Tot és increïble

Publicat el 16 de juny de 2015: http://justiciaipau.org/85-portada/1118-gamificacio-de-la-guerra-militaritzacio-del-joc

El debat sobre el model de seguretat que hauria d’adoptar la futura república catalana passa de mica en mica de grans models teòrics a plans més concrets. La proximitat del punt de no retorn en relació a Espanya obliga a acotar el terreny del debat i descarta de facto les opcions més extremistes.

En els extrems del debat, trobem l’opció ben intencionada i la bel·licista. En la primera, trobaríem aquells models que no tenen en compte ni la naturalesa humana (no es pot confiar la convivència social a la bondat de les persones) ni el context geopolític actual (les relacions internacionals es basen encara en la força militar dels Estats).

En l’altre extrem, trobem el nacionalisme bel·licista, que pretén identificar l’exèrcit com a símbol nacional i el militarisme com a valor. No em refereixo a moments històrics on diversos models socials s’enfrontaven militarment, sinó quaranta anys després de la suposada transició pel qual el poder de l’Estat passava d’un militar a la ciutadania. I en aquests moments, trobem que la Comunidad de Madrid incorpora la “cultura de defensa” en el currículum escolar, que l’exèrcit ocupa un estand al Saló de l’Ensenyament i que escolars de 8 a 16 anys juguen amb material de guerra, com mostra la Revista Española de Defensa.

Bé, la revista omet que siguin de guerra i explica que els més joves frueixen amb l’exposició de material. És més, primer ho esbomba a través de twitter per, en segona instància, esborrar-ho. Probablement algú es deu haver adonat que és inconvenient mostrar l’ensinistrament precoç de criatures que poden aguantar una metralleta, però no són prou madurs per votar. Saben que a través d’una revista impresa, faran les delícies dels subscriptors i que difícilment arribaran més enllà. Però quan ho difonen a través de les xarxes socials, s’adonen que no tota la societat accepta la seva manipulació que és motiu d’escàndol per indigna i de befa per matussera.

En lloc d’entendre que la societat i les relacions internacionals han de tendir cap a la resolució de conflictes no violenta, es fa apologia de la violència. En lloc de concebre l’exèrcit com un mal menor i un instrument─ possiblement─ encara necessari, se’l presenta com un bé en si mateix i un honor del qual enorgullir-se. En lloc d’insinuar la seva potencia quan la situació ho requereix, s’aprofita qualsevol ocasió per fer-ne ostentació. L’estratègia publicitària de l’exèrcit recorda més la fatxenderia del milhomes de la classe, que burxa aquells amb qui s’atreveix, que no pas l’autoritat del bon mestre que sap imposar la seva disciplina administrant prudentment totes les seves habilitats, sense exhibir tots els recursos.

A Catalunya tenim la sort que podem concebre un nou model de seguretat, sense el llast d’una institució castrense no depurada després del franquisme, incorporada a l’OTAN i dirigida per capitostos de la indústria militar. Aquest repte sense apriorismes ens ofereix la possibilitat d’allunyar-nos del model imperant a Espanya i, lamentablement, dominant arreu del món. I el lament no ve perquè contradiu la meva ideologia, sinó per la baixa eficàcia que ha demostrat històricament.

Aquest nou model ha de defugir dos extrems: la gamificació de la guerra i la militarització del joc. La tecnologia permet atacar objectius a molta distància. Els drones, concretament, es poden accionar i dirigir des d’un continent a un altre, reduint dràsticament les víctimes pròpies a costa d’augmentar molt els “danys colaterals”. Mentre una lluita cos a cos pot fer qüestionar el soldat sobre el sentit de lluitar en el camp de batalla, els nous enginys només es diferencien dels simuladors pels resultats: mort i destrucció a milers de quilòmetres.

Aquesta indiferència pel dolor aliè s’aconsegueix, entre d’altres formes, militaritzant el joc. Familiaritzar el jovent amb l’exèrcit, permetre que apuntin amb una metralladora o admirin els carros de combat. Aquesta banalització de l’armament, obviant els efectes del seu ús, contribueix enormement al deteriorament de la democràcia com a forma de resoldre els conflictes polítics i l’abandó de la cooperació com a relació principal entre països. Un país que s’identifica amb el seu exèrcit i no amb el benestar i de la seva gent, és un país decadent. Un país així, fa pena.

