marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
22 de juny de 2014
0 comentaris
LLIÇONS LLEPAIRES I IMPRESIDENCIALS
L’impresident Bauzá va signar divendres (almenys en l’edició digital) un article a El Mundo que titulà pomposament “El viaje de Baleares con Felipe VI”. Enigmàtic i juganer, l’impresident. Per esbrinar el perquè d’aquest títol, el lector haurà d’esperar al tercer paràgraf: es refereix al viatge que compartí l’impresident amb l’aleshores príncep d’Astúries i senyora a Califòrnia per celebrar el tres-cents anys del naixement del petrer fra Ginebró, fundador de l’estat de Califòrnia.
Abans d’arribar-hi, però, el lector haurà llegit: “Nuestro país [es refereix a Espanya] ya no es el mismo que vio coronar a Juan Carlos I hace más de tres lustros…”. És a dir, que segons Bauzá fa 17 o 18 anys… Els comptes no surten, clar, perquè l’impresident comet l’error –i el corrector d’El Mundo igual- de confondre un “lustro” –período de cinco años, diu la RAE- (en català, impresident, “lustre”), amb “decenio” –período de diez años, diu la mateixa font- (en català, impresident, “decenni”).
Hom aventura que volia treure llustre, en castellà “lustre” ( RAE: 1. m. Brillo de las cosas tersas o bruñidas. 2. m. Esplendor, gloria.) al regnat del rei abdicat, que ara és rei a la reserva o quelcom així.
Són errades, al meu parer, intolerables en un càrrec de representació com el seu perquè escrits així passen –o haurien de passar- per distints filtres a comptes de no ficar la pota i evitar ser el somriure maliciós de molta gent. Perquè quan parla el president parla, també, qui representa i els representats no s’han d’avergonyir del seu representat.
Però no acaba aquí de lluir-se l’impresident Bauzá. En el sisè paràgraf, el penúltim, torna a dir textualment: Nuestro país [es refereix a Espanya], con gran influencia también en América Latina, es respetado en todo el mundo y tiene algo único que nos distingue de todos los demás: su historia y, sobre todo, su gente. Valga’m Déu Senyor! Quan l’impresident destapa el seu particular “tarro de las esencias” (en català podria ser el flascó de les essències) es llueix tant com la seva consellera d’Educació, Cutura i Universitats. Que tots els pobles tenen la seva història que necessàriament els distingeix dels altres, em sembla a mi que és qüestió comuna a tots aquest pobles i no “algo único” de cap d’ells. A l’hora de l’enaltiment absurd i vacu; de les llepades més baboses, n’hi ha que no reparen en res.
La darrera frase d’aquest articlet impresidencial laudatori acaba així: “Seguro que el reinado de Felipe VI compartirá el lema que acompañó siempre al Padre Serra: ¡Siempre adelante!”. Venint de l’impresident, més que de fra Ginebró, aquest sempre endavant em sona molt més a la lletra de l’himne de las JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista, partit feixista) “Isabel y Fernando” que començava així: “En pié, camaradas, y siempre adelante”.
Hom aventura que volia treure llustre, en castellà “lustre” ( RAE: 1. m. Brillo de las cosas tersas o bruñidas. 2. m. Esplendor, gloria.) al regnat del rei abdicat, que ara és rei a la reserva o quelcom així.
Són errades, al meu parer, intolerables en un càrrec de representació com el seu perquè escrits així passen –o haurien de passar- per distints filtres a comptes de no ficar la pota i evitar ser el somriure maliciós de molta gent. Perquè quan parla el president parla, també, qui representa i els representats no s’han d’avergonyir del seu representat.
Però no acaba aquí de lluir-se l’impresident Bauzá. En el sisè paràgraf, el penúltim, torna a dir textualment: Nuestro país [es refereix a Espanya], con gran influencia también en América Latina, es respetado en todo el mundo y tiene algo único que nos distingue de todos los demás: su historia y, sobre todo, su gente. Valga’m Déu Senyor! Quan l’impresident destapa el seu particular “tarro de las esencias” (en català podria ser el flascó de les essències) es llueix tant com la seva consellera d’Educació, Cutura i Universitats. Que tots els pobles tenen la seva història que necessàriament els distingeix dels altres, em sembla a mi que és qüestió comuna a tots aquest pobles i no “algo único” de cap d’ells. A l’hora de l’enaltiment absurd i vacu; de les llepades més baboses, n’hi ha que no reparen en res.
La darrera frase d’aquest articlet impresidencial laudatori acaba així: “Seguro que el reinado de Felipe VI compartirá el lema que acompañó siempre al Padre Serra: ¡Siempre adelante!”. Venint de l’impresident, més que de fra Ginebró, aquest sempre endavant em sona molt més a la lletra de l’himne de las JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista, partit feixista) “Isabel y Fernando” que començava així: “En pié, camaradas, y siempre adelante”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!