marginàlies

Hi ha cases d’altri que són més ca teva que la pròpia, gairebé, si és que hi ha cases d’algú, evidentment, com es demana Jaume Sisa. Que t’ofereixin estatge confortable tot ple d’atencions i detalls quan empaita la necessitat derivada de contratemps de salut, no té preu, raó per la qual és impagable. Si, a més, la casa que t’acull és en el carrer on la teva infantesa descobrí les camades de les meravelles i les maduixes de la vida, la placidesa no troba sostre. I si, a sobre, parets de llibres et forneixen de calor i històries, la serenor es converteix en cuirassa que et preserva de la gelor i la indiferència.

En aquesta casa que cura, Maria Mercè Marçal recorda tothora els tres dons que agraeix a l’atzar: la de ser dona, de classe baixa i de nació oprimida. I entens, per això, perquè és tres voltes rebel. Com rebel amb tota raó és la madona generosa d’aquesta llar prodigiosa que sap encomanar coratge i decisió.

Quan et colgues a la recerca del son que tant precises, notes la humitat del tapament amb la mateixa intensitat de quan eres al·lot pucer i una botella de gasosa amb aigua calenta maldava per distreure’t la fredor que convertia en castanyola la boca amb les dents acabades de mudar. I és en el ple de la remembrança que intueixes una claror de llanterna en els peus, entre els llençols.

Gràcies, Ceta.