Tot és increïble

Publicat el 14 de gener de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1005-tu-canviaras-res-despres-de-charlie-hebdo

L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?

Publicat el 15 de setembre de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/877-la-primera-obligacio-del-pacifista

El passat mes d’agost, el diari Ara publicava una peça de dos paràgrafs signada per David Miró sobre els horrors de la guerra arran de les esgarrifoses imatges que ens arribaven de Síria. L’article em va atraure pel títol: La primera obligació del pacifista.

La idea central del text és que “el pacifista convençut, aquell que és contrari a la guerra, hauria de ser el primer a denunciar la inacció de la comunitat internacional en llocs com Síria, que cada dia que passa es converteix en l’aproximació més exacta a l’infern de Dante. La primera obligació del pacifista és exigir que les guerres duren com menys millor, i veure quines opcions hi ha per aconseguir-ho.”

En línies generals, i conscient que ens aquests moments s’estan torturant, violant i executant persones, un tendeix a solidaritzar-se amb tota denúncia de la guerra. Però llegit amb més atenció, crec que Miró carrega una responsabilitat als pacifistes que justament no tenim. I ho voldria resumir amb dos arguments: el moment i les conseqüències.

En primer lloc, denunciar la inacció de la comunitat internacional és el que desitgen les potències militars: la pressió popular perquè els governs es vegin legitimats a intervenir militarment. Els conflictes armats no solen estar aïllats, sinó que solen tenir moltes complicitats (o fins i tot causes) en factors externs. Tota intervenció que no tingui clar un objectiu polític sostenible, pot resultar contraproduent, com s’ha vist a Iraq.

En segon lloc, el moment que els pacifistes som més eficaços és abans que un conflicte entri en l’etapa violenta. Som més eficaços evitant la violència que no pas aturant-la, perquè les nostres eines són més lentes que les militars: construir costa més que destruir, dialogar és més lent que imposar, perdonar és més llarg que agredir. Les guerres són preparades minuciosament, amb molt de temps, amb la recerca, producció i adquisició d’armament i amb la propaganda que la justifica. La pau també necessita el seu temps, i no es pot bloquejar en pocs dies el que els bel·licistes han estat preparant en anys.

És clar que tot serà diferent quan els estats disposin de cossos especialitzats en la pau i la no-violència, reconciliació i participació ciutadana, formats per milers de persones entrenant-se diàriament, amb totes els recursos tecnològics a la seva disposició i coordinats estratègicament amb aliances internacionals. Però de moment, que els pacifistes no tinguem bones solucions per als problemes que hem volgut evitar no és demèrit nostre. Seria com culpar els metges de la mort dels fumadors que no han volgut deixar de fumar: no hi ha cap medicina que et netegi els pulmons carregats de nicotina.

Contravenint l’opinió expressada per Miró, la primera obligació dels pacifistes seria en aquests moments aquí, on no tenim conflicte armat. Per un costat, perquè en la construcció del nou estat català hem d’assegurar que es crea un sistema de seguretat a favor de la ciutadania, i no pas a mida dels interessos industrials i militars. I per l’altre cantó, podem felicitar-nos de la Coordinadora de ONGD de España (CONGDE), que recepta per al cas català els mateixos criteris de desenvolupament humà i resolució de conflictes que recomana en els conflictes en els quals els cooperants intervenen arreu del món. En el Manifiesto de apoyo al derecho a decidir del pueblo de Cataluña han primat els principis humans per sobre dels interessos estatals.

Finalment, per no acabar amb un desacord, em faig meva l’afirmació del periodista esmentat: “la guerra és dolenta en si. És un mal absolut que, si s’enquista, tendeix a l’infinit.” I un cop començades les guerres, cal aturar-les: però els pacifistes no podem i els militars no en saben. Podem continuar el debat sobre qui en té l’obligació. L’entrevista de Carles Capdevila a Rafael Vilasanjuan ens pot donar algunes pistes.

Publicat el 16 de juny de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/909-sobre-els-aldarulls-les-paraules-altisonants-no-ens-entabanen

“Cada vegada que algun grup provoca aldarulls amb coartada política o ideològica, reapareix el debat sobre la justificació de la violència. Amb tots els matisos que vulgueu, podríem dibuixar dos pols: en un extrem, els qui condemnem tota violència i, en l’altre, els qui la justifiquen quan els agressors han estat alhora víctimes d’una violència estructural o institucional més gran, excusa que gairebé sempre és certa”.

