Tot és increïble

Qüestionari publicat al Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Núm. 148. Gener 2018)

En què consisteix la teva feina? 
Els tres especialistes en religions que treballem a la Direcció General d’Afers Religiosos ens hem format en aquesta facultat. Ens ocupem de tasques molt diverses, com informar les entitats religioses sobre tràmits administratius, assessorar les administracions locals sobre la gestió de la llibertat religiosa, formar a tota mena de professionals (mestres, serveis socials, policia, etc.), gestionar web i xarxes socials, atendre premsa, elaborar informes per a la conselleria, etc.

Com vas accedir-hi? 
Jo vaig començar a especialitzar-me en sociologia de la religió abans que hi hagués cap organisme públic a Catalunya que s’ocupés d’aquesta àrea. Per tant, tenia interès en una matèria amb unes expectatives laborals molt reduïdes. L’auge de la diversitat religiosa des de fa vint anys i la preocupació política per la institucionalització d’organitzacions religioses formades per immigrats va situar aquesta matèria en l’agenda pública. L’any 1999, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar el primer mapa religiós de la ciutat a l’ISOR, i l’èxit de la recerca va fer que l’any següent la Generalitat ens encarregués el Mapa Religiós de Catalunya, que és la principal base de dades sobre el fenomen i que es va actualitzant periòdicament. Quan la Direcció General d’Afers Religiosos va necessitar especialistes, va fitxar sociòlegs que coneixíem el terreny de primera mà.

Com valores la formació rebuda a la Facultat?
La facultat va donar una bona base de partida, sobretot per la diversitat de perspectives que oferia el professorat. L’àmbit de les religions és un niu d’estigmatitzacions i prejudicis, i la formació de la facultat facilitava una aproximació crítica i oberta. En relació a la meva especialitat, sense dubte vaig anar a parar a un gran centre de referència, que gràcies al mestratge del Dr. Joan Estruch manté un gran prestigi.

Com veus la Facultat des de la pràctica professional, quines coses creus que es podrien millorar?
Ara torno a estar en contacte amb la facultat com a tutor extern d’un estudiant de grau. Tant en llicenciar-me com ara, veig que la formació és sòlida i permet abordar reptes en àmbits ben diversos i amb molta facilitat per participar en equips interdisciplinaris. La principal àrea en la qual he hagut de buscar formació complementària ha estat en l’àmbit jurídic. L’he necessitada tant pel fet de treballar en l’administració pública com per contextualitzar la llibertat religiosa. La sociologia ha d’entendre la societat més enllà de les normes legals, però no pot obviar el dret per entendre els fenòmens globalment.

Quin/s consell/s donaries als futurs politòlegs i sociòlegs de la Facultat?
En la meva promoció, hi havia diversos estudiants que, com jo, teníem molt clar el centre d’interès: joventut, gènere, educació, turisme… i en el meu cas, religió. Els treballs solien ja enfocar-se cap a les respectives especialitats i a més estàvem implicats en grups d’aquests àmbits. La nostra inserció laboral va ser més ràpida que aquells que havien estudiat sociologia sense implicar-se gaire en entitats i moviments socials. A la universitat us donaran eines, però només podreu conèixer de debò la societat ficant-vos en ambients ben diversos!

Podeu saber més del Joan al seu blog i al seu perfil de Twitter.

Publicat originalment el 10/2/2011 a El Punt Avui

A la missa de diumenge 10 d’abril, el prevere acabarà, com sempre, amb les paraules “aneu-vos-en en pau”. Aquesta exclamació no és una invitació a sortir a comprar el tortell amb la família, sinó a ser testimonis de la pau i l’esperança que Crist ens dóna i que hem reviscut en l’eucaristia. En aquest sentit, impedeix que ens quedem al temple, acollidor i ple de coreligionaris, i ens impulsa a sortir-ne per explicar i transformar la realitat que vivim, amb gent que poden tenir altres creences i altres ideologies, però amb qui compartim un mateix ideal de justícia i de pau.

Actualment, només és lícit promoure aquests dos valors des d’una opció d’aprofundiment democràtic, la qual cosa ja significa un posicionament polític. De fet, hi ha algunes confessions cristianes que accentuen el fet que els cristians no som d’aquest món, i que no és en la transformació de la realitat terrenal en la qual cal esmerçar esforços. En canvi, el magisteri pontifici defensa la contribució en la millora del món terrenal. (Gaudium et Spes 39) I per si no quedés prou clar com contribuir-hi, proclama que és una exigència de la dignitat de persones que aquestes prenguin part activa en la vida pública (Pacem in Terris 68). I no només cadascun dels catòlics, sinó que l’Església contribueix a això: que la justícia i la caritat vigeixin més àmpliament dintre de les fronteres de la nació i entre les nacions. (GS 76)

Això no obstant, com bé ha recordat recentment l’arquebisbe de Barcelona, amb paraules d’aquesta darrera encíclica, “la comunitat política i l’Església, en llur propi camp, són recíprocament independents i autònomes”. I el text continua: “Però ambdues, si bé amb títol divers, serveixen la vocació personal i social dels mateixos homes”. En conseqüència, cal distingir clarament les institucions polítiques i les religioses, però no pas separar política i religió, perquè només faltaria que els cristians renunciéssim a aportar els nostres valors a la gestió de la convivència!

Per tant, els catòlics barcelonins tenen una gran contribució a fer el 10 d’abril. Consisteix a fomentar i participar activament en la consulta per la independència que se celebra fins al 10 d’abril. I per què els cristians ens hem de sentir especialment concernits?

Justament en un moment caracteritzat per l’atzucac institucional, que malmet la convivència entre els diversos pobles que formem part de l’Estat espanyol, els catòlics hem de ser signe d’esperança,i no deixar la relació entre aquests pobles en mans dels interessos partidistes.

Justament quan hi ha partits polítics i mitjans de comunicació espanyols que atien l’odi entre els pobles, els catòlics catalans hem d’implicar-nos en la resolució de conflictes de manera serena i pacífica. Per això, quan hi ha ciutadans catalans que volen la independència des del sentiment de greuge i ciutadans espanyolistes que volen la submissió del poble català sense reconèixer-hi la seva dignitat, expressada pels bisbes catalans en el document Arrels cristianes de Catalunya (1985), cal que els catòlics s’impliquin en la consulta com a manera de fomentar una relació respectuosa i recíprocament fructífera entre les nacions. Com podríem els catòlics deixar d’explicar que s’ha d’anar a votar a favor de la pau entre els pobles i no pas en contra de ningú? Que cadascú decideixi en consciència i llibertat si això s’ha de donar abans dintre d’un mateix estat o bé en dos projectes polítics diferenciats dintre de la Unió Europea. “Per tant –proclama formalment el Concili Vaticà II–, que tots els ciutadans recordin el dret i alhora el deure d’usar el seu vot lliure per a promoure el bé comú.” (GS 75)

Per acabar, recordem que la darrera paraula a missa, així com en la societat, la tenim el poble: donem gràcies a Déu.