marginàlies

De tots els objectes dels Encants de Can Gazà el que més m’ha cridat l’atenció és una moixina, és a dir, un “recipient cilíndric i més alt que ample, que serveix per a fer-hi les deposicions els malalts”, segons el diccionari Alcover-Moll. Per cert i parlant d’aquest estri, segons la tradició, Claude François Bidal d’Aspheld —Cavaller d’Aspheld— que dirigí el desembarcament borbònic a Cala Ferrera de Santanyí el 15 de juny de 1715, va rebre les autoritats austricistes mallorquines retudes assegut en una moixina per fer més ofensiva la derrota. L’any vinent, durant el nostre Tricentenari, se’n parlarà prou d’aquest i d’altres personatges que s’afanyaren molt a passar Mallorca i les altres illes per l’arrasadora.

Segurament, ara mateix, aquest guillem ennoblit no passaria cap control sanitari. El de qualitat ben segur que sí perquè és ben ergonòmic i de fusta i de casa bona. Tot i la seva aparent fragilitat, suportaria el pes d’un cos ben apeixit. I el recipient és generós, dit amb la màxima delicadesa.

Curiosament, molt poca gent s’interessa per ella. Fins i tot una jove demanà empegueïdament què era. S’ho imaginava, és clar, però en volia la certificació. En rebre-la, va fer una ganyota agradosa i se li envermelliren discretament les galtes.

Hom està per fer un ban reclamant atenció per a aquest bací que deixa anar una dignitat que tira d’esquena.