Robert A. Shumann (1810-1856), pianista, compositor i crític musical alemany, va viure poc, només 46 anys, però ho va fer amb molta intensitat i de forma turmentada, car passà per profundes crisis de follia i festejà sovint el suïcidi. Als 7 anys ja componia peces musicals i als 14 va escriure un assaig sobre l’estètica de la música. Tenia una aptitud excepcional per ser concertista i ho hagués pogut aconseguir si un problema a la mà dreta no li ho hagués impedit.
Es va casar amb la filla del seu mestre, Clara Wieck –excel·lent pianista-, amb qui tingué vuit fills.
M’agrada Shumann i adesiara l’escolt. Com a bon romàntic, es deixa sentir amb força deixant tot una reguera de sentiment gens menyspreable.
Parl de Shumann i hauria de parlar del nét, que s’ha asserenat escoltant el concert per a piano en la menor del mestre. Anava malsofert, el menut, per acumulació de son endarrerida i plorava, i s’esgatinyava, i protestava ferm per causa ignota. Sabent que li agrada la música, o que en sentir-ne para atenció i s’aquieta, he posat en marxa el reproductor sense saber exactament què o qui hi trobaria.
Hi he trobat Shumann i a la poca estona el nét ha deixat d’agitar-se i s’ha calmat al cap de poc fins a dormir-se. M’ha colpit el prodigi: un músic vençut per la follia que en moments de lucidesa escrivia peces admirables, encalma una criatura. Petits goigs que solen passar inadvertits.