Tot és increïble

Joan Gómez i Segalà desfà tòpics sobre la diversitat religiosa al llibre ‘Laïcitat, religions i prejudicis’

El sociòleg Joan Gómez i Segalà aborda en profunditat, a Laïcitat, religions i prejudicis, els debats sobre la diversitat religiosa, especialment al món escolar, atresorant la seva llarga experiència tècnica i formativa en l’àmbit de les religions. El proper dimecres 15 de febrer es posa a la venda.

«L’àmbit religiós és un camp molt viu i molt actiu, i alhora globalment desconegut. Paradoxalment, aquesta desconeixença és àmpliament compartida per les persones religioses i les que no s’hi consideren», diu Joan Gómez i Segalà a Laïcitat, religions i prejudicis, un llibre que explica també amb claredat el marc jurídic que regula el lloc de les religions en l’espai públic i procura establir un criteri sensat, respectuós i democràtic en les contínues controvèrsies que genera sovint la relació entre espai públic i religió.

«En aquest debat abunden tòpics tan corrents com la immutabilitat de les religions, l’aconfessionalitat de l’Estat, la laïcitat de l’escola pública, el diàleg com a base per a la resolució de conflictes o la preeminència del dret a la salut per sobre del dret de llibertat religiosa, entre molts d’altres», segueix l’autor. «Aquests llocs comuns o bé són falsos o bé no tenen les derivacions que se’ls atribueixen habitualment».

Laïcitat, religions i prejudicis parteix de la convicció que la llibertat religiosa no és un privilegi de les persones i les comunitats religioses, sinó la base perquè ningú no s’imposi sobre els altres: ni els religiosos ni la resta.

Índex i fragment de l’obra

Publicat a Justícia i Pau el 25 de maig de 2020 en català i castellà.

L’any 2017, la mare d’un alumne d’una escola mallorquina va denunciar que es cantés l’Himne dels pirates en una representació escolar del conegut musical Mar i cel. Segons la denunciant, els càntics a Al·là per part de nens de primària descalços i vestits de negre eren una incitació a l’odi. Aquesta ignorant no veia en el text d’Àngel Guimerà un clam a l’amor enmig dels fanatismes cristià i morisc, sinó una crida a l’extermini dels cristians enmig de l’alerta terrorista. En lloc de literatura, només hi veia xoc de civilitzacions. Però el desficaci continua: en lloc d’arxivar la denúncia, la policia va arribar a investigar la funció escolar.

M’agrada recordar aquest succés perquè evidencia els dos elements clau de tot fanàtic: obtús i amb suport d’algun poder. A continuació desenvoluparé aquests dos factors per entendre el fanatisme de manera que defugim la subjectivitat que permet a qualsevol acusar de fanàtics els contrincants. Els fanàtics no són aquells que opinen de forma diametralment oposada a la nostra, sinó aquells que no accepten altres plans de realitat que els que ells perceben.

El fanatisme no sempre coincideix amb la violència. Un avi que davant d’un Miró opina que el seu net de tres anys ho faria millor és un fanàtic perquè en lloc d’art, ell només hi veu un paper pintat. En canvi, un manifestant que crema una bandera no és fanàtic perquè reconeix que allò no és un mer tros de roba, sinó uns colors que simbolitzen una altra realitat (nació, ideologia o club).

Hi ha fanatismes simètrics. El pare d’un alumne que ha d’estudiar la teoria de l’evolució és fanàtic si rebutja que el seu fill aprengui la lliçó amb l’argument que el llibre del Gènesi explica que el món va ser creat en set dies. És fanàtic perquè no reconeix que pugui haver ciència més enllà de la religió. Per contra, un mestre que rebutja que l’escola difongui cultura religiosa perquè considera la religió un mer producte de la imaginació també és un fanàtic perquè no accepta que les persones puguem tenir cap coneixement que no se sotmeti al mètode científic.

Per tant, el fanatisme es basa en la ignorància, però no per desconeixement sinó per la manca de sentit crític. El fanatisme és unidimensional, nega la complexitat dels diversos nivells de realitat. Però convé afegir-hi un segon factor, que en els fets de Mallorca es fa patent amb el paper de la policia. El fanatisme no és un deliri personal, sinó col·lectiu, que es reprodueix gràcies a les escoles de fanatisme. Per exemple, les escoles de negocis són una fàbrica de fanàtics que difonen que l’objectiu de les empreses és maximitzar el benefici, entenent per empresa els accionistes en lloc dels treballadors que creen riquesa, i entenent per beneficis els guanys sense comptar les externalitats socials i mediambientals. Només hi veuen el pla comptable.

Segurament, l’escola de fanatisme més gran deu ser l’exèrcit. Els soldats només són bons si obeeixen la cadena de comandament i obvien tota altra consideració. En conseqüència, no en tenen prou amb exercitar la punteria: han d’aprendre sobretot a deshumanitzar els enemics perquè quan un general els mani disparar a matar no es plantegin en cap moment si matar persones és bo o dolent: el soldat no apunta persones, ell només veu enemics. No es contempla el pla humà, sinó només el militar. No reconèixer que les persones són ciutadanes amb drets sinó només súbdites de l’Estat amb deures és fanatisme.
Pandèmia

A diferència de les crisis econòmiques o sanitàries que hem viscut anteriorment, l’actual pandèmia ha modificat tots els àmbits d’actuació a tothom. S’han hagut de prendre tot de decisions excepcionals que evidencien els valors subjacents. Així, que un escriptor afirmi que aquesta crisi l’ha afectat menys que el referèndum de l’u d’octubre s’ha d’entendre que ell personalment es va sentir més amenaçat aleshores que ara. En el pla dels sentiments, ningú li pot retreure que senti una cosa o altra. En canvi, que un polític pretengui extrapolar-ho fins a dir que un referèndum d’autodeterminació és pitjor que una crisi que de moment porta 25.000 morts demostra que hi ha nacionalistes que senten que la seva nació és més ferida per una consulta democràtica que per la mort de milers de ciutadans. Segons aquesta concepció, la nació es basa en la sobirania i no pas en la ciutadania. Quin desvari quan descobreixi que els catalans tenen la nació dividida en quatre estats i, així i tot, diversos milions en volien crear un cinquè!

