fèlix Martí i la direcció de Francesc Torradeflot, es va crear l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, que ha estat el laboratori més fructífer per a aquest diàleg: crea grups de diàleg; publica la revista Dialogal i altres materials; assessora administracions, i coordina la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, que agrupa una vintena d’associacions des de Perpinyà fins a Alacant i des de Lleida fins a Palma. Al costat de l’Ajuntament, va aconseguir que Barcelona fos la seu del IV Parlament de les Religions del Món, en el marc del Fòrum de les Cultures 2004. En conseqüència, l’arquebisbat de Barcelona crea el Grup de Treball Estable de Religions, que agrupa cinc comunitats de la ciutat. Amb aquesta plataforma, la sinergia institucional, acadèmica i social es completa amb la coordinació de representants de les confessions catòlica, protestant, ortodoxa, islàmica i jueva.

Aquest devessall de projectes no ha estat exempt de tensions, però ha establert una base de confiança, de coneixença mútua i d’horitzons que consoliden la convivència a llarg termini. Si bé no respon a cap pla preestablert prèviament, s’ha acabat bastint un sistema singular. Ha esdevingut un referent a escala internacional, no tant per ser copiat, sinó com a model sostenible que creix (organismes com el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, editorials com Fragmenta, etc.) i alhora també es reprodueix a escala local. Així, per exemple, quan s’ha anunciat el trasllat d’un oratori islàmic al Raval, ha estat un conjunt d’entitats de diverses confessions les que han sortit a defensar el seu dret a obrir un centre de culte. A Barcelona, totes les confessions col·laboren a favor de la llibertat de culte.

Aquesta col·laboració interreligiosa serà posada a prova constantment. El context internacional torna a tensar-se, ara a compte de l’extremisme gihadista i de la islamofòbia, i a escala nacional, ara que la llibertat religiosa ja no és un dret qüestionat, caldrà abordar la col·laboració entre religions i Estat. La necessària actualització de l’obsoleta normativa de llibertat religiosa obligarà a eliminar les prerrogatives de l’Església catòlica (opció aconfessional) o bé estendre-les a d’altres confessions (opció pluriconfessional). En qualsevol cas, el coneixement per part de la societat del món associatiu religiós, i la interacció dels diversos actors (confessions, entitats, etc.), eviten la proliferació de prejudicis, limiten l’abast dels conflictes puntuals i posen en pràctica el diàleg que totes les confessions prediquen.