Tot és increïble

Publicat el 23 de febrer de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/184-el-govern-no-retalla-tant

Ara que tothom ha pres consciència que d’on no n’hi ha no en raja, i que no tenim més remei que retallar fins i tot allò que havíem acordat considerar necessari i imprescindible, val la pena fer una reflexió sobre les retallades en l’administració pública.

Deixem ara de banda que el mateix conseller Mas-Colell considera desorbitada la contribució fiscal de Catalunya. Deixem també de banda les retallades a les prestacions socials (pensions de vellesa, subsidis d’atur, prestacions de maternitat, etc.). I ara fixem-nos en les retallades de les despeses de l’administració, per veure com es fan anar les tisores.

Pla de pensions

Els treballadors de la Generalitat percebem diverses formes de remuneració. A més del salari, també rebem vals restaurant, podem beneficiar-nos d’un fons d’acció social que compensa diverses eventualitats (naixements, estudis, parents dependents, defuncions, etc.), i des del 2004 rebem una aportació anual a un fons privat de pensions. Aquesta aportació és força minsa, però les condicions econòmiques són extraordinàries, perquè en som titulars més de 100.000 partícips. La pensió de jubilació de la majoria de treballadors serà una mica inferior al seu sou actual. En canvi, si els alts càrrecs només comptessin amb la pensió de la Seguretat Social tindrien una fortíssima reducció d’ingressos quan es jubilessin. Per tant, aquests sí que tenen molt d’interès a completar aquest pla de pensions de la Caixa, amb condicions tan favorables. Qui ha pres la decisió de retallar els sous i mantenir un pla de pensions privat per a tota la plantilla? I per què? Potser per no fer enfadar els senyors de la principal entitat bancària del nostre país?

Programari

Bona part de la plantilla de la Generalitat treballem amb ordinador. L’ordinador es pot fer funcionar amb dues menes de programari: el lliure i el de propietat. El programari lliure és gratuït, adaptable a les necessitats (i a la llengua) dels usuaris, i fomenta la innovació entre els usuaris. En canvi, el programari de propietat vincula l’usuari amb una empresa, aquesta pretén el monopoli a través de la incompatibilitat amb els productes dels competidors, la innovació queda restringida als investigadors que formen part de l’empresa informàtica, etc. Aleshores, el funcionari es pregunta: quin interès té l’administració en pagar tantes llicències per a utilitzar els programes d’una gran empresa nord-americana, que tradueix els productes al català tard i parcialment, i que ha produït alguns sistemes operatius famosos per deixar penjat l’aparell? Si l’alternativa és gratuïta, i fomenta que els catalans siguem més oberts a la innovació, per què continuem sotmesos al programari de codi tancat? Per no molestar els senyors d’una gran multinacional nord-americana?

És pensant en tot això que un s’adona que es redueixen dràsticament els pressupostos públics sense renunciar als encàrrecs milionaris a grans empreses. I és clar, així ni un se sacrifica a gust ni el govern resol el dèficit… Si tot això va ser possible amb governs d’esquerres, a qui li queda esperança? Doncs a mi: com que el Govern afirma que la crisi és tan i tan forta, jo crec que es veuran obligats a retallar fins i tot això. No us sembla?

Ah, i no ens n’oblidem:

Beneficis de la Caixa en l’exercici 2010: 1.507 milions d’euros.
Beneficis de Microsoft entre octubre i desembre de 2010: 6.630 milions de dòlars.

Publicat el 2 de maig de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/175-2013-01-23-06-31-05

Article publicat el 8 de juny de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/170-per-no-fer-caure-els-joves-en-el-relativisme

L’Església té dificultats per moure’s en una societat que ha deixat de dominar. Aquest dissabte mateix, un bisbe explicava davant d’un nodrit grup de catòlics que sovint se li etziba que l’Església parli tant de sexe, i tan poc de qüestions socials. I ell responia que en les seves cartes pastorals parlava sovint de qüestions socials, i en comptades ocasions es referia al sexe. Així doncs, cal reconèixer que un problema és que els mateixos catòlics ens informem més pels mitjans generals que pels eclesials. Haurem d’analitzar-ne el motiu.

Ara bé, hi ha problemes que no són de comunicació, sinó de concepte. Podríem dir que l’Església crea confusió. De la veritat que Déu estima tothom i accepta cadascú com és, no es pot passar a adular qualsevol accions de tothom. Tots estarem d’acord que defensar la dignitat de lladres i prostitutes no equival a defensar els robatoris ni el sexe de pagament. Doncs igualment caldria fer amb bisbes i policies, exemples que vénen a tomb a causa de dues notícies recents.

La primera notícia sorprenent és el fragment de l’homilia de la missa en celebració del Dia de les Esquadres, que ha transcendit a la premsa: “El Senyor és en les vostres actuacions”. La frase, si el periodista va entendre-la bé i fonts oficials no l’han desmentit, té dos inconvenients: el que diu i el que s’entén. Dir que les accions d’un determinat col·lectiu són bones (igualment si diem que són dolentes) és agosarat, i jo només m’atreviria en grups molt reduïts i que ratllessin la santedat. Però dir això a un cos policial una setmana després d’una polèmica càrrega contra joves manifestants pacífics, que aixecaven les mans com a signe de no agressió és, com a mínim, inoportú. Sobretot si no van acompanyades d’alguna mostra de suport als joves que es mobilitzen pacíficament per a una societat més justa i més democràtica.

