marginàlies

Si vols veure alguna escletxa de llum, has de trepitjar moltes ombres. A les nou, hora de telenotícies per excel·lència, i amb aquesta beneitura enganxada entre cella i cella davallà la cussa. Abans d’entabanar- se amb aquesta ocurrència, s’havia enrabiat de debò en llegir que el governador civil (o delegat del govern; o virrei, com li deia fluixet i fent ganyotes ) considerava que, amb molta freqüència, els incidents entre les forces d’ordre i els catalanoparlants tenien lloc amb “gent que titlla les forces de seguretat de l’estat de forces d’ocupació o forces repressives i espanyolistes”. I què, llumenera sense ble!, cridà encès com una teia.

Vols dir –xisclava traient foc pels queixals- que els membres d’aquestes forces poden arriar llosques selectivament, figa flor? Se’n dedueix, d’això i com ho dius que, efectivament, estomaquen i amb tota raó, en segons quins casos?

Sort que la filla, en aquest punt i en veure’l enrogit com una escórpora, li donà a beure aigua. I així i tot encara enverga la darrera guitza mirant de reüll la fotografia del virrei (o delegat o governador): i no tens res a dir, escorball presumit, de la impunitat amb què poden actuar aquests agents?

Ja al carrer, s’adonà que plovia amb ganes. Pocs vianants desafiaven l’aiguat. La cussa se’n fotia, de la pluja, però ell no. Emparaiguat i tot, cercava el frec de les façanes per aprofitar el recer dels voladissos i evitar remullar-se. Com més a prop es feia de la parròquia, més net li arribava el cant asserenat d’una dona amb veu de soprano. No entenia la lletra, però la melodia -sostingudament amable- l’apaivagava. Probablement una peça religiosa, pensà.

Accelerà el pas per ser aviat a la porta de l’església, que trobà oberta de pinte en ample. Els sons esmorteïts d’un orgue elèctric ennoblien encara més aquell cant amb ales. La platea de l’església presentava un panorama desolador: set, només set escoltadors, un ací i l’altre allà, engolits per la soprano, que no estalviava esforços, com si en lloc de set fossin milers els que l’escoltaven. Entretingué el passeig, tot i la contrarietat manifesta de la cussa, fins que acabà la peça. Aplaudí i tot, deixant que la copa del paraigua s’assegués damunt el seu cap per lliurar la mà.

En plena efusió sentí que una veu estrident i de nina deia: “Mira el loco este! Como flipla el pringao!”. Es girà cap on venia l’estirabot i, literalment tirats dins l’entrant d’un garatge, estalvis de la pluja, hi veié tres parelles, nins i nines a parts iguals. Joveníssims tots. No és bon endevinador d’edats, però asseguraria que no passaven dels quinze anys.

En veure’s descoberts, callen i alguns proven d’assajar besades maldestres. S’hi entretén poc, en observar-los, empegueït per veure’s desemmascarat, però és a temps de llambregar un grapat de litrones i la cara desencaixada suposadament per tòxics d’una al·lota que es deixava grapejar
amb molt poca gràcia pel jovencell més garrut.

En emprendre de bell nou el camí passà ben per dins un bassiot, fet que la cussa interpretà com a signe de juguera. I res més lluny de la realitat: tornava a ser a la ruta de les ombres per aconseguir una espurna d’esperança. I amb l’esguard d’escorball presumit del virrei; o delegat; o governador. I el cant encisador no tenia retorn.