Publicat el 22 d’abril de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1192-el-dret-a-no-emigrar

Exerceix el dret a la llibertat religiosa tant el creient com l’ateu. La llibertat d’associació s’exerceix tant associant-se com no participant en cap associació en contra de la pròpia voluntat. El dret al matrimoni lliure s’exerceix tant en casar-se com en mantenir-se solter. Hi ha drets que només són vigents quan poden exercir-se tant activament com passivament.

Això no passa amb tots els drets humans. El dret a la llibertat només pot ser positiu: l’esclavitud no és cap dret. El dret a no ser sotmès a penes cruels només es pot afirmar positivament: la tortura no és cap dret. El dret a l’educació només es pot exercir educant i essent educat: la ignorància no és cap dret (i permeteu-me que ho recordi a aquelles famílies que pretenen fer valdre un fal·laç dret que els fills ignorin el català quan el seu aprenentatge no va en detriment de cap altre idioma). Hi ha drets, l’exercici dels quals és unidireccional, i el seu oposat és inhumà.

Durant les Jornades sobre el treball decent que es van celebrar a Lleida l’11 i 12 d’abril passats, Betina Beate, del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, va explicar la gran tasca que duu a terme aquest moviment en realitats ben diverses del món. En el col·loqui va ser preguntada sobre les migracions des de la seva perspectiva i la seva doble resposta era per posar-se aplaudir drets. En primer lloc, va afirmar que Europa estem obsessionats amb el tema. I en segon lloc, que el dret a emigrar és fonamental, però que abans n’hem de reivindicar un altre: el dret a no emigrar.

Efectivament, el dret a migrar s’ha de gestionar amb una política fronterera flexible i humana, i amb una acollida efectiva i integradora. Però hi ha un dret anterior, que és el de no veure’s obligat a marxar del teu país a causa d’unes condicions polítiques i econòmiques que impedeixen el desenvolupament humà. Aquest altre dret també té unes polítiques que el garanteixen: s’anomena cooperació. I el principal perill per a la cooperació no és la reducció dels pressupostos estatals i de les ONG, sinó la implementació d’acords internacionals que agreugen les desigualtats entre països de moltes maneres: imposant condicions comercials i financeres, alimentant conflictes bèl·lics o explotant recursos naturals.

Ens esgarrifem davant la gravetat dels naufragis a la Mediterrània, dels camps de refugiats al proper Orient, de les condicions deplorables de molts estrangers sense papers al Nord i encara més miserables en els països que reben més immigrants, és a dir, altres països al Sud mateix. Però tot això “només” són “accidents” davant d’una política deliberada de concentració de poder, prescindint dels drets de milions de persones.

La nostra societat del benestar és un privilegi per als que es poden quedar, a costa dels que no poden entrar i dels que han de marxar. I més que afavorir que els estrangers puguin venir a fruir d’aquest benestar i els joves compatriotes puguin marxar per trobar-ne, hem d’afavorir que cadascú pugui fruir d’un desenvolupament sostenible al seu país. L’afirmació del dret a no emigrar no parteix del principi racista de cadascú a casa seva, sinó del dret humà a la pau i a no ser expulsat del propi país. Perquè recórrer el món és preciós… quan un viu bé a casa seva i hi veu futur.

Publicat el 16 de febrer de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/989-autocensura-o-etica

Arran de l’atemptat de dissabte 14 de febrer a Copenhaguen, retorna la pregunta sobre els límits de la llibertat d’expressió. Al meu entendre, ens preguntem molt sobre on és el límit de la llibertat d’expressió i poc sobre què convé expressar. Molt sobre els principis i poc sobre les conseqüències. Molt sobre la condemna dels actes dels terroristes i poc sobre la comprensió dels sentiments dels musulmans. Molt sobre la llei i poc sobre l’ètica. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Tots els moviments socials denuncien pràctiques legals que amenacen la convivència i el benestar: l’especulació financera, l’excés de consum de combustibles fòssils, el sexisme, la despesa militar, etc. Hi ha molta corrupció, però fins i tot mantenint-nos dintre dels límits legals podem cometre molts actes que són injustos perquè no són extensibles a tota la humanitat o, fins i tot, que només podem dur-los a terme aprofitant les desigualtats mundials (sous baixos, explotació de la terra, repressió dels moviments democràtics, etc.)

Donat aquest ampli consens entre els partidaris de la justícia global, per dir-ho amb l’encertada expressió de la Fede, em faig creus de la penosa resposta als atemptats gihadistes. A Europa, la solidaritat amb les víctimes del terrorisme s’ha traduït en la defensa d’una pretesa llibertat d’expressió sense límits, amb la contrapartida que els grans mandataris s’han ofert a controlar-ho tot més, per garantir-nos que puguem dir tot el que ens passi pel barret que no perjudiqui els seus interessos. No us fa pudor de socarrim que aquesta gent s’hi presti tan ràpidament?