L’altra notícia que fereix la meva sensibilitat és que l’organització de la Jornada Mundial de Joventut que se celebrarà a Madrid el proper estiu contracti (és a dir, pagui) la desfilada en un Via Crucis d’una companyia de la Legión de Honor (150 soldats) per traslladar el Cristo de la buena muerte. No aconsegueixo capir quina és la pretensió dels organitzadors. Fer créixer les vocacions militars entre els joves catòlics? Posar la vida castrense com a model de vida cristiana? Mostrar la convivència entre la institució religiosa i les forces armades més arnades? No sé quin d’aquests objectius és pitjor!

No es poden tenir dos amos. I tota l’Església hauria de ser especialment pulcra en distingir els signes de vida i la cultura de la mort. Més que res, per no fer caure els joves en el relativisme.

Publicat el 19 de desembre de 2011: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/142-pagar-justos-per-evasors

Publicat el 10 de setembre de 2012: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/106-la-llengua-de-la-llibertat

Article publicat el 19 de novembre de 2012: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/95-2013-01-23-05-22-27

Encara falta una setmana, però podem endevinar les declaracions dels candidats durant la nit electoral. Si ha pujat l’abstenció, entre tots hem fer una revisió del sistema i els altres partits han de reconèixer que la seva campanya (bruta, radical, demagògica o el que s’escaigui) ha perjudicat molt. Si, pel contrari, ha augmentat el nombre de votants, el vencedor felicitarà els electors pel seu esforç, mentre que els qui se sentin perdedors, es consideraran víctimes d’un sistema polaritzador en el qual només les baixes passions mobilitzen.

De fet, associen la democràcia als números, quan és evident que la democràcia és de lletres. Una major o menor participació electoral ens diu ben poc de la qualitat democràtica. La major participació electoral no té res a veure amb la claredat dels programes, la responsabilitat dels candidats, la informació dels electors, ni l’equanimitat dels periodistes. Per fer perviure la democràcia, cal millorar-la, no incrementar-la. És una qüestió qualitativa, no pas quantitativa.

La democràcia representativa ha donat molt de si, però mostra signes clars d’esgotament. Cal superar el model actual per una democràcia participativa. La diferència no consisteix en augmentar el nombre de vots, ni tampoc el nombre de consultes, i molt menys els pressupostos de les campanyes electorals. Es tracta de posar l’accent en el procés de deliberació en lloc del resultat. De primar els arguments per sobre del nombre de partidaris. De prioritzar la qualitat per sobre de la quantitat. De cercar consensos en lloc d’imposar victòries. De respectar les minories i no pas protegir les majories. Només es pot millorar la política amb interlocutors que pugin canviar de parer després d’escoltar-se.

Des d’aquesta concepció de la democràcia, ni els parlaments són inútils (m’abstinc d’opinar sobre el senat) ni els diputats unes sangoneres, sinó que poden simbolitzar i canalitzar els debats que es donen al carrer. La lògica diu que per a això cal una regeneració que faria perdre poder a qui actualment el controla: els partits haurien d’aprovar una llei electoral que permetés llistes obertes, més proximitat entre el càrrec electe i el ciutadà, programes electorals amb força contractual, etc.

Però ves per on, mentre esperem una nova llei electoral, els canvis han vingut de la base. En les darreres setmanes, s’han donat unes circumstàncies que han propiciat un escenari tan esperançador com imprevist. Els partits han quedat superats per les demandes ciutadanes. Els partits no han aconseguit enquadrar tothom segons les seves consignes, sinó que tota mena d’assemblees locals i xarxes socials han imposat una agenda de final obert, que els partits havien evitat tant temps com han pogut.

A nivell nacional, després de dècades de decepcions i humiliacions, la ciutadania ha assajat tota mena d’eines per fer-se sentir davant de l’immobilisme dels poders establerts. Hi ha hagut les consultes ciutadanes iniciades a Arenys de Munt, desobediència civil en les autopistes que concentren escandalosament tants peatges a Catalunya, pagament directe a la Generalitat dels tributs espanyols, municipis que s’han declarat lliures, tota mena de debats, xerrades i assemblees, i una llarg etcètera fins arribar a treure al carrer un milió i mig de catalans al carrer.

A nivell social, la plataforma d’afectats per les hipoteques, per definició una agrupació de persones empobrides i famílies desgraciades, han aconseguit estendre la seva preocupació a grups tan impermeables com els jutges i els cossos policials, els quals consideren que estan fent complir unes lleis que desnaturalitzen les seves funcions, d’impartir justícia i preservar l’ordre. I aquestes plataformes d’afectats, dificultant físicament els desallotjaments, han aconseguit generalitzar la percepció que els governs defensen els bancs que els condonen els crèdits, i no pas els ciutadans que els voten.