Creia que l’experiència del procés de transició nacional català que entoma amb tanta parsimònia les contínues provocacions i agressions serviria d’exemple per a tots els altres sectors socials que pretenen tirar endavant les seves reivindicacions. Sóc perfectament conscient que la violència és un fet ancestral, que no eradicarem en una sola generació. Però si tinc la convicció que l’exemple del procés a favor de la consulta pot influir en la resta de reivindicacions socials és per la seva eficàcia. L’acceptació dels postulats independentistes creix en la mesura que no es respon amb violència cap provocació. Creix perquè és pacífic, i en la mesura que guanya força, la violència esdevé contraproduent. Partidaris i detractors de la independència constatem que la reivindicació pacífica és més eficaç.

El ressorgiment periòdic de la reflexió ètica sobre la violència és positiu i si m’escandalitza res és que alguns partidaris de comparar nivells de violència siguin considerats pacifistes.

Més enllà de l’ús de la violència, encara podem fer una reflexió més genèrica: no s’assoleix cap progrés social des de l’anonimat. Manifestants amb les cares tapades i comptes de twitter anònims poden crear tensió, contradiccions i mobilització ciutadana. Fins i tot, poden assolir els seus objectius, siguin materials o discursius. Poden arribar a fer caure un govern. Però en cap cas no portaran un progrés social. El lideratge per a construir una societat més justa passa sempre pel diàleg, pel consens, per l’ampliació de la base social que dóna suport a les nostres reivindicacions. No dic que calgui obeir sempre la llei: però si no ho fem a cara descoberta, assumint personalment les conseqüències, únicament estem imposant la nostra força. Vèncer així no aporta cap benefici social, sinó només personal o de grup, és a dir, sectari. Amb violència es pot subjugar l’autoritat vigent per un autoritarisme basat en la impunitat i la por. Les paraules altisonants no ens entabanen.

Ja en tenim prou exemples en la història, aquí i arreu, com per desconfiar-ne. Oimés
quan tenim un exemple noviolent tan proper i exitós.

Publicat el 10 de febrer de 2014: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/797-qels-drets-humans-son-universals-menys-per-a-tuq-joan-gomez-membre-de-jp-barcelona

Tota democràcia ha de complir, com a mínim, els drets humans. Per això, és una vergonya tota condemna del Tribunal Europeu de Drets Humans o qualsevol informe reprovatori d’Amnistia Internacional.

Als governs i determinats sectors socials dels països democràtics no els falta la temptació de cometre arbitrarietats i de faltar a la dignitat humana. Això no obstant, no solen presumir de la vulneració dels drets humans. Hi atempten, però solen dissimular-ho tot manipulant el llenguatge, recorrent a grans principis i, també, recorrent a subtils subterfugis.

Voldria mostrar tres exemples que incorren en la mateixa estratègia sibil·lina: proclamar un dret, i alhora negar el seu exercici a qui li pertoca:

1) Dret de llibertat religiosa (DUDH 18)

La Declaració Universal dels Drets Humans, en el seu article 18, explicita que la llibertat religiosa pot exercir-se tan individualment com col·lectivament. I l’establiment d’un lloc de culte és, evidentment, una forma comunitària d’exercir aquesta llibertat. Lògicament, són les comunitats les que, d’acord amb les seves possibilitats, han de decidir el seu emplaçament, dintre dels límits marcats per la normativa urbanística. Però en canvi, resulta massa habitual l’exigència dels veïns perquè l’ajuntament situï aquests equipaments allà on els sembla que fa menys nosa. I no falten consistoris que col·laboren alegrement a decidir allò que no els pertoca. Alguns, fins i tot amb bona voluntat.

2) Dret a la llibertat i a la seguretat (DUDH 2, 3)

Els Centres d’Internament d’Estrangers són un buit en l’ordenament legal: no s’hi respecta la llibertat dels interns. Es discrimina per raó de nacionalitat, en empresonar estrangers per una falta administrativa. Els interns no tenen dret a la defensa. Són sotmesos a penes degradants. És que les autoritats han abolit tots aquests drets? No, simplement es considera que és una situació provisional fins a l’expulsió, que és doblement perniciosa: s’expulsa persones perfectament integrades que esperen que se’ls regularitzi la seva estada al nostre país i alhora s’allarga aquest empresonament en condicions en un establiment que no reuneix les condicions per a estades llargues. Estic segur que quan ho revisem en termes històrics, dintre d’uns anys, els fills ens preguntaran com toleràvem aquests recintes sense llei al costat de casa.

