marginàlies

Fa el cafè del capvespre. Plou com més agrada a tothom, sense pressa i amb quantitat raonable. Ho agraeixen els cossiols. L’aire empeny la cortina d’aigua a la vidriera, que sembla que canti sense seguir cap pauta. Cau lentament la fosca i res no hi ha al seu voltant que cridi l’atenció ni que mereixi recordatori. I tanmateix el que sent, si es fes cos, espantaria el veïnat i hauria d’intervenir la gent d’ordre per determinar de quina naturalesa és l’enormitat de l’embalum que fins i tot sembla glatir. Sí, pensa en l’ordre que se’ns imposa i en el que decretarien els serfs del dictat i de l’arrasada dels discrepants i dels pobles que volen ser perquè així ho senten, perquè sí, perquè només es vol alliberar qui està lligat o sotmès. Sent com corr l’odi animat pels malanats de sempre que prefereixen més obeir sense discussió -i millor si és per perseguir i apallissar qui no es resigna a ser ofès ni humiliat- que fer anar la mollera. Sent la ràbia de la impotència, de no saber com neutralitzar aquests bramuls de bèsties, de sentir-se paraula odiada, llengua bruta que mereix ser tallada. S’acaba el cafè capvespral i segueix plovent bé, continua la simfonia de la pluja empesa a la vidriera i ja ha caigut del tot la fosca. Res no hi ha al seu voltant que reclami atenció o publicitat; cap gest ni mirada, cap paraula; el silenci es podria fer fonedís i per ventura se sentiria millor. I tanmateix segueix sentint els udols dels indesitjables que el tenen en el seu punt de mira. Se segueix sentint peça a abatre.