marginàlies

Des que l’home i la seva condició decidiren de protegir-se els peus del fred i les ferides amb pells d’altres animals, el calçat ha anat incorporant una simbologia prou densa que no ha fet més que refinar-se amb el temps. La forma i els colors de les sabates han expressat –i expressen- a més del caràcter de qui les porta, condició social i, en els casos més rellevants i amb el poder adquisitiu adient, l’estat d’ànim del portador. Robar sabates, en certes èpoques, ha comportat la pena de mort i, contràriament, molts afusellats, abans de caure abatuts, se les treien per sentir net i endins el crit de la terra, d’on venim i on anam.

Som dels que establesc una vinculació especial amb els objectes, estris i eines que ens acompanyen i fan més passadora o vividora la quotidianitat, sabates incloses. No els deman molt, a les de mudar: de disseny simple (clàssiques, per entendre’ns) que siguin de color negre preferentment, amables i ben acabades, com se sol dir; això és, que la seva obsolescència vingui determinada exclusivament per l’ús i no per cap altre paràmetre. Això darrer, és evident, no es pot garantir si no és per la confiança adquirida al llarg dels anys amb unes marques determinades. I, de vegades, ni així. De tota manera, he de dir que les meves marques habituals em proporcionen sabates de qualitat que em duren anys i panys. A això hi ajuda molt el fet que no les gasti molt, a les sabates, i que les cuidi mínimament per assegurar-les una vida plàcida.

I tot aquest llarg preàmbul per dir que ahir, vigília dels Reis, vaig haver de jubilar unes sabates de mudar que tenien més de deu anys. I ho vaig haver de fer perquè la sola de la sabata dreta no va poder pus i va cedir provocant una mena d’esvoranc que la inutilitzava de forma definitiva. És curiós que he hagut de retirar els dos darrers parells de sabates pel mateix motiu: forats a la sola, senyal de laboriositat i eficiència.

A l’hora de llançar-les no he pogut evitar un rampell de desassossec en repassar a corre-cuita tot el que hem recorregut junts, les ciutats i viles que hem conegut i el temps que hem compartit en trobades, reunions, concerts i altres actes socials. Els agradava molt passejar i raconejar per indrets desconeguts; i anar a l’aventura. Mai no em donaren gens de matadura i eren gairebé dos guants als peus. Fins i tot a l’hora de netejar-les –feina que no sovinteja- la seva pell admetia el betum i el llustre posterior de bon grat.

M’ha sabut greu llançar-les. I encara més no haver estat a temps d’escriure als Reis perquè em duguessin un parell nou ben igual que el jubilat.