3) Dret a l’autodeterminació (PIDCP 1)

Finalment, el dret a l’autodeterminació dels pobles és un altre exemple que els tractats internacionals deixen claríssim, i la doctrina de l’Església també s’hi afegeix sense reserves. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics ho dicta així en el seu primer article: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.” Doncs bé, quina definició de poble cal utilitzar perquè Catalunya no pugui exercir-lo? No és prou ampli i continuat el sentiment de ser una nació? No ha estat sobirana en altres èpoques? No té un dret, una llengua i una cultura propis? No existeix la voluntat de triar democràticament les institucions que l’han de regir? Què li falta per poder exercir aquest dret humà que han signat tots els estats de les Nacions Unides?

Vegeu, doncs, com la forma més moderna de negar els drets humans no és negar que siguin universals, sinó negar-lo particularment al subjecte del dret. Aquesta pràctica fa semblar la mar de cosmopolita, mentre es nega la identitat de l’altre, s’humilia la diferència. Respectar els drets humans de la majoria no és cap mèrit: el reconeixement vindrà quan es respectin els drets dels qui els volen exercir en contra de la nostra opinió o dels nostres interessos. Sense aquest respecte, la convivència no és possible.

Publicat el 25 de juny de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/664-camarga-camacho

Permeteu-me que entri en matèria sense circumloquis. Alicia Sánchez-Camacho ha anunciat que destinarà 80.000€ a fins socials. I d’on surten aquests 80.000€? És la indemnització que una agència d’espionatge pagarà perquè la diputada retiri la demanda i no s’investigui el cas. I això que els extreballadors afirmen que ella estava assabentada de la gravació denunciada. I això que ella mateixa havia piulat l’1 de març: “Confío plenamente en la justicia y en la policía. Que se llegue hasta el final en el asunto de las escuchas ilegales que he sufrido. Alícia”. I transcric el tuit sencer, perquè “Los tweets escritos por ella los firma como ‘Alícia’.”

M’estalvio de comentar el favor que fa al seu partit, al qual, sigui dit de passada, ja no li ve d’una acusació de corrupció. També de passada, podem afegir que aquest partit té un extraordinari palmarès d’escàndols, però no es troba sol en la lluita pel podi. Em sap greu la generalització de descrèdit a tota la gent que es dedica al noble art de la política, en uns moments on la credibilitat de les institucions és tan baixa que les iniciatives que pretenen instaurar un nou règim han deixat de ser utòpiques i ja són les més plausibles.

La falta de paraula, el secretisme i la corrupció ja han generat prou debat en mitjans de comunicació amb línies editorials ben diverses. Per tant, m’interessa més reflexionar sobre la segona part: la destinació d’aquests diners. El 20 de juny, ‏@AliciaSCamacho tuitejava: “Satisfacción pq Método3 reconoce todos los delitos de mi demanda. Donaré la indemnización íntegramente a entidades contra la pobreza. Alícia”. És a dir, abraça la bandera de la solidaritat per tapar les seves vergonyes. Però farà públic a quines entitats destina aquest import? I aquestes entitats acceptaran un donatiu que no té per objectiu la reduir la pobresa sinó tapar la corrupció i la reputació d’aquesta suposada víctima?

En uns moments que les entitats socials estan passant per greus dificultats econòmiques, el risc de deixar-se temptar per diner fàcil és molt elevat. Sempre hi ha hagut fam al món, i sempre ha estat urgent dedicar recursos a la seva eradicació. Però quan les estructures solidàries per a reduir la fam també pateixen una davallada de recursos, el risc d’acceptar diner fosc és més elevat. És una prova de foc: acceptar aquests diners significa reconèixer que la finalitat justifica els mitjans. Vull saber si cap entitat contra la pobresa ho accepta. Vull saber quina entitat accepta uns diners que eviten que s’investigui un delicte. Vull saber quina entitat accepta diners pagats perquè la justícia s’aturi. Vull saber quina entitat considera més important la seva acció benèfica que l’acció de la Justícia. Una caritat en perjudici de la justícia és hipòcrita.