El nacionalisme d’Estat, la ideologia que identifica nació i Estat, és, doncs, fanàtic i mortífer. Davant de l’amenaça d’una gran mortaldat, l’Estat ha defensat la nació tal i com l’entén: en comptes de posar de portaveus epidemiòlegs que donin instruccions per salvar vides, comencen posant militars apel·lant a consignes castrenses: “en la guerra todos los días son lunes”. En comptes d’ordenar el confinament a les casernes per evitar el contagi, treuen els soldats a vociferar vivaspaña a ple pulmó. Si falten infermeres i sobren militars, no s’han plantejat reduir forces armades per incrementar els recursos sanitaris, sinó recompensar els militars pel seu abnegat servei a la pàtria.

Algú objectarà que també s’han mobilitzat els bombers per desinfectar. La diferència és que els bombers estan formats per a no dubtar ni un segon si en una catàstrofe han de salvar una pintura de Miró o la vida d’un pirata. I el dilema entre salvar el govern o la ciutadania ni tan sols els ha passat pel cap. Perquè l’important en la formació no és la punteria amb la mànega, sinó prioritzar la vida en qualsevol circumstància. Els fanàtics mai no solucionen res: només escampen salivera i xuclen recursos vitals. No hi podem confiar ni per desinfectar. L’Estat nacionalista només es defensa ell mateix. Només el poble salva el poble. Els bombers i les infermeres seran sempre nostres. Sempre a favor de la vida. Els fanàtics, millor reclosos.

Publicat a El Ciervo (Número 716, Noviembre 2010)

Autoria: Eulàlia Tort i Joan Gómez

Las limitaciones de nuestra especie nos impiden saberlo todo pero, en cambio, gozamos de unas asombrosas capacidades para la creatividad, la imaginación, la esperanza y la ilusión que nos permiten salir airosos de algunas penalidades que nos son inherentes. Por ejemplo, nuestra incapacidad para responder a las preguntas por el sentido de la vida o de la muerte.

Ante la incertidumbre, todos reaccionamos de algún modo, asumiéndola o trabajando para aniquilarla. En general, habría tres respuestas. Las dos primeras entienden la incertidumbre vital como algo que es posible desvelar. Al interpretar la realidad como si de un enigma se tratara, la magia o los horóscopos serían una suerte de respuesta general de la misma manera que la creencia en la “diosa ciencia”. Ésta “fe” cree que la ciencia de nuestra época es ilimitada y que, algún día, podrá responder a todas las preguntas que nos formulamos. Alabar a esta diosa de bata blanca significa guiar la propia vida con la ilusión de que la acumulación de datos nos conducirá a una especie de “salvación”.

Otra posible respuesta a la incertidumbre vital es la de aquel que entiende la vida como un secreto. El objetivo es confiar en quien conoce la Verdad, lograr ser uno de los privilegiados que tiene respuestas para todo y procurar no ser muy soberbio con el común de los mortales porque, los pobres, viven anclados en la ignorancia.

Finalmente, hay los que entienden la vida como una realidad tan compleja que prefieren contemplarla y disfrutarla. A menudo, supone estar abierto a la trascendencia, sin especial empeño en desmenuzar las grandes preguntas en parcelas domesticables por la razón. Quizás sea la opción más saludable, aunque no todos llegamos a alcanzar este gozo ante el misterio sin que nos aplaste la confusión.

El dilema, pues, no está en creer o no creer. Ante la complejidad del mundo, todos depositamos nuestra esperanza en algo: la ciencia, Dios, la humanidad, el amor, la riqueza, en uno mismo, el azar… Pero quizás uno de los fenómenos más sorprendentes es que entre personas que reconocen un mismo credo, hay actitudes y conductas diametralmente opuestas. Lo determinante en nuestras vidas no son tanto los credos o los contenidos de las creencias como la apuesta por una opción vital. Esto explicaría porque resulta más sencillo compartir experiencias con aquellos que responden a los mismos “esquemas” mientras que puede ser frustrante intentarlo con los hermanos de fe que no comparten los mismos anhelos. Desde aquí entendemos la famosa cita de Karl Rahner cuando habla de los “cristianos anónimos”: personas que a pesar de rechazar la fe cristiana se hallan cerca de la verdad evangélica. Si esto es cierto, tenemos un gran porvenir: ya no tiene importancia ser judío o griego, esclavo o libre, hombre o mujer. Lo importante es la conciencia de fragilidad que une a toda la humanidad. Al menos, de momento.

Publicat el 10 de novembre de 2008 al web de Justícia i Pau

Des que va esclatar la polèmica del diari conservador danès que va publicar les caricatures de Mahoma, el binomi religió i humor està de més actualitat que mai.

A Catalunya, aquest debat tan delicat s’ha revifat d’una manera més nostrada –i sobretot, més civilitzada– arran de les declaracions del president Pujol sobre el programa Polònia i del capteniment del cardenal Martínez en ser preguntat sobre això mateix.

