marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
“NISSAGA”, LA PRIMERA NOVEL·LA DE LUCIA PIETRELLI
“Nissaga”, la primera obra narrativa de Lucia Pietrelli, Premi Vila de Lloseta de novel·la d’enguany i editada per Moll, va ser presentada ahir al Teatre de Lloseta. D’entrada, convé dir clar i català que “Nissaga” és una obra fresca, en el sentit d’agosarada, d’arriscada, valors que en literatura, com en la resta de les arts, han de romandre sempre. L’art, tots ho sabem, no pot ser ni predicible, ni acomodatici. L’art ha d’interpel·lar, ha de trencar i tot quan les inèrcies i les liquiditats congelen i vulgaritzen les seves expressions tot hipotecant-les. I ara mateix hi ha excés d’elements decoratius, en totes les disciplines artístiques. Per això, el primer mèrit de “Nissaga” és fugir de la tebior i atansar-se al cap que crema, per dir-ho en pla.
També és una obra original, personal, treballada a fons, proposant un ritme calm, però insistent i penetrant, fendidor. Un ritme posat a la disposició d’una atmosfera gens beneita, gens convencional, densa en intencionalitat provocadora, estamenejadora.
Per això, veurem, oïrem i sentirem dones que van i venen de la realitat al somni, del desig al plany, del plaer al dolor. Personatges que tan aviat freguen la crueltat com s’arrisquen a fer-se emocions endins a la recerca de qui sap què però que té molt a veure amb els sentiments i la vivència de tot allò que els envolta.
Personatges descrits i contats amb passió, amb llenguatge acurat, precís i a través d’una expressió exigent, com cal reclamar a la literatura que pretén deixar petja, com el cas de la que construeix Lucia Pietrelli.
L’autora és italiana i s’expressa en italià, castellà i català. És traductora i fins ara, i de manera preferent, ha publicat versos: “Fúria”, fa tres anys; “Violacions”, que guanyà el Premi Bernat Vidal i Tomàs de poesia, i “Verticale” en fa tres; i “Esquelet”, enguany mateix, poemari guardonat amb el Premi Benet Ribes. I fa res, “Mort d’un aviador tartamut”.
A més, fa part del moviment poètic “Pèl capell”, un grup jove, escandalosament jove, però que sap què vol i com ho vol dir.
Aquesta “Nissaga” és la primera incursió de Lucia en el gènere de la narrativa. I tanmateix, la seva escriptura no n’entén, de gèneres. N’entén de força, de voluntat de dir com si creàs cossos o naturaleses vives que senten fins a perdre els sentits. Per això, posant-nos en la línia de la seva exigència expressiva, podríem dir que la seva escriptura és orgànica, o gairebé.
Entrar a “Nissaga” sense por i disposat a deixar-se dur pel seu aire, per la seva particular manera de viure el temps i la seva corporeïtat, és un exercici exigent però recompensat a bastament. I la recompensa demana més lectures que no fan altra cosa que confirmar els seus valors.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!