Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

No hi ha democràcia sense demòcrates (ni dictadura sense feixistes)

0

Article publicat al web de Justícia i Pau en versió catalana i castellana (27/3/2018)

En analitzar els sistemes democràtics és habitual fixar-se molt en la normativa i els mecanismes de control entre els diversos poders, i poc en la cultura política dels diversos actors. Però el funcionament del sistema només és correcte quan tots els poders tenen una actitud apropiada. En aquest sentit, només cal que un del sectors no col·labori lleialment amb el sistema perquè es produeixin abusos que malmeten la convivència.

Si la majoria d’electors voten partits populistes, com ha passat a Itàlia, o no penalitzen els partits corruptes amb molts centenars de càrrecs electes imputats, com passa a Espanya, la democràcia no funciona. Si la premsa afavoreix el populisme punitiu en lloc d’afavorir una política de reinserció, la democràcia no funciona. Si la judicatura no renova la mentalitat dictatorial i segueix les directrius de partits ultradretans extraparlamentaris com Vox fins i tot en contra de la fiscalia, la democràcia no funciona. Si el Tribunal Constitucional no respecta el pacte constituent que força que els Estatuts d’Autonomia estiguin avalats tant per les Corts com per l’electorat de la comunitat autònoma, la democràcia no funciona. Si el cap d’estat no electe avantposa la imposició per la força de la llei elaborada en un context franquista per sobre de l’aprofundiment democràtic, la democràcia no funciona.

La recuperació de la Generalitat de Catalunya l’any 1977 va ser fruit de la pressió popular i de la negociació estatal amb les forces democràtiques. Això contrasta amb moltes altres institucions espanyoles creades des del poder i, per tant, al seu servei. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” era el clam d’una societat que exigia democràcia com a única forma d’assolir la convivència. I aquesta ciutadania no ha deixat d’organitzar-se perquè el sistema estigui millorant permanentment i serveixi al conjunt de la ciutadania. Aquesta és l’única manera d’aconseguir que la democràcia no esdevingui una carcassa formal sense redistribució de poder real. La democràcia no en té prou amb els electors: necessita demòcrates actius.

Si la democràcia necessita demòcrates per establir-se, les dictadures també necessiten qui les promoguin. I el procés republicà a Catalunya no és només la resposta a una falta d’expectatives o la incomprensió de les institucions espanyoles a la seva singularitat. La transició cap a un nou estat també és la reacció al feixisme latent durant anys i que s’ha desfermat desacomplexadament en els darrers mesos.

Els partidaris de la unitat d’Espanya són els únics que han atacat veïns amb escopetes. Els espanyolistes són els únics que han agredit vianants que mostraven signes de solidaritat, incloent dones i nens. Els atacs ultres com el de la seu cultural Blanquerna de Madrid, el setge a una assemblea de càrrecs electes a Saragossa o les pallisses al final de les manifestacions de Sociedad Civil Catalana no són investigats o no són condemnats o les penes no es compleixen.

Nego rotundament que estigui assimilant tot l’unionisme al feixisme, però no se senten veus crítiques espanyoles que rebutgin la justificació de la força contra les propostes a favor de solucions democartitzadores majoritàries a Catalunya. ¿Aquestes veus no existeixen o són silenciades? La impunitat de feixisme del darrer mig any a Catalunya només és comprensible amb el concurs de la violència policial per part del govern estatal (primer amb els cossos estatals i, amb l’aplicació del 155, també els Mossos), l’arbitrarietat de la judicatura, la complicitat dels grans mitjans de comunicació i l’empara del Borbó en el discurs del 3 d’octubre.

El problema no és l’obsolescència de la Constitució. Costa una mica més exculpar les institucions que no han entès la Carta Magna com a base de la democràcia sinó com a topall i, en conseqüència, no han afavorit el seu paper com a garant de la convivència sinó com a coartada per a l’acumulació del poder, que ha preservat en unes mateixes famílies. Ara bé, el problema gros és la falta d’un poble preparat per fer front al deteriorament institucional. Si dos pobles amb cultures polítiques tan diferents no es posen d’acord en com regenerar junts la democràcia, han de trobar alternatives que els permetin avançar cadascuna al seu ritme. Si mai trobeu un demòcrata disposat a utilitzar la força per imposar la seva idea de democràcia, allunyeu-vos-en. Ni que compartiu la seva idea de democràcia. La democràcia no en té prou amb els electors: necessita demòcrates actius.