marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
14 d'abril de 2013
0 comentaris
REPÚBLICA, LA NOSTRA TERRA I ROSSELLÓ-PÒRCEL
Enguany, a més del setanta-cinquè aniversari de la mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel i del centenari de seu naixement, també se celebren els vuitanta anys de la seva primera obra publicada, “Nou poemes”, que s’imprimiren a la Imprenta Altés, de Barcelona. Avui, dia de la República, en homenatge, és un bon dia per recordar què se’n digué, a Mallorca, d’aquesta primera aportació literària rosselloporceliana. I per fer-ho, res millor que acudir a la revista La Nostra Terra, un corpus de coneixement extraordinari, l’edició facsímil de la qual, projectada per Bartomeu Mestre i Sureda, va ser engegada fa quatre anys per l’Institut d’Estudis Baleàrics i El Gall editor.
En el seu número 66, del juny de 1933, hi trobam una ressenya signada per G.C., Guillem Colom, que reproduesc íntegra:
A jutjar pel primer dels poemes, que a manera de pòrtic obre el llibre amb un sobri poder d’evocació, diríem que ens trobem en presència d’un devot de les Estances, de Móreas. Però, per poc que continuem la lectura, veurem que les seves influències són d’origen molt distint: Rimbaud, Alberti, Cocteau, García Lorca, semblen, intermitentment, haver-hi obert llur solc, I així, la manera del jove autor és adés plena de fines transparències, adés clapejada d’ombres inquietants i d’ambigüitats punyents.
Per contracop, hi ha, a més del suggestiu poema esmentat, un sonet fermament construït, d’una elegància gairebé anacreòntica, i unes estrofes breus i alades que dedica a Carles Riba, en metre de nou síl·labes i accent mobilitzat, a la manera francesa, prou reeixides. Aquestes mostres, per llur clàssica perfecció formal, posen de relleu un cop més la peremptorietat d’altres modes, potser més fashionables, però de moment menys pures, que la crème literària s’ha plagut sempre d’inocular als joves de tots els temps.
Davant d’aquelles mostres, tan encertades, de l’enginy de l’autor, no dubtem de dir amb el mestre Alcover al jove poeta inquiet: “Prengui només consell del seu gust natural per a acceptar o no certes novetats que la high-life literària introdueix. Qui té l’instint gentilici de la bellesa, no ha menester saber com George Brummel es feia el nus de la corbata. Abandoni’s al propi sentiment amb perfecta confiança”.
Aquest sentiment –en ell tan despert- és el que l’ha de menar, no ho dubtem gens, al port definitiu.
Sigui el nou poeta ben arribat. Per a ell fem, amb ferma esperança, els nostres millors auguris”.
Salut i república!
“A través d’aquest llibret, primorosament estampat sobre bon paper de fil, d’un reduït tiratge de 100 exemplars, se’ns revela avui un nou poeta mallorquí: Bartomeu Rosselló i Porcel.
A jutjar pel primer dels poemes, que a manera de pòrtic obre el llibre amb un sobri poder d’evocació, diríem que ens trobem en presència d’un devot de les Estances, de Móreas. Però, per poc que continuem la lectura, veurem que les seves influències són d’origen molt distint: Rimbaud, Alberti, Cocteau, García Lorca, semblen, intermitentment, haver-hi obert llur solc, I així, la manera del jove autor és adés plena de fines transparències, adés clapejada d’ombres inquietants i d’ambigüitats punyents.
Per contracop, hi ha, a més del suggestiu poema esmentat, un sonet fermament construït, d’una elegància gairebé anacreòntica, i unes estrofes breus i alades que dedica a Carles Riba, en metre de nou síl·labes i accent mobilitzat, a la manera francesa, prou reeixides. Aquestes mostres, per llur clàssica perfecció formal, posen de relleu un cop més la peremptorietat d’altres modes, potser més fashionables, però de moment menys pures, que la crème literària s’ha plagut sempre d’inocular als joves de tots els temps.
Davant d’aquelles mostres, tan encertades, de l’enginy de l’autor, no dubtem de dir amb el mestre Alcover al jove poeta inquiet: “Prengui només consell del seu gust natural per a acceptar o no certes novetats que la high-life literària introdueix. Qui té l’instint gentilici de la bellesa, no ha menester saber com George Brummel es feia el nus de la corbata. Abandoni’s al propi sentiment amb perfecta confiança”.
Aquest sentiment –en ell tan despert- és el que l’ha de menar, no ho dubtem gens, al port definitiu.
Sigui el nou poeta ben arribat. Per a ell fem, amb ferma esperança, els nostres millors auguris”.
Salut i república!
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!