En ambdós casos, la crisi elimina el marge de confiança que el ciutadà diposita en les institucions, i aquest decideix participar directament. Els partits que no entenen el debat que ha generat la ciutadania queden descol·locats. Aquesta tardor, els partits van a remolc. Quan pretenen fer combregar amb rodes de molí, quan proposen vies que han estat reiteradament obstruïdes, quan pretenen que els desitjos dels poderosos s’imposin sobre les necessitats d’una majoria, quan addueixen lleis derogables per ofegar drets humans universals, quan passa tot això, succeeixen dues coses: la primera, que els partits deixen de representar ciutadans i passen a defensar interessos. I la segona, que s’esdevé un canvi de règim i es posen a la picota tots els privilegis polítics i econòmics tolerats fins aleshores.

La crisi és molt dura, però amb esperança és més fàcil passar-la i sobretot sortir-ne més ben parats. Som més exigents i més actius. Ens creiem menys les promeses, però estem més organitzats per apropar les utopies. La participació política no arribarà d’un pla estratègic, sinó de la necessitat de solidaritat humana i del deure d’aturar la impunitat. Sense dirigismes i sense por, arriba una democràcia sense tabús.

Publicat el 17 de gener de 2013: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/87-2013-01-22-09-38-04

M’apassionen els debats polítics que no es corresponen amb les coordenades típiques d’esquerra – dreta, o les seves derivades: progressista – conservador, liberal – tradicional, etc. Són debats que requereixen arguments, i en els quals no serveixen les afiliacions. Tinc la sensació que aquests debats proliferen, fins al punt que la munió de partits que apareixen amb vocació minoritària donen resposta a qüestions que incomoden els grans partits.

D’entre aquests debats, n’hi ha alguns de nous, com la gestió de propietat intel·lectual en un entorn digital. En aquest cas, em sembla que es tracta d’un exemple típic d’un canvi de mode de producció i, per tant, d’un canvi d’època històrica. El tema estrella dels partits pirates supera el debat entre producció i distribució típic de tot el segle XX, i els actors habituals queden desfasats defensant un model de negoci caduc, mentre no s’avança en el nou.

Ara bé, la majoria d’aquesta mena de debats són més antics, mai prou ben resolts i habitualment lligats a la moral, com la regulació de la prostitució, de l’avortament o del comerç d’estupefaents. En aquests casos, ni l’adscripció religiosa no és concloent. Fixeu-vos com les víctimes d’aquests àmbits sovint són ateses per persones de profundes conviccions religioses, les quals són les més realistes i menys dogmàtiques. Són àmbits on no queda clar si és la penalització o la despenalització, la que afegeix injustícia i patiment a un mal que ningú no sap com eliminar i, freqüentment, ni tan sols reduir.

Aquests darrers tres exemples tenen en comú que són deutors d’una determinada concepció del cos. I en això també s’hi assembla el debat sobre com cal gestionar les desigualtats entre home i dona entre les persones provinents d’altres cultures i, sobretot, pertanyents a codis familiars propis de religions que aquí són minoritàries. La gent d’esquerra es divideix entre els qui defensen la dignitat de les dones i els que prioritzen el respecte multicultural. Per la dreta, hi ha qui aplaudeix que les famílies estrangeres conservin el repartiment patriarcal de rols i qui considera el masclisme dels estrangers com a mostra de la barbàrie, com si es pugués jutjar el sexisme en funció del seu origen.

El tema de la multiculturalitat encara s’emparenta amb un altre de plena actualitat: el cosmopolitisme i l’autodeterminació dels pobles. I d’aquest, em meravella com la pròpia identitat dificulta la comprensió d’un cas particular, quan la teoria general és tan simple.

És evident, com a mínim pel dret internacional i per la doctrina catòlica, que tots els pobles del món tenen dret a decidir el seu propi futur, i cap nació no té el dret de subjugar les altres. I en canvi, és el pa de cada dia que hi hagi països que neguen aquesta capacitat a les nacions que tenen sota llur jurisdicció, tot adduint que no són nacions, encara que tinguin un passat sobirà, llengua i cultura pròpia, estructura econòmica viable, voluntat ferma i democràticament expressada, projecte respectuós amb les minories, dimensions equiparables a països del seu entorn, etc.

La meva conclusió és clara: quan hi ha una cultura política democràtica i crítica, es pot avançar en la gestió de tots els debats esmentats. Segurament no es poden resoldre, en el sentit de tancar definitivament la qüestió, però bé es poden apropar les parts i negociar propostes provisionals, imaginatives, flexibles i avaluables que no es tanquin a la seva revisió. Però la manca de cultura política democràtica i crítica, no només dificulta el debat: també impedeix la convivència. És a dir, separa.

La setmana passada el Tribunal Europeu de Drets Humans va sentenciar que cinc dirigents abertzales no havien tingut un judici just. El tribunal europeu ha dictaminat que la jutgessa de l’Audiència Nacional no havia estat imparcial. És a dir, confirmava que el tribunal continuador del Tribunal del Orden Público havia vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans.

No ha estat una excepció: encara no fa un any, el mateix tribunal europeu havia condemnat l’Estat Espanyol perquè s’havia privat el dret de defensa a l’expresident del Parlament Basc Juan María Atutxa. I anteriorment, havia condemnat Espanya perquè Garzón havia negligit les denúncies de tortura.

Actualment, dos líders civils i diversos governants catalans, entre els quals un candidat a presidir la Generalitat de Catalunya detingut enmig dels debats d’investidura, estan empresonats a l’espera d’un judici ple d’irregularitats processals sobre uns fets que diversos tribunals europeus ja han declarat que no són constitutius dels gravíssims delictes que els imputen.

