marginàlies

El món armat dels militars és l’oli que s’imposa a la meva aigua. De sempre, diria que d’abans i tot de ser engendrat. Els vaig servir obligatòriament, als militars i a les seves excentricitats, i a partir d’aquells mesos plens d’espines i maltracte quan la joventut despuntava, la irritació tirant a fòbia augmentà i encara no ha trobat topall. No puc sofrir les armes, cap!, s’usin carregades de falsa innocència per esport o en l’exercici sàdic i cruel del monopoli de la violència.

I ves per on una novel·la ambientada en una base militar nord-americana dels anys trenta del segle passat m’ha tingut ben presa l’atenció -i la tensió- de les darreres hores: “Reflexos en un ull daurat”, de Carson McCullers editada a L’altra editorial en traducció d’Alba Dedeu.

Carson McCullers és una escriptora brillant de bon començament: va escriure aquesta obra memorable quan sols tenia 24 anys; morí als cinquanta.

Cinc personatges principals al tall de l’alienament, inconformistes amb el que senten i cridats amb desesperació pel que mai no podran atendre ni assolir. Cinc derrotats per una solitud insondable.

Escriptura pulcre i envescada suficientment inquieta per maleir l’hora de deixar la lectura per força i celebrar el retrobament entusiàstic que segueix. Sense presentar cap tret antimilitarista no pot dissimular, ensems, tocs ben perceptibles d’inconformisme, de crítica àcida, per ser amables, a la impermeabilitat d’una societat que es creu el llombrígol del món i no s’adona que està absolutament aregada: “perquè, un cop un home ha entrat a l’exèrcit, l’única cosa que s’espera d’ell és que segueixi els passos de qui té al davant”; o: “Es mirava tots els homes de baix rang amb un menyspreu ple d’avorriment”; o: “Per a aquell jove soldat meridional, els oficials formaven part de la mateixa vaga categoria que els negres: tenien un lloc a la seva vida, però ell no els considerava humans”.

De la meva vila estant, a punt d’entrar al migdia del penúltim diumenge d’agost de l’any del coronavirus, acab de llegir aquests reflexos McCullersians i els faig ben meus sentint en el fons de la satisfacció la veu militaritzada d’un dels personatges, el major Langdon, en proclamar:

“-Ara mateix només m’importen dues coses: ser un bon animal i servir el meu país. Un cos sa i patriotisme”.

Una exquisidesa per fruir com la melassa.