Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

Qui aturarà la degradació de la justícia espanyola?

0

La setmana passada el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que cinc dirigents abertzales no havien tingut un judici just. El tribunal europeu ha dictaminat que la jutgessa de l’Audiència Nacional no havia estat imparcial. És a dir, confirmava que el tribunal continuador del Tribunal del Orden Público havia vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans.

No ha estat una excepció: encara no fa un any, el mateix tribunal europeu havia condemnat l’Estat Espanyol perquè s’havia privat el dret de defensa a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa. I anteriorment, havia condemnat Espanya perquè Garzón havia negligit les denúncies de tortura.

Actualment, dos líders civils i diversos governants catalans, entre els quals un candidat a presidir la Generalitat de Catalunya detingut enmig dels debats d’investidura, estan empresonats a l’espera d’un judici ple d’irregularitats processals sobre uns fets que diversos tribunals europeus ja han declarat que no són constitutius dels gravíssims delictes que els imputen.

Evidentment, qualsevol condemna del TEDH és una vergonya. Ara bé, cal tenir en compte que en aquestes condemnes l’abast de les irregularitats van molt més enllà dels denunciants i corrompen tot el sistema. A més dels acusats, les irregularitats afecten tots els electors que s’han vist privats de ser representats per aquells que van sortir elegits. I encara més, qualsevol majoria parlamentària queda deslegitimada per no ser representativa de la voluntat popular.

Com que les autoritats espanyoles no han mostrat cap gest de contrició, tot fa pensar que l’Estat no pensa revisar res arran d’aquestes condemnes i que continuarà subvertint els resultats electorals. A més de no interessar-li, no ha notat prou pressió ciutadana. Tot sembla indicar que algú ha calculat que per a l’Estat el benefici de reprimir il·legalment opositors és molt superior al cost que impliquen aquestes sentències al cap d’uns anys.

¿Com definiríeu aquesta concepció que considera que l’Estat està més unit quan s’exerceix la força que quan actua amb sentit de justícia? Què pretén unir d’aquesta manera? La ciutadania? Per què la ciutadania hauria de fer costat a un Estat que avantposa la pròpia defensa a la dels principis constitucionals?

Una mentalitat democràtica sempre sostindrà que la millor forma de defensar un Estat és que les institucions es mantinguin lleials a les seves funcions i facin de contrapès les unes amb les altres. Allò que dona seguretat és l’equilibri entre poders i no pas l’ús de la força. Només una concepció autoritària de la pàtria s’atreviria justificar l’extralimitació dels aparells estatals. De fet, aquesta és la demostració d’una gran feblesa: quina poca confiança en la democràcia creure que un aparell judicial imparcial afebleix l’Estat!

¿No tenim clar si és millor posar la justícia al servei de l’Estat o l’Estat al servei de la justícia? Només el nacionalisme exacerbat avantposa la imaginada essència pàtria a la justícia, la convivència o la pau. Qui pot aturar aquesta degradació? Els altres poders de l’Estat que se’n beneficien? De cap manera! Només la ciutadania informada i organitzada, amb el suport de les instàncies internacionals de defensa dels drets humans, pot rescatar l’Estat dels poders que se l’han apropiat i l’instrumentalitzen a favor seu.