Tot és increïble

Religió, política, pau i altres qüestions que es basen en la confiança

Arxiu de la categoria: 2011

Ja sabem amb qui dialogar

0

Escrit el 7 de juliol de 2011

Que en són d’exagerats els racistes. O millor dit, que en som d’exagerats, quan fem comentaris racistes!

Ves si no fa riure pensar que els immigrants ens treuen els llocs de treball, quan una sola decisió de la direcció d’un tour operador europeu en fa dependre milers de famílies a tot Menorca!

O no trobeu graciós considerar que una musulmana s’hauria de llevar el mocador perquè atempta contra la dignitat humana, mentre tants homes duen samarretes amb eslògans estimulants com “Sex instructor” o amb esplèndides fulles de cànnabis estampades?

I què hem de dir dels qui creuen que acabarem celebrant tots el ramadà, quan hem deixat de celebrar Tots Sants, ens hem apuntat a la castanyada mentre els més petits ens volen espantar amb màscares horripilants i carbasses de Haloween?

El món està canviant. I ho fa molt de pressa. I ho fa en moltes direccions alhora, però principalment cap allà on hi ha interessos mercantils. Si deixem de ser cristians, no és perquè un veí musulmà ens hagi convertit, sinó perquè ens agrada més comprar que combregar. No calen gaires demostracions per fer entendre que transformen més la societat els turistes que els companys de feina estrangers. I sobretot en temps de crisi, no és menester recordar que afecta més la nostra vida quotidiana la cotització d’un fons d’inversió de Nova York, que no pas els nous veïns que trobem a les places, botigues, escoles o festes dels nostres pobles.

En aquests moments de canvis, doncs, és oportú reflexionar sobre les diferències socials. Us proposo un exercici, que reconec que sembla un poc estrany: demaneu a qualsevol persona qui considera més diferent a ell. De ben segur que us contestarà algú estranger. Tal vegada, algú que tingui una ocupació molt diferent. Segons com, algú que tingui unes idees polítiques o una concepció moral oposada a la seva. Estic segur que ningú no respondrà una persona de la seva família.

Això té una explicació molt bàsica: en la nostra cultura entenem que l’immigrant, i de fet tot estranger, és diferent a nosaltres, els quals pel simple fet de ser compatriotes, ja tenim molt en comú. En canvi, fóra bo comprovar si això és cert.

Podríem posar l’exemple del treball. Els nostres avis treballaven majorment al camp. Els pares, a les fàbriques de sabates o de formatges. Els joves es dediquen als serveis, principalment al turisme. En conseqüència, els vells no tenien vacances, mentre que els de mitjana edat se les van guanyar a pols, i anem camí de treballar el mínim per poder-nos divertir el màxim.

Podríem posar l’exemple de la família. Els nostres avis es casaven per tota la vida. Els pares van aprendre que si anaven maldades es podrien divorciar. Els joves trien: si es casen, si s’ajunten, si és de prova, si tindran fills, i tot això amb la versió homosexual i la heterosexual.

La música també pot ser un bon indicador. Els avis feien sonar la música que volien ballar. Els pares xalen amb la música de discos i cassets, dels grups que han conegut a través de la ràdio i la televisió. Els joves es descarreguen arxius (els majors no en dirien música) de tota mena d’estils.

El menjar també ens serveix. Les àvies es podien passar el dia feinejant per la cuina. Els pares van guanyar molt amb la nevera, congelador, i tot mena de nous electrodomèstics. Els joves mengen cada vegada menys a casa i encara menys de temporada: càterings, precuinats, i gastronomia internacional: no només crêpes i pizzes, sinó xauarma, sushi i tofu.

Cadascú pot allargar la llista amb exemples propis. El que resulta novedós, però, és la dificultat de trobar contraexemples. En tots els àmbits descobrim que els joves i els vells tenim vivències oposades, fins i tot quan fem la mateixa activitat junts.