Qualsevol jurista us ho confirmarà: no hi ha cap llibertat il·limitada, perquè tots els drets formen un conjunt que s’ha de respectar amb equilibri i proporció. Ni tan sols el dret a la vida, que dóna accés a l’exercici de la resta de drets, tampoc no es pot entendre com a dret absolut, per sobre de la llibertat de consciència o de la dignitat humana.

Consegüentment, voler exercir la llibertat sense altres límits que la legalitat no és just, sinó una forma d’imposar la visió del poderós sobre aquell que és provocat, ridiculitzat, humiliat. L’humor és divertit quan dessacralitza el poder, i en aquests casos esdevé fins i tot necessari. Però quan l’humor s’acarnissa amb el feble, esdevé sarcasme, que no porta res de bo.

Si volem que algú aprengui a relativitzar i a no tenir la pell tan fina, utilitzem la llibertat per respectar-lo i no pas per ofendre’l. Al cap i a la fi, no és tan difícil d’entendre: no facis als altres, el que no t’agrada que et facin a tu. No es tracta de deixar de fer broma de la religió, sinó que les ofenses no ploguin sobre mullat. Fixeu-vos en la coincidència que fem bromes sobre l’islam: no sobre el protestantisme, més nombrós que l’Islam tant a Catalunya com a la resta d’Europa. Tampoc sobre el budisme, que ens resulta més exòtic. S’insisteix que tenim dret a fer broma sobre l’Islam mentre els països cristians (perdó, volia dir l’OTAN) tenim tropes desplegades en països on l’Islam és la religió majoritària (perdó, volia dir en països que amenacen la pau de la regió). Em sembla una evidència perquè els musulmans no riuen amb els nostres acudits tan sagaços: la conjuntura política ho explica millor que no pas la seva fe.

Per tant, tornem a l’ètica, i no ens conformem amb la llei. Quan en un article anterior vaig defensar aquesta idea, vaig ser titllat de defensar l’autocensura. Em va semblar xocant: quin argument més truculent considerar que aquell que es guia per l’ètica no és lliure! Quan la llei és injusta, cal desobeir-la. De vegades, però, encara és més fàcil. Quan la llei permet accions que no afavoreixen la convivència, no cal ni delinquir: n’hi ha prou en no fer tot el que és legal.
Si la prostitució és un abús de la llibertat sexual, i l’especulació un abús de la llibertat d’empresa, tot i essent legals ambdues, no deu existir també algun abús legal de la llibertat d’expressió? Aleshores, no esperem cap llei que la restringeixi: prenem l’ètica, i no la llei, com a referent. Condemnar la violència no ens eximeix de l’autocrítica: ens hi obliga.

Publicat el 14 de gener de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1005-tu-canviaras-res-despres-de-charlie-hebdo

L’assalt a la redacció del Charlie Hebdo ens ha inundat de dades i opinions. Moltes d’elles tracten sobre canvis polítics i de seguretat. Però tu, lector, canviaràs res d’aquests fets? Vull compartir uns breus pensaments que ens haurien de  corsecar com a europeus, ciutadans, cristians, pacifistes o simplement usuaris de les xarxes socials.

1) El primer ministre francès, Manuel Valls, acaba de declarar la guerra al terrorisme, als gihadistes, al radicalisme islàmic. Ho fa en nom de la llibertat, de la democràcia, fins i tot, ho pot fer en nom de la laïcitat. Però en les societats no secularitzades del Nord d’Àfrica i del Proper Orient, ha de costar molt d’entendre que no es tracta d’una guerra de religions, quan els països de l’OTAN (països de tradició cristiana amb l’excepció de la laïcista Turquia) ataquen països de majoria islàmica. El 2001 ja ho vam provar. Hem vist el resultat. Cal tornar-hi?

2) S’acaben de fer públiques les imatges de l’enfrontament dels homicides amb uns policies en el moment de la seva fuga. Pels qui coneixem la guerra de lluny, ens sorprèn la sang freda amb què són capaços d’actuar els qui tenen formació militar. Però cal afegir un matís: és impossible vèncer un contrincant que no tem la mort. Tant se val el motiu: sigui perquè les seves condicions de vida el porten a no valorar-la, sigui perquè ha crescut amb la creença que la vida que val no és d’aquest món. El terrorisme suïcida només es podrà vèncer en el terreny de les idees. Militarment se’l pot afeblir, mai aniquilar.

