marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

11 d'abril de 2013
0 comentaris

ELS ULLS DE MOIX DE LES MARGALIDES

Les margalides del gerro
miren desafiadorament

plantant el seu esplendor

casolà com si fossin

les ames úniques del prat.

Senyoregen, severes, l’estança

i un esquit de llum les imagina

amb ulls de moix i mufera

de brau enfront del drap de sang.


 

No saben dissimular gens
l’enuig per sentir-se abandonades

i, com si tinguessin natura

d’esquirol, criden l’atenció

per molt que ningú no les atengui.

No volen entendre que el mercuri

de la decència ha sortit

disparat com un obús

i només ens queden quatre

mots potiners per encadenar

xafarderies i responsos.

No accepten que seguim

escrupolosament i morts

de vergonya el consell atàvic

que recomana el silenci

com a mesura profilàctica

i arma pacificadora.

De res val recomanar

a les margalides que segueixin

a l’aguait, empaitant confiats

perquè en prenguin una del ram

i amb ella desafiïn la sort

-em vol, no m’estima;

m’agrada, no m’ho faria-

arrancant-li les lígules

amb impaciència infantil,

que és la mort que més les honora.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.