marginàlies

Costa d’escriure amb una trentena de morts a l’esquena, per molt que la sang hagi corregut a doll a més de mil sis-cents quilòmetres de casa. La guerra es manifesta així, entrat al segle vint-i-u: a qualsevol lloc del globus terraqüi per matar com més població civil, millor. Tots som de Brussel·les, avui, i tant; tots condemnam tanta sagnia, qui no? I també som els sirians que fugen de la guerra; i també som qualsevol poble sotmès per l’horror i la barbàrie.

I, tanmateix, la nota a peu de poema segueix  burxant:

Les roses mortifiquen els espills
Les abelles inoculen la immortalitat a les paraules
Els homes sestegen damunt les seves pròpies ànimes
Els poemes dels seus gossos lladren de ràbia
Draps bruts sobre mans de criatura
Els peus intenten volar i troben els solcs del cel
Contra l’amor, el vertigen d’un mot
El temps es multiplica com els peixos a la recerca del pa
La passió dels arbres mustien les flors
Del jardí de ganivets, custodis dels hiverns,
els espills assequen flors d’aigua