Tot és increïble

Publicat a Justícia i Pau el 25 de maig de 2020 en català i castellà.

L’any 2017, la mare d’un alumne d’una escola mallorquina va denunciar que es cantés l’Himne dels pirates en una representació escolar del conegut musical Mar i cel. Segons la denunciant, els càntics a Al·là per part de nens de primària descalços i vestits de negre eren una incitació a l’odi. Aquesta ignorant no veia en el text d’Àngel Guimerà un clam a l’amor enmig dels fanatismes cristià i morisc, sinó una crida a l’extermini dels cristians enmig de l’alerta terrorista. En lloc de literatura, només hi veia xoc de civilitzacions. Però el desficaci continua: en lloc d’arxivar la denúncia, la policia va arribar a investigar la funció escolar.

M’agrada recordar aquest succés perquè evidencia els dos elements clau de tot fanàtic: obtús i amb suport d’algun poder. A continuació desenvoluparé aquests dos factors per entendre el fanatisme de manera que defugim la subjectivitat que permet a qualsevol acusar de fanàtics els contrincants. Els fanàtics no són aquells que opinen de forma diametralment oposada a la nostra, sinó aquells que no accepten altres plans de realitat que els que ells perceben.

El fanatisme no sempre coincideix amb la violència. Un avi que davant d’un Miró opina que el seu net de tres anys ho faria millor és un fanàtic perquè en lloc d’art, ell només hi veu un paper pintat. En canvi, un manifestant que crema una bandera no és fanàtic perquè reconeix que allò no és un mer tros de roba, sinó uns colors que simbolitzen una altra realitat (nació, ideologia o club).

Hi ha fanatismes simètrics. El pare d’un alumne que ha d’estudiar la teoria de l’evolució és fanàtic si rebutja que el seu fill aprengui la lliçó amb l’argument que el llibre del Gènesi explica que el món va ser creat en set dies. És fanàtic perquè no reconeix que pugui haver ciència més enllà de la religió. Per contra, un mestre que rebutja que l’escola difongui cultura religiosa perquè considera la religió un mer producte de la imaginació també és un fanàtic perquè no accepta que les persones puguem tenir cap coneixement que no se sotmeti al mètode científic.

Per tant, el fanatisme es basa en la ignorància, però no per desconeixement sinó per la manca de sentit crític. El fanatisme és unidimensional, nega la complexitat dels diversos nivells de realitat. Però convé afegir-hi un segon factor, que en els fets de Mallorca es fa patent amb el paper de la policia. El fanatisme no és un deliri personal, sinó col·lectiu, que es reprodueix gràcies a les escoles de fanatisme. Per exemple, les escoles de negocis són una fàbrica de fanàtics que difonen que l’objectiu de les empreses és maximitzar el benefici, entenent per empresa els accionistes en lloc dels treballadors que creen riquesa, i entenent per beneficis els guanys sense comptar les externalitats socials i mediambientals. Només hi veuen el pla comptable.

Segurament, l’escola de fanatisme més gran deu ser l’exèrcit. Els soldats només són bons si obeeixen la cadena de comandament i obvien tota altra consideració. En conseqüència, no en tenen prou amb exercitar la punteria: han d’aprendre sobretot a deshumanitzar els enemics perquè quan un general els mani disparar a matar no es plantegin en cap moment si matar persones és bo o dolent: el soldat no apunta persones, ell només veu enemics. No es contempla el pla humà, sinó només el militar. No reconèixer que les persones són ciutadanes amb drets sinó només súbdites de l’Estat amb deures és fanatisme.
Pandèmia

A diferència de les crisis econòmiques o sanitàries que hem viscut anteriorment, l’actual pandèmia ha modificat tots els àmbits d’actuació a tothom. S’han hagut de prendre tot de decisions excepcionals que evidencien els valors subjacents. Així, que un escriptor afirmi que aquesta crisi l’ha afectat menys que el referèndum de l’u d’octubre s’ha d’entendre que ell personalment es va sentir més amenaçat aleshores que ara. En el pla dels sentiments, ningú li pot retreure que senti una cosa o altra. En canvi, que un polític pretengui extrapolar-ho fins a dir que un referèndum d’autodeterminació és pitjor que una crisi que de moment porta 25.000 morts demostra que hi ha nacionalistes que senten que la seva nació és més ferida per una consulta democràtica que per la mort de milers de ciutadans. Segons aquesta concepció, la nació es basa en la sobirania i no pas en la ciutadania. Quin desvari quan descobreixi que els catalans tenen la nació dividida en quatre estats i, així i tot, diversos milions en volien crear un cinquè!

El nacionalisme d’Estat, la ideologia que identifica nació i Estat, és, doncs, fanàtic i mortífer. Davant de l’amenaça d’una gran mortaldat, l’Estat ha defensat la nació tal i com l’entén: en comptes de posar de portaveus epidemiòlegs que donin instruccions per salvar vides, comencen posant militars apel·lant a consignes castrenses: “en la guerra todos los días son lunes”. En comptes d’ordenar el confinament a les casernes per evitar el contagi, treuen els soldats a vociferar vivaspaña a ple pulmó. Si falten infermeres i sobren militars, no s’han plantejat reduir forces armades per incrementar els recursos sanitaris, sinó recompensar els militars pel seu abnegat servei a la pàtria.

Algú objectarà que també s’han mobilitzat els bombers per desinfectar. La diferència és que els bombers estan formats per a no dubtar ni un segon si en una catàstrofe han de salvar una pintura de Miró o la vida d’un pirata. I el dilema entre salvar el govern o la ciutadania ni tan sols els ha passat pel cap. Perquè l’important en la formació no és la punteria amb la mànega, sinó prioritzar la vida en qualsevol circumstància. Els fanàtics mai no solucionen res: només escampen salivera i xuclen recursos vitals. No hi podem confiar ni per desinfectar. L’Estat nacionalista només es defensa ell mateix. Només el poble salva el poble. Els bombers i les infermeres seran sempre nostres. Sempre a favor de la vida. Els fanàtics, millor reclosos.