marginàlies

De Patti Smith n’havia escoltat alguna cançó que no havia quedat, en sabia detalls que no ajudaven gens a fer-ne cap retrat precís i els darrers temps vaig saber, també, que recalava adesiara per distints indrets costaners del Principat. Això i res feien un tot sense gens de pes fins que vaig topar-me amb «L’any del mico» que ha editat Club Editor en traducció de Martí Sales.

I m’he trobat amb una afaiçonadora molt poderosa de bellesa, perquè Patti Smith, en aquest constant entrar i sortir de llocs «amb el mateix ambient depressiu, sense decoració»; en aquest inacabable viatge que va de la felicitat a l’infortuni, de les batusses a la pau (ni que sigui modesta) i on la malaltia i la mort de familiars i amics hi fan estada, no fa més que perpetuar la bellesa que s’esdevé quan la vida vol ser viscuda sense cap trava… i amb una Polaroid sempre a mà per a deixar-ne constància.

Deixar constància que és l’art, en totes les seves expressions, el que ens lliga més fortament al sentit de la vida i que entre la realitat i el somni no hi ha cap signe de puntuació: «alguns somnis no són somnis en absolut, sinó un altre punt de vista de la realitat física»; que, per ventura, tot plegat no és més que la imitació d’un somni. I encara ho aclareix més en dir: «Dormo bé, somnio poc, simplement existeixo en un entreacte sense interrupcions».

Tanmateix, però, en el fons de tot hi glateix allò que perseguia el seu més que amic Sam Shepard en el tram final de la seva vida: «la tasca fonamental és recuperar la solitud».

En aquest volt esponerós no hi falten referències a la religió, que tant marcà la infància de Patti Smith, vista ara des de la ironia: «potser tots ressuscitarem amb una pinta molt diferent, amb una roba que no ens posaríem ni morts»; i també des de solams més sensibles: «¿és possible que la sang de la bondat deixi de rajar algun dia?».

Certament, en acabat de llegir «L’any del mico» que tants panorames inabastables ha obert, no he descobert encara què em lliga a ell, de quina mena és la corda, però seguesc en ell i, com ella, també sent el cuc de l’enveja dels que «tenen l’habilitat de pensar escrivint». I Patti Smith, com el seu company Sandy, és una teixidora de paraules admirable.