marginàlies

La terra mallorquina de call vermell tants cops solcada, llepada i cantada per Damià Huguet és prodigiosa, capaç de fer brostar punys a l’ombra de garrovers. Com extraordinària és la força del mite de Santanyí que hom sent observant la línia de mar des de s’Alqueria Blanca. Blai Bonet, Bernat Vidal i Tomàs, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, el Mondragó de Josep M. Llompart i tants altres creadors se senten i es fica al cos a cada passa. Cada cop d’oratge porta ambostes de paraules plenes, d’aigua i sal, batudes als calons que contrabandegen amb l’escuma i la vida mòlta. 

Mai no cessa, la veu plena de Llompart:

Parlàvem… Jo no sé de què parlàvem;
d’exàmens de llatí, o per ventura
d’un llibre de poemes. El crepuscle
se’ns moria a les mans com un fresquíssim
papalló virolat. Cavalls de l’ombra
la sang ens galopaven.

I abans que mori a les mans dels conversadors el crepuscle del dia de sant Pere, algun poeta novell, penja un picarol en el cel curiablanquer.