I un cop assumida aquesta descoberta, podem fer un pas més: els joves de Buenos Aires, Dakar o Tetuan, han vingut a la nostra terra per fer una vida com les dels seus pares? O com la dels joves autòctons de la seva edat? De què volen treballar? Com fan els amics? Quina música escolten? Quina relació tenen amb les seves autoritats religioses? Com es diverteixen? Com es curen? Què volen per als seus fills?

Més que voler dialogar amb l’altre, amb qui ens sembla diferent, hem de començar per acceptar que ens hem inventat un nosaltres i un ells. Que nosaltres no som com ens imaginem, i que ells no tenen res en comú entre ells més que… no ser nosaltres. I així descobrim que no importa la nacionalitat, sinó les persones. Persones diferents en el barri, i també a casa. Ara ja sabem amb qui dialogar.

Publicat dins de 2011, Pau | Deixa un comentari

El govern no retalla tant

0

Publicat el 23 de febrer de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/184-el-govern-no-retalla-tant

Ara que tothom ha pres consciència que d’on no n’hi ha no en raja, i que no tenim més remei que retallar fins i tot allò que havíem acordat considerar necessari i imprescindible, val la pena fer una reflexió sobre les retallades en l’administració pública.

Deixem ara de banda que el mateix conseller Mas-Colell considera desorbitada la contribució fiscal de Catalunya. Deixem també de banda les retallades a les prestacions socials (pensions de vellesa, subsidis d’atur, prestacions de maternitat, etc.). I ara fixem-nos en les retallades de les despeses de l’administració, per veure com es fan anar les tisores.

Pla de pensions

Els treballadors de la Generalitat percebem diverses formes de remuneració. A més del salari, també rebem vals restaurant, podem beneficiar-nos d’un fons d’acció social que compensa diverses eventualitats (naixements, estudis, parents dependents, defuncions, etc.), i des del 2004 rebem una aportació anual a un fons privat de pensions. Aquesta aportació és força minsa, però les condicions econòmiques són extraordinàries, perquè en som titulars més de 100.000 partícips. La pensió de jubilació de la majoria de treballadors serà una mica inferior al seu sou actual. En canvi, si els alts càrrecs només comptessin amb la pensió de la Seguretat Social tindrien una fortíssima reducció d’ingressos quan es jubilessin. Per tant, aquests sí que tenen molt d’interès a completar aquest pla de pensions de la Caixa, amb condicions tan favorables. Qui ha pres la decisió de retallar els sous i mantenir un pla de pensions privat per a tota la plantilla? I per què? Potser per no fer enfadar els senyors de la principal entitat bancària del nostre país?

Programari

Bona part de la plantilla de la Generalitat treballem amb ordinador. L’ordinador es pot fer funcionar amb dues menes de programari: el lliure i el de propietat. El programari lliure és gratuït, adaptable a les necessitats (i a la llengua) dels usuaris, i fomenta la innovació entre els usuaris. En canvi, el programari de propietat vincula l’usuari amb una empresa, aquesta pretén el monopoli a través de la incompatibilitat amb els productes dels competidors, la innovació queda restringida als investigadors que formen part de l’empresa informàtica, etc. Aleshores, el funcionari es pregunta: quin interès té l’administració en pagar tantes llicències per a utilitzar els programes d’una gran empresa nord-americana, que tradueix els productes al català tard i parcialment, i que ha produït alguns sistemes operatius famosos per deixar penjat l’aparell? Si l’alternativa és gratuïta, i fomenta que els catalans siguem més oberts a la innovació, per què continuem sotmesos al programari de codi tancat? Per no molestar els senyors d’una gran multinacional nord-americana?

És pensant en tot això que un s’adona que es redueixen dràsticament els pressupostos públics sense renunciar als encàrrecs milionaris a grans empreses. I és clar, així ni un se sacrifica a gust ni el govern resol el dèficit… Si tot això va ser possible amb governs d’esquerres, a qui li queda esperança? Doncs a mi: com que el Govern afirma que la crisi és tan i tan forta, jo crec que es veuran obligats a retallar fins i tot això. No us sembla?