Al cap i a la fi, aquest debat és el dels límits de la llibertat d’expressió en un gènere que tendeix a apurar al màxim les seves possibilitats. I tractant-se d’una llibertat, val la pena parar-se a pensar cinc minuts des de la perspectiva dels drets humans i també des de la perspectiva eclesial.

Val la pena recuperar l’origen i el sentit de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió va néixer com a dret ciutadà a contradir el poder absolut, tenint en compte que el poder sempre ha pogut dir i fer el que li ha semblat, amb poques limitacions i menys explicacions. Per tant, els ciutadans podem burlar-nos del poder que ens sotmet (i només com a derivació d’això, també de les persones que el representen). Per això, al Polònia fan tanta gràcia la família reial, els principals líders polítics i les altres figures rellevants a nivell social (de l’àmbit periodístic, musical, culinari, judicial, financer, futbolístic o religiós). I com que aquestes personalitats ocupen una posició social preeminent, els qui exerceixen cert poder o influència no es poden burlar dels súbdits, sigui quina sigui la relació que hi tinguin: ciutadans, televidents, clients, seguidors o feligresos. No és que uns tinguin uns drets i els altres no, sinó que la llibertat d’expressió és una eina per a contrarestar la concentració de poder, i no s’ha de convertir en un instrument per a acumular-ne més.

Aquesta relació entre llibertat i poder fa que les caricatures de Mahoma signifiquin a Europa un atemptat contra una minoria pobra, mentre que els mateixos gargots a l’Aràbia Saudita esdevindrien una audaç gesta contra una dictadura legitimada religiosament. I aquesta diferència fa que a casa nostra puguem riure d’un cardenal i no d’una monja que visqui al carrer. Que puguem riure d’un sant idolatrat i no puguem fer broma d’un màrtir.

Com a catòlics, a més, hem de fer una segona reflexió. Presenciem un seguit d’iniciatives, habitualment amb el suport entusiasta de l’episcopat, per potenciar la presència pública de l’Església. Es pretén que l’Església esdevingui un actor social de primer ordre, que faci sentir la seva veu sense intermediaris que tergiversin el seu missatge. Això és perfectament legítim, i si hi ha opinions diverses sobre el paper que ha d’ocupar l’Església en la societat és perquè això té un preu. Aquest preu es paga en forma de més o menys credibilitat, prestigi, complicitat, aïllament, suport, etc. La primera conclusió és que no podem tocar campanes i anar a la processó: més presència pública significa estar més exposats a ser el blanc de la befa televisiva. Si defenséssim que la nostra fe és un afer exclusivament privat, aleshores tindríem tot el dret a demanar respecte a la nostra intimitat. Però el Sant Pare, a més de tenir caràcter sagrat per als catòlics, té el títol de cap d’Estat a més d’una força mediàtica descomunal… I per quin motiu un home que ostenta aquesta influència hauria d’estar exonerat del sarcasme?

Ben mirat, em sembla que els responsables de la imatge pública de l’Església no s’haurien de preocupar tant perquè Polònia transmet una imatge histriònica del Papa i llepaire dels seus servidors, sinó perquè tants elements que mantenim en l’Església, i que no són essencials per a la fe, semblen ridículs per a la majoria de conciutadans.

Com a conclusió, crec que els catòlics hem de ser –altra vegada– un exemple ètic de com gestionar la notorietat sense que ens pugin els fums. Al cap i a la fi, què més voldríem els membres de Justícia i Pau que veure en el proper Polònia una arenga de l’Arcadi Oliveres!

Al llarg dels anys, he visitat moltes comunitats religioses i de totes elles n’he après alguna cosa. Però avui us explicaré un diàleg en un oratori islàmic que vaig necessitar força temps per entendre bé.

Vaig saludar l’imam i, avançada la conversa, li vaig demanar quina era la seva funció en la comunitat. Ell se’m va sincerar amb exemples concrets. “Jo intento que els homes siguin responsables a la feina; que les dones cuidin bé els fills; que els joves siguin aplicats a l’escola…” Aleshores vaig pensar que la seva explicació no s’allunyava gaire de la que em podria donar un rector de poble. Però de sobte, la seva argumentació va fer un gir inesperat. “Perquè és clar —va afegir—, els meus fidels venen majoritàriament del Magrib, i molts queden desconcertats quan arriben a una societat cristiana en la qual els joves s’emborratxen cada cap de setmana, els homes només pensen en fer-se rics i les dones són infidels als marits. Jo procuro protegir-los del cristianisme”.

En aquell moment vaig riure per sota el nas. Marededéusenyor, quanta ignorància!

Aquella tarda, vaig tornar a casa pensant que aquell musulmà tenia tan interioritzats els conceptes dar-al-Islam i dar-al-Harb (casa de l’Islam i terra de l’infidel) que ell deuria considerar que havia sortit d’un país islàmic per anar a un país cristià i copsava la realitat d’aquí des d’aquesta perspectiva.

Aquella setmana, em vaig adonar que, aliè als discursos dels intel·lectuals sobre la descristianització, motius no li’n faltaven per considerar el nostre país com a cristià. Des dels aspectes més populars (festes majors en dates dels seus sants patrons i iniciades amb l’ofici solemne, els noms de la majoria dels ciutadans, nomenclàtor de carrers i ciutats) fins a exemples més oficials (festius catòlics, assignatura de religió a l’ensenyament públic i titularitat de moltes escoles concertades, creueta a la declaració de renda…) tot empeny els ulls llecs a veure-hi cristianisme. I per tant, és normal que l’ajuntament instal·li un pessebre cada Nadal i que la televisió pública retransmeti la missa cada setmana. Com podria ser d’altra manera?

