marginàlies

És ben cert que el camí d’anada mai no té res a veure amb el mateix camí de tornada. D’altra banda i afortunadament, no tots els camins porten a Can Gazà, aquesta mena de monestir per a engrunats de tot pelatge que sura ningú sap com ni perquè, però ho fa a ple rendiment. Entrar al casal no és gens fàcil; s’ha de fer a través d’unes oposicions prou dures que no tots els candidats accepten ni són capaços de superar amb la nota exigida. En canvi sortir-ne no costa gens, tant sigui per voluntat pròpia –que es dóna comptades vegades- com a conseqüència de correctius que, encara que els residents els costi de creure, costa d’imposar.

Avui, en Josep, el del llinatge d’heroi agermanat; el bugader provisional amb poca traça, ha hagut de partir obligat per haver entrat vi barat al casal. En veure que li hem mostrat les tres botelles d’aigua replenes de vi barat que amagava dins la motxilla que sempre tenia a mà, els seus ulls moixos i emmoixats s’han obert extremadament. No ha calgut dir-li gairebé res. Ha entès que se n’havia d’anar, ja que el pitjor que poden fer els estadants de Can Gazà és entrar alcohol; saben que si ho fan han de marxar tot d’una, amb foc dins les sabates.

El camí de tornada de Can Gazà sempre és dolorós perquè mena al no-res o a la poca cosa, tan poca que no fa embalum, com l’equipatge del miserable. Cada partida forçada d’un gazanenc és un terratrèmol amb moltes rèpliques que sacsegen fonaments i ànims. Però ben aviat el camí es torna d’anada i es torna a acollir qui més ho necessita perquè ja no li queda res per tenir.