marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
30 de gener de 2014
0 comentaris
NÒMINA ENCRIPTADA, DE ROSA PLANAS
“Nòmina encriptada”, de Rosa Planas, va guanyar l’any passat el primer Premi Ciutat de Manacor de novel·la Maria Antònia Oliver, i ha estat editat per l’editorial manacorina Món de Llibres.
D’aquesta història intensa se’n poden dir moltes coses i cap de dolenta. Es tracta d’una novel·la molt ben encomanada i parida, per dir-ho en termes gens contemporitzadors. Un text que es fa seu el lector just començar-ne la lectura per les bones arts i les manyes literals i literàries d’una autora de talent, rigorosa i feinera.
Rosa Planas, si atenem la seva darrera obra editada, “La veu de la caputxa”, venia de recercar passions, amors, intrigues i altres perdicions per l’Europa de la meitat del segle XIX. Seguint l’èxode de Jordi Narbona, un frare exclaustrat mallorquí, coneixerem moltes ciutats i països, i percebrem tota mena de llums i d’ombres; d’espais oberts, que exciten i tot l’agorafòbia i de cel·les -monacals i carceràries-; que oprimeixen el cos i l’ànima.
Ara, en aquesta “Nòmina encriptada”, Planas ens mena al futur. O millor dit a “un” futur condensat en un edifici “intel·ligent”, això és, obert als darrers crits robòtics, domòtics, informàtics i neuròtics. Tota la llum, a voltes encegadora, dels escenaris de “La veu de la caputxa” ara, per imperatius de la història, es torna llum d’artifici, de joguina, claror tèrbola, claredat impostora.
Perquè no ens facem cap idea preconcebuda a l’hora d’acarar-nos amb els personatges que trobarem, ni puguem intuir per quins senders transitarem, no se’ns diu en cap moment en quin punt del món ens trobam. Per fer-nos història endins, per tant, sols disposam del narrador i serà a través del que ell ens indiqui que abastarem la profunditat de la insatisfacció i de la solitud que presideix el temps desnaturalitzat d’una “era truculenta” en la que s’inscriu aquesta novel·la.
Ben d’hora, aquest narrador ens adverteix que ens endinsam en un territori i en uns escenaris marcats per la fredor determinant de la màquina i per l’addicció de la majoria dels habitants d’aquest edifici intel·ligent a tota mena de ginys electrònics.
En aquest futur que ens descriu amb precisió Rosa Planas, la feina és la vida i la violència empresarial la norma. La humanitat ha canviat tant que, per exemple, els intocables de l’Índia han passat de ser subjectes sense dret “a intel·lectuals ebris d’exigències, permeables a qualsevol cosa menys al sacrifici personal”.
Mica en mica, en mà mestra, Rosa Planas ens aïlla de la natura i de la naturalitat de les relacions que ara i avui coneixem, dels espais emotius que encara ens encomanen una certa esperança, i ens fica literalment en una fàbrica abassegadora d’abusos, de despersonalitzacions, de descerebracions i de tortures, en definitiva. Ben d’hora veurem que el mercat ha substituït la societat tot convertint-se en la nova religió; en l’única religió.
La deslocalització de les empreses, en aquesta era descrita per Rosa Planas, ha arribat al seu zenit desmemoriant i condemnant a la transhumància els treballadors perquè siguin molt més productius. El treballador, d’aquesta manera, no és més que una part substancial d’una màquina de càlcul que existeix, que actua, mentre estigui endollat al corrent elèctric.
En aquest món futur magníficament descrit per Rosa Plana ni la paraula ni la lletra no tenen cap valor. El narrador ens diu que: “L’estudi del llenguatge humà havia estat prohibit d’ençà que es va demostrar científicament que la literatura era un camp de batalla, on s’exaltaven les passions i es fomentava la violència. Va caldre un esforç de consens universal per arribar a un acord definitiu: una nova llengua per a expressar una realitat única. De llavors ençà, es va abolir el valor de les lletres com a element cultural ja que s’havia demostrat objectivament que els idiomes sotmetien la humanitat a un estrès innecessari”.
Amb el llenguatge mecanitzat, sense gens de suc, qui regeix tant l’enigmàtica i inquietant Corporació, sobre la qual es desplega la història, com la societat que se’ns presenta és l’amígdala cerebral, “la diminuta part del cervell responsable de les respostes emocionals. L’amígdala ho controlava tot des de la seva tènue regió incolora transformant les traces d’humanitat en bioquímica”. Una amígdala cerebral, és clar, objecte de tota mena de manipulacions perquè l’equilibri desitjat i recomanable sempre sigui favorable a l’empresa. Un món, en definitiva, on la majoria dels homes són “executors, mandarins de la indústria, torpedes de les finances, baleners d’una rígida disciplina mercantil que, amb ulleres i liquats de soja, inverteixen el temps en una borratxera d’encanteris”. És clar, que no hi feia estar de res en un modus vivendi i operandi en què “la higiene ha vençut qualsevol forma de resistència”.
