marginàlies

No sé absolutament res de química ni de física, en som un veritable ignorant absolut. No hi he pogut entrar mai i estudiant el batxillerat, com més m’esforçava per entendre quelcom, més creia que barrava el pas a qualsevol bri d’oratge espavilador. I me’n dolc, veure que no hi ha manera d’entendre cap fórmula, posem per cas;  la sensació d’incapaç apareix tot d’una com la llosa de l’empegueïment per reconèixer que una part de mi va ressagada en coneixements.

He caigut en això, avui, en topar accidentalment amb Amedeo Avogrado, un torinès nascut el 1776 i traspassat a Torí, també, 1856. Era comte de Quaregna e Cerreto. Als 20 anys ja era llicenciat en Dret Canònic, però la seva veritable dèria per la física i les matemàtiques el menà a ser-ne professor. El 1811 va publicar la llavors hipòtesi -que ara és la Llei que porta el seu nom- i que diu: “Volums iguals de gasos, sota les mateixes condicions de pressió i temperatura  contenen el mateix nombre de molècules”.

La majoria ho entengueren, ho entenen o ho entendran a la primera; no és el meu cas.

Per arrodonir –si es pot dir així físicaiquímicament-, a la quantitat de molècules presents en una quantitat de matèria en grams igual al pes molecular (molècula gram o mol) se l’anomena nombre d’Avogadro (N_A).

Per complementar la qüestió i per mirar de trobar qualque torxa per poder fer camí dins la foscor física, química i matemàtica, el Diccionari de l’IEC defineix així el mol: “Unitat de quantitat de substància del sistema internacional, equivalent a la d’un sistema que conté 6,022 × 10²³ entitats elementals, que és el mateix nombre d’àtoms que hi ha a 0,012 quilograms de carboni 12 (símbol, mol).

En aquesta fosca meva tan densa no hi caben les torxes i com més endins em faig a les palpentes més s’espesseeix la negror física, química i matemàtica; més desvalgut em sent.