Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

Arxiu de la categoria: Publicat

Història d’un prejudici meu

0

 

Publicat el 20 de març de 2017 en català i castellà

 

Al llarg dels anys, he visitat moltes comunitats religioses i de totes elles n’he après alguna cosa. Però avui us explicaré un diàleg en un oratori islàmic que vaig necessitar força temps per entendre bé.

Vaig saludar l’imam i, avançada la conversa, li vaig demanar quina era la seva funció en la comunitat. Ell se’m va sincerar amb exemples concrets. “Jo intento que els homes siguin responsables a la feina; que les dones cuidin bé els fills; que els joves siguin aplicats a l’escola…” Aleshores vaig pensar que la seva explicació no s’allunyava gaire de la que em podria donar un rector de poble. Però de sobte, la seva argumentació va fer un gir inesperat. “Perquè és clar —va afegir—, els meus fidels venen majoritàriament del Magrib, i molts queden desconcertats quan arriben a una societat cristiana en la qual els joves s’emborratxen cada cap de setmana, els homes només pensen en fer-se rics i les dones són infidels als marits. Jo procuro protegir-los del cristianisme”.

En aquell moment vaig riure per sota el nas. Marededéusenyor, quanta ignorància!

Aquella tarda, vaig tornar a casa pensant que aquell musulmà tenia tan interioritzats els conceptes dar-al-Islam i dar-al-Harb (casa de l’Islam i terra de l’infidel) que ell deuria considerar que havia sortit d’un país islàmic per anar a un país cristià i copsava la realitat d’aquí des d’aquesta perspectiva.

Aquella setmana, em vaig adonar que, aliè als discursos dels intel·lectuals sobre la descristianització, motius no li’n faltaven per considerar el nostre país com a cristià. Des dels aspectes més populars (festes majors en dates dels seus sants patrons i iniciades amb l’ofici solemne, els noms de la majoria dels ciutadans, nomenclàtor de carrers i ciutats) fins a exemples més oficials (festius catòlics, assignatura de religió a l’ensenyament públic i titularitat de moltes escoles concertades, creueta a la declaració de renda…) tot empeny els ulls llecs a veure-hi cristianisme. I per tant, és normal que l’ajuntament instal·li un pessebre cada Nadal i que la televisió pública retransmeti la missa cada setmana. Com podria ser d’altra manera?

Aquell mes, vaig anar recordant que el fenomen de la secularització només es dóna a Europa, i que està significativament avançat als països nòrdics i a Catalunya. Això no significa que aquí la religió vagi de baixa, sinó que intentem que no es barregi amb les esferes política, cultural i educativa. Mirat en context, és una idea singular i, si em permeteu dir-ho així, bastant pelegrina. Com pretenem separar la identitat religiosa de la resta? I les tradicions religioses de la resta? La laïcitat és tot just adequada per a l’administració, i ja costa Déu i ajuda aplicar-la de forma justa.

Aquell any vaig anar assumint que la distinció entre països islàmics i països cristians no és estesa només entre els immigrants provinents de països poc secularitzats. Entre nosaltres, és també ben estès un argument simètric, que fa que sovint sentim parlar d’”ells” i “nosaltres”, com a dos col·lectius reconeixibles i diferenciables. Qui no ha sentit qüestionar per què hem de respectar la “seva” religió si als “seus” països no es respecta la “nostra”? Qui no ha sentit parlar de l’Islam com a religió violenta? Qui no ha sentit condemnar una mala conducta d’un veí magribí atribuint-li una fe islàmica que no li hem preguntat si professa? Qui no ha relacionat els contendents sirians amb un model d’Islam mentre obviava el cristianisme dels nord-americans, russos i europeus?

Quan torni a sentir que algú atribueix les males conductes a les religions d’altri, no tornaré a riure. Recordaré que jo també havia suposat que l’error d’aquell imam era causat pel seu origen o per la seva religió. Jo, com l’imam, també he de desfer-me del prejudici contra les altres religions… En canvi, de la supèrbia de creure’m més saberut que ell, només me n’he de confessar jo.

 

Les religions no són motllos

0

 

Publicat el 18 de gener 2016 en català i castellà

 

Quan parlem de diversitat religiosa, sembla que tots entenguem què volem dir, però si en distingim tres nivells, en traurem tres conclusions per sempre més. Val la pena mirar més enllà de la imatge més evident.

Pluralitat religiosa. Des de fa uns anys, tothom sap que al nostre país convivim persones de moltes religions diferents. Encara que a la majoria li sembli una novetat recent, aquesta diversitat té al nostre país un segle i mig d’història ininterrompuda. Però fins i tot sense saber gairebé res de cap religió, ni tan sols de la pròpia, ningú no discuteix que vivim en una societat religiosament plural.

Primera conclusió: En una societat religiosament plural, no té sentit parlar de religió per referir-se a una única religió. Afirmar que la religió és masclista, dogmàtica, alienadora o alliberadora és un reduccionisme que no es pot atribuir a tot el fenomen. Ni com a lloança ni com a retret, perquè hi ha religions tan diverses entre elles que fins i tot costa trobar-ne algun element comú.

Pluralitat interna. A pesar de les autoritats religioses que vetllen per l’ortodòxia, totes les religions tenen molta diversitat interna. Fins i tot, malgrat confessar-se en comunió, poden mantenir posicions contradictòries que els teòlegs procuraran explicar com a simples matisos d’un mateix credo. Amb tot, hi ha corrents revolucionaris i reaccionaris, hi ha vocacions nòmades i sedentàries, hi ha apologètica i treball de la interioritat, hi ha reflexió i emoció. En definitiva, hi ha qui busca la síntesi i hi ha qui busca l’exclusivitat.

Segona conclusió: amb tanta diversitat interna, resulta tremendament difícil declarar res de cert sobre tot un grup religiós si no esteu repetint la pròpia definició. Sigui com sigui que acabeu les frases “Els cristians diuen…”, “els jueus pensen que…” o “els musulmans fan…”, quan no caigueu en una tautologia, cometreu una sinècdoque. Estalvieu-vos-ho.

Concepció de les pròpies creences. Manllevant el joc de paraules del sociòleg Joan Estruch1, cal distingir aquells que creuen que saben, d’aquells altres que saben que creuen. N’hi ha que entenen la seva fe com una certesa, que els qui no comparteixen estan allunyats de la veritat. En canvi, en tots els corrents religiosos també trobarem aquells que entenen les seves creences com la base de la seva cerca, oberts a dubtar i deixar-se interpel·lar per persones d’altres fes. Això fa que moltes vegades sigui més fàcil entendre’s amb persones d’altres religions que tenen el mateix estil, que no pas amb els correligionaris amb qui es comparteix el què però no el com.

Tercera conclusió: la tercera conclusió també condemna les generalitzacions i permet que ho girem: no ens relacionem amb les religions, sinó amb les persones. Tan absurd és creure que la lectura d’un determinat llibre mil·lenari ens ajudarà a entendre la conducta d’un alumne o un veí, com pensar que una persona ha de renunciar a la seva fe, la que sigui, per ser un ciutadà responsable i demòcrata. Que ni la bellesa ni la perfídia de les religions, no us enlluernin ni us tapin cap persona. Les persones som lliures, les religions no són motllos.


1 Recomanem vivament la lectura del llibre més recent de Joan Estruch, pel seu enfocament precís i llenguatge planer: Entendre les religions. Una perspectiva sociològica. Editorial Mediterrània, Barcelona, 2015.