marginàlies

Sembla que tot el que ve, previsiblement o sense fer-ne comptes, ho fa “per quedar-se”. La COVID ha vengut per quedar-se, com el teletreball , les neofestes, la barra dels que comanden o la sequera que pagarem molt cara els autòctons i els sortirà de franc als turistes. Quan visitam algú i ve un altre convidat o la mestressa o l’amo de la casa, encara n’hi ha que frisam de dir que “ja me n’anava”. Ara mateix, però, és molt allò que ve i no se’n torna per on ha vengut i, en molts de casos, convindria que partís de quatres per la incomoditat o el dany que genera.

I són moltíssimes més les expressions, la majoria traslladades de l’anglès, que, de tant sentir-les pertot i aplicades a tort i a dret en els mitjans de comunicació, maten el cuc de l’orella. Anam ben plens d’influenciadors, de sinergies, emprenedories i els seus derivats, transversalitats, implementacions i resiliències per carregar a la motxilla que tots duim a l’esquena.

I encara n’hi ha una altra que, en sentir-la, m’irrita especialment: la “zona de confort”. I  d’aquesta, precisament, se n’ha de sortir, en la majoria de vegades. Ningú no et convida a trobar la teva zona de confort i acomodar-t’hi, sinó que sembla que tots en tenim una la mar de de benestant que cal abandonar per aconseguir això o això altre.

De l’únic que et dona gust et fan sortir perquè en vinguin de fora per quedar-s’hi…