Avui, en algun punt del planeta, naixerà la persona que farà set mil milions (7.000.000.000). Déu n’hi do! I en tretze anys n’hi haurà mil milions més. O almenys així ho creu i publica el Fons de Població de les Nacions Unides (UNFPA) (http://www.unfpa.org/public/) . Som d’aquells que davant nombres tan poderosos, s’aclaparen de tal manera que els és impossible abastar-ne la immensitat. I per dissimular aquesta contrarietat, tenc tendència a anar-me’n sempre per les bardisses i, com ara, em deman com treuen la xifra i quin procediment se segueix per datar-la amb tanta precisió.
Tanmateix, són ganes d’enredar. I així i tot s’han publicat altres dades, com els dèficits greus en el registre de nounats a Amèrica central, sense anar més lluny (http://www.elpais.cr/articulos.php?id=53604), o a altres indrets d’Àsia, que em fan ser desconfiat, sobre el còmput d’aquestes magnituds. I ja que ho retrec, sobre aquesta absència de registre i la seva relació amb l’explotació –en extens- de menors, en parla avui amb gravetat Juan José Millás al Diario de Mallorca en el seu article “Certificados de defunción” (http://www.diariodemallorca.es/ultima/2011/10/31/certificados-defuncion/716340.html).
Però bé, tornem als set mil milions de persones que trepitjam la terra. Segons Babatunde Osotimehin, director executiu de l’UNFPA, es tracta de set mil milions de possibilitats, i val a dir que no li falta raó. Emperò, quines possibilitats pot tenir el 26% del genter que ocupam el planeta, que és el percentatge quei viu amb menys d’1,25 dòlars (o 89 cèntims d’euro) per dia? Si hom treu a la loteria global i neix a Amèrica del Nord, al Japó, a Europa o a Austràlia/Nova Zelanda, les possibilitats de ser míser es constrenyen a un de cada cent; contràriament, si el punyeter atzar planetari et planta a l’Àfrica subsahariana, la inanició n’empaita cinquanta-tres de cada cent. Davant això, Osotimehin manifesta que: “Des de molts punts de vista, pot considerar-se que l’actual volum sense precedents de la nostra població és un èxit de la humanitat: les persones tenen vides més llargues i més saludables. Però no tots s’han beneficiat d’aquest avanç ni amb la més alta qualitat de vida que comporta. Persisteixen les grans disparitats entre diversos països i en un mateix país. També hi ha disparitats quant als drets i les oportunitats de què disposen homes i dones, nines i nins. Avui és més important que mai marcar un camí de desenvolupament que promogui la igualtat i no agreugi ni reforci les desigualtats”. Certament, és responsabilitat de tots, individualment i copl·lectiva, espantar el candor d’aquesta tan benintencionada proclama.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!