Aquell mes, vaig anar recordant que el fenomen de la secularització només es dóna a Europa, i que està significativament avançat als països nòrdics i a Catalunya. Això no significa que aquí la religió vagi de baixa, sinó que intentem que no es barregi amb les esferes política, cultural i educativa. Mirat en context, és una idea singular i, si em permeteu dir-ho així, bastant pelegrina. Com pretenem separar la identitat religiosa de la resta? I les tradicions religioses de la resta? La laïcitat és tot just adequada per a l’administració, i ja costa Déu i ajuda aplicar-la de forma justa.

Aquell any vaig anar assumint que la distinció entre països islàmics i països cristians no és estesa només entre els immigrants provinents de països poc secularitzats. Entre nosaltres, és també ben estès un argument simètric, que fa que sovint sentim parlar d’”ells” i “nosaltres”, com a dos col·lectius reconeixibles i diferenciables. Qui no ha sentit qüestionar per què hem de respectar la “seva” religió si als “seus” països no es respecta la “nostra”? Qui no ha sentit parlar de l’Islam com a religió violenta? Qui no ha sentit condemnar una mala conducta d’un veí magribí atribuint-li una fe islàmica que no li hem preguntat si professa? Qui no ha relacionat els contendents sirians amb un model d’Islam mentre obviava el cristianisme dels nord-americans, russos i europeus?

Quan torni a sentir que algú atribueix les males conductes a les religions d’altri, no tornaré a riure. Recordaré que jo també havia suposat que l’error d’aquell imam era causat pel seu origen o per la seva religió. Jo, com l’imam, també he de desfer-me del prejudici contra les altres religions… En canvi, de la supèrbia de creure’m més saberut que ell, només me n’he de confessar jo.

Quan parlem de diversitat religiosa, sembla que tots entenguem què volem dir, però si en distingim tres nivells, en traurem tres conclusions per sempre més. Val la pena mirar més enllà de la imatge més evident.

Pluralitat religiosa. Des de fa uns anys, tothom sap que al nostre país convivim persones de moltes religions diferents. Encara que a la majoria li sembli una novetat recent, aquesta diversitat té al nostre país un segle i mig d’història ininterrompuda. Però fins i tot sense saber gairebé res de cap religió, ni tan sols de la pròpia, ningú no discuteix que vivim en una societat religiosament plural.

Primera conclusió: En una societat religiosament plural, no té sentit parlar de religió per referir-se a una única religió. Afirmar que la religió és masclista, dogmàtica, alienadora o alliberadora és un reduccionisme que no es pot atribuir a tot el fenomen. Ni com a lloança ni com a retret, perquè hi ha religions tan diverses entre elles que fins i tot costa trobar-ne algun element comú.

Pluralitat interna. A pesar de les autoritats religioses que vetllen per l’ortodòxia, totes les religions tenen molta diversitat interna. Fins i tot, malgrat confessar-se en comunió, poden mantenir posicions contradictòries que els teòlegs procuraran explicar com a simples matisos d’un mateix credo. Amb tot, hi ha corrents revolucionaris i reaccionaris, hi ha vocacions nòmades i sedentàries, hi ha apologètica i treball de la interioritat, hi ha reflexió i emoció. En definitiva, hi ha qui busca la síntesi i hi ha qui busca l’exclusivitat.

Segona conclusió: amb tanta diversitat interna, resulta tremendament difícil declarar res de cert sobre tot un grup religiós si no esteu repetint la pròpia definició. Sigui com sigui que acabeu les frases “Els cristians diuen…”, “els jueus pensen que…” o “els musulmans fan…”, quan no caigueu en una tautologia, cometreu una sinècdoque. Estalvieu-vos-ho.

Concepció de les pròpies creences. Manllevant el joc de paraules del sociòleg Joan Estruch¹, cal distingir aquells que creuen que saben, d’aquells altres que saben que creuen. N’hi ha que entenen la seva fe com una certesa, que els qui no comparteixen estan allunyats de la veritat. En canvi, en tots els corrents religiosos també trobarem aquells que entenen les seves creences com la base de la seva cerca, oberts a dubtar i deixar-se interpel·lar per persones d’altres fes. Això fa que moltes vegades sigui més fàcil entendre’s amb persones d’altres religions que tenen el mateix estil, que no pas amb els correligionaris amb qui es comparteix el què però no el com.

Tercera conclusió: la tercera conclusió també condemna les generalitzacions i permet que ho girem: no ens relacionem amb les religions, sinó amb les persones. Tan absurd és creure que la lectura d’un determinat llibre mil·lenari ens ajudarà a entendre la conducta d’un alumne o un veí, com pensar que una persona ha de renunciar a la seva fe, la que sigui, per ser un ciutadà responsable i demòcrata. Que ni la bellesa ni la perfídia de les religions, no us enlluernin ni us tapin cap persona. Les persones som lliures, les religions no són motllos.

^{1 Recomanem vivament la lectura del llibre més recent de Joan Estruch, pel seu enfocament precís i llenguatge planer: Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Editorial Mediterrània, Barcelona, 2015.}

Publicat a Justícia i Pau el 12/7/2019 en versió catalana i castellana

En sociologia hi ha la màxima que afirma que una etiqueta diu més de l’etiquetador que de l’etiquetat. Ara bé, quan parlem de grups estigmatitzats, el principi esmentat no ens l’acabem de creure o, si més no, no l’acabem d’aplicar. Posaré un exemple sobre l’estratègia que se sol utilitzar per rebutjar els rumors infundats.