La mitja dotzena de personatges que prenen les messions a “Nòmina encriptada” no s’escapen d’aquesta atmosfera tan altament angoixant i tòxica. Al cap i a la fi, tots són addictes a la pitjor droga: la del poder. D’una manera o altra, amb més o menys subtilesa, amb poca o molta vehemència, tots percacen ser l’ull absolut, l’ull de déu, l’únic ull que veu i que mana. L’ull de l’ull, per dir-ho de manera absoluta.
Novel·la molt meritòria, en definitiva. La seva solidesa literària és a prova dels lectors més exigents.
Rosa Planas, si atenem la seva darrera obra editada, “La veu de la caputxa”, venia de recercar passions, amors, intrigues i altres perdicions per l’Europa de la meitat del segle XIX. Seguint l’èxode de Jordi Narbona, un frare exclaustrat mallorquí, coneixerem moltes ciutats i països, i percebrem tota mena de llums i d’ombres; d’espais oberts, que exciten i tot l’agorafòbia i de cel·les -monacals i carceràries-; que oprimeixen el cos i l’ànima.
Ara, en aquesta “Nòmina encriptada”, Planas ens mena al futur. O millor dit a “un” futur condensat en un edifici “intel·ligent”, això és, obert als darrers crits robòtics, domòtics, informàtics i neuròtics. Tota la llum, a voltes encegadora, dels escenaris de “La veu de la caputxa” ara, per imperatius de la història, es torna llum d’artifici, de joguina, claror tèrbola, claredat impostora.
Perquè no ens facem cap idea preconcebuda a l’hora d’acarar-nos amb els personatges que trobarem, ni puguem intuir per quins senders transitarem, no se’ns diu en cap moment en quin punt del món ens trobam. Per fer-nos història endins, per tant, sols disposam del narrador i serà a través del que ell ens indiqui que abastarem la profunditat de la insatisfacció i de la solitud que presideix el temps desnaturalitzat d’una “era truculenta” en la que s’inscriu aquesta novel·la.
Ben d’hora, aquest narrador ens adverteix que ens endinsam en un territori i en uns escenaris marcats per la fredor determinant de la màquina i per l’addicció de la majoria dels habitants d’aquest edifici intel·ligent a tota mena de ginys electrònics.
En aquest futur que ens descriu amb precisió Rosa Planas, la feina és la vida i la violència empresarial la norma. La humanitat ha canviat tant que, per exemple, els intocables de l’Índia han passat de ser subjectes sense dret “a intel·lectuals ebris d’exigències, permeables a qualsevol cosa menys al sacrifici personal”.
Mica en mica, en mà mestra, Rosa Planas ens aïlla de la natura i de la naturalitat de les relacions que ara i avui coneixem, dels espais emotius que encara ens encomanen una certa esperança, i ens fica literalment en una fàbrica abassegadora d’abusos, de despersonalitzacions, de descerebracions i de tortures, en definitiva. Ben d’hora veurem que el mercat ha substituït la societat tot convertint-se en la nova religió; en l’única religió.
La deslocalització de les empreses, en aquesta era descrita per Rosa Planas, ha arribat al seu zenit desmemoriant i condemnant a la transhumància els treballadors perquè siguin molt més productius. El treballador, d’aquesta manera, no és més que una part substancial d’una màquina de càlcul que existeix, que actua, mentre estigui endollat al corrent elèctric.
En aquest món futur magníficament descrit per Rosa Plana ni la paraula ni la lletra no tenen cap valor. El narrador ens diu que: “L’estudi del llenguatge humà havia estat prohibit d’ençà que es va demostrar científicament que la literatura era un camp de batalla, on s’exaltaven les passions i es fomentava la violència. Va caldre un esforç de consens universal per arribar a un acord definitiu: una nova llengua per a expressar una realitat única. De llavors ençà, es va abolir el valor de les lletres com a element cultural ja que s’havia demostrat objectivament que els idiomes sotmetien la humanitat a un estrès innecessari”.
Amb el llenguatge mecanitzat, sense gens de suc, qui regeix tant l’enigmàtica i inquietant Corporació, sobre la qual es desplega la història, com la societat que se’ns presenta és l’amígdala cerebral, “la diminuta part del cervell responsable de les respostes emocionals. L’amígdala ho controlava tot des de la seva tènue regió incolora transformant les traces d’humanitat en bioquímica”. Una amígdala cerebral, és clar, objecte de tota mena de manipulacions perquè l’equilibri desitjat i recomanable sempre sigui favorable a l’empresa. Un món, en definitiva, on la majoria dels homes són “executors, mandarins de la indústria, torpedes de les finances, baleners d’una rígida disciplina mercantil que, amb ulleres i liquats de soja, inverteixen el temps en una borratxera d’encanteris”. És clar, que no hi feia estar de res en un modus vivendi i operandi en què “la higiene ha vençut qualsevol forma de resistència”.
La mitja dotzena de personatges que prenen les messions a “Nòmina encriptada” no s’escapen d’aquesta atmosfera tan altament angoixant i tòxica. Al cap i a la fi, tots són addictes a la pitjor droga: la del poder. D’una manera o altra, amb més o menys subtilesa, amb poca o molta vehemència, tots percacen ser l’ull absolut, l’ull de déu, l’únic ull que veu i que mana. L’ull de l’ull, per dir-ho de manera absoluta.
Novel·la molt meritòria, en definitiva. La seva solidesa literària és a prova dels lectors més exigents.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!