Evidentment, qualsevol condemna del TEDH és una vergonya. Ara bé, cal tenir en compte que en aquestes condemnes l’abast de les irregularitats van molt més enllà dels denunciants i corrompen tot el sistema. A més dels acusats, les irregularitats afecten tots els electors que s’han vist privats de ser representats per aquells que van sortir elegits. I encara més, qualsevol majoria parlamentària queda deslegitimada per no ser representativa de la voluntat popular.

Com que les autoritats espanyoles no han mostrat cap gest de contrició, tot fa pensar que l’Estat no pensa revisar res arran d’aquestes condemnes i que continuarà subvertint els resultats electorals. A més de no interessar-li, no ha notat prou pressió ciutadana. Tot sembla indicar que algú ha calculat que per a l’Estat el benefici de reprimir il·legalment opositors és molt superior al cost que impliquen aquestes sentències al cap d’uns anys.

¿Com definiríeu aquesta concepció que considera que l’Estat està més unit quan s’exerceix la força que quan actua amb sentit de justícia? Què pretén unir d’aquesta manera? La ciutadania? Per què la ciutadania hauria de fer costat a un Estat que avantposa la pròpia defensa a la dels principis constitucionals?

Una mentalitat democràtica sempre sostindrà que la millor forma de defensar un Estat és que les institucions es mantinguin lleials a les seves funcions i facin de contrapès les unes amb les altres. Allò que dona seguretat és l’equilibri entre poders i no pas l’ús de la força. Només una concepció autoritària de la pàtria s’atreviria justificar l’extralimitació dels aparells estatals. De fet, aquesta és la demostració d’una gran feblesa: quina poca confiança en la democràcia creure que un aparell judicial imparcial afebleix l’Estat!

¿No tenim clar si és millor posar la justícia al servei de l’Estat o l’Estat al servei de la justícia? Només el nacionalisme exacerbat avantposa la imaginada essència pàtria a la justícia, la convivència o la pau. Qui pot aturar aquesta degradació? Els altres poders de l’Estat que se’n beneficien? De cap manera! Només la ciutadania informada i organitzada, amb el suport de les instàncies internacionals de defensa dels drets humans, pot rescatar l’Estat dels poders que se l’han apropiat i l’instrumentalitzen a favor seu.

Publicat a Justícia i Pau en català i castellà

Vagi la meva conclusió per endavant: la campanya #mugronslliures és excel·lent i un exemple a seguir en la lluita contra el racisme.

L’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès regulava la indumentària de les persones usuàries de les piscines municipals a través d’un reglament que discriminava per gènere. En lloc d’aixecar la discriminació (obligant tothom a tapar-se el pit o permetent mostrar-lo, també a tothom) ha recorregut a la forma progre de vulnerar els drets fonamentals: sotmetent-los a votació.

¿Us imagineu que es posés a debat amb un procés participatiu la discriminació a l’Església per obrir un temple o la discriminació dels homosexuals per accedir a la funció pública? Tothom veuria que és absolutament inadmissible perquè els drets s’han de respectar sense regateig.

Així com les mentides només s’aguanten amb més mentides, les discriminacions també porten noves discriminacions per dissimular. Com que decidir si es discrimina les dones fa mal als ulls, calia suavitzar-ho amb una altra discriminació: que només votessin les dones. Quan els nudistes plantegin que la norma els discrimina, espero que l’Ajuntament mantingui el criteri de permetre que només votin aquests, les “persones afectades” segons es pot llegir en la nota de l’ajuntament.

Davant d’aquesta controvèrsia apareix la campanya #mugronslliures. Les tres ratlles que conformen el manifest són precises i concises. No demanen ensenyar el pit ni tapar-lo, així com tampoc no diuen que les dones hagin de fer el mateix que els homes. Simplement exigeixen la supressió de la discriminació per gènere.

És una llàstima que m’hagi perdut la campanya electoral i no tingui de primera mà els arguments que han portat 148 dones a votar a favor de la discriminació. I em sap greu perquè tots els arguments que se m’acudeixen per defensar el manteniment de la prohibició del topless a les persones a qui se’ls ha assignat el gènere femení són exactament equivalents als que esgrimeixen els extremistes islamistes, que en algunes dictadures defensen que les dones han de tapar-se el cabell i de vegades fins i tot el rostre: la moral, la tradició, la provocació, l’erotisme, una determinada concepció de la religió, el patriarcat, el cos femení com a objecte de desig…

No se m’acut com es pot defensar l’obligació de les ametllatanes de tapar-se el pit i alhora el dret de les musulmanes a anar amb el cap destapat sense incórrer en una gran incoherència. Entenc que tots els majors d’edat han de tenir dret a decidir personalment com es mostren en públic, bo i acceptant unes convencions que al segle XXI no poden ser discriminatòries. Només comprenc la discriminació a unes dones i l’exigència de la llibertat en unes altres des del supremacisme de qui pensa que els nostres costums són bons perquè vivim en democràcia i els costums dels altres són dolents perquè són diferents als nostres. I aquesta línia de pensament no lliga gaire amb els drets humans.