Prejudici bàsic: els musulmans són fanàtics

Prejudici dissimulat: els musulmans han d’adaptar algunes formes de la seva fe a la vida occidental per ser acceptats com a ciutadans de ple dret

1r pas: Dades. Com que hi ha estadístiques per a tot, podrem creuar la variable fe islàmica amb valors, confiança en les institucions, índex de delinqüència, etc. Desmentirà el prejudici? Al cap i a la fi, els prejudicis tenen la virtut de ser autoevidents. Sempre ens podran respondre les dades amb la fal·làcia que els musulmans no s’adapten, perquè si s’adapten ja no els considerem musulmans. La seva fe? Tant hi fa! Els prejudicis sempre són prou genèrics com per no resultar falsables amb unes dades.

2n pas: Emocions. Malgrat que els científics demostren que cap dada corrobora l’existència de diversitat de races humanes, en els campionats de natació només competeixen nedadors de pell blanca i en les finals de cent metres lliures només corren atletes de pell negra. Les dades oficials o erudites no serveixen contra prejudicis basats en emocions i confirmats per l’experiència directa i quotidiana. Per tant, no hi ha més remei que respondre aquests estereotips creant-ne de nous que no siguin discriminadors ni segregadors a partir de nous models i referents: el veí sense papers que s’enfila a un balcó per salvar la vida d’un nen, els pares de l’escola que són tan amables, l’amo del propietari del colmado que et tracta com a les botigues de quan érem petits, la cuidadora que es desviu pels grans de la família…

3r pas: Sentit crític. Els prejudicis més estesos no són atzarosos, sinó que responen sempre a una correlació de poder. Per tant, canviar-los és tan lent com transformar la societat, cosa que s’esdevé a cada generació. Cada generació manté alguns prejudicis, deixa en desús alguns altres i en crea de nous. ¿No hi ha cap drecera per accelerar aquest canvi? Sí, si ens fixem en l’etiquetador i no en l’etiquetat. Tornant a l’exemple inicial, és habitual que els musulmans parlin d’Islam quan tractem sobre l’escola, de fe quan parlem d’alimentació, de l’Alcorà quan parlem de política, de Déu quan parlem de família. Fiquen la religió arreu. Són uns fanàtics?

Potser hem de girar el focus per trobar la resposta. El procés de secularització no va lligat al desenvolupament cultural ni al progrés econòmic. Aquest procés no fa que siguem menys religiosos, sinó que entenguem la fe com una qüestió personal i privada. Aquest procés només es dona entre les elits intel·lectuals anglosaxones i a Europa. I fins i tot a Europa hi ha grans diferències entre països, essent-ne capdavanters els països nòrdics i Catalunya. Per tant, quan ens trobem que els musulmans ho interpreten tot des del prisma de la religió, no és que siguin uns fanàtics i nosaltres neutrals, sinó que nosaltres tenim una mirada singular, diferent a la absolutament majoritària a la resta de continents del món.

De fet, els catalans tenim una perspectiva laïcista que fa dir vacances de primavera a la Setmana Santa, cantem nadales sense creure en Déu, i ja no fem abstinència de res els divendres de quaresma, la qual cosa ens fa sentir molt alliberats del jou de la religió. Però un musulmà veu que les vacances primaverals coincideixen amb la Pasqua i no amb l’equinocci, les cançons populars parlen de Jesús i no de Muhàmmad i els menús escolars són adequats per als ateus i als catòlics, però no per a les resta de confessions. Per a un musulmà, és evident que som uns hipòcrites que fem passar gat per llebre, i que rere la nostra aconfessionalitat amaguem un subtil racisme. Veiem la seva religió arreu, mentre, sincerament, som incapaços de percebre l’omnipresència religiosa a la nostra cultura i moral aparentment neutrals.

Combatem els prejudicis, doncs, amb dades, empatia i, sobretot, sentit crític. Prou d’analitzar les dones per entendre el masclisme, els homosexuals sobre l’homofòbia, els africans sobre el tancament de fronteres o els catalans sobre la democràcia espanyola. Estudiar com són les víctimes dels prejudicis per veure si són fonamentats és una forma de perpetuar-los i estigmatitzar més. Només desactivarem els prejudicis quan estudiem i deixem en evidència el pensament d’aquells que generen discriminació i odi. Per respectar la diversitat, a més d’escoltar els altres, analitzem-nos bé nosaltres mateixos.

Publicat el 28 de novembre de 2016: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1690-falacia-aconfessionalitat-estat-opinio-segala

Espanya no és aconfessional. Catalunya tampoc. Convé que no siguin aconfessionals, però si fossin confessionals encara seria pitjor. Què s’hi pot fer? Els dies 25 i 26 de novembre de 2016, la Fundació Joan Maragall ha ofert un magnífic simposi internacional sobre Estat i religions, i la seva relació en les democràcies pluralistes actuals. Val la pena aprofitar el debat obert per qüestionar alguns llocs comuns sobre el tema.

En primer lloc, la confessionalitat (o no) és un atribut dels estats, no pas de la seva població. La població és diversa, i es regeix per la llibertat religiosa, mentre que els poders públics han de regir-se per una neutralitat que respecti la consciència dels ciutadans, que en el nostre cas estableix dues limitacions: no hi ha religió oficial i hi ha d’haver cooperació entre l’estat i les confessions.

Un cop fet el primer aclariment, podem avançar fins al segon. L’Estat espanyol no és aconfessional. I la Generalitat de Catalunya menys, en la mesura que es regeix per la llei espanyola i encara no té competències per regular-ho.