Prou pena tenen els pobres de la situació en què es troben, com perquè encara vingui algú a intrumentalitzar-los en benefici propi. El pobres són persones, cal recordar-ho? Si cal assumir responsabilitats polítiques per un error, el sistema ja en preveu unes quantes maneres. Si cal expiar pecats, el catolicisme ofereix perdó. Si cal treure’s el sentiment de culpa, el millor és reconèixer la veritat. Si aquests diners la fan quedar malament, que no els accepti. Però, si us plau, no trafiqueu amb les necessitats dels pobres.

Al cap i a la fi, al País Valencià desvien diners de cooperació cap a la corrupció, i a Catalunya treuen diners de la corrupció per fer solidaritat. Potser algú ens tractatrà de desagraïts.

La caritat és discreta. Però ara que ja s’ha penjat la medalla, que ho acabi d’explicar tot. Tot, senyora diputada. Algú acceptarà 80.000€ de la senyora Sánchez Camacho?

Publicat el 9 d’abril de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/673-sucumbeix-la-paraula

Augmenta la crispació. Augmenta la crispació per molts motius, com per exemple la crisi econòmica amb totes les seves conseqüències (atur, falta de crèdit, retallades selectives, falta de pagament a les entitats socials, reduccions de sous, etc.) També augmenta la crispació per la corrupció (escàndols, ostentació, impunitat, suborns, robatoris, estafes, etc.) També augmenta la crispació per la falta de democràcia (menysteniment de les ILP’s, oposició a la consulta, deslleialtat institucional amb els territoris governats pels adversaris, etc.)

Els arguments es polaritzen. Els arguments es repeteixen, sense prestar atenció a l’altre, sense pretendre arribar a cap consens, sense disposició a cedir en res, sense adonar-se del patiment que infligeixen determinades decisions del poder. La veu del qui pateix s’ofega en un mar de sofriment, no rep resposta, no arriba enlloc. Per molt que cridi, la paraula del pobre queda amortida per la remor eixordadora de la crisi que tot ho pot, tot ho arrossega, tot ho esguerra.

En aquesta crisi, sucumbeix la paraula. I per això en sobresurt el gest. No em refereixo a la sobreactuació calculada, freda i engalipadora del professional. Em refereixo al gest sincer, personal, que transcendeix l’autor i transforma la realitat immediata.

M’hi ha fet pensar les primeres decisions del nou bisbe de Roma, Francesc, que amb un rentat de peus el Dijous Sant, ha fet trontollar una determinada concepció del papat, de l’Església i de la teologia d’una sola tacada! Rentar els peus fora del temple i a persones de diverses condicions (entre les quals hi ha ser dona i no cristià) dóna a entendre que l’Església no és una fraternitat en la qual els membres s’ajuden entre si, sinó que està en comunió en l’Església tothom qui vol servir els altres, a semblança de Jesús i amb el seu esperit: és a dir, sortint a servir sense fixar-se en categories mundanes.

A nivell personal, cada vegada em costa més ser interpel·lat per la paraula, i fins i tot pel llenguatge audiovisual, que es diu que és el propi de la nostra societat. En canvi, esdevenen canals privilegiats l’art efímer, la litúrgia, la mirada, el tacte, perquè són llenguatges que no s’utilitzen per convèncer, sinó per compartir. No suporten la publicitat i en canvi són transmissors d’emocions, que ben dirigits restauren les persones.

És difícil explicar amb paraules la transformació que ens causa una experiència concreta. Voldria recomanar-vos el vídeo “El cant i la fe, connexió de les ànimes” que no explica un concert, sinó que remet a una experiència que tothom ha viscut en algun moment: la presa de consciència de perquè val la pena viure, què és important, on hem de posar els nostres esforços, amb qui ens hem d’identificar. Mireu-lo sense pensar en què us explica, sinó quan va ser la darrera vegada que vau ser interpel·lats. I aleshores deixeu-vos portar pel record. I sobretot, deixeu-vos portar per l’esperança que mai no es perd.

Publicat el 4 de març de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/678-alguna-idea-revolucionaria-per-al-financament

Publicat el 18 de febrer de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/680-democracia-sanguinolenta

Publicat el 14 de desembre de 2007: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/329-drets-humans-a-linstitut

Publicat el 24 de febrer de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/277-lavortament-com-a-forma-de-pobresa

Publicat el 18 de maig de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/267-2013-01-23-07-36-42

Publicat el 6 de juliol de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/261-2013-01-23-07-33-17

Publicat el 31 de juliol de 2009: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/258-aquest-estiu-cantem-els-drets-dels-infants

Publicat el 23 de febrer de 2010: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/233-pobres-mediadors

Els mediadors tenen mala peça al teler. Ja és mala sort per al gremi que el primer professional de la mediació que es fa famós a casa nostra sigui per protagonitzar un conflicte!