Article publicat al web de Justícia i Pau en versió catalana i castellana (27/3/2018)

En analitzar els sistemes democràtics és habitual fixar-se molt en la normativa i els mecanismes de control entre els diversos poders, i poc en la cultura política dels diversos actors. Però el funcionament del sistema només és correcte quan tots els poders tenen una actitud apropiada. En aquest sentit, només cal que un del sectors no col·labori lleialment amb el sistema perquè es produeixin abusos que malmeten la convivència.

Si la majoria d’electors voten partits populistes, com ha passat a Itàlia, o no penalitzen els partits corruptes amb molts centenars de càrrecs electes imputats, com passa a Espanya, la democràcia no funciona. Si la premsa afavoreix el populisme punitiu en lloc d’afavorir una política de reinserció, la democràcia no funciona. Si la judicatura no renova la mentalitat dictatorial i segueix les directrius de partits ultradretans extraparlamentaris com Vox fins i tot en contra de la fiscalia, la democràcia no funciona. Si el Tribunal Constitucional no respecta el pacte constituent que força que els Estatuts d’Autonomia estiguin avalats tant per les Corts com per l’electorat de la comunitat autònoma, la democràcia no funciona. Si el cap d’estat no electe avantposa la imposició per la força de la llei elaborada en un context franquista per sobre de l’aprofundiment democràtic, la democràcia no funciona.

La recuperació de la Generalitat de Catalunya l’any 1977 va ser fruit de la pressió popular i de la negociació estatal amb les forces democràtiques. Això contrasta amb moltes altres institucions espanyoles creades des del poder i, per tant, al seu servei. “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia” era el clam d’una societat que exigia democràcia com a única forma d’assolir la convivència. I aquesta ciutadania no ha deixat d’organitzar-se perquè el sistema estigui millorant permanentment i serveixi al conjunt de la ciutadania. Aquesta és l’única manera d’aconseguir que la democràcia no esdevingui una carcassa formal sense redistribució de poder real. La democràcia no en té prou amb els electors: necessita demòcrates actius.

Si la democràcia necessita demòcrates per establir-se, les dictadures també necessiten qui les promoguin. I el procés republicà a Catalunya no és només la resposta a una falta d’expectatives o la incomprensió de les institucions espanyoles a la seva singularitat. La transició cap a un nou estat també és la reacció al feixisme latent durant anys i que s’ha desfermat desacomplexadament en els darrers mesos.

Els partidaris de la unitat d’Espanya són els únics que han atacat veïns amb escopetes. Els espanyolistes són els únics que han agredit vianants que mostraven signes de solidaritat, incloent dones i nens. Els atacs ultres com el de la seu cultural Blanquerna de Madrid, el setge a una assemblea de càrrecs electes a Saragossa o les pallisses al final de les manifestacions de Sociedad Civil Catalana no són investigats o no són condemnats o les penes no es compleixen.

Nego rotundament que estigui assimilant tot l’unionisme al feixisme, però no se senten veus crítiques espanyoles que rebutgin la justificació de la força contra les propostes a favor de solucions democartitzadores majoritàries a Catalunya. ¿Aquestes veus no existeixen o són silenciades? La impunitat de feixisme del darrer mig any a Catalunya només és comprensible amb el concurs de la violència policial per part del govern estatal (primer amb els cossos estatals i, amb l’aplicació del 155, també els Mossos), l’arbitrarietat de la judicatura, la complicitat dels grans mitjans de comunicació i l’empara del Borbó en el discurs del 3 d’octubre.

El problema no és l’obsolescència de la Constitució. Costa una mica més exculpar les institucions que no han entès la Carta Magna com a base de la democràcia sinó com a topall i, en conseqüència, no han afavorit el seu paper com a garant de la convivència sinó com a coartada per a l’acumulació del poder, que ha preservat en unes mateixes famílies. Ara bé, el problema gros és la falta d’un poble preparat per fer front al deteriorament institucional. Si dos pobles amb cultures polítiques tan diferents no es posen d’acord en com regenerar junts la democràcia, han de trobar alternatives que els permetin avançar cadascuna al seu ritme. Si mai trobeu un demòcrata disposat a utilitzar la força per imposar la seva idea de democràcia, allunyeu-vos-en. Ni que compartiu la seva idea de democràcia. La democràcia no en té prou amb els electors: necessita demòcrates actius.

Qüestionari publicat al Butlletí de la Facultat de Ciències Polítiques i de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (Núm. 148. Gener 2018)

En què consisteix la teva feina? 
Els tres especialistes en religions que treballem a la Direcció General d’Afers Religiosos ens hem format en aquesta facultat. Ens ocupem de tasques molt diverses, com informar les entitats religioses sobre tràmits administratius, assessorar les administracions locals sobre la gestió de la llibertat religiosa, formar a tota mena de professionals (mestres, serveis socials, policia, etc.), gestionar web i xarxes socials, atendre premsa, elaborar informes per a la conselleria, etc.