Per què no podem afirmar que l’Estat espanyol és aconfessional? Per dos motius: perquè la constitució no ho afirma i perquè no podem identificar el conjunt de la pràctica política espanyola amb el model aconfessional.

Què hi diu la Constitució espanyola de 1978? L’article 16.3 de la constitució comença així: Cap confessió tindrà caràcter estatal. I a continuació descriu que les relacions de l’Estat amb les confessions han de ser de cooperació, però sense circumscriure-ho dintre de cap model. Per tant, es prohibeixen de facto dos extrems: la imposició i la persecució, i deixa una ampli marge d’acció. Aquesta indefinició s’explica per la falta de consens entre els redactors de la carta magna, però quaranta anys després podem dir, fent de la necessitat virtut, que aquesta obertura ha resultat un dels pocs encerts del text constitucional.

Quin model ha seguit la normativa espanyola? Les administracions han aplicat solucions molt diverses i fins i tot contradictòries segons els casos. Vegem-ho amb exemples.

Mesures confessionals: una religió disposa d’algunes prerrogatives en exclusiva

1. L’arquebisbat castrense. Mentre hi ha l’ordre dels mercedaris que atén la població reclusa però està completament separada de l’estructura penitenciària, l’Església catòlica disposa d’una estructura pròpia vinculada a l’aparell militar. No es tracta d’un organisme menor, sinó d’una arxidiòcesi amb tots els serveis (catedral, seminari, clero, Càritas, etc.) i un lloc dintre de la Conferència Episcopal.

2. Presa de possessió. La jura o promesa en la presa de possessió d’un càrrec es fa davant de la Constitució o de la Bíblia. No està previst que es pugui jurar o prometre sobre símbols religiosos d’altres confessions.

Mesures aconfessionals: l’estat no dota de recursos públics ni ofereix jurisdiccions particulars a les religions

1. No exempció de continguts curriculars que contravenen les creences religioses. El currículum escolar és obligatori i la contradicció entre els ensenyaments escolars i les creences no justifiquen l’absència a classe. Si una família o un alumne està en desacord amb el matrimoni homosexual, l’ús dels preservatius o la teoria de l’evolució, té l’obligació d’estudiar-ho i superar-ne la prova avaluadora. Això sí: ningú l’obligarà a creure-hi o posar-ho en pràctica.

2. Uniformes. A diferència d’alguns països, aquí no es permet l’ús de mocadors, kippàs, turbants o altres símbols religiosos al cap en substitució de barrets, gorres o cascos dels uniformes oficials.

Mesures pluriconfessionals: l’estat dota de recursos públics i jurisdiccions particulars les religions en igualtat de condicions

1. Espais confessionals en la televisió pública: RTVE ofereix durant el diumenge espais a la graella a càrrec dels representants de les confessions que han signat acords amb l’Estat: catòlica, evangèlica, jueva i islàmica.

2. Efectes civils del matrimoni religiós. El Codi civil reconeix els efectes civils de les núpcies de totes les confessions amb notable arrelament. Això inclou les quatre que tenen acords amb l’Estat més d’altres com l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis cristians de Jehovà, el budisme i les esglésies ortodoxes.

Mesures laïcistes: les religions no són considerades un bé públic

1. Ús dels centres cívics. Existeixen municipis que han prohibit la cessió d’instal·lacions públiques per a activitats familiars o religioses. Es tracta d’una clara discriminació que es basa en la funció de l’activitat i no en el tipus d’activitat (de vegades es veten concerts o conferències).

2. Centrifugació dels centres de culte. Hi ha municipis que disposen d’ordenances que impossibiliten que una entitat religiosa pugui establir un centre de culte en l’àrea urbana del municipi. Catalunya és una excepció perquè la Llei dels Centres de Culte dificulta enormement l’expulsió d’aquests equipaments.

Totes aquestes mesures són legals i constitucionals, però no se les pot agrupar sota un mateix model i molt menys anomenar aconfessional aquest hipotètic model. Que la constitució veti una religió oficial impedeix que es pugui imposar una religió o creences a cap ciutadà, però no prohibeix que una confessió disposi d’algunes prerrogatives en exclusiva.

La no discriminació per motiu de creences no s’ha de donar només entre religions, sinó també entre creients i no creients. Personalment opino que l’extensió de les prerrogatives que en l’actualitat gaudeix l’Església catòlica a d’altres confessions no és un atenuant que disminueixi les desigualtats, sinó un agreujant.

Ara bé, la meva opinió particular no m’ha de fer prendre la part (aconfessional) pel tot (model), ni considerar inconstitucionals les mesures que beneficien les creences organitzades (religions tradicionals) davant de les creences no institucionalitzades (entre les quals, els ateismes i agnosticismes, que no s’organitzen en comunitats).

Si els analistes solen diferenciar els models assimilacionista (com França), multicultural (com Anglaterra) i intercultural (com Alemanya), els juristes espanyols han encunyat el concepte d’acomodament raonable per a descriure la contínua adaptació a la realitat concreta, que al nostre país es caracteritza per no seguir cap model d’aquests en exclusiva.

Altrament dit, el model espanyol es caracteritza pel pragmatisme de prendre decisions ad hoc i que resultin menys lesives per al conjunt de drets fonamentals que cal protegir en cada cas. Pot agradar-nos més o menys el desenvolupament que ha seguit, però en tot cas cal valorar-ho més positivament que la submissió de totes les decisions a un únic model preestablert constitucionalment.