3) El diari madrileny ABC anunciava en portada la mort dels germans Kouachi per part de la policia francesa amb el següent titular: “França venja els seus morts”. Cap intent de descripció, cap pretensió de temperar els ànims, cap valoració de la vida dels ajusticiats. Jo condemno rotundament l’atemptat a la redacció de la revista. Celebro que la policia els trobés. Lamento la mort dels germans Kouachi. Aquest diari no té, ni de lluny, cap sensibilitat cristiana cap a la vida humana. Per si algú els ho vol dir en el seu idioma: “ni por asomo”.

4) Davant d’un assalt que ha trasbalsat la política francesa, però que a més posa en escac la convivència en molts barris d’arreu d’Europa, tot de forces polítiques s’han afanyat frívolament a fer córrer una interpretació adequada als seus interessos. Sectors racistes han proposat el tancament de fronteres en l’espai Schengen, per intentar fer creure que l’amenaça és externa, i que aquesta mesura evitaria que ens arribés el perill. En primer lloc, el tancament de fronteres evitaria que vinguessin tants immigrants, però una xarxa terrorista prou que sabria com infiltrar-se. Però el gran contrasentit és que Europa exporta gihadistes, nascuts i formats al continent, que sobretot es dirigeixen als països en conflicte com Síria i Iraq. No em vull ni imaginar les conseqüències d’aquesta proposta xenòfoba.

5) Permeteu-me una anècdota personal. Quan al setembre de 2001 hi hagué l’atemptat de Nova York, l’equip de recerca universitària en el que jo treballava tot just havia començat un treball de camp sobre les comunitats islàmiques a Catalunya. Vaig témer que aquell succés afectés la confiança que els musulmans em podien tenir davant dels meus qüestionaris. La meva sospita va resultar infundada: cap interlocutor temia l’ús que pogués fer d’aquelles dades, perquè cap d’ells no se sentia gens identificat amb el terrorisme islamista. Per entendre’ns, ells se’n sentien tan allunyats com jo. Però a base de prejudicis innocents com el meu, més d’altres que no tenien res d’innocència, s’han vist assenyalats. I en conseqüència, molts d’ells marginats.

6) En una ocasió vaig poder comentar amb Carlus Padrissa, director de la Fura dels Baus, quins criteris utilitzaven per no ferir sensibilitats quan actuaven en països àrabs. I em va explicar que diferenciaven molt si l’espai era una via pública i d’accés obert, o bé un recinte tancat i de pagament. En el primer cas, eren absolutament respectuosos amb totes les sensibilitats. En canvi en el segon, donaven per fet que l’espectador estava suficientment informat sobre el tipus d’espectacle, i que estava disposat a deixar-se interpel·lar. L’interès que per mi té aquest criteri, aplicat a la situació actual, és que no és el mateix trobar-te un acudit en una revista satírica o un diari danès que trobar-te’l reproduït en tots els diaris del món o circulant lliurament per les xarxes socials. I això és responsabilitat tant dels líders islamistes que ho difonen per escalfar els ànims com de tots els qui ho reenviem impunement per facebook, twitter i whatsapp.

7) Finalment, un apunt sobre la curiosa afirmació de la llibertat d’expressió a partir d’un suposat dret a l’ofensa. És típic de l’adolescent afirmar la seva llibertat transgredint horaris, consumint productes nocius o amb pràctiques esportives de risc, però una persona madura no necessita temptar els límits per reafirmar-se. Voleu dir que la reacció de la nostra societat davant d’un atac a la llibertat d’expressió ha estat madura? Després del “caca, cul, teta” ve la fase de riure’s de negres, mariques i Mahoma? No és una reacció primitiva? Cal demostrar que no ens fa por d’ofendre? Què guanyem exercint la llibertat d’expressió sense tenir en compte a qui ofenem? No hagués estat més subversiu, i graciós per inesperat, riure’s dels sobtats nous amics de la revista satírica, reputats governants impulsors de la censura? Realment hem de comprar milions d’exemplars de revistes amb Mahoma a la portada? Fer córrer aquests dibuixos és, com afirma Vicent Partal en l’editorial del 14 de gener, el millor homenatge contra el gihadisme? En nom d’aquesta llibertat també podrem riure’ns dels ninotaires assassinats? Necessitem ofendre per divertir-nos? Realment fa gràcia?