marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
NÍNIVE REDIVIDA
Havia somniat que visitava un amic escriptor. L’estudi on el rebia era ple de llibres, carpetes, arxivadors i papers, naturalment, però feia més la sensació de despatx administratiu desendreçat, de gestoria de l’any vuit, que no la capella creadora d’un dels narradors vius més considerats.
Poc donat a l’ostentació i als saraus de qualsevol mena, reposat i poc xerraire, aquell alt referent literari i amic, darrerament anava alçurat pel seguit de decisions polítiques que des de feia poc considerava massa agressives –tirant pel baix- amb la terra i la seva gent, i li recitava de memòria la destrucció de Nínive profetitzada per Nahum: “Ai de la ciutat sanguinària, carregada d’impostura i rapinya, que no es cansava de caceres!”.
I emfasitzava el literat major amb els ulls a punt de sortir-li d’òrbita: “Ho dic jo, el Senyor de l’univers. T’aixecaré la roba fins a la cara perquè et vegin nua les nacions i els regnes et contemplin les vergonyes. T’abocaré immundícies damunt, t’avergonyiré, et convertiré en un espectacle.” I fa un sospir, el literat, i tira el cos arrere, i el seu cap enorme, aquella testa exemplar, sàvia i insubornable adornada amb una mata esquifida de cabells cendrosos permanentment espantats, li queda enmig de les orelles de la butaca. I en acabar el recitat, a glòria de les lletres queda adormida profundament, acotxat per una rialla tendrament sorneguera.
Ell surt del pis. L’entrada de la finca fa una fortíssima olor a pixum i a fora plou amb ganes. Xano-xano, fruint del xop, va fins a la veïna plaça dels plataners, s’asseu a un dels bancs de pedra per emparar tranquil l’aiguat. Es lleva les avarques que porta, les deixa sota el banc, i parteix d’allà xipollant els tolls d’aigua del carrer. Sap que va descalç i que ha deixat les avarques sota el banc, però no fa res per recuperar-les. Se les mira, de lluny, i convençut que ningú no les tocarà, que quan torni encara les trobarà en el mateix lloc, gira en cua i desapareix d’aquell escenari ciutadà negat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’he vist (al Senyor de l’Univers!). Amb tot! Els cabells, permanenment espantats, els gests ila rialla sorneguera. Les seves avarques, el banc i fins i tot els peus. I ai, he notat aquest terra mooooooll, fred, ecs! JAume (no suporto caminar descalça i és la sensació que m’has fet arribar.
Marxo amb pell de gallina. Tinc cal freds d’imaginar-m’ho.