Tot el que he explicat es pot resumir amb un fet i amb un desig: l’Estat espanyol no és aconfessional, i confio que la propera República catalana no ho espatlli encotillant-nos en únic model.

Publicat el 16 de febrer de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/989-autocensura-o-etica

Arran de l’atemptat de dissabte 14 de febrer a Copenhaguen, retorna la pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió. Al meu entendre, ens preguntem molt sobre on és el límit de la llibertat d’expressió i poc sobre què convé expressar. Molt sobre els principis i poc sobre les conseqüències. Molt sobre la condemna dels actes dels terroristes i poc sobre la comprensió dels sentiments dels musulmans. Molt sobre la llei i poc sobre l’ètica. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tots els moviments socials denuncien pràctiques legals que amenacen la convivència i el benestar: l’especulació financera, l’excés de consum de combustibles fòssils, el sexisme, la despesa militar, etc. Hi ha molta corrupció, però fins i tot mantenint-nos dintre dels límits legals podem cometre molts actes que són injustos perquè no són extensibles a tota la humanitat o, fins i tot, que només podem dur-los a terme aprofitant les desigualtats mundials (sous baixos, explotació de la terra, repressió dels moviments democràtics, etc.)

Donat aquest ampli consens entre els partidaris de la justícia global, per dir-ho amb l’encertada expressió de la Fede, em faig creus de la penosa resposta als atemptats gihadistes. A Europa, la solidaritat amb les víctimes del terrorisme s’ha traduït en la defensa d’una pretesa llibertat d’expressió sense límits, amb la contrapartida que els grans mandataris s’han ofert a controlar-ho tot més, per garantir-nos que puguem dir tot el que ens passi pel barret que no perjudiqui els seus interessos. No us fa pudor de socarrim que aquesta gent s’hi presti tan ràpidament?

Qualsevol jurista us ho confirmarà: no hi ha cap llibertat il·limitada, perquè tots els drets formen un conjunt que s’ha de respectar amb equilibri i proporció. Ni tan sols el dret a la vida, que dóna accés a l’exercici de la resta de drets, tampoc no es pot entendre com a dret absolut, per sobre de la llibertat de consciència o de la dignitat humana.

Consegüentment, voler exercir la llibertat sense altres límits que la legalitat no és just, sinó una forma d’imposar la visió del poderós sobre aquell que és provocat, ridiculitzat, humiliat. L’humor és divertit quan dessacralitza el poder, i en aquests casos esdevé fins i tot necessari. Però quan l’humor s’acarnissa amb el feble, esdevé sarcasme, que no porta res de bo.

Si volem que algú aprengui a relativitzar i a no tenir la pell tan fina, utilitzem la llibertat per respectar-lo i no pas per ofendre’l. Al cap i a la fi, no és tan difícil d’entendre: no facis als altres, el que no t’agrada que et facin a tu. No es tracta de deixar de fer broma de la religió, sinó que les ofenses no ploguin sobre mullat. Fixeu-vos en la coincidència que fem bromes sobre l’islam: no sobre el protestantisme, més nombrós que l’Islam tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Tampoc sobre el budisme, que ens resulta més exòtic. S’insisteix que tenim dret a fer broma sobre l’Islam mentre els països cristians (perdó, volia dir l’OTAN) tenim tropes desplegades en països on l’Islam és la religió majoritària (perdó, volia dir en països que amenacen la pau de la regió). Em sembla una evidència perquè els musulmans no riuen amb els nostres acudits tan sagaços: la conjuntura política ho explica millor que no pas la seva fe.

Per tant, tornem a l’ètica, i no ens conformem amb la llei. Quan en un article anterior vaig defensar aquesta idea, vaig ser titllat de defensar l’autocensura. Em va semblar xocant: quin argument més truculent considerar que aquell que es guia per l’ètica no és lliure! Quan la llei és injusta, cal desobeir-la. De vegades, però, encara és més fàcil. Quan la llei permet accions que no afavoreixen la convivència, no cal ni delinquir: n’hi ha prou en no fer tot el que és legal.
Si la prostitució és un abús de la llibertat sexual, i l’especulació un abús de la llibertat d’empresa, tot i essent legals ambdues, no deu existir també algun abús legal de la llibertat d’expressió? Aleshores, no esperem cap llei que la restringeixi: prenem l’ètica, i no la llei, com a referent. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Publicat el 14 de gener de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1005-tu-canviaras-res-despres-de-charlie-hebdo

L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?

Publicat el 10 de febrer de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/797-qels-drets-humans-son-universals-menys-per-a-tuq-joan-gomez-membre-de-jp-barcelona

Tota democràcia ha de complir, com a mínim, els drets humans. Per això, és una vergonya tota condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans o qualsevol informe reprovatori d’Amnistia Internacional.

Als governs i determinats sectors socials dels països democràtics no els falta la temptació de cometre arbitrarietats i de faltar a la dignitat humana. Això no obstant, no solen presumir de la vulneració dels drets humans. Hi atempten, però solen dissimular-ho tot manipulant el llenguatge, recorrent a grans principis i, també, recorrent a subtils subterfugis.

Voldria mostrar tres exemples que incorren en la mateixa estratègia sibil·lina: proclamar un dret, i alhora negar el seu exercici a qui li pertoca:

1) Dret de llibertat religiosa (DUDH 18)

La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, explicita que la llibertat religiosa pot exercir-se tan individualment com col·lectivament. I l’establiment d’un lloc de culte és, evidentment, una forma comunitària d’exercir aquesta llibertat. Lògicament, són les comunitats les que, d’acord amb les seves possibilitats, han de decidir el seu emplaçament, dintre dels límits marcats per la normativa urbanística. Però en canvi, resulta massa habitual l’exigència dels veïns perquè l’ajuntament situï aquests equipaments allà on els sembla que fa menys nosa. I no falten consistoris que col·laboren alegrement a decidir allò que no els pertoca. Alguns, fins i tot amb bona voluntat.

