Les margalides del gerro
miren desafiadorament
plantant el seu esplendor
casolà com si fossin
les ames úniques del prat.
Senyoregen, severes, l’estança
i un esquit de llum les imagina
amb ulls de moix i mufera
de brau enfront del drap de sang.
No saben dissimular gens
l’enuig per sentir-se abandonades
i, com si tinguessin natura
d’esquirol, criden l’atenció
per molt que ningú no les atengui.
No volen entendre que el mercuri
de la decència ha sortit
disparat com un obús
i només ens queden quatre
mots potiners per encadenar
xafarderies i responsos.
No accepten que seguim
escrupolosament i morts
de vergonya el consell atàvic
que recomana el silenci
com a mesura profilàctica
i arma pacificadora.
De res val recomanar
a les margalides que segueixin
a l’aguait, empaitant confiats
perquè en prenguin una del ram
i amb ella desafiïn la sort
-em vol, no m’estima;
m’agrada, no m’ho faria-
arrancant-li les lígules
amb impaciència infantil,
que és la mort que més les honora.