En tot l’afer de la mediadora de Cunit, hi ha un seguit d’interrogants que han quedat engolits dintre de la voràgine del políticament correcte. En nom de la llibertat, hem passat per alt un munt de detalls. Com que el cas no donava prou de si, periodistes i opinadors han decidit posar-hi més salsa que la que els litigants oferien, que ja era prou condimentada.

Em sorgeixen alguns dubtes a partir dels fets incontestables. Deixo per al jutge els fets que tenen versions contradictòries, perquè dirimeixi la responsabilitat de cadascú, mentre jo presumeixo la innocència de tots els mútuament acusats.

1)      Un col·lectiu i la seva interlocutora de l’ajuntament no s’entenen i no es tenen confiança. Això provoca una escalada de tensió que acaba amb denúncies creuades per calúmnies, amenaces i coaccions. Per què la premsa esmenta només els motius de la mediadora? No s’han denunciat mútuament? Per definició un musulmà és sospitós? Per definició una dona és víctima? No estem fent un mal servei tant a la causa de la llibertat religiosa com a la feminista?

2)      El col·lectiu considera que la treballadora no compleix bé la seva funció. El més pràctic hagués estat que demanessin per veure un regidor o l’alcaldessa. Però com que el pont estava tallat, no tenen cap pensada millor que recollir signatures, demostració fefaent que necessiten suport per part de l’Administració. Ara bé, a veure qui endevina com deuen haver arribat els musulmans a la conclusió que recollint firmes s’acaba obtenint el que un vol?

3)      Posteriorment a la recollida de signatures, la noia decideix vestir sense mocador. Convindrem, doncs, que la recollida de signatures no és conseqüència dels fets posteriors. Per què els periodistes insisteixen a defensar la mediadora que volia anar amb el cap destapat? És que potser això encaixa millor amb els seus prejudicis?

4)      La mediadora explica que només acusa el president de la comunitat d’haver recollit signatures. Això dol, però no és constitutiu de delicte. Admet que ni l’ha insultat, ni l’ha increpat ni li ha faltat al respecte en res. Per què el fiscal demana quatre anys de presó?

5)      La feina d’un mediador és facilitar la interlocució entre dues parts. Si es baralla amb una de les parts, pot continuar exercint correctament la tasca que té encomanada? Un canvi de destí dintre de l’ajuntament és humiliant? La decisió de mantenir-la en el mateix lloc o desplaçar-la s’ha de prendre en funció dels interessos personals o dels institucionals?

6)      En lloc de resoldre els problemes que la comunitat islàmica planteja a l’ajuntament, se’n crea un de nou. En contra de la voluntat de la mediadora, és clar: ningú no vol problemes. Ella ho veu com una qüestió personal. El consistori es fixa en la part institucional. Ella té tot el dret a presentar una denúncia. L’ajuntament té tot el dret a plantejar-se les conseqüències socials d’aquest rebombori. No hagués estat millor una solució interna? Amb la denúncia pública, qui hi ha sortit guanyant? La comunitat no. L’ajuntament no. Potser la mediadora? Qui més se n’ha beneficiat?

7)      La mediadora té, com qualsevol ciutadà, tot el dret a denunciar allò que considera que la perjudica. Ara bé, es tracta d’una resolució molt expeditiva per part d’algú que té la formació de mediador. Per què se suposa que en entrar a la plantilla de l’ajuntament, va justificar les seves capacitats, oi? Quins mèrits s’exigeixen als candidats a mediador, a més que saber la llengua de veïns estrangers?

8)      Un mediador és una persona que està entre dues parts. Els musulmans potser imaginaven que pel fet de ser magribina estava de la seva part. I l’ajuntament? L’ajuntament espera que els mediadors siguin neutrals? Dit altrament, l’ajuntament contracta persones que no cal que defensin els interessos de la pròpia institució?

Com que de tot se’n pot treure una lliçó, podem estar satisfets de saber dues coses noves: la primera és que un imam no és un imam, sinó que fa d’imam. I la segona és que, en un ajuntament, un mediador no és un mediador, sinó que fa de traductor. Els mediadors tenen mala peça al teler.

Publicat el 27 de desembre de 2010 en català i en castellà