marginàlies

He tingut l’honor de llegir abans que entràs als obradors d’impressió una obra extraordinària de Víctor Gayà, la novel·la “Cabres”, que presentarem el proper dia 28 d’aquest més a la Llibreria Drac Màgic, de Palma. El protagonista, un professor d’institut que es disposa a escriure l’obra que l’ha de sobreviure, en un determinat moment, lamenta que, a l’hora de posar-se en feina per començar l’obra, cap dels seus pensaments no suporten l’escriptura.

Aquests dies en què el català ha entrat al Congreso de los Diputados i que per a la investidura de Pedro Sánchez s’està parlant d’engegar una llei d’amnistia que afectaria tots els implicats en el Primer d’Octubre, se senten crits aïrats en contra d’aquestes mesures que, si creguéssim ferrenyament en els Drets Humans, mai no s’haurien d’haver fet. Perquè són pensaments que no suporten el pes d’aquests Drets. Són pensaments, en definitiva, que no s’haurien d’haver expressat perquè perverteixen mots com democràcia, llibertat, justícia,  concòrdia, solidaritat, diàleg i entesa.

Sentir l’odi dels feixistes i d’altres conservadors extrems en contra de la presència de les llengües distintes al castellà al Congreso de los Diputados, exaspera, irrita perquè ens retorna a les cavernes. Sentir igualment hipotètiques personalitats i guies com Alfonso Guerra i Felipe González, que parla sense embuts de “minories en extinció”, fa un rabier pel tuf retrògrad i totalitari que deixen anar. Uns i altres destaroten i indignen perquè tenen pensaments que no suporten la veu.