marginàlies

El magí no està per orgues, avui, reconeix l’escrivà. Res no l’entretén i no hi ha manera de trobar el fil  per començar a desfer la troca que li ocupa tot l’obrador dels raonaments. La raó mai no ment, però  això no basta per fer valer la voluntat de voler ser, murmura mentre desa l’escriptori.

Els comptes no surten: d’un milió molt llarg es passa a poc més de cinquanta mil. Quin sistema de mesura falla? El dels gelosos i goluts, és clar. Es lamenta de la força de la ignorància i de la implacable  contundència dels serfs i guardians de l’ortodòxia, que canvien tancs per portades de diaris i programes de televisió.

Hi ha més espavilats que gent per espavilar, reconeix mentre tira la vista per la finestra que limita en  blau la seva voluntat d’esperança. El món no és sord: que sentin, doncs, que ni ens volen, ni ens deixen  partir, aconsegueix embastar entre tanta convulsió. Inspira com si es preparàs per fer gimnàstica: anit,  la nit voldrà ser roja i empalmar amb l’alba de dilluns sense tocar cap hora. Una nit sense dormir no  ens cavarà la fossa, tanmateix, es diu aixecant el cap amb un toc sorneguer d’orgull. Tres dies, dura el dol,  pensa que s’hauria de dir l’acta que ha de fer just ara.