marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
17 d'agost de 2013
0 comentaris
NO S’HI VEUEN OLINGUETS A EGIPTE
El Caire, des de fa dies, fita les seves principals places i avingudes cèntriques amb cadàvers i tenyeix de sang l’aire espès de la canícula. I com més va, més intensa és l’olor de sofre i d’odi. La primavera que provaren de fer florir els egipcis fa dos anys, fent fora el rais Mubarak i forçant unes eleccions que guanyaren els Germans Musulmans, ha acabat sent un estiu de foc i carros de combat. La mort incontinent es precipita empesa per la bogeria que es desprèn de pertot i que s’ha fet seva la vella terra dels faraons.
Els analistes circumspectes no s’atreveixen a pronosticar res de bo i el guardià del sègol global recorda que Egipte és una peça clau en la quietud necessària de l’Orient Mitjà.
El pare, capficat en les imatges elcairanes contundents però de baixa qualitat –la majoria estan preses amb telèfon mòbil- juga amb la forquilla dins el plat de tumbet. De sobte, el retorna la filla quan esclata en una llarga exclamació: a la televisió anuncien que uns científics han descobert un nou carnívor, l’”olinguito” (Bassaricyon neblina), uns bestiola tan bufona, tant de peluix, segons ella, que en vol un immediatament; que telefoni al veterinari amic ara mateix; i que sigui femella. El pare, que també és animaler, mentre mira de llevar-li del cap aquesta idea tan descabdellada, és a temps de sentir que l’olinguet pesa al voltant d’un quilo i que viu en una àrea del nord dels Andes, entre 1.500 i 2.700 metres.
La filla s’enrabia en sentir son pare que li diu que no digui bestieses, que no pot tenir un olinguet de mascota si just l’acaben de descobrir. I aleshores és l’avi, qui, en veure els immensos ulls fixos de l’olinguet, diu que son pare, quan ell era ben menut, li va pintar un animalet com aquell –son pare tenia bona mà pel dibuix- en explicar-li que el seu senyor de ciutat en portava sempre un assegut al banc del tilburí. I quan feia fred, el tapava amb el seu redingot i l’animaló treia sols el nassarí, que se li gelava.
I el pare, aclaparat per tanta insensatesa, que torna a prestar atenció al telenotícies que, en tancar l’edició, diu que el raig de sang a El Caire no cessa.
No s’hi veuen oliguets, a Egipte.
El pare, capficat en les imatges elcairanes contundents però de baixa qualitat –la majoria estan preses amb telèfon mòbil- juga amb la forquilla dins el plat de tumbet. De sobte, el retorna la filla quan esclata en una llarga exclamació: a la televisió anuncien que uns científics han descobert un nou carnívor, l’”olinguito” (Bassaricyon neblina), uns bestiola tan bufona, tant de peluix, segons ella, que en vol un immediatament; que telefoni al veterinari amic ara mateix; i que sigui femella. El pare, que també és animaler, mentre mira de llevar-li del cap aquesta idea tan descabdellada, és a temps de sentir que l’olinguet pesa al voltant d’un quilo i que viu en una àrea del nord dels Andes, entre 1.500 i 2.700 metres.
La filla s’enrabia en sentir son pare que li diu que no digui bestieses, que no pot tenir un olinguet de mascota si just l’acaben de descobrir. I aleshores és l’avi, qui, en veure els immensos ulls fixos de l’olinguet, diu que son pare, quan ell era ben menut, li va pintar un animalet com aquell –son pare tenia bona mà pel dibuix- en explicar-li que el seu senyor de ciutat en portava sempre un assegut al banc del tilburí. I quan feia fred, el tapava amb el seu redingot i l’animaló treia sols el nassarí, que se li gelava.
I el pare, aclaparat per tanta insensatesa, que torna a prestar atenció al telenotícies que, en tancar l’edició, diu que el raig de sang a El Caire no cessa.
No s’hi veuen oliguets, a Egipte.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!