Ah, i no ens n’oblidem:

Beneficis de la Caixa en l’exercici 2010: 1.507 milions d’euros.
Beneficis de Microsoft entre octubre i desembre de 2010: 6.630 milions de dòlars.

La pròxima crisi no acabarà igual

0

Publicat el 2 de maig de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/175-2013-01-23-06-31-05

La crisi econòmica es pot encarar de moltes maneres. És un fenomen que té massa causes i massa efectes com per pretendre que tingui una única solució. En realitat, no és segur que tingui cap de solució: segons quina fi perseguim, potser ja no ho tornarem a assolir mai més.

De fet, la paradoxa que més em fa ballar el cap és que per tal de sortir de la crisi es necessiti el concurs dels qui l’han provocada. És a dir, els actors financers que més han arriscat l’estabilitat del sistema són ara els qui ens n’han de treure. Bonica lliçó… si ens en poguéssim fiar. Ja ho va dir el lehendakari Ibarretxe en una situació que ara no ve al cas: quan algú t’enganya, la primera vegada és culpa seva; el segon cop, la culpa és teva.

Potser valdria la pena distingir entre els responsables i els culpables de la crisi. És a dir, discernir fins a on arriba l’anàlisi del fenomen econòmic i on comença el judici moral. Ambdues visions estan entrellaçades, però s’han de poder separar, per així fer pagar a cadascú allò que li correspon.

Així, per exemple, el més just potser seria que pagués la crisi qui n’és més responsable. La bombolla immobiliària va ser possible gràcies a qui venia car, a qui prestava molt i a qui comprava confiat. Ara bé, ¿es pot culpar per igual al banquer que es volia fer d’or oferint hipoteques pel 110% del cost de l’habitatge, que aquell comprador sense feina fixa, que preferia pagar una hipoteca que un lloguer al mateix preu? ¿Fins aquest punt podem equiparar el dret a l’habitatge digne amb la llibertat d’empresa? L’alternativa del banquer era renunciar al diner fàcil. Però l’alternativa de la família que compra un pis mal acondicionat perquè no troba ningú que n’hi llogui un, quina és?

Potser fer pagar al culpable és perjudicial per a la recuperació econòmica. Però deixar-lo impune (o continuar permetent que tingui grans beneficis mentre acomiada milers de treballadors i l’economia productiva s’enfonsa) assegura un gran incentiu per repetir la jugada: un joc on en el millor dels casos tu guanyes molt i en el pitjor són els altres qui perden, és el somni de tot trepa. I de tot lladre.

Per això, m’escandalitza la impunitat amb què continuen actuant els banquers, ministres d’economia, corredors de borsa, les agències d’avaluació de crèdit, consells d’administració, escoles de negocis, etc. Cap d’aquests no pagarà els plats trencats? I ni tan sols el seu honor en quedarà afectat? L’honor, el prestigi, el bon nom, res d’això no queda alterat?

La crisi no pot acabar-se sense que els milers de còmplices que han pres decisions que els han beneficiat a costa d’arruïnar famílies, empreses i països sencers, ho paguin amb el seu patrimoni, quedant inhabilitats o a la presó. Si la crisi s’acaba sense capgirar els fonaments del sistema financer, no trigarem a viure’n una altra. Però llavors no parlarem altra vegada de crisi, com en el passat: aleshores, en direm revolució.

Per no fer caure els joves en el relativisme

0

Article publicat el 8 de juny de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/170-per-no-fer-caure-els-joves-en-el-relativisme

L’Església té dificultats per moure’s en una societat que ha deixat de dominar. Aquest dissabte mateix, un bisbe explicava davant d’un nodrit grup de catòlics que sovint se li etziba que l’Església parli tant de sexe, i tan poc de qüestions socials. I ell responia que en les seves cartes pastorals parlava sovint de qüestions socials, i en comptades ocasions es referia al sexe. Així doncs, cal reconèixer que un problema és que els mateixos catòlics ens informem més pels mitjans generals que pels eclesials. Haurem d’analitzar-ne el motiu.

