marginàlies

Cavil·lava jo, hores abans del capvespre, en direcció a les terres nostres de call vermell, que la corrupció és l’acció de corrompre, lògicament, i que aquest verb significa, a part d’alterar (una substància) tornant-la putrescent, insana, induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir. D’aquesta manera l’adjectiu corrupte indica que s’ha corromput o que accepta suborns, que no actua segons la justícia. Pensava això perquè som del parer que la corrupció política que ens intoxica de cada dia més no només s’ha d’aplicar al robatori, al lladronici orquestrat o al saqueig sistemàtic d’allò públic, sinó també a tot aquell que no actua segons la justícia. D’aquesta forma, el servidor públic o càrrec electe en funcions de gestió que no fa cas a la llei (de normalització lingüística, sense anar més lluny), és un empleat públic o càrrec electe corrupte. Igualment, aquell que amb la seva política efectiva fa parts i quarts socials, fa tornar putrescent, insana, la ciutadania a la que ha de servir, no aprofitar-se d’ella.

Amb tot això pudent voltant-me pel magí atribolat, em top amb un dibuix d’infant d’any i mig que em dispara totes les tendreses que no es cansen de covar. I m’he deixat endur per les taques bicolors i altres reguinyols fets sense cap més intenció que la de complaure la mestra que sol·licità el dibuix i la ment en blanc, incorrupte encara. M’he fent insinuacions infantils endins per planar com si fos àliga per les tenasses de la mar propera o per les tanques exigents d’aquesta terra que congria escriptors excel·lents. He borinat a plaer per les margalideres i el seu poder apaivagador que sembla que vulguin entrar a la casa de conte del marrec que no es cansa gens d’aprendre paraules i gests. I fitant-li els ulls m’atrevesc a dir-los que mai no consentiré que ningú no els corrompi.