marginàlies

Diu la matriarca que sempre ha parlat amb el cor i que ha procurat no fer-ho de més per no haver-se’n de penedir. I diu ver. És filla de tota tota mena de restriccions, de cops obligats a la barra i de fer-ho tot per amor a Déu.

Fins ara ha tingut una vellesa bella, amb tot el seny intacte i amb una memòria tan generosa com esponerosa. El declivi, no obstant, comença a ser exigent i li fa perdre el fil de la realitat amb molta freqüència. Comença a parlar pausadament del que sigui, sent rigorosa, com sempre, amb l’expressió, però de sobte, sense transmudar-se, es desvia de la sensatesa i pren una ruta desvariada, inconnexa, farsida d’objectes i conceptes que va repetint aleatòriament​ com si fossin substancials. Així, avui, el ferro, els botons i el coronacions són a tot el que parla: el ferro apareix a camins de carbó, a les cases que ha habitat juntament amb els botons que ha sembrat amb alegria i resignació, i el coronavirus que comparteix amb ella la meitat del llit.

No obstant, en aquesta revolta absoluta de l’eima sols se’n salven la reneta i els renets, de qui en descriu detalls amb precisió rellotgera per preservar-los de la davastació, que intueix que serà esfereïdora.

No manifesta cap inquietud ni angoixa i aquest estat de calma, en qui li té esment, desafeixuga, no despert cap alarma, raó per la qual hom està per dir que la seva vellesa segueix sent bella i embelleix.