Ara bé, hi ha problemes que no són de comunicació, sinó de concepte. Podríem dir que l’Església crea confusió. De la veritat que Déu estima tothom i accepta cadascú com és, no es pot passar a adular qualsevol accions de tothom. Tots estarem d’acord que defensar la dignitat de lladres i prostitutes no equival a defensar els robatoris ni el sexe de pagament. Doncs igualment caldria fer amb bisbes i policies, exemples que vénen a tomb a causa de dues notícies recents.

La primera notícia sorprenent és el fragment de l’homilia de la missa en celebració del Dia de les Esquadres, que ha transcendit a la premsa: “El Senyor és en les vostres actuacions”. La frase, si el periodista va entendre-la bé i fonts oficials no l’han desmentit, té dos inconvenients: el que diu i el que s’entén. Dir que les accions d’un determinat col·lectiu són bones (igualment si diem que són dolentes) és agosarat, i jo només m’atreviria en grups molt reduïts i que ratllessin la santedat. Però dir això a un cos policial una setmana després d’una polèmica càrrega contra joves manifestants pacífics, que aixecaven les mans com a signe de no agressió és, com a mínim, inoportú. Sobretot si no van acompanyades d’alguna mostra de suport als joves que es mobilitzen pacíficament per a una societat més justa i més democràtica.

L’altra notícia que fereix la meva sensibilitat és que l’organització de la Jornada Mundial de Joventut que se celebrarà a Madrid el proper estiu contracti (és a dir, pagui) la desfilada en un Via Crucis d’una companyia de la Legión de Honor (150 soldats) per traslladar el Cristo de la buena muerte. No aconsegueixo capir quina és la pretensió dels organitzadors. Fer créixer les vocacions militars entre els joves catòlics? Posar la vida castrense com a model de vida cristiana? Mostrar la convivència entre la institució religiosa i les forces armades més arnades? No sé quin d’aquests objectius és pitjor!

No es poden tenir dos amos. I tota l’Església hauria de ser especialment pulcra en distingir els signes de vida i la cultura de la mort. Més que res, per no fer caure els joves en el relativisme.

Pagar justos per evasors

0

Publicat el 19 de desembre de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/142-pagar-justos-per-evasors

La fiscalitat és la principal eina de l’estat del benestar, en la mesura que és un instrument redistribuïdor. Es basa en el principi que tothom hi posa segons el que té, i en canvi tothom obté uns serveis o prestacions iguals. Per tant, el delme, en una societat religiosa, i els impostos directes, en una societat secularitzada, són bàsics per assegurar que les diferències socials no deixen en la misèria una gran part de la població.

Ara bé: què passa quan coincideixen les següents circumstàncies?

1. L’estat destina els seus recursos a rescatar bancs en fallida. Aquests bancs continuen pagant salaris milionaris als seus gestors i continuen sense oferir liquiditat a l’economia productiva, que és la que produeix ocupació (perquè algú treballa i cobra) i benestar (perquè és receptor d’aquest bé o servei).

2. L’estat redueix o elimina serveis i prestacions públiques, que de vegades deixa desatesa la població més vulnerable, a risc d’augmentar la marginació fins a nivells de no retorn.

Pagar impostos en aquestes circumstàncies és impropi d’una persona justa. No només deixes de destinar recursos als necessitats, sinó que perpetues un sistema inhumà.

Gravar el treball, els beneficis, el patrimoni i la compra de béns i serveis, mentre el negoci financer se’n lliura de forma legal (manca una taxa Tobin) o il·legal (frau fiscal) és una humiliació. Contribuir econòmicament a un estat que tendeix a finançar negocis especulatius fallits (que en cas de reeixir no haguessin reportat cap benefici a la comunitat) a costa de retallar serveis i prestacions socials és immoral.