Com vas accedir-hi? 
Jo vaig començar a especialitzar-me en sociologia de la religió abans que hi hagués cap organisme públic a Catalunya que s’ocupés d’aquesta àrea. Per tant, tenia interès en una matèria amb unes expectatives laborals molt reduïdes. L’auge de la diversitat religiosa des de fa vint anys i la preocupació política per la institucionalització d’organitzacions religioses formades per immigrats va situar aquesta matèria en l’agenda pública. L’any 1999, l’Ajuntament de Barcelona va encarregar el primer mapa religiós de la ciutat a l’ISOR, i l’èxit de la recerca va fer que l’any següent la Generalitat ens encarregués el Mapa Religiós de Catalunya, que és la principal base de dades sobre el fenomen i que es va actualitzant periòdicament. Quan la Direcció General d’Afers Religiosos va necessitar especialistes, va fitxar sociòlegs que coneixíem el terreny de primera mà.

Com valores la formació rebuda a la Facultat?
La facultat va donar una bona base de partida, sobretot per la diversitat de perspectives que oferia el professorat. L’àmbit de les religions és un niu d’estigmatitzacions i prejudicis, i la formació de la facultat facilitava una aproximació crítica i oberta. En relació a la meva especialitat, sense dubte vaig anar a parar a un gran centre de referència, que gràcies al mestratge del Dr. Joan Estruch manté un gran prestigi.

Com veus la Facultat des de la pràctica professional, quines coses creus que es podrien millorar?
Ara torno a estar en contacte amb la facultat com a tutor extern d’un estudiant de grau. Tant en llicenciar-me com ara, veig que la formació és sòlida i permet abordar reptes en àmbits ben diversos i amb molta facilitat per participar en equips interdisciplinaris. La principal àrea en la qual he hagut de buscar formació complementària ha estat en l’àmbit jurídic. L’he necessitada tant pel fet de treballar en l’administració pública com per contextualitzar la llibertat religiosa. La sociologia ha d’entendre la societat més enllà de les normes legals, però no pot obviar el dret per entendre els fenòmens globalment.

Quin/s consell/s donaries als futurs politòlegs i sociòlegs de la Facultat?
En la meva promoció, hi havia diversos estudiants que, com jo, teníem molt clar el centre d’interès: joventut, gènere, educació, turisme… i en el meu cas, religió. Els treballs solien ja enfocar-se cap a les respectives especialitats i a més estàvem implicats en grups d’aquests àmbits. La nostra inserció laboral va ser més ràpida que aquells que havien estudiat sociologia sense implicar-se gaire en entitats i moviments socials. A la universitat us donaran eines, però només podreu conèixer de debò la societat ficant-vos en ambients ben diversos!

Podeu saber més del Joan al seu blog i al seu perfil de Twitter.

Publicat originalment el 10/2/2011 a El Punt Avui

A la missa de diumenge 10 d’abril, el prevere acabarà, com sempre, amb les paraules “aneu-vos-en en pau”. Aquesta exclamació no és una invitació a sortir a comprar el tortell amb la família, sinó a ser testimonis de la pau i l’esperança que Crist ens dóna i que hem reviscut en l’eucaristia. En aquest sentit, impedeix que ens quedem al temple, acollidor i ple de coreligionaris, i ens impulsa a sortir-ne per explicar i transformar la realitat que vivim, amb gent que poden tenir altres creences i altres ideologies, però amb qui compartim un mateix ideal de justícia i de pau.

Actualment, només és lícit promoure aquests dos valors des d’una opció d’aprofundiment democràtic, la qual cosa ja significa un posicionament polític. De fet, hi ha algunes confessions cristianes que accentuen el fet que els cristians no som d’aquest món, i que no és en la transformació de la realitat terrenal en la qual cal esmerçar esforços. En canvi, el magisteri pontifici defensa la contribució en la millora del món terrenal. (Gaudium et Spes 39) I per si no quedés prou clar com contribuir-hi, proclama que és una exigència de la dignitat de persones que aquestes prenguin part activa en la vida pública (Pacem in Terris 68). I no només cadascun dels catòlics, sinó que l’Església contribueix a això: que la justícia i la caritat vigeixin més àmpliament dintre de les fronteres de la nació i entre les nacions. (GS 76)

Això no obstant, com bé ha recordat recentment l’arquebisbe de Barcelona, amb paraules d’aquesta darrera encíclica, “la comunitat política i l’Església, en llur propi camp, són recíprocament independents i autònomes”. I el text continua: “Però ambdues, si bé amb títol divers, serveixen la vocació personal i social dels mateixos homes”. En conseqüència, cal distingir clarament les institucions polítiques i les religioses, però no pas separar política i religió, perquè només faltaria que els cristians renunciéssim a aportar els nostres valors a la gestió de la convivència!

Per tant, els catòlics barcelonins tenen una gran contribució a fer el 10 d’abril. Consisteix a fomentar i participar activament en la consulta per la independència que se celebra fins al 10 d’abril. I per què els cristians ens hem de sentir especialment concernits?

Justament en un moment caracteritzat per l’atzucac institucional, que malmet la convivència entre els diversos pobles que formem part de l’Estat espanyol, els catòlics hem de ser signe d’esperança,i no deixar la relació entre aquests pobles en mans dels interessos partidistes.

