marginàlies

Les flors i les violes no sempre es fan les topadisses a Can Gazà. En un instant –que ha escapat a totes les previsions a mitjà i curt termini  i a la munió d’observadors que preveuen la climatologia gazanenca- tot és a punt d’ensorrar-se. Basta una fotesa, una paraula poc amable, un glop de més, una mirada que es percep ofensiva  perquè l’aire s’intoxiqui de cop. Es tensen totes les cadenes, es revolten les agressivitats contingudes amb penes i treballs, les urpes es mostren desafiadorament i tot, absolutament tot queda suspès a l’aire i resta en mas del vertigen. S’imposa el cuir de la fera, la cara de ciment, les mans que ja no capten, la veu que s’imposa, la llei del més fort, el cop nu de l’auctoritas, que no sempre apaivaga la ferocitat. La selva reclama espai i parlament, el vocabulari perd la força i és el puny qui avança sense gens de solemnitat. Qui pot aturar-lo al vol perquè no arruïni res? Ho podran fer, pot ser, uns ulls nets de sang que exhalen innocència. O un silenci desarmat que formi la bombolla necessària per fer veure a qui cerca raons sense tenir-ne gens que no cal esberlar cap urna protectora per sentir-se més alt, més fort, més ràpid. S’acaba imposant l’ordre natural de la convivència però les ferides que deixa supuraran molts de dies. I són aquestes ferides les que afebleixen el cos gazanenc. Ningú no ha dit mai que viure Can Gazà fos bufar i fer ampolles. I tanmateix, el camí no deixa.