El dret a no emigrar
Publicat el 22 d’abril de 2015: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/1192-el-dret-a-no-emigrar
Exerceix el dret a la llibertat religiosa tant el creient com l’ateu. La llibertat d’associació s’exerceix tant associant-se com no participant en cap associació en contra de la pròpia voluntat. El dret al matrimoni lliure s’exerceix tant en casar-se com en mantenir-se solter. Hi ha drets que només són vigents quan poden exercir-se tant activament com passivament.
Això no passa amb tots els drets humans. El dret a la llibertat només pot ser positiu: l’esclavitud no és cap dret. El dret a no ser sotmès a penes cruels només es pot afirmar positivament: la tortura no és cap dret. El dret a l’educació només es pot exercir educant i essent educat: la ignorància no és cap dret (i permeteu-me que ho recordi a aquelles famílies que pretenen fer valdre un fal·laç dret que els fills ignorin el català quan el seu aprenentatge no va en detriment de cap altre idioma). Hi ha drets, l’exercici dels quals és unidireccional, i el seu oposat és inhumà.
Durant les Jornades sobre el treball decent que es van celebrar a Lleida l’11 i 12 d’abril passats, Betina Beate, del Moviment Mundial de Treballadors Cristians, va explicar la gran tasca que duu a terme aquest moviment en realitats ben diverses del món. En el col·loqui va ser preguntada sobre les migracions des de la seva perspectiva i la seva doble resposta era per posar-se aplaudir drets. En primer lloc, va afirmar que Europa estem obsessionats amb el tema. I en segon lloc, que el dret a emigrar és fonamental, però que abans n’hem de reivindicar un altre: el dret a no emigrar.
Efectivament, el dret a migrar s’ha de gestionar amb una política fronterera flexible i humana, i amb una acollida efectiva i integradora. Però hi ha un dret anterior, que és el de no veure’s obligat a marxar del teu país a causa d’unes condicions polítiques i econòmiques que impedeixen el desenvolupament humà. Aquest altre dret també té unes polítiques que el garanteixen: s’anomena cooperació. I el principal perill per a la cooperació no és la reducció dels pressupostos estatals i de les ONG, sinó la implementació d’acords internacionals que agreugen les desigualtats entre països de moltes maneres: imposant condicions comercials i financeres, alimentant conflictes bèl·lics o explotant recursos naturals.
Ens esgarrifem davant la gravetat dels naufragis a la Mediterrània, dels camps de refugiats al proper Orient, de les condicions deplorables de molts estrangers sense papers al Nord i encara més miserables en els països que reben més immigrants, és a dir, altres països al Sud mateix. Però tot això “només” són “accidents” davant d’una política deliberada de concentració de poder, prescindint dels drets de milions de persones.
La nostra societat del benestar és un privilegi per als que es poden quedar, a costa dels que no poden entrar i dels que han de marxar. I més que afavorir que els estrangers puguin venir a fruir d’aquest benestar i els joves compatriotes puguin marxar per trobar-ne, hem d’afavorir que cadascú pugui fruir d’un desenvolupament sostenible al seu país. L’afirmació del dret a no emigrar no parteix del principi racista de cadascú a casa seva, sinó del dret humà a la pau i a no ser expulsat del propi país. Perquè recórrer el món és preciós… quan un viu bé a casa seva i hi veu futur.