Justament quan hi ha partits polítics i mitjans de comunicació espanyols que atien l’odi entre els pobles, els catòlics catalans hem d’implicar-nos en la resolució de conflictes de manera serena i pacífica. Per això, quan hi ha ciutadans catalans que volen la independència des del sentiment de greuge i ciutadans espanyolistes que volen la submissió del poble català sense reconèixer-hi la seva dignitat, expressada pels bisbes catalans en el document Arrels cristianes de Catalunya (1985), cal que els catòlics s’impliquin en la consulta com a manera de fomentar una relació respectuosa i recíprocament fructífera entre les nacions. Com podríem els catòlics deixar d’explicar que s’ha d’anar a votar a favor de la pau entre els pobles i no pas en contra de ningú? Que cadascú decideixi en consciència i llibertat si això s’ha de donar abans dintre d’un mateix estat o bé en dos projectes polítics diferenciats dintre de la Unió Europea. “Per tant –proclama formalment el Concili Vaticà II–, que tots els ciutadans recordin el dret i alhora el deure d’usar el seu vot lliure per a promoure el bé comú.” (GS 75)

Per acabar, recordem que la darrera paraula a missa, així com en la societat, la tenim el poble: donem gràcies a Déu.

Publicat a Barcelona Metròpilis, 101, dintre del dossier La pau en moviment. (Octubre 2016)

A Barcelona s’han succeït èpoques de bona entesa entre comunitats i episodis tan llastimosos com pogroms, tribunals de la Inquisició i crema de convents. Actualment la ciutat és un referent de pau entre religions, que aporten cohesió i convivència. Com s’ha aconseguit?

Si hem de definir religiosament Catalunya, el país es caracteritza per la diversitat; la capital n’és el millor exemple des de fa cent cinquanta anys. Els protestants van crear la primera comunitat a Barcelona durant la Primera República, i durant el segle xx s’hi han implantat contínuament noves confessions: el 1903, els adventistes; el 1917, els jueus; als anys quaranta, els testimonis de Jehovà, els mormons i els bahaistes; als anys setanta, els hinduistes, els musulmans i els cristians ortodoxos; als vuitanta, els budistes; als noranta, els sikhs; a començaments del nou mil·lenni, els taoistes, i més recentment, els druides i ravidassis. Tot això, deixant de banda altres moviments com l’espiritisme i la maçoneria, molt influents en èpoques passades.

Tot i que la història de la diversitat religiosa a Barcelona es remunta a un segle i mig, es percep com una novetat perquè la visibilització pública del fenomen i la incorporació a l’agenda política es produeixen tot just fa dos decennis. Podem afirmar que la diversitat religiosa ha crescut exponencialment en les darreres dècades, comptant-hi fidels o centres de culte, amb el benentès que moltes pràctiques religioses s’han difós extraordinàriament a través de participants sense adscripció religiosa: meditació, ioga, taitxí, gospel… Ara bé, a més del creixement numèric, aquest pluralisme s’ha tornat també més divers, fins al punt que costa distingir les iniciatives religioses i espirituals respecte de moltes altres de caràcter filosòfic, parapsicològic, humanista, filantròpic i, fins i tot –reconeguem-ho– amb finalitats lucratives.

De la repressió a la llibertat

El pitjor moment per a la llibertat religiosa en la història contemporània va ser la Guerra Civil. Els opositors a la llibertat religiosa (tant els partidaris del nacionalcatolicisme com les faccions anticlericals) es van acarnissar amb els catòlics demòcrates i els creients d’altres confessions. El primer gest significatiu de reconciliació no va arribar fins al 1947, amb les festes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, promogudes activament pels sectors catòlics catalans més oberts, clarament oposats al règim dictatorial.

Aquests mateixos sectors van anar creant estructures i dinàmiques en la línia del posterior Concili Vaticà II (1962-1965), a favor de les llibertats, el pacifisme i l’ecumenisme. En aquells anys s’esdevenen la Caputxinada, la manifestació de capellans o la fundació de Comissions Obreres en una parròquia, i es creen entitats com Pax Christi, el Moviment Internacional d’Intel·lectuals Catòlics i Justícia i Pau, que sovint treballen amb altres entitats socials. En aquells anys també es funda el Centre Ecumènic de Catalunya, que, amb fra Joan Botam al capdavant, esdevé el referent de l’ecumenisme.

El procés de secularització fa perdre fervor a aquest sector proconciliar, però, al cap i a la fi, la seva manera de fer dialogant i acollidora acaba esdevenint el patró habitual per a la cooperació entre les comunitats religioses, algunes delmades durant la dictadura i d’altres implantades amb gran precarietat.

Punt d’inflexió

La consolidació de la llibertat religiosa en la democràcia, la immigració de població provinent de països poc (o gens) secularitzats i l’intercanvi cultural facilitat per la globalització van desfasar els antics litigis sobre el paper de la religió en la societat i, sobretot, la desconfiança entre confessions.

En cinc anys hi va haver a Barcelona una eclosió del diàleg interreligiós i el reconeixement social del fet religiós, que van convertir la ciutat en un referent internacional. L’Ajuntament va crear el Centre Interreligiós de Barcelona (actualment, Oficina d’Afers Religiosos) l’any 1999 i un any després la Generalitat de Catalunya va posar en marxa l’organisme que ara s’anomena Direcció General d’Afers Religiosos. Ambdues institucions van encarregar el mapa religiós a Investigacions en Sociologia de la Religió, equip de la Universitat Autònoma de Barcelona dirigit per Joan Estruch, que va fer aflorar tota la diversitat religiosa desconeguda fins aleshores. La seva difusió va fomentar una imatge més plural de la ciutat i alhora es van iniciar polítiques de reconeixement institucional, subvencions, sensibilització i mediació.

