Tot és increïble

Publicat a El Ciervo (Número 716, Noviembre 2010)

Autoria: Eulàlia Tort i Joan Gómez

Las limitaciones de nuestra especie nos impiden saberlo todo pero, en cambio, gozamos de unas asombrosas capacidades para la creatividad, la imaginación, la esperanza y la ilusión que nos permiten salir airosos de algunas penalidades que nos son inherentes. Por ejemplo, nuestra incapacidad para responder a las preguntas por el sentido de la vida o de la muerte.

Ante la incertidumbre, todos reaccionamos de algún modo, asumiéndola o trabajando para aniquilarla. En general, habría tres respuestas. Las dos primeras entienden la incertidumbre vital como algo que es posible desvelar. Al interpretar la realidad como si de un enigma se tratara, la magia o los horóscopos serían una suerte de respuesta general de la misma manera que la creencia en la “diosa ciencia”. Ésta “fe” cree que la ciencia de nuestra época es ilimitada y que, algún día, podrá responder a todas las preguntas que nos formulamos. Alabar a esta diosa de bata blanca significa guiar la propia vida con la ilusión de que la acumulación de datos nos conducirá a una especie de “salvación”.

Otra posible respuesta a la incertidumbre vital es la de aquel que entiende la vida como un secreto. El objetivo es confiar en quien conoce la Verdad, lograr ser uno de los privilegiados que tiene respuestas para todo y procurar no ser muy soberbio con el común de los mortales porque, los pobres, viven anclados en la ignorancia.

Finalmente, hay los que entienden la vida como una realidad tan compleja que prefieren contemplarla y disfrutarla. A menudo, supone estar abierto a la trascendencia, sin especial empeño en desmenuzar las grandes preguntas en parcelas domesticables por la razón. Quizás sea la opción más saludable, aunque no todos llegamos a alcanzar este gozo ante el misterio sin que nos aplaste la confusión.

El dilema, pues, no está en creer o no creer. Ante la complejidad del mundo, todos depositamos nuestra esperanza en algo: la ciencia, Dios, la humanidad, el amor, la riqueza, en uno mismo, el azar… Pero quizás uno de los fenómenos más sorprendentes es que entre personas que reconocen un mismo credo, hay actitudes y conductas diametralmente opuestas. Lo determinante en nuestras vidas no son tanto los credos o los contenidos de las creencias como la apuesta por una opción vital. Esto explicaría porque resulta más sencillo compartir experiencias con aquellos que responden a los mismos “esquemas” mientras que puede ser frustrante intentarlo con los hermanos de fe que no comparten los mismos anhelos. Desde aquí entendemos la famosa cita de Karl Rahner cuando habla de los “cristianos anónimos”: personas que a pesar de rechazar la fe cristiana se hallan cerca de la verdad evangélica. Si esto es cierto, tenemos un gran porvenir: ya no tiene importancia ser judío o griego, esclavo o libre, hombre o mujer. Lo importante es la conciencia de fragilidad que une a toda la humanidad. Al menos, de momento.

Publicat el 23 de febrer de 2010: http://justiciaipau.org/justicia-i-pau/estat-d-opinio/233-pobres-mediadors

Els mediadors tenen mala peça al teler. Ja és mala sort per al gremi que el primer professional de la mediació que es fa famós a casa nostra sigui per protagonitzar un conflicte!

En tot l’afer de la mediadora de Cunit, hi ha un seguit d’interrogants que han quedat engolits dintre de la voràgine del políticament correcte. En nom de la llibertat, hem passat per alt un munt de detalls. Com que el cas no donava prou de si, periodistes i opinadors han decidit posar-hi més salsa que la que els litigants oferien, que ja era prou condimentada.

Em sorgeixen alguns dubtes a partir dels fets incontestables. Deixo per al jutge els fets que tenen versions contradictòries, perquè dirimeixi la responsabilitat de cadascú, mentre jo presumeixo la innocència de tots els mútuament acusats.

1)      Un col·lectiu i la seva interlocutora de l’ajuntament no s’entenen i no es tenen confiança. Això provoca una escalada de tensió que acaba amb denúncies creuades per calúmnies, amenaces i coaccions. Per què la premsa esmenta només els motius de la mediadora? No s’han denunciat mútuament? Per definició un musulmà és sospitós? Per definició una dona és víctima? No estem fent un mal servei tant a la causa de la llibertat religiosa com a la feminista?

2)      El col·lectiu considera que la treballadora no compleix bé la seva funció. El més pràctic hagués estat que demanessin per veure un regidor o l’alcaldessa. Però com que el pont estava tallat, no tenen cap pensada millor que recollir signatures, demostració fefaent que necessiten suport per part de l’Administració. Ara bé, a veure qui endevina com deuen haver arribat els musulmans a la conclusió que recollint firmes s’acaba obtenint el que un vol?

3)      Posteriorment a la recollida de signatures, la noia decideix vestir sense mocador. Convindrem, doncs, que la recollida de signatures no és conseqüència dels fets posteriors. Per què els periodistes insisteixen a defensar la mediadora que volia anar amb el cap destapat? És que potser això encaixa millor amb els seus prejudicis?

4)      La mediadora explica que només acusa el president de la comunitat d’haver recollit signatures. Això dol, però no és constitutiu de delicte. Admet que ni l’ha insultat, ni l’ha increpat ni li ha faltat al respecte en res. Per què el fiscal demana quatre anys de presó?

5)      La feina d’un mediador és facilitar la interlocució entre dues parts. Si es baralla amb una de les parts, pot continuar exercint correctament la tasca que té encomanada? Un canvi de destí dintre de l’ajuntament és humiliant? La decisió de mantenir-la en el mateix lloc o desplaçar-la s’ha de prendre en funció dels interessos personals o dels institucionals?

6)      En lloc de resoldre els problemes que la comunitat islàmica planteja a l’ajuntament, se’n crea un de nou. En contra de la voluntat de la mediadora, és clar: ningú no vol problemes. Ella ho veu com una qüestió personal. El consistori es fixa en la part institucional. Ella té tot el dret a presentar una denúncia. L’ajuntament té tot el dret a plantejar-se les conseqüències socials d’aquest rebombori. No hagués estat millor una solució interna? Amb la denúncia pública, qui hi ha sortit guanyant? La comunitat no. L’ajuntament no. Potser la mediadora? Qui més se n’ha beneficiat?

7)      La mediadora té, com qualsevol ciutadà, tot el dret a denunciar allò que considera que la perjudica. Ara bé, es tracta d’una resolució molt expeditiva per part d’algú que té la formació de mediador. Per què se suposa que en entrar a la plantilla de l’ajuntament, va justificar les seves capacitats, oi? Quins mèrits s’exigeixen als candidats a mediador, a més que saber la llengua de veïns estrangers?

8)      Un mediador és una persona que està entre dues parts. Els musulmans potser imaginaven que pel fet de ser magribina estava de la seva part. I l’ajuntament? L’ajuntament espera que els mediadors siguin neutrals? Dit altrament, l’ajuntament contracta persones que no cal que defensin els interessos de la pròpia institució?

Com que de tot se’n pot treure una lliçó, podem estar satisfets de saber dues coses noves: la primera és que un imam no és un imam, sinó que fa d’imam. I la segona és que, en un ajuntament, un mediador no és un mediador, sinó que fa de traductor. Els mediadors tenen mala peça al teler.

Publicat el 27 de desembre de 2010 en català i en castellà