2) Dret a la llibertat i a la seguretat (DUDH 2, 3)

Els Centres d’Internament d’Estrangers són un buit en l’ordenament legal: no s’hi respecta la llibertat dels interns. Es discrimina per raó de nacionalitat, en empresonar estrangers per una falta administrativa. Els interns no tenen dret a la defensa. Són sotmesos a penes degradants. És que les autoritats han abolit tots aquests drets? No, simplement es considera que és una situació provisional fins a l’expulsió, que és doblement perniciosa: s’expulsa persones perfectament integrades que esperen que se’ls regularitzi la seva estada al nostre país i alhora s’allarga aquest empresonament en condicions en un establiment que no reuneix les condicions per a estades llargues. Estic segur que quan ho revisem en termes històrics, dintre d’uns anys, els fills ens preguntaran com toleràvem aquests recintes sense llei al costat de casa.

3) Dret a l’autodeterminació (PIDCP 1)

Finalment, el dret a l’autodeterminació dels pobles és un altre exemple que els tractats internacionals deixen claríssim, i la doctrina de l’Església també s’hi afegeix sense reserves. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho dicta així en el seu primer article: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.” Doncs bé, quina definició de poble cal utilitzar perquè Catalunya no pugui exercir-lo? No és prou ampli i continuat el sentiment de ser una nació? No ha estat sobirana en altres èpoques? No té un dret, una llengua i una cultura propis? No existeix la voluntat de triar democràticament les institucions que l’han de regir? Què li falta per poder exercir aquest dret humà que han signat tots els estats de les Nacions Unides?

Vegeu, doncs, com la forma més moderna de negar els drets humans no és negar que siguin universals, sinó negar-lo particularment al subjecte del dret. Aquesta pràctica fa semblar la mar de cosmopolita, mentre es nega la identitat de l’altre, s’humilia la diferència. Respectar els drets humans de la majoria no és cap mèrit: el reconeixement vindrà quan es respectin els drets dels qui els volen exercir en contra de la nostra opinió o dels nostres interessos. Sense aquest respecte, la convivència no és possible.

Publicat el 9 d’abril de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/673-sucumbeix-la-paraula

Augmenta la crispació. Augmenta la crispació per molts motius, com per exemple la crisi econòmica amb totes les seves conseqüències (atur, falta de crèdit, retallades selectives, falta de pagament a les entitats socials, reduccions de sous, etc.) També augmenta la crispació per la corrupció (escàndols, ostentació, impunitat, suborns, robatoris, estafes, etc.) També augmenta la crispació per la falta de democràcia (menysteniment de les ILP’s, oposició a la consulta, deslleialtat institucional amb els territoris governats pels adversaris, etc.)

Els arguments es polaritzen. Els arguments es repeteixen, sense prestar atenció a l’altre, sense pretendre arribar a cap consens, sense disposició a cedir en res, sense adonar-se del patiment que infligeixen determinades decisions del poder. La veu del qui pateix s’ofega en un mar de sofriment, no rep resposta, no arriba enlloc. Per molt que cridi, la paraula del pobre queda amortida per la remor eixordadora de la crisi que tot ho pot, tot ho arrossega, tot ho esguerra.

En aquesta crisi, sucumbeix la paraula. I per això en sobresurt el gest. No em refereixo a la sobreactuació calculada, freda i engalipadora del professional. Em refereixo al gest sincer, personal, que transcendeix l’autor i transforma la realitat immediata.

M’hi ha fet pensar les primeres decisions del nou bisbe de Roma, Francesc, que amb un rentat de peus el Dijous Sant, ha fet trontollar una determinada concepció del papat, de l’Església i de la teologia d’una sola tacada! Rentar els peus fora del temple i a persones de diverses condicions (entre les quals hi ha ser dona i no cristià) dóna a entendre que l’Església no és una fraternitat en la qual els membres s’ajuden entre si, sinó que està en comunió en l’Església tothom qui vol servir els altres, a semblança de Jesús i amb el seu esperit: és a dir, sortint a servir sense fixar-se en categories mundanes.

A nivell personal, cada vegada em costa més ser interpel·lat per la paraula, i fins i tot pel llenguatge audiovisual, que es diu que és el propi de la nostra societat. En canvi, esdevenen canals privilegiats l’art efímer, la litúrgia, la mirada, el tacte, perquè són llenguatges que no s’utilitzen per convèncer, sinó per compartir. No suporten la publicitat i en canvi són transmissors d’emocions, que ben dirigits restauren les persones.

És difícil explicar amb paraules la transformació que ens causa una experiència concreta. Voldria recomanar-vos el vídeo “El cant i la fe, connexió de les ànimes” que no explica un concert, sinó que remet a una experiència que tothom ha viscut en algun moment: la presa de consciència de perquè val la pena viure, què és important, on hem de posar els nostres esforços, amb qui ens hem d’identificar. Mireu-lo sense pensar en què us explica, sinó quan va ser la darrera vegada que vau ser interpel·lats. I aleshores deixeu-vos portar pel record. I sobretot, deixeu-vos portar per l’esperança que mai no es perd.

Publicat el 24 de febrer de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/277-lavortament-com-a-forma-de-pobresa