Simultàniament, sota el mestratge de Raimon Panikkar, el lideratge de Fèlix Martí i la direcció de Francesc Torradeflot, es va crear l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, que ha estat el laboratori més fructífer per a aquest diàleg: crea grups de diàleg; publica la revista Dialogal i altres materials; assessora administracions, i coordina la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós, que agrupa una vintena d’associacions des de Perpinyà fins a Alacant i des de Lleida fins a Palma. Al costat de l’Ajuntament, va aconseguir que Barcelona fos la seu del IV Parlament de les Religions del Món, en el marc del Fòrum de les Cultures 2004. En conseqüència, l’arquebisbat de Barcelona crea el Grup de Treball Estable de Religions, que agrupa cinc comunitats de la ciutat. Amb aquesta plataforma, la sinergia institucional, acadèmica i social es completa amb la coordinació de representants de les confessions catòlica, protestant, ortodoxa, islàmica i jueva.

Aquest devessall de projectes no ha estat exempt de tensions, però ha establert una base de confiança, de coneixença mútua i d’horitzons que consoliden la convivència a llarg termini. Si bé no respon a cap pla preestablert prèviament, s’ha acabat bastint un sistema singular. Ha esdevingut un referent a escala internacional, no tant per ser copiat, sinó com a model sostenible que creix (organismes com el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa, editorials com Fragmenta, etc.) i alhora també es reprodueix a escala local. Així, per exemple, quan s’ha anunciat el trasllat d’un oratori islàmic al Raval, ha estat un conjunt d’entitats de diverses confessions les que han sortit a defensar el seu dret a obrir un centre de culte. A Barcelona, totes les confessions col·laboren a favor de la llibertat de culte.

Aquesta col·laboració interreligiosa serà posada a prova constantment. El context internacional torna a tensar-se, ara a compte de l’extremisme gihadista i de la islamofòbia, i a escala nacional, ara que la llibertat religiosa ja no és un dret qüestionat, caldrà abordar la col·laboració entre religions i Estat. La necessària actualització de l’obsoleta normativa de llibertat religiosa obligarà a eliminar les prerrogatives de l’Església catòlica (opció aconfessional) o bé estendre-les a d’altres confessions (opció pluriconfessional). En qualsevol cas, el coneixement per part de la societat del món associatiu religiós, i la interacció dels diversos actors (confessions, entitats, etc.), eviten la proliferació de prejudicis, limiten l’abast dels conflictes puntuals i posen en pràctica el diàleg que totes les confessions prediquen.

Introducció de l’article (PDF) publicat a: La immigració a Catalunya avui: anuari 2004. Fundació Jaume Bofill, Barcelona, 2005, p. 353-379

La dinàmica secularitzadora iniciada fa unes dècades a Catalunya s’ha vist interpellada per diversos fenòmens. Un d’aquests fenòmens, si no el principal, és l’arribada de persones provinents d’altres països que propicien l’obertura de noves comunitats religioses alhora que generen transformacions en les existents. La immigració és cabdal per comprendre els canvis en el mapa religiós català així com per entendre el nou rol que adquireix la gestió del pluralisme religiós en l’agenda política.

Però més enllà d’aquestes tendències generals, aquest article pretén examinar quines han estat les dinàmiques internes de cada tradició religiosa davant del fet migratori, tenint en compte tant les que porten més d’un segle a Catalunya com les que s’han “importat” recentment. A partir d’aquí, intentarem esbossar unes breus reflexions sobre alguns dels principals reptes a què s’enfronten, tant les mateixes comunitats religioses com els altres agents socials, a l’hora de gestionar la diversitat religiosa.

Per dur a terme aquesta tasca, però, caldrà que prèviament ens desfem d’algunes idees preconcebudes a què hom recorre amb facilitat a l’hora de parlar de la diversitat religiosa. Només així podrem entendre quin és el context en el qual es desenvolupen en l’actualitat les diferents confessions religioses a Catalunya.

Autors:

• Joan Gómez i Segalà
• Maria del Mar Griera Llonch
• Agustí Iglesias Sala

Índex:

1. Immigració i diversitat religiosa: les novetats permanents
   • Universalitat de les religions
   • Religió i nacionalitat
   • Graus de religiositat
   • Creació i creixement de les entitats religioses
2. Paper de la immigració en cada confessió religiosa
   • Història recent
   • Encaix dels immigrants en els col·lectius religiosos
   • Confessions implantades a Catalunya formades per immigrants
     • L’islam
     • El sikhisme
     • El cristianisme ortodox
   • Confessions implantades a Catalunya acollidores d’immigrants
     • El catolicisme
     • El protestantisme
     • L’Església adventista, l’Església dels Sants dels Darrers Dies, els testimonis de Jehovà i el bahaisme
     • El judaisme
3. Reptes de les comunitats religioses
   • Transmissió de la fe en un context migratori
   • Representació política
   • Inserció en l’espai públic
4. Conclusió
5. Bibliografia