marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

5 de juliol de 2011
0 comentaris

KOSLOWSKY

Desar papers m’agrada poc perquè tenen el poder d’engalipar-me i els propòsits inicials de neteja s’esfumen just acarar-me amb el primer. Sempre trob algun impediment per no fer efectiva la destrucció pretesa. Així, els castells de lletres, lluny d’esvair-se, es van desplaçant d’una banda a una altra de l’estudi descrivint tota mena de formes esfèriques. En el fons, em dic, pos l’excusa de fer net per cercar alguna llaminadura passada
per malla o per retrobar-me amb papers o plecs que, imprudentment, es fan els fonedissos.

Per això, no romp cap paper, ans al contrari: pas hores rellegint notes, pròpies o alienes, retrobant-me amb plaers efímers que es tornen a activar, reculades plaents en el temps que hom diria que, adesiara, necessitam
per espantar algun estupor de poca empena… En aquestes eixides sol passar que, a més de trobar-me amb els peixets de paper, localitz opuscles o catàlegs que momentàniament havia donat per perduts. Diumenge, desant -vull dir recercant llepolies- em vaig trobar amb el catàleg de trenta-dues obres de Jacques Koslowsky que, en el centenari del seu naixement, el 2004, va editar l’associació bunyolina que porta el seu nom. I em vaig  alegrar cosa de no dir perquè em retrobava amb un personatge estrany però força atractiu, dotat d’una
sensibilitat força treballada; un lituà errant que tenia una predilecció gairebé malaltissa pels moixos, la melanconia del violí i les lliçons magistrals que sol fer la solitud. Era taciturn, Jacob –o Jacques- Koslowsky i
aquesta esquivesa ha perseguit la seva memòria i tot perquè el seu desig de convertir ca seva en un museu per contemplar la seva obra, lluny de portar camí de ser realitat d’aquí a poc, és a punt d’enrunar-se definitivament, ja que el número 31 del carrer del Sol de Bunyola, on hi visqué del 1970 al 1990, perdé la teulada fa molt de temps i el seu actual estat –amb la porta grollerament tapiada- ofèn no sols Jacob, el lituà errant, sinó també el poble que l’acollí i acceptà la seva singularitat. Amb Koslowsky m’hi uneix, precisament, ca seva, ja que hi vaig viure uns anys abans que ell s’hi instal·làs. Per això, la pintura que més visc de les seves, tot i que no sigui de les més celebrades, és la que va fer del que veia des de la finestra del seu taller: el campanar de Bunyola amb el puig de Son Nasi al darrera. Quan t’envesteix la rememoració, fes via a amagar-te!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.