marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
19 de març de 2013
0 comentaris
RICS EN EXCÉS I POBRES QUE NO VALEN CAP BADALL DE GAT
José Ramón Bauzá Díaz, en una trobada de presidents autonòmics i regionals del Partit Popular que se celebrà a Madrid el primer dia de febrer d’enguany, digué que la presentació pública del patrimoni d’alguns polítics obriria el debat entre rics i pobres; que no veia bé les publicació d’aquestes rendes en un moment en què molta de gent ho està passant molt malament i que just poden aspirar a la supervivència.
Com en moltes altres ocasions, no acab d’entendre què volia dir. Bauzá, ho hem de reconèixer, per tàctica, sens dubte, però també per tarannà, no parla clar. Ell és dels que embullen fil i troca; dels que xerren més que el vi però sense arribar mai al viu de la qüestió, sense parlar en plata, com si diguéssim. I a això, ves per on, s’hi referí ahir en el Parlament. Parlant dels seus negocis –i ho podem estendre a tot, tanmateix- digué que l’oposició cerca tots els sentits a les seves frases; que digui el que digui i faci el que faci, “tot és interpretable”. Queda clar, per tant, segons ell, que tot es deu a “una estratègia d’assetjament i enderrocament, i d’atacs a la meva persona”. La referència taurina a què ell no és de l’època de Manolete hi sobra, és una gràcia trista.
De tota manera, la presentació del seu patrimoni és la que és, diu allò que diu i no cal cercar ossos en el lleu. Durant uns anys cobrà la dedicació exclusiva com a batlle de Marratxí i mantingué la titularitat de la seva apotecaria del Pont d’Inca Nou, contravenint la llei. El Col·legi d’Apotecaris i tot l’hi recriminà. És igual que faci deu, quinze o vint anys: aleshores ocupava un càrrec públic, cobrava dels marratxiners i marratxineres per dedicar-s’hi exclusivament i seguí guanyant, i no poc, de la seva apotecaria sense poder-ho fer.
Tornant al començament, que hi ha rics i pobres és tan cert i constatable com el llombrígol a totes les persones; i que de cada dia hi ha més pobres empobrits i més rics enriquits, també. No calia que ens ho recordàs cínicament Bauzá. Per tant, el debat entre qui no té res i qui té molt, massa, és ben present i de manera permanent en el carrer, en les cases, en les tavernes i menys del que caldria en els parlaments.
Per ventura allò que volia dir l’impresident Bauzá és que si se sabés de bon de veres quin és el veritable patrimoni de molts polítics, de tan bèsties i descomunals com n’hi ha, més que debat, se suscitaria l’escàndol, la indignació i la ira. Perquè es confirmaria allò que molts sospitam: que són legió les persones que entren en política per servir-se’n, de la cosa pública, això és, per augmentar el seu patrimoni i no per servir el poble que diuen estimar tant; per fer més poderosa la seva fortuna econòmica sense fer-ne ni brot, vivint i molt bé esquena dreta; d’aquesta “sopa boba” que tant tiren en cara de qui no és dels seus.
Aquest terror a la informació que mostra Bauzá és propi del funambulisme polític, dels que fan mans i mànigues per mantenir l’equilibri ètic i la decència ciutadana; dels que no planyen cap esforç per ocultar la veritat del seu desprès, segons ells, esperit de servei.
De tota manera, la presentació del seu patrimoni és la que és, diu allò que diu i no cal cercar ossos en el lleu. Durant uns anys cobrà la dedicació exclusiva com a batlle de Marratxí i mantingué la titularitat de la seva apotecaria del Pont d’Inca Nou, contravenint la llei. El Col·legi d’Apotecaris i tot l’hi recriminà. És igual que faci deu, quinze o vint anys: aleshores ocupava un càrrec públic, cobrava dels marratxiners i marratxineres per dedicar-s’hi exclusivament i seguí guanyant, i no poc, de la seva apotecaria sense poder-ho fer.
Tornant al començament, que hi ha rics i pobres és tan cert i constatable com el llombrígol a totes les persones; i que de cada dia hi ha més pobres empobrits i més rics enriquits, també. No calia que ens ho recordàs cínicament Bauzá. Per tant, el debat entre qui no té res i qui té molt, massa, és ben present i de manera permanent en el carrer, en les cases, en les tavernes i menys del que caldria en els parlaments.
Per ventura allò que volia dir l’impresident Bauzá és que si se sabés de bon de veres quin és el veritable patrimoni de molts polítics, de tan bèsties i descomunals com n’hi ha, més que debat, se suscitaria l’escàndol, la indignació i la ira. Perquè es confirmaria allò que molts sospitam: que són legió les persones que entren en política per servir-se’n, de la cosa pública, això és, per augmentar el seu patrimoni i no per servir el poble que diuen estimar tant; per fer més poderosa la seva fortuna econòmica sense fer-ne ni brot, vivint i molt bé esquena dreta; d’aquesta “sopa boba” que tant tiren en cara de qui no és dels seus.
Aquest terror a la informació que mostra Bauzá és propi del funambulisme polític, dels que fan mans i mànigues per mantenir l’equilibri ètic i la decència ciutadana; dels que no planyen cap esforç per ocultar la veritat del seu desprès, segons ells, esperit de servei.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!