Qui torni a parlar de crisi de valors, que no es quedi amb l’esforç, l’austeritat i la innovació. Si us plau, que citi la dignitat, la coherència i la revolució.

El 10-A, a missa i a votar!

1

Publicat originalment el 10/2/2011 a El Punt Avui

A la missa de diumenge 10 d’abril, el prevere acabarà, com sempre, amb les paraules “aneu-vos-en en pau”. Aquesta exclamació no és una invitació a sortir a comprar el tortell amb la família, sinó a ser testimonis de la pau i l’esperança que Crist ens dóna i que hem reviscut en l’eucaristia. En aquest sentit, impedeix que ens quedem al temple, acollidor i ple de coreligionaris, i ens impulsa a sortir-ne per explicar i transformar la realitat que vivim, amb gent que poden tenir altres creences i altres ideologies, però amb qui compartim un mateix ideal de justícia i de pau.

Actualment, només és lícit promoure aquests dos valors des d’una opció d’aprofundiment democràtic, la qual cosa ja significa un posicionament polític. De fet, hi ha algunes confessions cristianes que accentuen el fet que els cristians no som d’aquest món, i que no és en la transformació de la realitat terrenal en la qual cal esmerçar esforços. En canvi, el magisteri pontifici defensa la contribució en la millora del món terrenal. (Gaudium et Spes 39) I per si no quedés prou clar com contribuir-hi, proclama que és una exigència de la dignitat de persones que aquestes prenguin part activa en la vida pública (Pacem in Terris 68). I no només cadascun dels catòlics, sinó que l’Església contribueix a això: que la justícia i la caritat vigeixin més àmpliament dintre de les fronteres de la nació i entre les nacions. (GS 76)

Això no obstant, com bé ha recordat recentment l’arquebisbe de Barcelona, amb paraules d’aquesta darrera encíclica, “la comunitat política i l’Església, en llur propi camp, són recíprocament independents i autònomes”. I el text continua: “Però ambdues, si bé amb títol divers, serveixen la vocació personal i social dels mateixos homes”. En conseqüència, cal distingir clarament les institucions polítiques i les religioses, però no pas separar política i religió, perquè només faltaria que els cristians renunciéssim a aportar els nostres valors a la gestió de la convivència!

Per tant, els catòlics barcelonins tenen una gran contribució a fer el 10 d’abril. Consisteix a fomentar i participar activament en la consulta per la independència que se celebra fins al 10 d’abril. I per què els cristians ens hem de sentir especialment concernits?

Justament en un moment caracteritzat per l’atzucac institucional, que malmet la convivència entre els diversos pobles que formem part de l’Estat espanyol, els catòlics hem de ser signe d’esperança,i no deixar la relació entre aquests pobles en mans dels interessos partidistes.

Justament quan hi ha partits polítics i mitjans de comunicació espanyols que atien l’odi entre els pobles, els catòlics catalans hem d’implicar-nos en la resolució de conflictes de manera serena i pacífica. Per això, quan hi ha ciutadans catalans que volen la independència des del sentiment de greuge i ciutadans espanyolistes que volen la submissió del poble català sense reconèixer-hi la seva dignitat, expressada pels bisbes catalans en el document Arrels cristianes de Catalunya (1985), cal que els catòlics s’impliquin en la consulta com a manera de fomentar una relació respectuosa i recíprocament fructífera entre les nacions. Com podríem els catòlics deixar d’explicar que s’ha d’anar a votar a favor de la pau entre els pobles i no pas en contra de ningú? Que cadascú decideixi en consciència i llibertat si això s’ha de donar abans dintre d’un mateix estat o bé en dos projectes polítics diferenciats dintre de la Unió Europea. “Per tant –proclama formalment el Concili Vaticà II–, que tots els ciutadans recordin el dret i alhora el deure d’usar el seu vot lliure per a promoure el bé comú.” (GS 75)

Per acabar, recordem que la darrera paraula a missa, així com en la societat, la tenim el poble: donem gràcies a Déu.