marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
1 de novembre de 2013
0 comentaris
EL CARGOL QUE FEIA QUE EL VENT PENTINÀS
No vull que me miris, estimat. Gira’t, t’ho deman per favor, que els somnis m’han d’haver mastegat la cara de precís i què pensaràs de mi en veure’m tan indesitjable. Ben segur que faig una porada, però si sabessis allò que he somniat, ho entendries. Si em promets que no t’has de girar per mirar-me, te’l contaré, al maleït somni.
Corria nua, sense cames, sostinguda en unes potes com a de pop, exageradament magres, del tot insegures. No sabia, en principi, de qui o de què fugia, però tenia la sensació que qui o el que m’empaitava me volia fer molt de mal i el mal i jo no ens entenem gens. Corria per una garriga de matolls i arbres baixos, les branques dels quals havia de retirar perquè no em ferissin la cara. Però abruptament, la garriga esdevenia desert amb vent que m’omplia els ulls i la boca d’arena. I quan estava a punt d’ofegar-me, apareixia un safareig ple de verdet que s’enrodillava a les meves cames de pop i m’impedia surar. Així i tot, he aconseguit sortir-ne i ha estat quan he vist allò que m’encalçava. Era un brau amb el banyam de cérvol del que li penjaven tot de vísceres humanes perfectament identificables. Un cor que glatia enyorant la sang, uns pulmons que encara alenaven penjats en una perxa com si fossin un vestit bo… Sentia els crits espaordidors de les seves víctimes i els mugits de la bèstia, que em treia la llenguota sàtira i purulenta. El jove amb qui he viscut els millors anys de la meva vida, fugia amb mi però ni es despentinava, ni suava, ni panteixava. Semblava com si volàs ran de terra a dues passes de mi, amb aquella cara polissona que esbaldrega qualsevol pena. I el molt canalla, en lloc de fer-se càrrec del meu patiment, m’arrambava un Nolotil tot dient-me que m’aniria molt bé per curar els desvaris de la febrada. Lluny d’acceptar-lo, li he fet la mateixa cara de porca que li vaig fer quan em digué que se n’anava i li he clavat la galtada que no vaig tenir els ovaris de pegar-li quan tocava. El soroll de la galtada ha fet flaquejar les cames de pop i he caigut tan llarga com som. En tornar en mi, m’he convertit en un cargol. Darrera meu ja no hi havia res ni ningú, sols un bolet blanc, molt blanc, amb dos troncs, que pixava com si fos ca. En tornar la vista enfront, m’he trobat a la badia de la Conxa, a Sant Sebastià, corrent com els cargols apressats cap la Haizearen Orrazia, la pinta dels vents d’Eduardo Chillida. I com més a prop la tenia, més s’esvania. Quan he estat a punt de tocar una de les escultures, només he vist un llenç blau cobalt que es deixava bressolar per un aire dolç i humit, com si fos un estendard de tot el cel. I m’he despert.
Què et sembla, estimat? No me miris, fes bondat. Vaig a dutxar-me. Què em diries si et digués que res d’això no he somniat i que m’ho he inventat tot per donar-te raons per no mirar-me? Estic molt sonada, ja ho sé. No me mires, per favor, que no faig gens de mirera.
Què et sembla, estimat? No me miris, fes bondat. Vaig a dutxar-me. Què em diries si et digués que res d’això no he somniat i que m’ho he inventat tot per donar-te raons per no mirar-me? Estic molt sonada, ja ho sé. No me mires, per favor, que no faig gens de mirera.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!